L'exegat dels advocats tarragonins, Antoni Vives,
ha rebut una de les distincions més importants
que se li atorga als lletrats.
És la creu distingida de primera classe
de l'ordre de Sant Raimundo de Penyafort.
És de fet una condecoració que concedeix
el ministre de Justícia coincidint amb la nomàstica del rei.
Es va concedir la setmana passada
i avui, naturalment, volem felicitar-lo aquí, a Tarragona Ràdio.
Antoni Vives, molt bon dia.
Molt bon dia i gràcies per convidar-me.
Senyoria, eh?
Moltes gràcies.
Com diuen els castellans,
nos podemos apear el tratamiento.
Ara hem de dir...
Vostè està més tertulada a Tarragona Ràdio,
l'hem de dir senyoria.
És de fa molts anys, moltes gràcies.
Com va anar l'acte?
Com va ser l'acte?
Va ser un acte molt emotiu.
Per a mi, jo ja fa anys
que vaig deixar de ser de gàrdia al Col·legi d'Advocats.
I com vaig dir en aquell acte,
hi ha homenatges i homenatges.
Hi ha homenatges que jo diria que són convencionals,
quasi, quasi reglamentaris.
Quan un marxa d'un lloc,
li han de fer un dinar i li han de donar una placa.
I, bueno, són homenatges esperats.
Hi ha altres homenatges,
totalment inesperats,
totalment sorprenents.
I jo, al cap de quatre anys,
de deixar de ser de gàrdia al Col·legi d'Advocats,
que els meus companys m'honorin
entregar-me una distinció de tanta categoria
i fer-me un homenatge d'aquestes característiques,
doncs em va sorprendre,
em va sorprendre.
I és molt més d'agrair
per aquesta sorpresa,
per ser inesperat.
I jo diria que,
en aquestes alçades,
ja fa tant de temps que ha marxat,
doncs inclús inmerescut.
Jo ho agraeixo en l'ànima,
en l'ànima de veritat,
perquè posa de manifest una cosa,
la gran autoestima
que tenim els advocats
per la nostra professió.
Reconeixer-me un dels teus
és molt important.
I jo diria que hi ha molt,
molt, molt poques professions,
quasi cap,
que els propis professionals
reconeguin els seus companys.
Jo això ho agraeixo
per la gran autoestima
que demostra que té la meva professió.
que és una professió estimada,
que és una professió vocacional
i que és una vocació d'entrega als demés.
Home, vostè porta,
de fet, 35 anys exercint,
va parlar d'advocacia d'infanteria, eh?
Bé, jo sempre he sigut
un advocat d'infanteria, no?
Un advocat d'aquests
que aboga davant dels tribunals
les injustícies que es cometen
sobre els ciutadans, no?
Per mi ha estat un honor.
És una vocació totalment...
Hi ha un treball totalment vocacional
i per mi
és un...
jo diria que una sort
que cada matí em pugui aixecar
per fer el que m'agrada
i que de molt m'apaguin, no?
O sigui que això és una cosa
avui en dia
impagable, eh?
I valgui la redundància.
A qui va dedicar aquest reconeixement,
aquest homenatge?
Va parlar de molts noms, eh?
Jo, per exemple,
li he vist que va parlar de
Josep Lluís Calderón,
Alejandre, no?
Com un dels que va aprendre molt, no?
En els seus inicis?
Bueno, va ser el meu mestre,
va ser el meu mestre i on,
el moment que un arriba
en una situació d'aquestes característiques,
doncs fa un recorregut per tota la seva vida, no?
És un vídeo de tota la teva vida
i veus a totes les persones
que t'han acompanyat en aquest camí,
que t'han ajudat en aquest camí
i llavors te'n dones compte
que aquesta no és una medalla
que et donin a tu,
sinó que és una medalla
que has de compartir
amb totes aquestes persones
que t'han acompanyat
a l'allar de tots aquests,
no 35 anys, sinó 59,
perquè jo tinc 59 anys d'edat
i 35 de professió,
36 de professió.
Llavors,
tindries que recitar
quasi per oldre alfabètic
a totes aquestes persones
i sobretot
tindries que recordar
a les persones que t'estimen.
Aquestes realment
és amb les que tens que compartir
la medalla.
