Música
Abordem la primera entrevista d'aquesta jornada d'aquest dimecres
i ho fem parlant del fill de Caín,
el primer llarg madratge del sinistre tarragoní, Jesús Montllau.
Leí la història y me ha apasionado.
Me parece que es de esas historias que a priori pueden parecer pequeñitas
pero que luego se convierten en muy grandes.
Siento las molestias.
Yo lo que intento siempre es preparar el cine
como si estuviese haciendo teatro.
Es decir, yo cuando vengo al primer día a rodar
yo tengo el guión entero en la cabeza
y me da igual las secuencias que me pongas
porque yo te la voy a hacer
porque ya lo tengo trabajado precisamente
para llevar ese racón emocional todavía.
Pero hombre, siempre quieres empezar por algo un poco más suavecito
y sobre todo por ir cogiendo relación
tanto con el equipo artístico como con el técnico
y sobre todo con el artístico y con mi propio personaje
a la hora de tener un poco unas vivencias ya llevadas
para poder hacer ese último plano de la película
que es el que hice el primer día
en el que supuestamente tienes que contar
todo el drama que este hombre ha llevado.
No, no, no.
Porta una merda el que faci a mi pare.
No le tengo por.
Jo em vaig presentar a un càsting
perquè vaig veure un anuncio per internet
i vaig venir fins aquí a Tarragona
vaig fer el càsting que va ser
simplement parlar davant de la càmera
i després un mes i mig més tard
em van trucar dient que tenia un segon càsting
que va ser tot el dia
anar fent unes separates que ens van enviar
amb diferents actrius.
I al final vam començar molt d'hora
i vam acabar cap a les 7 de la tarda
i després ja em van trucar cap al setembre
dient que començava el rodatge dintre d'un mes.
Més que escenes més límit
o més carregades emocionalment
o més importants dins del viatge de la peli
em sembla que m'han costat més escenes
més de pas i escenes més tontes.
La veritat és que els primers dies del rodatge
sempre costen.
Jo a les primeres seqüències del club d'escacs
no sabia massa com prendre'm-ho
i com col·locar-me'n
i com relacionar-me amb el personatge
de l'Andrew Holstetter.
I em sentia molt embarat allà
i molt tieso i parlant d'escacs
i allà em sentia una mica petós
perquè eren els inicis.
És un personatge que pateix una certa ceguera
i llavors és castigat.
Com a mi em fa pensar en...
Tot i que es tracti d'un thriller finalment,
si algun gènere es pot escriure a la pel·li,
em fa pensar en els personatges de les tragèdies
que són castigats pels seus excessos
i per les seves cegueres.
I volent, volent, volent massa d'una cosa
acaben pagant les conseqüències.
em va arribar el guió i el primer que em va passar
és que vaig pensar que era una bona història.
Sobretot una història sorprenent, a més a més.
Una història amb uns personatges seductors,
amb un context que és el del món dels escacs.
Seductor també vaig trobar jo,
i té alguna cosa de combat intel·lectual
i de combats estratègics, aquesta pel·lícula,
i això s'explica molt bé a través del joc dels escacs,
que és un joc bastant fred i bastant mental.
I després, a més a més,
perquè és una història que em va robar la cartera a mi,
que en un moment se'm va cap a algun lloc
i després, bueno,
t'endús una sorpresa, no?,
amb uns certs viratges argumentals i molt hàbils.
Escolta'm una cosa,
el Daniel està apuntat a la forma de emocionatges al final.
Ara mateix, Jesús Montlló, molt bon dia.
Molt bon dia.
Estava recordant, eh?, suposo,
amb els autosectors de Juli Manrique,
de Conce Coronado, Maria Molins,
recordant moments del rodatge, no?
I tant, i tant, escolta'm.
No, un rodatge és una experiència vital
que no s'oblida mai,
i és una d'aquelles experiències
que deu ser,
la seva equivalència deu ser pujar a l'Everest
o fer una mega marató d'aquestes de 200 hores
o, no ho sé,
portar-te una miqueta,
tant a nivell físic com intel·lectual,
doncs al límit, no?
I, bueno, molt maco.
De fet, quasi que m'emociono
perquè sentir actors tan consagrats
com el José Coronado i el Julio Manrique,
que ja han treballat tant,
parlant tan bé de la història
que nosaltres volem explicar,
doncs, home,
com a poc m'ha fal·lada.
