Ara que som junts, diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem.
Hem vist la por ser llei.
Era tots hem vist la sang que sols passar, ser llei del món.
No, jo dic no, diguem no, nosaltres no som d'eixemor.
Hem vist la por ser llei.
Doncs amb aquesta cançó d'en Raimon, diguem no, comencem aquest programa especial.
Avui des del Saló de Plens de l'Ajuntament de Tarragona, on és a punt de començar l'acte d'acomiata.
L'alcalde Josep Maria Requesens, l'alcalde que ens deixava ahir a les 95 anys
i que avui serà acomiadat en aquest acte, un acte que espero que sigui íntim,
envoltat d'amics, però també d'autoritats, de ciutadans que han volgut acostar-se fins aquí,
fins al Saló de Plens, per donar aquest últim adeu a Josep Maria Requesens.
Avui, al matí, al canatori, també hem vist un anà i venir constant de persones,
també d'autoritats, de diferents colors polítics que han volgut també acomiadar la figura
del primer alcalde democràtic de la ciutat de Tarragona.
Avui, aquí, al Saló de Plens, es farà un acte, com dèiem, emotiu, però un acte també senzill,
com ella hauria volgut, un acte senzill que tindrà, doncs, elements musicals,
com aquest, diguem no, de Raimon, que serà interpretat per el cor de Teresa Valls,
que l'interpretaran al llarg de l'acte.
I també podrem escoltar el cant dels ocells, en aquest cas, amb música de xelo,
amb solitari, que interpretarà ni més ni menys que la neta del propi exalcalde.
Laura Requesens serà qui interpretarà aquesta peça, el cant dels ocells,
aquí, en directe, amb un xelo.
És previst que d'aquí a poca estona arribi al fèretre de l'exalcalde,
serà portat a espatlles per amics i per autoritats.
Entre aquests, l'exregidor, Manuel López Pasca,
també en discompanja d'aquell primer consistori democràtic,
com en Javier Sabaté, també en Jurapentón Burgessé,
el secretari de l'Agrupació Local Socialista,
que ell va compartir, com ho va fer també Javier Sabaté,
aquell primer ajuntament democràtic de Tarragona.
També va anar a Fuster, una altra de les persones que el va acompanyar
en aquella experiència d'ara fa uns quants anys,
i que també serà qui portarà al fèretre,
juntament amb Joan Maria Balló, exsubdelegat del Govern central,
i que en el seu moment també ell, Joan Maria Balló,
va ser secretari personal del mateix alcalde Requesens.
També ho va ser Joan Ruiz, actualment diputat del Congrés
del PSC de Madrid.
Joan Ruiz també en el seu moment va ser secretari personal
de Joan Maria Requesens,
i avui també serà una de les persones que tindrà l'honor
de pujar el fèretre fins aquí dalt, fins al Saló de Plens.
Ho faran a través d'una catifa vermella que s'ha habilitat,
una catifa vermella que també passarà pel davant,
aquest fèretre del llibre que han pogut signar,
el llibre d'honor de l'Ajuntament,
que han pogut signar tots aquests ciutadans quan han volgut.
Un llibre que està a la rotonda d'aquests Saló de Plens,
entre el Saló d'Actes i el Saló de Plens,
i que hem vist dedicatòries, signatures emotives,
dedicades a la figura de l'exalcalde.
Una figura que han destacat a les darreres hores
de diferents personalitats,
per la seva vàl·lua, per la seva honestetat,
per la seva fermesa en les convicions,
i també perquè era una persona de principis
i que els portava fins al final.
Avui també veurem aquí, després d'aquesta entrada del fèretre,
que també portaran espatlles dels actuals regidors
de l'equip de govern socialista,
Carles Castillo i Joan Santagúixas,
actualment regidor de l'Ajuntament d'Alcalde,
de la Secretat Ciutadana el primer,
i regidor d'ensenyament el segon, Joan Santagúixas,
doncs seran qui faran arribar el fèretre de l'exalcalde
fins aquí dalt, fins al Sol de Plens,
que ara mateix també està ple.
