La Universitat Rovira Virgili ha viscut aquest dilluns
les primeres jornades per eliminar la violència de gènere.
Si ha presentat el documental, podria ser ella,
amb música i testimoni de grups i històris del rock,
com ara, per exemple, Barricada, Boicot o Reincidentes,
entre molts altres.
Tots els grups tenen en comú el fet de tenir una cançó
en contra dels maltractaments a les dones.
La directora del documental, la gallega Isabel Salgado,
explicava que l'objectiu, en definitiva,
és arribar també als més joves.
Són grups de rock de diferents estils,
dins del rock, el hardcore, el heavy o el rock, sin més.
I sí, és veritat que ells,
és el que dicem, tots ells tenen en comú
que tenen entre el seu repertorio,
tenen alguna cançó que tracta aquest gènere,
algunes són més noves,
altres són dels anys 90,
però que estan ahí.
En el marc de la jornada també es va presentar
un protocol interdactuació en cas de possible assetjament
i dos projectes científics en aquest camp,
que lidera la universitat,
Epogender d'una banda i Gapagor de l'altra.
Escoltarem de seguida les responsables d'algun d'aquests projectes,
però abans volem deixar-vos, ni que sigui quatre minuts,
amb aquest documental.
El monso d'aquest documental, com us deiem,
podria ser ella amb música i testimoni
d'aquests diferents grups de rock,
com els que us comentàvem.
Era el año 2003,
y era cuando hay una explosión de asesinatos
por violencia de género en este país.
Y yo eso lo estaba comentando con un amigo nuestro,
estábamos los dos en el coche,
y se me puso a llorar en mis brazos.
Me contó que habían asesinado a su prima.
Nací y crecí en un barrio
donde la violencia de género era algo menos mal.
Cualquier vecina podía levantarse por la mañana
con un ojo hinchado y todos sabíamos de qué era.
No me nace la pena, mujer, tu pasividad.
No me nace la pena, mujer, tu me has de actuar.
Desgraciadamente no ha cambiado
en los años que se lleva con un tema tan candente,
no ha cambiado demasiado la situación.
No, que esta noche no pasa
Mucho tiempo bajo su mano
Aguantando como un propulsador
Confiamos, hacemos las letras para que digan algo.
Me pegas, me humillas y cortas
Salas también
Que la gente que escucha nuestra música
que ponga también su grano de arena escuchando
Ancestralmente vivimos en una cultura atávica
en la cual, pues bueno, el hombre está aquí
y la mujer está aquí, más abajito, ¿no?
Como alguien que ha querido con persona
puede llegar a matarla, ¿no?
Y la forma de salir de esto es
no la... una revolución, sí una revolución
La mejor revolución que se puede hacer
es la que hacemos los grupos de rock
que nuestras armas son unas guitarras, ¿no?
Educar a la gente en, por lo menos, en solidaridad, ¿no?
En lo que es la igualdad de género
es una cosa que también entra dentro de nuestras propias responsabilidades, ¿no?
¡Ay, dolores!
¿De quién esperará
Que el perfume de su gol
No destilara odio de alcohol
Que sus golpes no dolieran
Tú eres inteligente, tú eres
Lo estamos viendo ahora
Es culta, es... y es fuerte
Lo único que te queda es el instinto primario animal
de las personas
y algunos los desarrollan más que otros, supongo
Guardaba sus secretos
Tan difícil de esconder
Ella sabe qué tiene que hacer
porque sabemos muy bien lo que tenemos que hacer
Tenemos que bajar la guardia
y... y bueno, hacer música
creo que es...
hacer cultura en general
creo que es un...
creo que es una gran escuela, ¿no?
Cuando se supone que cada vez somos más civilizados
y cada vez nos conciencian más
de que eso está mal y que no puede ser
hay más gente que actúa de esa manera
contra la libertad de su pareja
¡Llévame!
Y llegas a creer
Nadie me entenderá
o quizás él me encontrará, no puedo vivir así.