Agafant la metàfora de la muntanya,
he de fer el cim de l'Everest,
el cim definitiu es farà el 31 de maig,
és a dir, que és la projecció del fill de Caín.
Exacte, si no tenim una tempesta de gel
i se'ns esfronta a l'Everest,
que també podria passar,
tal com estan les coses,
el 31 de maig estrenarem a tot Espanya
el hijo de Caín, fill de Caín.
Sí, sí, sí.
Suposo que esperes dos comptes a les hores, no?
Sí, perquè la pel·lícula acabada,
la meva labor creativa va acabar el setembre passat
i com us podeu imaginar,
ara del que tinc ganes és ja del caixa o faixa,
no?, de mostrar-la,
a veure si li agrada a la gent
i seguir fent cine,
per suposar que sí.
fer cine que, en fi,
que vull dir,
amb el que està caient no és feina fàcil, no?,
diguem-ne,
perquè aquest projecte gira al voltant
de l'1,2 milions d'euros, no?
Ha sigut difícil arribar fins aquí, aconseguir-los?
Sí, nosaltres hem lluitat contra moltíssimes tormentes
com, bé, qualsevol empresari,
bé, mirem el sector dels mitjans de comunicació mateix,
vull dir, en general el món de la imatge, no?,
doncs està patint molt,
però jo sempre amb el productor,
amb el Sebastià Meri,
s'hem carregat d'il·lusió, d'entusiasme
i em cregui que, com que estàvem amb caiguda lliure,
doncs havíem de tirar fins al final
i crec que ho hem aconseguit.
Ara falta només el benet plàcit del públic,
que esperem que compri les sales
i que ens permeti pagar el crèdit d'aquesta pel·lícula
i avortar-nos una de nova.
La projecció de dinà càrrec de Pixar, no?
No, perdona,
mira, t'ho explico ràpidament.
Life and Pictures és la productora d'aquesta pel·lícula,
també hi ha una coproducció matrilenya i basca,
i, perdó, i catalana,
i a nivell del que és la producció,
TV3 ha avalat aquesta pel·lícula des del principi,
se la van creure,
vam ser un dels sis projectes escollits l'any 2010 o 2011,
no recordo ara bé,
entre més de 300,
per tant, vull dir, ens vam sentir superafalagats, també,
i qui ha cregut en aquest projecte des dels seus inicis,
molt abans que TV3 i tots aquests,
és Tarragona, la ciutat, no?
Tant l'Ajuntament com la Diputació,
des dels seus inicis,
atès a la meva minicarrera amb el món del curtmetratge,
que semblava que anava per bon camí,
em van oferir el seu suport,
i jo et diria que les dotacions pressupostàries a nivell local
van venir donades l'any 2009,
amb el qual la crisi no era...
Segurament, si ara fos el moment,
segurament ni m'atreviria a presentar-me a l'Ajuntament
a demanar diners per fer una pel·lícula, no?
Però, a veure, són dotacions, són bestretes
que ja estaven, per dir-ho així, guardades,
per tant, no ha estat uns diners que sortim
de les arques de l'Ajuntament en aquest moment, no?
Per tant, jo diria, com a impulsor inicial de la idea,
cosa que no em canso de repetir,
és Tarragona, com a ciutat,
Ajuntament i Diputació,
després BTV3,
aquestes empreses productores
que arrisquen el seu propi patrimoni
per seguir fent ciutat i somiant.
I després, una noticióta que he de donar-vos
és que, finalment,
després d'haver-nos rebutjat fa 3 anys,
Televisió Espanyola ha comprat els drets
d'exhibició internacional
via satèl·lic de la pel·lícula.
Carai.
Sí, sí.
En la pel·lícula es veurà Televisió Espanyola
i es veurà també el Canal Internacional
a tota Hispanoamèrica,
amb la qual estem, s'ho he de imaginar,
supercontents.
Això serà després de la projecció d'Esterena, no?
Imaginem-ho, no?
Sí, sí, clar.
El procés d'una pel·lícula és el següent.