D'una banda veiem un dels laterals del Sol de Plens,
doncs la Corporació Municipal,
a l'altra banda hi ha els familiars d'alcalde,
i a primera filera d'aquests Sol de Plens
tenim diputats de Madrid,
diputats també al Parlament de Catalunya,
que han volgut venir fins aquí,
com també ho han fet autoritats,
com el president de la Diputació,
el Juret Poblet o el delegat del Govern,
Quim Nin, també l'actual subdelegat del Govern,
a Jordi Serra, que està a la part central
d'aquesta Sol de Plens municipal,
llocada davant de la família d'Arcassens.
Aplaudiments perquè en aquests moments
arriba el fèretre amb la bandera de la ciutat,
la Junta del Serviç de Sant Cantat,
la Internacional, i de fet,
en aquests moments també,
escoltem aquest moment.
Aplaudiments.
Aplaudiments.
Aplaudiments.
Aplaudiments.
Aplaudiments.
Aplaudiments.
Aplaudiments.
Aplaudiments.
Aplaudiments.
Aplaudiments.
Aplaudiments.
Aplaudiments.
Aplaudiments.
Aplaudiments.
Nosaltres no som d'eixer el món.
Hem dut espatlles per amics, per autoritats, i hem posat les joventuts socialistes la bandera republicana a ofertre.
Veiem, en aquests moments, al costat mateix de les altres colles de Jura Maria Requesens.
Veiem, dèiem, l'actual alcalde Josep Félix Ballesteros, al seu costat mateix l'anterior alcalde convergent Joan Miquel Nadal.
Estan asseguts costat per costat. Escoltarem els primers parlaments.
Sí. Bona tarda, autoritats, familiars, amics, terragonins, Daniel, Núria, Emma, Josep, Roser, les nenes, Marta, Núria, Laura.
No és normal que els joves es morin als 95 anys.
Tampoc és lògic arribar a aquesta avançada d'edat sent jove, però ell ho va aconseguir.
En el món de la creació, tot és possible.
Va ser capaç de reinventar-se per mantenir sempre la il·lusió d'un adolescent.
De fet, era un il·lusionista.
Però del seu barret de copa no treia mocadors de colors ni coloms blancs.
El padrí del seu barret feia aparèixer secrets, enigmes, curiositats de la seva ciutat estimada, Tarragona.
Tots quedaven bocabadats, però el seu ofici no era fàcil.
Al darrere de cada un dels seus treballs hi havia moltes hores de feina,
hores que durant tota la seva vida va treure de la nit.
Tenacitat i austeritat en català eren el seu guió vital.
Un guió molt ben fonamentat, indestructible, una columna romana.
Pràcticament tothom sap que era un home molt fidel als seus principis.
Potser massa i tot.
Una franquesa extrema i unes opinions colpidores.
De vegades podia fer mal, fins i tot.
El que no els coneixien es molestaven i se'n pipaven.
I aquesta manera d'actuar li portava problemes,
però no ho sabia fer d'una altra manera.
La família, però, l'acceptava i jo també, esclar.
Permeteu-me que llegeixi uns records d'infanci i joventut
que vaig escriure fa uns anys en la miscel·lània
en homenatge al padrí que van dirigir Salvador Rovira i Manel Güell.
Records d'infància, anys 60.
Cada casa és un món.
I quan anava a veure el Tieta Tresina i el padrí,
ens sumava flaires diferents als de la casa meva.
La saleta estava plena de llibres.
Un tocadís reproduia música clàssica,
o bé música de cantants dels setges jutges,
sobretot d'en Raimon.
la pedra, el vent.
I la revista Serra d'Or i Cavallfort
eren damunt dels prestatges de la llibreria.
A la casa del padrí la música i la història
hi regnaven.
Però els fils i les agulles de la Tieta Tresina també.
també tenien el seu raconet
a la sala, damunt de la màquina de cosir
i enmig dels llibres
i els discs.
Em cridava molt l'atenció de la col·lecció
de pipes que hi havia damunt d'un boblet
i val a dir que quasi totes eren corbades.
Les del pare eren totes rectes.
No ho vaig entendre mai.
Quan anava a visitar els tiets pel matí
el padrí sempre dormia.
La Tieta em deia
no faci soroll,
ha anat a dormir tard.
Records d'adolescència,
joventut.
Més de març 1979.