Jo sempre,
vaig dir-ho també aquell dia,
i ho penso,
al final en la vida,
el que val,
més que el poder,
la glòria,
les medalles,
els diners,
els honors,
el que val és estimar
i ser estimat.
Les persones que estimes,
les persones que t'estimen,
les persones que t'acompanyen,
les persones en les que pots compartir,
això realment
és el més valuós de la vida.
Vostè va parlar
que se sent com creient,
tarragoní,
advocat i esportista.
Per què t'ordra?
Bé,
jo això li vaig dir
al meu estimat amic,
Tom Huber,
estimat amic,
que és una persona
per la que sento
una verdadera admiració,
en la que he compartit
molts anys,
molts anys d'amistat.
Va ser l'encarregat
de fer la laudatio.
La laudatio,
en aquests actes d'imposició,
hi ha una persona
que fa una exposició
justificant
l'entrega del premi.
Ell coneix la meva vida
al detall,
però em va demanar
un currículum,
jo li vaig enviar un currículum
i dic,
perquè no el tinguis que llegir,
el pots resumir
en quatre paraules.
I vaig dir,
doncs,
aquestes quatre paraules,
per què t'ordra?
Jo em sento creient,
soc un cristià,
soc tarragoní,
soc advocat
i soc esportista,
m'agrada fer l'esport,
és un complement
de la meva vida,
no soc un esportista
professional,
ni ho vaig dir
amb cap
vanitat,
o sigui,
m'agrada practicar l'esport
quasi diàriament
i vaig dir,
aquest també és una qualitat
que pots descarre.
Li agrada molt
la natació,
tinc entès.
M'encanta la natació,
m'encanta la natació.
M'encanta,
és un esport
que vaig,
els meus fills
són nedadors tots,
inclús en tinc un
que va ser
campió de Catalunya,
i vaig començar
practicar esport
de gran
per un accident,
per una lesió
que vaig tindre
i no hi mal
que per bien
no venga
i d'aquest
que vaig començar
per fer recuperació
ha vingut
una afició,
una màlvula
d'escape
i jo diria
que una activitat
quasi quotidiana.
Recomano
l'esport
com un estil de vida
crec que
és necessari
i no en tendria
una vida
sense realitzar
una miqueta
d'esport cada dia.
Ja ho dèiem abans,
va ser molt emotiu
al seminari
la setmana passada
però també
vostè va viure
també com a creixer
un acte molt emotiu
quan li van encarregar
llegir el pregó
de la setmana
de Santa Tarragona.
Sí,
va ser un honor,
un honor,
un honor,
jo ja vaig donar
les gràcies,
dic pocs honors
pots tindre en la vida
com que t'encarreguin
pronunciar un pregó
de la teva ciutat
de un,
commemorant l'acte
jo diria
més gran
de la humanitat
que és la mort
de Jesús
al Calvari.
és un encàrrec
que a mi
em va sorprendre
perquè jo no
tinc les característiques
de pregoner,
normalment els pregoners
són persones
de cultura,
literats,
escriptors,
periodistes,
jo sóc un advocat,
una persona sí,
que utilizo la paraula
com a mitjà
de treball,
però bueno,
no estic adornat
de totes aquestes
atributs
que té que tindre
un pregoner.
Realment em va sorprendre,
vaig procurar
fer
el millor possible
i no sé
si vaig fer
una peça
que se surt
de l'habitual
o no,
però bueno,
he de dir
que vaig pronunciar
les paraules
que em van sortir
del cor.
I quan un parla
des del cor
sempre es diu
la veritat,
eh?
o el que es pensa.
Jo sempre dic
quan un se mostra
com és,
no t'equivoques mai,
l'únic secret
de la vida
per triomfar
és ser com ets tu.
A quin són,
des d'aquest punt de vista,
els grans dilemes
de l'exercici
de l'abocacia?
Perquè jo,
ara,
amb l'ínima
que m'acaba de dir,
si vostè defensa
una persona
que l'ha de defensar
i veu
o sent
que allò
que li està dient
no és veritat,
perquè això,
vostè suposo
que la veritat
no es trobarà.
Al final,
jo crec que si el client
no diu la veritat
es perjudica
amb ell mateix,
no?