Hem parlat d'aquest documental, hem pogut escoltar un fragment d'aquest documental,
podria ser ella, la música i el testimoni d'aquests grups històrics del rock,
com ara Barricada, Boicot o Reincidentes, que ahir es projectava a la universitat
i ara volem parlar d'algun d'aquests projectes.
I per fer-ho saludem d'una banda l'Imma Pastor, la directora de l'Observatori per la Igualtat.
Imma, què tal, molt bon dia.
I també ens acompanya Laura Roman, que és professora de Dret Constitucional
i responsable d'un dels projectes, l'EPOGENDER.
Laura, què tal, bon dia.
Bon dia.
Ara ho dèiem, ho dèiem fora del micròfon, que l'Observatori ja fa temps que treballeu
amb aquests temes, no és allò una flor d'estiu, ni molt menys de primavera,
sinó que ja fa temps que treballeu amb el tema de la violència masclista,
observant què passa i també mirant d'actuar en algunes cases que estan a les vostres mans,
perquè hi haurà coses que estan a les vostres mans, altres que no,
però en qualsevol cas, en la mesura que podeu ser que, Imma, ja fa temps que treballeu.
Sí, efectivament.
Des de la implantació de la llei d'igualtat, doncs una mica per encàrrec legal,
però sobretot jo crec que per compromís clar de l'equip de govern a la universitat d'aquests darrers anys,
es va impulsar l'Observatori de la Igualtat i un dels eixos de treball
és tot el que té a veure amb la violència de gènere en les seves diverses dimensions,
formes i expressions.
És cert que no s'havia fet una jornada com a tal pròpiament amb la data del 25 de novembre,
però sí que hem vingut treballant i abordant el tema de la violència a través de la veu,
dels especialistes, dels projectes de recerca en els que s'ha participat
i també en el darrer any d'una manera interna per donar forma a aquest protocol
que ahir es va presentar perquè ha estat aquest any 2013 que va ser finalment aprovat
després d'un treball dins de la universitat.
Però és veritat que la violència és un eix de preocupació i d'abordatge dins de la universitat,
no només perquè tingui una part de realitat en la comunitat universitària com a tot arreu,
sinó sobretot com a fenomen de reflexió i la URB té experts i expertes
que van cada vegada més abordant el coneixement i la realitat de la violència a través de la seva recerca.
I això és el que crec que s'ha de destacar.
A quin és a grans tres l'objectiu d'aquest nou protocol?
Bé, el protocol és una eina més que té la universitat i que posa a base de la seva comunitat universitària
per sobretot prevenir i actuar en els casos que es pugui detectar.
És una eina per garantir bones condicions de treball als treballadors i treballadores,
especialment a les treballadores en la mesura que està detectat que els casos d'assetjament,
no només per raó de sexe o assetjament sexual, sinó també l'assetjament psicològic o el moviment,
normalment té com a col·lectiu víctima a les dones, no només però especialment.
Llavors és una eina que han elaborat també els representants dels treballadors
amb el Comitè de Salut i Seguretat Laboral i intentar poder actuar en el moment que es detectin aquests casos.
Fixeu-vos, actuar, és a dir, una cosa és observar, que això, l'observació passa per molts factors,
i en el dia a dia també es veuen coses que no haurien de ser normals perquè sembla que ho siguin
o que donem part normals i no haurien de ser-ho. Aquí parleu ja d'actuar, és a dir, fer un pas següent.
Efectivament, el protocol preveu quin és el mecanisme perquè les persones que puguin identificar-se
en aquesta situació d'assetjament puguin fer la denúncia corresponent,
puguin demanar ajuda i es canalitzi internament el mecanisme per tal que aquesta persona
pugui revertir la seva situació i actuar sobre qui realment hem d'actuar,
que són els assetjadors que hi ha a totes les empreses com hi ha a tota la societat.