El mes de març de l'any 1979
estant fora de Tarragona
el meu pare em va escriure
el Tiet Josep Maria està animat
esperant triomfar les eleccions
i ser el primer alcalde postfranquista
anomenat de manera democràtica.
Està fotografiat amb la pipa a la mà,
està enganxat a les parets,
tirat per terra,
dins les bústies de les cases.
Ell està molt animat
i nosaltres orgullosos,
esperant que esdevingui
l'alcalde de la ciutat.
El 3 d'abril del aquest any
el padrí va adreçar per primera vegada
unes paraules als tarragonins.
Havia guanyat les eleccions.
Quan el padrí ocupava l'alcaldia
jo era un àcrata convençut.
No havia votat mai.
Tot va canviar en les segones eleccions municipals
quan de cop i volta
em vaig veure per primera vegada
davant d'una urna.
Ho feia per ell,
però també ho feia per la tieta,
que era la seva gran animadora.
En aquells anys vaig passar molt temps
fora de Tarragona
i no seguia la política municipal.
Però hi havia una cosa molt clara
i ho havíem parlat molt a casa.
El padrí va portar
els seus principis polítics i morals
a l'alcaldia.
Treballador,
austé,
franc,
onés,
l'antítesi del polític convencional.
De fet,
era un intel·lectual
que estava només de pas
per la política municipal.
Els de la família,
que el coneixien molt bé,
mai van gosar a demanar-li res.
Però sé que algun despistat
va sortir de la casa gran
amb el cor encongit.
Per acabar,
tornant al que he dit abans,
vull dir que el padrí
era un jove de 95 anys
que mai parlava de passat.
Quan el vaig anar a veure
el dia del seu sant,
aquest any,
em va dir que estava enllestint
el seu darrer treball.
Totes les preguntes
que em feia quan era petit,
quan anava a casa al padrí,
aquella casa diferent,
aquella música,
els llibres,
avui tenen resposta clara.
Clico el Google,
escric el nom del Josep Maria
Requesens i Comas
i em surten
un bé de Déu
de referències,
quasi totes,
relacionades amb la història
de Tarragona.
Potser és de justícia
dir que alguns tarragonins,
quan ho necessitava,
li van girar l'esquena
i ell,
sobretot,
en les seves nits,
ho va donar tot
per la seva ciutat.
Gràcies.
Ah,
si us plau,
menys que
va faltar una cosa.
La triada Tresina
va fer un gran paper
en la vida
i l'obra del padrí.
Gràcies.
Gràcies.
idealista,
amb esperit crític,
exigent
amb els que l'envoltaven
i amb ell mateix,
però per a nosaltres
ha estat
i serà
l'avi Requesens
i, com per a tots els avis,
vam ser
les seves netes consentides.
De petites,
tots tres sopàvem
farinetes
i ens menjàvem
el colacau a cullerades
tot cantant
amb el karaoke.
Jugàvem
a l'un, dos, tres
cortinglés
i els dissabtes
l'ajudàvem a triar
la corbata
per anar a un lloc
que es deia
ajuntament,
segons ell
deia
a fer d'alcalde.
L'avi Requesens
que ens deia
que no estallaria
els cabells
fins a fer-se
una xua
com la del José Mari Vaquero
i aquella persona generosa
que ens va ensenyar
aquesta virtut.
amb qui els diumenges
d'infantesa
bevíem la copa
de l'estudiant,
una barreja
base de cafè,
aigua i anís.
Ens va ensenyar
a ser crítiques
portant-nos
la contrària
tot sovint
i ens feia enfadar
dient-nos
que seríem
unes burgeses
convergentetes.
L'avi
que sempre va viure
enamorat
de la Teresa,
el que va viure
una guerra
i d'ella
ens explicava
la part positiva
de les seves
experiències,
el que deia
que el pa fa polls
i qui veu cervesa
viu cent anys
i raó no li faltava.
Avi,
ja ho deies tu
que no som res
en aquest món
però cal recordar
que les persones
no desapareixen
fins que s'obliden
i tu sempre seràs
en el nostre record.
Gràcies per tot,
avi Requesens.
Paraules de les dues netes,
en Núria Ribes
i Marta Ribes,
filles de...
Bé, bona tarda.
Bé, bona tarda.
Som el fill del bifunt,
Josep Maria Requesens.