Va als cinemes,
la gent que és cinèfila
o que vol veure una pel·lícula
amb el seu màxim esplendor,
doncs va al cinema,
perquè és com escoltar
la Filarmònica de Berlín
amb un casset mono,
si no pots escoltar una bona orquestra,
vés a un auditori.
Nosaltres s'han gastat molts diners
i hem esmerçat molts esforços
en què hi hagi una imatge de qualitat,
en què hi hagi un so maco
que t'ajudi a entrar en la història
i et faci sentir moltíssimes coses,
que amplifiqui els sentiments
que volem extreure de tu
mentre fem la pel·lícula
i això només es aconsegueix al cinema.
Això és així.
Llavors,
a aquells que els agrada
aquest tipus d'experiència
en el cinema
i després ve tota una explotació
industrial de la pel·lícula
que és les vendes internacionals
a altres països,
que això,
fixeu-vos a Espanya,
hi ha una empresa
que es diu Alpha Pictures,
que aquesta empresa
és la que distribuirà la pel·lícula
per tot Espanya.
Sortim el 31 de maig
amb 100 còpies,
per tant, simultàniament
amb 100 ciners de tot Espanya
la pel·lícula es veurà.
i després hi ha una empresa gran
com Filmex,
Filmex Internacional,
que tots coneixerem,
que ens sona d'allò,
Filmex presenta,
doncs aquests senyors
han comprat la pel·lícula
per vendre-la internacionalment
i aquests senyors
estan passejant per mig món
venent-la a Hong Kong,
a Malàcia,
a Alemanya
i a Estats Units,
allà on hi hagi mercat
per col·locar-la.
En aquest camí
passa
els golles,
és a dir,
podria arribar a la pel·lícula
o us planteixeu
per sentar-les golles?
Tot això són càbales
i jo estic encantat
de fer-les,
mireu,
quan es rota una pel·lícula
no es pensa en tot això,
sí que és cert
que ens ajudaria moltíssim
que la pel·lícula
rebés alguna nominació
o inclús algun goia,
això està claríssim.
I abans que els goia
els gaudí,
perquè també és una pel·lícula
feta a Catalunya
i en català,
a mi em faria
moltíssima il·lusió
que els gaudí
ens reconeixessin la feina,
però com nosaltres
hi ha moltíssima altra gent,
jo com a director
em moc amb l'instint honest
de seure la gent
en una butaca
i que quan surtin del cine
no sentin
que els hi he fotut
8 euros per la cara,
sinó que sentin
que m'he esforçat
en entretenir-los
amb una bona història
i si pot ser
en entretenir-los,
en fer-los passar
una mica de por,
en fer-los passar
una mica d'angoixa,
en fer-los passar
una miqueta d'inclus
de tristor,
d'alegria
i si aconsegueixo
que quan surtin del cinema
durant 30 segons
abans d'anar
al McDonald's
pensin un moment
en la pel·lícula
i diguin
doncs m'ha agradat
o què t'ha semblat això
i hi hagi un mini debat,
això ja seria orgàsmic,
literalment.
Veuran
que es que vagi en el cinema
la història
d'un Nick Oliver,
d'aquest noi adolescent,
molt intel·ligent,
però que juga als sascats,
d'on surt la història?
D'on treus aquesta història?
Bé,
la història és la història
d'un adolescent
amb problemes de relació
amb els altres
i veu una història
que es podia
ràpidament troncar
amb els problemes
que avui en dia
patim la nostra societat,
una societat
on l'adolescència
es converteix
en una etapa
més de la vida,
té una idiosincràsia
determinada
i uns problemes determinats
que en alguns casos
poden arribar a ser
francament alarmants.
Bé,
tractem aquest tema
el d'un adolescent
obsessionat
i per tant destruir la seva família
i llavors es contracta
una família formada
pel José Cornado,
la Maria Molins,
una família benestant
i llavors es contracta
el Julio Manrique
que és un psicòleg
reconegut
que a través dels escacs
que és la seva afició comuna
intentarà entrar
en el món interior
del Nico Albert
que és aquest noi,
aquest noiet de 14 anys
i intentarà extraure'n,
bé,
fer un diagnòstic
de la situació familiar.
Clar,
el maco de la pel·lícula
crec jo
és que quan aquest psicòleg
comença a entrar
en la història
i en la vida del Nico Albert
comença a descobrir coses
que probablement
fan que dins la família
n'hi hagi un pam de net,
no?