Jo crec que l'important aquí no és si són molts o pocs, sinó que les empreses com organitzacions
han de prevenir i han de donar resposta a les persones que puguin trobar-se en aquesta situació.
I aquestes persones han de saber que hi ha una llei que les empara, que les protegeix, les víctimes, Laura,
però és una llei que està en procés d'adaptació comunitària, no?
I de qui neix l'hepogènder, no?, aquest projecte europeu.
Sí, sí, molt bé. Efectivament, un dels àmbits professionals que tenen com a objectiu
la protecció de la víctima i també la punició, no?, el càstig de l'agressor,
és el jurídic, és el judicial i en aquests moments a Espanya la protecció que tenen les dones víctimes
de violència de gènere, la veritat és que una protecció àmplia és importantíssima,
som un dels païs referents a nivell europeu i es canalitza a través de molts mecanismes,
però hi ha un que és el mecanisme estrella que és el que anomenem les ordres de protecció,
és a dir, quan una dona ha patit una agressió o hi ha un risc seriós que pateixi una agressió,
demana al jutge que dicti una ordre de protecció i és a dir, que estableixi un seguit de mesures
que tendeixen a protegir-la, és l'òptica de protecció de la víctima, mesures tipus
prohibició d'apropament, prohibició de comunicació amb la víctima, enllunyament, 500 metres, etc.
Bé, això succeeix aquí a Espanya i sistemes similars es reprodueixen
en els diferents estats membres de la Unió Europea.
El que ara cal harmonitzar, i en això està preocupat ara la Unió Europea,
és aconseguir que aquella protecció que la víctima, posem, per exemple, té a Espanya,
l'acompanyi, aquesta protecció, aquestes mesures de protecció,
l'acompanyin quan la víctima, quan la dona, es tragedia amb un altre estat membre de la Unió Europea.
Fins ara aquest mecanisme no funcionava, una dona que marxava d'Espanya
a qualsevol altre estat membre de la Unió Europea, si volia protecció,
havia de tornar a demanar, segons el sistema d'aquell país de destí, protecció.
Ara, aquesta directiva sobre la que nosaltres treballem,
el que preveu és que hi hagi un reconeixement judicial d'aquestes ordres de protecció
i que, per tant, la víctima que es vagi moguent per estats de la Unió Europea
o vagi d'una a l'altra, arrossegui aquestes mesures de protecció
i no hagi de tornar una altra vegada a demanar-les allà on hi vagi.
Aquest és el nostre objecte i és veritat que és per això que neix el projecte Epogènder
i nosaltres el que estem intentant és, primer, recabar informació
sobre quins són en concret els sistemes que operen en tots els estats membres
i, després, mirar de proposar indicadors, recomanacions
per aconseguir una òptima transposició d'aquesta directiva.
Perquè, al final, això tan bonic que la víctima marxi amb la seva protecció
sigui real i sigui efectiu.
Quin és el país on està menys protegida? N'hi ha cap o no?
Diguem-ne que els nivells de protecció...
Diguem-ne que els sistemes jurídics, els sistemes judicials són molt diferents
en els 27 estats membres i, per tant, els nivells de protecció també.
Jo diria, sense posar noms, però jo diria que hi ha un conjunt de països,
els de més recent accés a la Unió Europea, països de l'est d'Europa,
on el tema de la violència de gènere és...
Jo crec que perquè tots ens fem una idea com fa 20 anys, 30 anys, aquí a Espanya.
Molt poca sensibilització social, és un tema habitual i comú
i, per tant, el sistema judicial és menys protector,
menys garantista de la víctima.
Hi ha una altra aposita, aquest és un, que és el GAP Work,
la responsable de Bàrbara Bíclia.
A grans trets, cap on es dirigeix aquest projecte?
Aquest projecte, el GAP Work, tal com explicava en la sessió que vam fer ahir
a la universitat la seva coordinadora de l'equip de la URB,
està centrat, dins d'aquesta convocatòria europea d'AFN,
està centrat en l'àmbit de l'educació.