Bé, jo el record
que tinc del meu pare,
vaig convivir amb el meu pare
durant sobretot
la infantesa
i l'adolescència.
Per tant,
són anys importantíssims
perquè marquen
decididament de per vida.
Estem parlant
dels anys
dels 54
als 72.
Vivia aquí a Tarragona
i el veia cada dia.
Per tant,
fem una vida
de família
però constant.
llavors,
s'ha destacat aquí
els dos trets importants,
dues característiques
fonamentals
del seu caràcter,
l'austeritat
i l'honestetat.
Evidentment,
tots els que l'heu conegut
sabeu que és així.
Jo voldria fer referència
a tres trets més
del seu caràcter
que a mi
em van colpir molt
i que evidentment
m'han influenciat moltíssim
pel fet que vaig
repeteixo
conviure amb ell
durant tot aquest temps
i
em van formar.
Formació que vaig rebre
de fet a casa,
no la vaig rebre
al col·legi,
al col·legi
no vaig rebre altres coses,
però això no,
això ho vaig
mamar a casa meva.
I de fet,
la resta de la vida
l'he dedicat
a la recerca,
a aquesta mena
de coses
que ell feia,
no en el camp de la història,
però sí
en el camp de la lingüística.
són camps diferents,
però de fet
la motivació,
la dedicació
i la manera de fer
està inspirada
en el seu exemple.
Sempre penso
que he tingut
tres o quatre mestres
o tres o quatre persones
que m'han influït molt
en la meva vida
i ell,
evidentment,
és el primer,
un dels quatre,
un dels tres
i pel fet
que és la persona
que vaig conèixer
durant aquell període,
doncs el que em va marcar
moltíssim.
La primera característica
seria una
que ja s'ha esmentat aquí,
el Jordi l'ha esmentat,
que és
la cultura
de l'esforç.
La cultura de l'esforç
avui se'n parla molt
perquè dèiem
que la canalla
estan poc motivats,
això no funciona,
la cultura de l'esforç
sembla que és
una de les coses
que ell tenia molt clara,
és a dir,
no afluixar,
és a dir,
acabar les coses
que s'han començat
encara que vagi malament,
doncs s'ha d'acabar.
No pots deixar
la tasca
que estàs fent
no la pots deixar mig fer,
encara que costi,
i encara fins i tot
que t'hagis equivocat
d'entrada,
però l'has d'acabar.
Jo recordo,
estava pensant,
una de les coses
que he de dir
és que no hi va haver dia
durant aquells
15 anys
o 16, 17 anys,
dia que no
dediqués
com a mínim
unes 3 hores
a escriure,
és a dir,
diumenges,
inclosos,
festes,
etc.
I els estius
potser encara una miqueta més.
I quan començava a escriure?
Doncs a les 14 de la nit,
és a dir,
arribava a casa
a les 10,
escoltàvem la ràdio
quan no hi havia tele,
quan no hi havia tele
veníem la tele,
el Josep ho sap perfectament,
i després nosaltres
anàvem a dormir
i ell començava a treballar,
fins a les 14 de la nit,
i a les 14 de la nit
encara anava al llit
i encara llegia una estona.
Em direu,
a quina hora s'aixecava?
Doncs bé,
no ho sé,
s'aixecava 10 minuts
abans de la feina.
Aquí a Tarragona
això és possible,
a Barcelona ja no ho seria.
Per tant,
vol dir una dedicació molt,
és a dir,
una rutina
que s'encomana,
la rutina,
la rutina aquesta
del dia a dia,
pam, pam, pam, pam, pam,
evidentment,
és una cosa que
era difícil
en aquella època,
crec,
i ell això
ho sabia
que s'havia de fer
d'aquesta forma.
Per tant,
la seva producció
no s'explica
sinó a través
d'aquesta dedicació
constant,
contínua
a la feina.
La segona característica
és la,
que m'agradaria esmentar,
és l'amor,
el coneixement,
és a dir,
l'interès
en conèixer,
el coneixement en general.
I no em refereixo
només a la història,
sinó que em refereixo
a altres vessants
del saber
molt variades.
I en aquest sentit,
doncs,
jo recordava l'altre dia
que a casa,
evidentment,
hi havia llibres
de tota mena,
no només llibres d'història,
hi havia llibres
d'història de la filosofia,
hi havia comprat
de la història
de la filosofia
de Bertrand Russell,
la teníem per casa,
suposo que per la solitura,
la història
de la ciència de Bernal,
no?