En definitiva,
l'advocat
no deixa de ser
la prolongació
del justiciable.
L'advocat
és el propi justiciable
en coneixements
jurídics.
Què fa l'advocat?
Posa els coneixements
jurídics
que no té
el justiciable
per defensar-se,
no?
Llavors,
per això,
la relació
advocat-client
té que ser
una relació
totalment de confiança,
té que ser
una relació transparent,
té que ser
una relació
de veritat
i d'aquí ve
el secret professional.
El secret professional
ve
que l'advocat
té que guardar
el secret
perquè en aquell moment
ell no és l'advocat,
és el propi
defensat.
Llavors,
i el propi defensat
no pot declarar
en contra
seva.
Llavors,
jo crec que
la relació
advocat-client
es basa
en aquesta veritat
i si hi ha
veritat,
i si hi ha veritat,
per almenys,
jo no dic
que hi hagi
innocència,
però
tota persona
té dret
a un judici
just,
a ser escoltada
i jutjada
aplicant-li
la llei.
I aquesta és la funció
de l'advocat,
que es faci
un judici
just.
No es pot garantir
un resultat
perquè l'advocat
no pot garantir
un resultat
ni una sentència
absolutòria
ni una sentència
victoriosa.
Té que
almenys
aplicar
i exigir
que s'apliqui
la llei
en justícia.
Tornant
a l'acte
del seminari,
vostè va dir
que ha treballat
per la seva professió
per deixar també
els seus fills
un món millor.
Sí.
Un món millor,
que per cert
els seus fills
el van acompanyar.
Sí,
em van acompanyar.
Faltava la meva filla,
que està estudiant
a Pamplona,
i em van acompanyar
els meus dos fills,
la meva esposa,
els meus germans,
familiars,
amics,
companys,
moltes persones,
en faltaven d'altres,
i entre les que faltava,
que la vaig trobar molt,
la faltava ser la meva filla
Susi,
que està lluny,
però bé,
sempre les obligacions
estan per damunt
de les devocions,
i l'acte era una devoció
i ella la seva obligació
era estudiar.
Però bé,
la vam notar molt a faltar,
i ja li he enviat
les fotos
perquè les vegi.
Suposo que hem pogut parlar ja,
no?
Sí,
sí,
sí,
sí,
sí.
En aquests moments
que la família,
els amics,
estiguin al voltant
i compartir-ho,
no?
En família és important.
bé,
la família jo penso
que és el més important,
no?
Ja deia abans
que les persones
estimades,
les persones que estimes,
les persones que t'estimes
són el més important
en la vida.
Al final,
al final,
en la vida
només,
només hi ha un valor,
que és el valor
que es dona
menys importància
sempre,
no?
L'estat modern
està
amb tres potes,
no?
La llibertat,
la igualtat
i la fraternitat.
s'han creat estats
amb la llibertat
igual que amb la igualtat.
La fraternitat,
l'estimar,
que és l'única obligació
que s'imposa als homes,
no ho fem mai
i és el més bonic,
el més gran
i és el que ens catapulta
cap a un futur esplendorós
a l'ajudar-se,
estimar-se,
treballar pels altres,
sacrificar-te,
que es sacrifiquin per tu,
que se t'entreguin per tu,
entregar-te,
i això és el més maco
i és l'únic mandat,
des del mandat evangélic,
estimeu-vos els uns als altres
com jo us he estimat,
com la Declaració Universal
dels Drets de l'Home
que l'única obligació
que imposa
és la d'ajudar-nos
els uns als altres,
també,
res més.
Perdó,
que m'estic extrenent aquí.
Li tinc que demanar
que es posin uns auriculars,
que té per allà.
Posa uns auriculars.
Sí, sisplau.
Per cert,
li preguntar,
els seus fills han seguit
el camí també
de l'advocacia?
Tinc un fill advocat,
tinc un fill advocat
que està exercint a Barcelona,
ell,
bé,
que continua la meva professió,
em sento molt,
molt, molt orgullós
de tindre un fill advocat.
En tinc un altre
que va estudiar
Protocol i Relacions Institucionals,
que està,
no a ejerceix
de la seva professió,
però està treballant
i dono gràcies a Déu
que estigui treballant
en la situació actual.