Llavors té per objectiu formar els professionals que treballen amb joves
per poder incorporar a la formació dels adolescents
continguts que desvellin el que és la violència
i que previnguin els mecanismes de violència que s'estan exercint
i una mica a la llum de les dades darreres que mostren com
fàcilment es reprodueixen actituds masclistes que poden acabar
en una pràctica de la violència, en una pràctica de parelles,
de relacions de parella basades en la violència per part de les generacions
més joves.
I és en aquest col·lectiu de professionals en el que vol incidir
aquest altre projecte, GAP Work.
Laura, en el cas d'una parella mixta, per exemple, dona d'aquí
i home, marit d'un altre país, posem-me, algun país d'aquestes dades,
quina llei prevaleix, la d'allà o la d'aquí?
En principi, el partit judicial competent és on es produeix la violència.
És a dir, si aquesta parella mixta està aquí a Espanya,
l'agressió o el risc d'agressió es produeix aquí,
el país competent per protegir en primer ordre la víctima,
és la sèrie a Espanya, si fossin aquí.
El projecte també està, i vist que esteu a les xarxes socials,
teniu pàgina web, és a dir, que també busqueu una mica aportacions externes,
implicació a les xarxes, no?
Molt bé, molt bé. M'agrada aquesta pregunta perquè aprofito
i sí, efectivament, el projecte va acompanyar tot d'una línia
que és una línia de difusió, de formació de professionals
i la difusió pràcticament la fem a través de la nostra plana web
i la dic per aquí, per si algú té curiositat de conèixer més sobre el nostre projecte,
vol contactar amb nosaltres, que és www.epogender.eu.
Trobareu allà el contacte, trobareu l'enllaç en Facebook
i jo animaria a tothom que fes un cop d'avui una visita
i sobretot a que contacti amb nosaltres per qualsevol suggeriment,
qüestió, preguntes, curiositats, estem a disposició.
I hi ha un apartat important, Laura, que és el de la formació,
dels diferents agents implicats, diguem-ho així, no?
Sí, efectivament, aquesta és l'última part del projecte,
aquest projecte és un projecte de dos anys, 2013-2014,
ara estem arribant a l'Equador, i l'última part del projecte,
per tant, el segon semestre del 2014, un cop efectuada ja la recerca,
el que farem són cursos de formació destinats principalment
als professionals que intervenen en aquest àmbit,
en el nostre cas, jutges, advocats, fiscals i cossos de la policia
que fan una feina importantíssima.
Doncs recordeu, a les3b.epogender.eu,
aquí trobarà tota la informació,
Ima, seguirà treballant, no?
S'ha dit que això no s'acaba aquí.
Sí, a més, jo crec que aquesta línia que estava Laura apuntant ara
és una línia prioritària per a la universitat
des que tenim el pla d'igualtat,
el primer ja en l'any 2007 i també el segon pla,
el del 2011-2015,
un eix de treball és com anar incorporant a la docència
que s'imparteix a dins de la universitat,
tot el que té a veure amb continguts
que no només sensibilitzin,
sinó que formen el que seran després
professionals que exerceixen diferents ocupacions
i que han de traslladar al seu exercici professional,
a l'àmbit de les empreses en què s'incorporin,
aquests coneixements,
que són coneixements que no són només fruit
d'una reivindicació, d'una sensibilització,
sinó que són coneixements sistematitzats per la recerca
i que jo crec que garantiran tenir professionals
que en la seva pràctica podran anar incorporant aquesta mirada
que tingui cura que no es produeixin discriminacions,
que no es produeixin desigualtats,
que no es produeixi, òbviament, cap tipus de violència,
però és una part de la responsabilitat de la universitat
i així ho assumeix en el moment d'aprovar els diferents plans d'igualtat,
la necessitat de treballar amb els universitaris en aquest sentit
de formació, de formar-los com a professionals
que seran capaços d'implementar les lleis
que jo crec que són un gran avenç en el nostre país
i que tenim a la nostra disposició.