Després hi havia llibres
de ciències,
doncs,
hi havia coses,
més hi havia divulgació,
alta divulgació,
que avui això està molt de moda,
ell ho devia comprar
fins als 50,
o començaments dels 60,
la caça de microbis,
o un llibre biografí
de Fleming,
o la descoberta
de les vitamines,
no?
És a dir,
o per exemple
s'interessava
per les plantes,
per la natura,
no?
Anàvem al masca
a diumenge al dematí
i realment
era un...
era un...
molt interessant
veure,
doncs,
que la...
Ella em deia,
home,
esclar,
diu,
és l'única manera
que tindràs
de saber diferenciar,
no vull que estiguis gran
sense haver conegut
o haver après
a distingir
una tomaguera
d'una patatera,
per exemple,
no?
I després,
clar,
quan una persona
té 8 anys,
un nen té 8 anys
no ho entén,
això,
el que m'està dient
aquest,
però al cap de...
ara sí que ho entenc
i precisament
no fa gaire
que havia anat
per Madrid
perquè havia d'anar
per una qüestió
de feina
i vaig anar
al Jardí Botànic,
no sé si heu estat
al Jardí Botànic
a Madrid,
que és al costat
del Museu del Parado
i llavors
em vaig trobar
totes aquelles
plantes
que havia plantat
jo de petit,
tenia les cebes,
les tomàqueres,
tota mena de plantes
i vaig pensar
molt en això,
és a dir,
en aquest període,
que potser en aquell moment
em va semblar
una mica avorrit,
però que ara
l'entenc,
és a dir,
aquesta morpola a terra,
aquesta integració
en el lloc
com vius.
I finalment,
la darrera cosa
que m'agradaria remarcar
també és
que això
és complicat,
aquí sí que no
l'he pogut seguir,
perquè evidentment
ell pertany
a una altra generació,
pertany als anys
20 i 30
del segle passat,
això està aviat dit,
és la,
és a dir,
una mica
d'aquesta necessitat
o aquesta,
ell no era un especialista,
crec jo,
en allò que feia,
és a dir,
no hi creien els especialistes
massa,
no hi creia massa,
ell creia més aviat
en la cultura integral,
en la persona integral,
és a dir,
és una generació
que no són especialistes
en una sola cosa,
sinó que realment
intenten ser bons
o vàlids
o útils
en diferents aspectes
de la vida,
només en l'afany de saber
o en la feina
que estan fent,
per tant,
d'alguna forma,
aquesta activitat
també la trobo
molt interessant
i a dir,
aquesta és molt més difícil
de seguir
perquè avui dia
hi ha especialistes,
per tant,
en aquest sentit,
ell no hi creia
perquè creia
que un especialista
es dedica massa
a la seva feina
i perd noció
del conjunt,
és a dir,
veu les fulles
però no acaba de veure
el bosc
i aquesta és un,
sembla que també
és una cosa interessant
que no es pot perdre de vista
i aquí acabo
una mica
la meva
dissertació.
Gràcies.
Gràcies.
Ara donemés també
pel fill
de Jura Maria Arquesens,
Daniel Arquesens,
recorda el seu pari
escoltant una interpretació
del cant de s'ocells
a cart de la
Laura Arquesens.
i aquesta mena de romans emotius.
de la
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.

Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
i salut companys requescents.
I a ell li agradaria
que féssim, i en tot cas
permetem-me que ho faci, una cosa que ell feia
servir molt sovint, visca la fraternitat
entre els homes i les dones de la terra,
visca Catalunya
i sobretot visca Tarragona.
Moltes gràcies.
En primer lloc, vull dir-vos gràcies.
Gràcies per acompanyar-nos
en el comiat del nostre pare.
Gràcies a la família
que ha estat en tot moment al nostre costat.
Gràcies als amics
i a tots aquells que ens heu donat
suport en aquests darrers moments
i ens han fet sentir acompanyats.
I en especial a la Montse,
que no s'ha separat
del seu costat després de tants i tants anys.
I finalment, gràcies, pare,
per la teva manera de ser.