I aquí ja està aquí
a poder ler
i com deia el Julio Manrique
és una història
amb un final sorprenent,
amb un twist interessant
que crec que l'enriqueix
i que pot donar
molt de pla a els espectadors.
Una història, Jesús,
en què es veuran
moltes imatges
de Tarragona, ciutat.
Perquè jo l'estic veient
al vostre blog,
el fill de Cain
a wordpressa.com
una imatge
d'un rodatge
Joan XXIII,
per exemple,
l'Hospital Joan XXIII
no que va ser
les últimes imatges
que es van quedar
amb la Maria Molins.
Sí, l'últim dia de rodatge,
això va ser
l'últim dia de rodatge
Joan XXIII.
Mireu,
hem rodat
a Tarragona,
hem rodat
dins del que és
el circunscrit de Tarragona
estaríem parlant
de la zona del Catllà,
estaríem parlant
de la zona de la Mora,
Tamarit,
estaríem parlant
de, a veure que no em deixi res,
casc antic,
òbviament,
zona del Serrallo,
carrer Podaca,
Bé,
cal ser els carros,
després estaríem parlant
també de
Montbrió,
estaríem parlant de Reus,
a Reus vam rodar
al centre de lectura,
jo crec que tots aquells
que hagin estat
algun cop al centre de lectura
han de veure la pel·li
perquè la vam,
vam adornar
al centre de lectura
d'una manera,
el vam decorar
d'una manera que
crec que
estàs plen durós,
bàsicament,
l'equip de direcció artística
va fer una feina
molt maca
i una miqueta
vam voler
extendre la pel·lícula
al llarg del que era
la comarca,
perquè mireu,
jo amb el meu ideal
del que és Tarragona,
el nom Tarragona
accedeix al que és la ciutat,
i no per imposar-se,
sinó per col·laborar
amb altres territoris,
jo sempre he cregut
que Tarragona,
es digui o no Tarragona,
ha d'haver-hi una mancomunitat
de ciutats i de pobles
que en els temps que corren,
si no és a través
de la col·laboració,
no hi ha manera
que tirem endavant,
jo penso que ara mateix
els individualismes
culturals
i el voler-se col·locar
per sobre d'altres comunitats
no pot portar més
que enfrontament
i divisió.
Jo amb la pel·lícula
una miqueta conscientment
vaig voler dividir
els meus decorats
pel territori
per demostrar
que els projectes
en col·laboració
sempre funcionen millor
i us diria un cas
per enigmàtic.
Curiosament Reus,
que és el gran antagonista
per alguns de Tarragona,
va ser una ciutat que
es va rebre amb braços oberts
i lluny de posar dificultats
van estar encantats
de consciir
que n'està Tarragoni
en és allà ruda.
Senyors,
soc tarragoní,
m'estimo la meva ciutat,
però estimar-me la meva ciutat
no vol dir que no
pugui apreciar
allò de bo que hi ha
en les altres.
Ho sabem, eh?
Molt bé.
Com va anar el treball
per cert amb aquests actors,
la talla de José Coronado,
Juli Manrique,
la Maria Molins?
Com va ser el tracte personal
amb ells?
Això és un regal
que se m'ha fet.
És un regal que ve...
Mireu,
és la primera pel·lícula,
sí que és veritat
que porta una trajectòria
de curtmetratgista
que crec que també
els va convèncer.
El primer que se va fer
amb aquests senyors
és enviar-li els curtmetratges
perquè veiessin
fins a quin punt
jo podia extraure coses
dels actors
i de les històries
i així una miqueta
entre nos
et diria
que els hi van agradar.
El veure els meus curs
els va animar
a conèixer-me a mi.
I bé,
suposo que van veure
que jo tenia clara la història,
que els hi presentava
uns personatges
com a molt elaborats,
ells van entendre ràpidament
el que se'ls demanava
com a actors
i això un actor
ho agraeix moltíssim.
Un actor
si té a les mans
una bona història,
un paper interessant
i un director
que almenys sap
de quin peu calça
el seu personatge
i està obert
a discutir-ho amb ells
que és el que jo vaig fer,
doncs en general
s'obren a explorar
la història amb tu.