Ahir vau poder veure el documental,
la podria ser ella, de l'Isabel Salgado, gallega.
Aquí és l'Isabel i el que es va semblar el documental,
perquè hem pogut escoltar als oients un fragment de quatre minuts
del documental, que suposo que és més ampli, recordem,
amb testimonis de grups històris del rock.
Què us va semblar?
A mi em va semblar...
Jo diria que espectacular,
perquè és un material nou,
és una manera d'arribar al públic,
i jo penso que un públic en especial,
que és aquesta franja dels adolescents,
una nova manera d'arribar,
una nova manera de presentar aquest tema,
aquest fenomen,
que és d'una sensibilitat extrema,
i a través de la música,
a través de grups de música històrics,
de rock, de rock dur,
en fi, de heavy,
que tenen cançons sobre violència de gènere.
La Isabel Salgado,
que és ella gallega,
és una directora gallega,
va contactar amb tots aquests grups,
i a través de les seves cançons
va presentar aquest tema.
A mi el documental em va semblar
un material molt, molt atractiu
per arribar als joves,
i em sembla que és molt important
en aquests moments fer aquesta tasca
per prevenir, per sensibilitzar,
per explicar,
i perquè ells vegin una mica
que la violència no només
és l'agressió física
en un determinat moment,
sinó que s'ha de treballar,
i ells han d'entendre
que hi ha certes lògiques
en les relacions que mantenen
amb les seves parelles
que no són tan poc sanes.
I aquest documental
a mi em sembla una eina
molt important.
Hi havia en la presentació
unes mestres d'institut
que la veritat és que
es van interessar molt,
i en fi, en el mateix sentit,
si de la mateixa manera,
bueno, això, la Ima,
el contacte el té ella també,
però si algú està interessat
des d'instituts, des d'escoles,
a poder accedir a aquest material,
jo penso que és molt interessant.
Sí, jo crec que benvingudes
siguin totes les eines
que es van posant a la disposició
de tot el públic,
que siguin capaços de mostrar
que són moltes les persones
compromeses amb el fi de la violència,
que són moltes les persones
que denuncien la situació de violència
que pateixen moltes dones,
els grups que surten en el documental,
doncs jo crec que fan sobradament
aquesta feina de denúncia
de la situació de les dones,
mostren el seu compromís
amb la necessitat de sensibilitzar.
Jo crec que tots patim una mica
la idea, no sé si...
una mica innocent,
que amb l'educació
de les noves generacions és suficient.
Jo crec que aquesta és una idea
que de vegades innocent mantenim
perquè volem creure
que amb el temps podem arribar a solucionar.
El que els estudis ens mostren
és que sobretot el que les dones
que estan en aquesta situació necessiten
és un suport legal clar
i més enllà d'això,
que seria per dir-ho així,
és el primer punt,
el que aquestes dones necessiten
és un compromís de la societat
amb la necessitat
d'integrar aquestes dones amb garanties
i això passa fonamentalment
per una ocupació digna
que s'exerciixi amb condicions
de protecció suficient
en el sentit de remuneració d'horari
de garanties de supervivència econòmica.
Aquesta és una eina fonamental.
I amb això treballeu,
des de l'Observatori per la Igualtat.
I m'ha passat gràcies per acompanyar-nos.
Molt bé, moltes gràcies a vosaltres.
La Laura Román també per aquest projecte.
Epogène, recordeu,
busqueu-lo a internet
i trobareu tota la informació
i aquest documental també.
Podria ser ella que fa pensar i molt.
jo me'n recordo que Barricada
ho escoltava a filla 24 anys,
escoltava Barricada.
Sí, sí, per mi sí que són de més a més
grups de rock veterans de tota la vida.
Laura, gràcies també per acompanyar-nos
i fins aviat.
Gràcies a vosaltres.