Hem volgut fer aquest acte
de la manera que a ell li hagués agradat,
seguint els preceptes
que han marcat la seva vida.
Ara bé,
tots aquells que el va reconeixer,
ja sabeu, cada ben segur,
hagués trobat
que no hem acabat de fer-ho prou bé
i, sens dubte,
ell ens ho hauria millorat.
És per això que volem donar-te
de nobles gràcies
per tot el que ens has ensenyat,
els valors que, des de petits,
ens han inculcat,
el nivell d'exigència,
l'autocrítica
i, per damunt de tot,
a ser fidels
a les nostres conviccions
i a les nostres idees.
Aquesta educació
que ens vas donar
va començar
amb l'aprenentatge
de la nostra llengua.
Una llengua
que, com sabeu,
als anys 60
era perseguida.
Però, malgrat això,
fins i tot
els tintins
ens els comprava
en català.
També t'haig d'agrair
un cop més
que t'avançessis a l'època
i que em volguessis donar
l'educació
en uns anys
en què les dones
encara tenien dificultats
per poder formar-se
al mateix nivell
que els homes.
per acabar,
només dir-te
que has marxat
de la manera
en què has viscut
sempre,
ferm
en les teves conviccions.
Res ni ningú
no t'ha pogut
fer canviar
i, tal com deia
en Raimon,
qui perd els orígens
per l'identitat
i ens has deixat
ben clar
que tu mai
l'has perdut.
Gràcies.
Moltes gràcies
per l'assistència.
Gràcies per la filla
de la Jona Maria Requesens
de la Rosa Requesens
i tancarà els parlaments
de l'alcalde
i la Félix Paquesteros.
Roser,
Daniel,
família,
companys,
companyes,
amics,
amigues,
autoritats,
gràcies
per la vostra presència
avui aquí
en aquest acte.
Josep Maria,
avi polític,
sé que no creus
en la immortalitat
que pregonen
la
o les religions,
però també sé
que per la teva
trajectòria
de dedicació històrica
saps perfectament
que la immortalitat
és el llegat
de cadascú,
el resultat
de l'esforç
i del treball
de cadascú.
I tu
ja fa temps
que ets immortal
en l'estimació
de tots,
nosaltres
i de la teva
família,
en la teva obra
política
i en l'obra
intel·lectual
de primer nivell.
Però no puc
i crec que no dec
parlar de tu
avui
com si fossis
una referència
històrica més
o amb paraules
institucionals.
Mots
vius
és el que
crec que et mereixes.
Vull parlar de tu
com a mestre
i com a company
entre moltes altres coses.
recordo com si fos
avui
la primera vegada
que et vaig veure.
M'havien dit
i crec que va ser
el Joan Maria Balló
m'havien dit
els recasents
et vol veure
vaig ser al seu despatx.
Això no era un bon símptoma.
Em va agafar
una tremolor
immensa
em suaven les mans
i tot allò
que podia suar.
Vaig entrar al despatx
de l'alcaldia
que ara comparteixo
curiosament amb tu
i allà eres
armat
amb la teva pipa
i darrere
d'un gran
got
de cafè.
A diferència
del que jo podia
sospitar
la trobada
va ser
càlida
entranyable
fins i tot diria
que familiar.
Només volia saber
què caram
era
això que m'havia inventat
com a tècnic de joventut
del servei
de vacances
per a joves.
Si servia
per alguna cosa
així m'ho va dir
i sobretot
si costava
molts calés.
Quan vaig sortir
del despatx
la teva gent
la nostra gent
em demanava
esverada
com ha anat.
la meva resposta
orgullosa
i clarament
allégerida
pròpia
de qui passa
una gran revàlida
va ser
de conya
no fa tanta por.
Et recordo
també
corrent
corrent amb mi
amb el Laurear
amb el Pere
inaugurant la primera pista
d'atletisme
de Tartam
a la província
o suant
després d'un dinar
de festes
de Santa Tecla
en l'estrena
del complex poliesportiu
més gran
de la demarcació
a Ponent.
En ve a la memòria
també
un moment
de perplexitat
de perplexitat
enorme
i vaig aprendre
molt
d'aquella anècdota.
La teva resposta
quan et vaig
presentar
el que havia de ser
el gran projecte
de Gran Teatre
per Tarragona.