I la filla petita
que està estudiant
Direcció d'Empreses
en Anglès
a la Universitat de Navarra,
ja fa tercer,
l'any que ve acabarà,
si Déu vol,
i esperem també
que trobi lloc
en aquest món
per poder continuar treballant
també,
per fer un món millor
pels que vindran darrere d'ells.
És la que no va poder venir
i que ho va lamentar molt.
Però no va poder venir
però avui sí que hi és.
Com?
Avui la tenim a l'altre
que la seva filla Susana
i la seva filla Susana,
bon dia.
Hola Susi!
Hola papa!
Com estàs?
Quina sorpresa!
Un petonet, eh?
Què tal?
Què tal?
Com va per complot?
Molt de fred,
em vas dir que estava anavant,
que estava ploment.
Sí, sí, sí, sí.
Bona tarda, bona tarda.
Quina sorpresa i quina alegria,
Susita!
Què tal?
Espera que et faci una xutxona, nena.
M'has emocionat i tot?
Què fas, què fas, què fas?
Res, mira, fent deures.
Fent deures?
Encara fas deures, nena,
per a si a la universitat
ja no es fan deures.
Treballant, treballant.
A la universitat s'estudia.
Ja ho sé, ja ho sé.
Això de fer deures és,
papa, estic fent deures, no, no.
Ai, quina alegria amb dona, Susi.
Què tal?
Molt bé, molt bé.
Digue'm alguna cosa, digue'm alguna cosa així.
No és res,
que em sorprengui.
No és res, que sentia parlar,
dic no sé si parlar o no parlar.
Ah, em senties parlar?
Susana, tu t'has dit que tenies examens, no?
No, no, no tenia examens.
Els examens ja els vaig fer, però, bueno.
És que havia marxat el dilluns,
havia marxat el dilluns a Pamplona,
començava el curs,
i tornar el dijous una altra vegada,
doncs, bueno, era un contratemps, no?
Un trasbals, eh?
Ja ens en veu el cap de setmana.
Els havíem vist.
Jo el dissabte vaig anar a Pamplona a veure-la,
a felicitar-la i a donar-li un petó.
No vaig portar la medalla, nena,
ja te l'ensenyaré, eh?
Ja ho sé, ja ho sé.
Susana, ara que no ens escolta,
ton pare, quan no està, diguem,
en llibres d'emvocacia,
què li agrada fer?
Li agrada llegir, sobretot llegir,
nedar, veure pel·lícules...
Escolta música,
amoïnar,
ballar per casa, no?
Ballar,
fer el tonto.
Fer el tonto per casa.
Fem amb la Susi,
fem molt el tonto.
divertir-nos, sí.
Divertir-nos, divertir-nos, divertir-nos.
Bueno, suposo que ella no li dirà, senyoria, no?
Sí,
també, també.
Excel·lència, nena.
Susana, imagino que contenta, no?,
perquè reconeixement dels companys, dels amics...
Molt, molt contenta, molt contenta.
Tothom a Pamplona ja s'han enterat,
perquè vaig penjar el meu Facebook.
Ah, ho vas penjar el Facebook,
ja ho vaig veure, nena, ja ho vaig veure.
I tothom et felicita.
Sí, ja ho veig, ja ho veig.
Però diran,
que tens un pare molt iaio, eh?
Perquè això dels homenatges
es fa a la gent gran.
No, no, no.
No, no, no, no.
Posa una foto de quan era jove.
Vale.
Doncs sí que teníem temptacions
de trucar a tots tres fills,
el que passa, clar,
com que va ser ella,
la que no va poder venir a l'acta,
doncs, finalment,
hem trucat a la Susi.
Jo estic molt content,
molt, però una sorpresa...
Està mai emocionat, eh?
Se m'han nublat els ulls, nena.
M'he emocionat per la sorpresa
que apareguis per la ràdio, eh?
Perquè la veritat és que no m'esperava
trobar a ningú, però a ningú.
I molt menys a tu, eh?
O sigui, que estic molt content
i que estiguis tan contenta, eh?
I d'aquesta sorpresa
que serà irrepetible
perquè difícilment
ens tornarem a trobar per la ràdio, nena.
Ens està escoltant molta gent, eh?