Te'l vaig explicar
entusiasmat
com la gran
fita del teu
mandat
i com a
un gran
actiu
electoral.
I recordo
que em vas dir
glacial
desenganya't.
El que s'ha de fer
és solucionar
el tema
de l'aigua
i dels residus
urbans.
Jo pensava
en projectes
efectistes
de glòria
superbs.
Tu
ja pensaves
com calia
en les necessitats
bàsiques
no resoltes
de la gent.
Va ser
una gran
lliçó.
D'aquí
justament
van sortir
l'arribada
de l'aigua
de l'Ebre
o la compra
de pous
de subministrament
en un moment
difícil
o la incineradora
de residus
urbans
que avui són
motor
i riquesa
i solució
de problemes
endèmics
que encara
pateixen
molts territoris
que no ho han
solucionat bé.
Recordo
també
el teu rostre
eufòric
quan érem
a Berlín.
Ens havia d'oprer
que tant
estimaves
i que tant
t'estimava
i vam saber
que la comunitat
científica
internacional
ens havia
concedit
organitzar
el 14è
Congrés
Mundial
d'Arqueologia
Clàssica.
Va ser
després
d'uns dies
d'atenció
de contactes
frenètics
d'explicar
el taller escola
d'arqueologia
a tot arreu
d'explicar
els projectes
de ciutat
com la recuperació
de la capçalera
del cirque
aleshores era
una sola idea
i del teu discurs
abrandat
i convincent
que causava
una gran impressió
en aquell gran
auditori
d'un Berlín
encara tancat
per un mur
de vergonya
a l'antiga
Alemanya
soviètica.
A la tornada
amb l'avió
de la Panam
que tant es movia
va prendre forma
en una conversa
entre els tres
la gran reforma
del cirque romà
de la mà
de l'arquitecte
italià
Andrea Bruno
i de l'equip
del taller escola
d'arqueologia
que després
es va continuar
fantàsticament.
Projecte
que va suposar
un punt d'inflexió
una embranzida
definitiva
en la recuperació
monumental
de la nostra ciutat
de Tàrraco
i que suposar
l'any 2000
sortosament
i encertadament
la nominació
de patrimoni mundial
per la UNESCO.
Anys més tard
com s'ha dit
potser massa tard
però benvingut
la nostra universitat
et va concedir
el doctorat
honoris causa.
Recordo com
per a un autodirecte
com tu
va ser d'important
que la comunitat
universitària
et reconegués
amb aquesta alta distinció.
També
les teves paraules
clares
i emotives
amb aquella toca
amb aquella toca
i aquell barret
que no sabies
com es deia
i jo tampoc.
Però aquí
t'he de dir
que recordo
encara més
l'emoció
de la Roser
la teva filla
perquè aquest reconeixement
t'havia arribat
en vida.
Podries tendre'm
fins a no parar
però no puc
fer-ho.
He de parar.
He estat feliç
recordant
el camí
fet amb tu
malgrat
que s'han
remogut
amb mi
sentiments.
forcs
has de Lin Farrell
Forts i fibrades emotives
Només dir-te, finalment, que he complert les dues condicions bàsiques
que tu i jo sabem, i algú més, perquè em puguis seguir donant suport.
També t'he de confessar, avergonyit, que no he tingut temps de llegir els clàssics,
com tu sempre ens deies i ens recomanaves amb insistència.
Josep Maria, avi, amic, mestre, company, alcalde, Teresa, salut, pit i amunt.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Molt emotiu que hem vist aquí al saló de plensa de l'Ajuntament,
també emotivitat en les paraules que cloïn l'acte de l'alcalde Josep Ballesteros.
Ell, emocionat, ha parlat del seu avi polític,
ha tingut paraules emotives de record.
També he hagut d'interrompre un moment el seu discurs
per l'emotivitat que l'ha enveït mentre duia a terme les paraules de record
que ha parlat, a més a més, en primera persona, referint-se a ella,
Josep Maria Recasens, que ha estat el seu mestre polític,
com l'ha definit i com a amic mestre, com a company, alcalde.
Salut, així ha acabat el discurs de l'alcalde Ballesteros.
Ara veiem que tots els presents comencen a desfilar,
surten del saló de plens, seguint el fèretre que ha baixat
cap a l'exterior del Palau Municipal,
per la catifa vermella habilitada per l'ocasió.
A l'exterior de la Passa de Font veiem que hi ha dos cotxes fúnebres
que seran els que han fiderat la comitiva.
I també fora de l'exterior hi haurà un moment emotiu
perquè els castellers, veiem de moment, els matalassers,
segurament també, en aquest cas, veiem els matalassers baix,
els xiques de Tarragona, doncs, que faran algun castell d'homenatge
a Josep Maria Recasens i Comas.
A la Passa de Font, on també veiem la Guàrdia Urbana de Gran Gala,
que també eren aquí, presents, al costat de dues corones commemoratives,
al costat del fèretre de l'exalcalde.
Ara salutacions entre els diferents elements de la corporació,
integrants de la corporació i autoritats.
veiem que saluden l'exalcalde Joan Miquel Nadal,
que avui sella just al costat, l'actual alcalde, Juret Félix Ballesteros,
estaven al costat per costat.
També hem vist el president de la Diputació i l'alcalde de la Vida Seca,
Juret Puglet, que en aquests moments també conversa en Joan Miquel Nadal.
veiem la Montse Carles, que ha estat durant molts anys la seva secretària personal,
també emocionada en aquest acte de record,
i també hi tenia paraules de record per ella, la Montse,
la filla de la Jura Maria Recasens,
que també la Rosa Recasens, que també hi ha parlat i s'hi ha referit,
que ha estat al seu costat en tot moment en aquestes darreres hores d'ahir.
El delgat de govern, Joaquim Nin, també és aquí present, altres autoritats,
hem dit que hi ha també el president del Consell Comarcal, Federico Dan,
el president del Port, Josep Andreu, també moltes altres autoritats,
hem dit també diputats, senadors,
i en aquests moments que fora són en gralles perquè estan fent
el pilar commemoratiu de Tarragona,
un pilar de quadre commemoratiu per acomiadar el fèretre de l'alcalde Recasens.
Serà l'últim moment que es viurà aquí,
en aquest comiat a l'exalcalde,
el primer alcalde democràtic de la ciutat,
i amb aquest acte, com veiem ara, d'homenatge per part dels castellers,
de la colla castellera dels xiquets de Tarragona, els matalassers,
pirada 4 i també pel divens a fora, a l'exterior de la plaça de la Font.
El fèretre està a punt també d'arribar, com veiem,
portat a espatlles per diferents autoritats i amics de Josep Maria Recasens.
Com veiem, ells han entrat a espatlles i també han sortit a espatlles d'aquesta segona plensa.
Han viscut moments també molt especials,
com la interpretació amb Xelo, de la neta, del mateix exalcalde,
exalcalde, una interpretació que ha fet Laura Recasens, magistral del Camp dels Ocells,
que s'ha pogut escoltar aquí,
o també l'interpretació conjunta dels segadors al finalitzar l'acte.
Ara, en aquests moments, el fèretre surja del Palau Municipal,
com veiem, portat a espatlles amb la bandera republicana,
també la bandera de la ciutat.
És portat a espatlles, com dèiem, per diferents autoritats i amics,
seguit a aquesta catifa vermella des del Sol de Plens,
on també a l'exterior, la rotonda dels Sol de Plens,
entre el Sol de Plens i el Sol d'Actes,
hi havia persones concarregades, segudes, a l'exterior,
perquè no tothom hi ha capigut aquí,
al principal Sol de l'Ajuntament de Tarragona,
al Sol de Plens.
En aquests moments, ja el fèretre és a punt de marxar
i totes les autoritats que ja són a l'exterior,
aquí, a la plaça de la Font,
i, per tant, donaríem per finalitzada aquesta connexió,
aquesta retransmissió en directe a aquest programa especial,
aquest endarrer comiat també de Tarragona Ràdio,
l'exalcalde socialista Josep Maria Recasens.
Tanquem, doncs, aquesta connexió fins aquí
i recordin que podran tornar a escoltar-la
íntegrament a dos quarts de deu de la nit,
avui amb repetició,
a dos quarts de la nit també podran escoltar-la
a la nostra pàgina web,
tarragonaradio.cat.
Res més, adeu-siau, bona nit.
Cr increïble.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!