Però bé, jo crec que
encara que ens escolti molta gent,
t'avui dir una cosa, eh?
Que t'estimo molt
i un petó molt fort, nena.
Ja ho sé, papà, ja ho sé.
Va, adé, un batonet.
Una abraçada molt forta.
Susana.
Pequena, adéu.
Gràcies per la sorpresa,
perquè ha sigut còmplice, eh?
No sé, ho has explicat amb algú o no?
No, la meva mare i els meus germans.
Ah, doncs no m'entén, nena.
Ara el renyaré, ara el renyaré.
Consti que li van dir que no digui res, eh?
Vale, vale, vale.
L'entorn proper, sí, perdó, l'entorn,
no li digui res, eh?
Vale, vale, vale.
Susana, fa fred, doncs,
així per aquí?
Fa fred a la barra?
Molt de fred, molt de fred, molt de fred.
Avui estem a menys un grau o així
i ahir va anar molt.
Nena, tapa't, tapa't, sobretot tapa't, eh?
Sí, sí.
Posa't aquells guants que tens per dormir,
que vaig veure a la foto.
Bé, vale.
Sí, sí.
Susana, una forta abraçada
i que, en fi, que vagi molt bé.
Nena, soy Martínez.
Moltes gràcies.
Nena, nena, soy Martínez.
Adéu.
Adéu, Susana.
Faltava aquesta part.
Adéu, molt bé, molt bé.
Ha sigut, realment, gràcies, gràcies.
Ha sigut sorprenent.
M'heu emocionat, m'heu emocionat.
Perquè, bueno, realment era la que va faltar.
La meva filla no va poder venir.
I us agraeixo molt
que, bueno, que públicament
hagi pogut compartir una estoneta també amb ella.
El dissabte la vam anar a veure
i, bueno, ja l'hi vaig explicar
i l'hi vaig ensenyar fotos del dia.
Però, bueno, ha sigut entranyable
i una sorpresa
poder parlar-nos en aquest moment.
No m'ho esperava, de veritat. Gràcies.
Per cert, pel que diu la Susana,
segurament els altres també escolten, eh?
També escolten.
És a dir, que n'hi ha un que segurament
des de Barcelona està escoltant via internet.
Sí, sí, sí.
Bueno, doncs el saludo.
I l'altre aquí de rebre.
Fins veus, també us estimo molt, eh?
Ja sabeu que us estimo molt.
Gràcies per escoltar-me
i ja parlarem.
Per cert, tornant a la distinció,
això implica a nivell pràctic
algun...
No res.
És un senyorí.
Una distinció que et donen
i que jo n'estic molt orgullós de portar-la,
que la portaré amb molt d'orgull,
que la lluiré amb molt d'orgull
i que cada vegada que me la posi,
doncs me n'enrecordaré
de totes aquestes persones
que m'han ajudat a aconseguir-la
i les portaré
sota de la placa, no?
Sota on se posa la placa
i el cor, doncs a dir,
les portaré a totes, no?
Un cor que batega
d'afecte, d'estima,
d'amor, d'agraïment
i de continuar treballant
realment per un món millor.
Crec que l'obligació que tenim
és la de treballar per un món millor.
I jo demanaria en aquests moments de crisi
que s'hi poséssim tots de debò a treballar,
deixéssim de cantar
les ideologies personals,
les qüestions personals,
i ens poséssim tots a mirar
amb l'únic objectiu que tenim,
que és el bé comú.
I aquest bé comú és comú a tots.
I si mirem aquest, si apuntem aquí,
segur que ens sortirem
de la situació que estem.
Doncs ens quedem amb aquest missatge,
Antoni Vives, senyoria.
Moltes gràcies.
Gràcies per acompanyar-nos.
Enhorabona, normalment.
Moltes gràcies.
M'envai emocionat,
agraït,
i realment m'havien entrevistat
moltes vegades,
però cap entrevista com aquesta.
Ha sigut realment emotiva,
propera, personal,
efectiva,
i ja no trobo més qualificatiu.
Gràcies, de veritat, Josep.
A vostè, per acompanyar-nos.
Després de la tertulia, per cert, eh?
Moltes, com vulguis.
Ja saps que m'encanta venir aquí
a donar opinió.
Gràcies, gràcies a tots.