Jo vaig haver d'anar a Madrid,
vaig anar a conèixer
el José Cornadullà,
no el coneixia de res,
un paio simpàtic
de pro,
vull dir, simpàtic professional,
més que actor professional,
em va obrir les portes
del seu cor
i a la seva casa
Ipso facto,
vam estar comentant el tema
i tal com vaig sortir
d'aquella reunió
em va dir
Jesús,
nos vemos en Tarragona
i encara no s'havien negociat
ni termos contractuals
ni res,
vull dir,
la decisió actual
va estar presa
molt ràpidament
i va haver química,
penso que el secret
d'un director
és saber comunicar el que vol
i tenir clar
la pel·lícula
que vol explicar
i crec
que això sí que ho tenia clar,
volia explicar
aquella pel·lícula,
els vaig explicar
i els vaig convèncer.
També us diria
que vaig rebre
algun altre rebuig,
d'alguns actors
que vaig demanar
col·laboracions.
No cal dir noms.
No cal dir noms.
Estic mirant
a la vostra pàgina web
i l'equip,
la fitxa tècnica
on és tot l'equip
que ha treballat
a la pel·lícula
és llarguíssima.
Aquí s'ha involucrat
moltíssima gent.
Sí.
Jo us diria una cosa,
cada cop que aneu
amb una pel·lícula
m'agradaria
que miréssiu
el llistat de crèdits
i que penséssiu
que aquest llistat de crèdits
té un valor contractual.
O sigui,
cada persona que surt allí
és una persona
que ha cobrat
pel seu sou,
que ha contribuït
a la Seguretat Social.
Perquè això és així.
De fet,
una inspecció d'igendes
cap a la pel·lícula
el primer que demana
són els títols de crèdit.
Perquè qualsevol
persona física
o no física
que hi hagi
en els títols de crèdit
ha de constar
en un contracte
i ha d'haver
una remuneració
mediante.
Incluso els extras.
Nosaltres a la pel·lícula
vam tenir 600 extras
i tots els extras
de la pel·lícula
tots els que van venir
al Tarraco Park
que va ser l'hotel
on vam estar allotjats
i on vam fer
el càsting pels extras
tots van rebre
la seva nòmina
i vam cotitzar
la seva Seguretat Social.
El que et vull dir aquí és
quan veieu
que una pel·lícula
hi ha 100 persones
d'equip tècnic
i 500 extras
que surten
amb els seus noms
i conoms
heu de pensar
que si això es fa així
és perquè és necessari
fer-ho així.
Un productor
no és tan tonto
com per contractar gent
de sobres
i perdre-hi diners.
Una pel·lícula
és, francament,
una aventura molt complicada
és un petit Everest
i has de,
sobretot en l'equip tècnic
encertar-la
i aconseguir equips
que aconsegueixin
quadrar la història
i portar-la cap allà
on tu vols.
I això crec que ho vam aconseguir
i estic molt agraït
a l'equip tècnic
i, mireu,
tot això
es sistematitzarà,
vull dir,
es confirmarà
el dia que veieu,
si veieu la pel·lícula
el dia que la veieu,
no diréu
oh, doncs sí,
aquest equip tècnic
ho ha fet bé
o, francament,
això és millorable.
Però jo penso
que ho han fet bé.
Quina és la feina
menys agraïda?
La del productor,
potser,
o productors,
guionistes?
Mireu,
com en totes les feines del món
hi ha clichés,
no?
Jo he conegut
productors de tota mena,
molt abans de conèixer
el Sebastián Meri,
que és qui capitaneja
Live and Pictures,
que és l'empresa
que és propietària
de la pel·lícula
i, mireu,
hi haurà productors
i productorscillos
i cagamandúrries,
no?,
com a tot arreu,
però el senyor
Sebastián Meri
és un senyor productor
i us diré per què,
perquè no només s'involucra
en la part logística
de la pel·lícula,
sinó que també té
el seu punt creatiu
i li agrada participar
i contribuir
i de vegades
amb molt d'encert
a la part creativa,
no?
Per tant,
quina és la part menys agraïda?
Mireu,
els rodatges són duríssims.
Jo, mentre rodava,
hi ha hagut moments
en què he dormit
durant setmanes
només quatre hores
preparant el rodatge
el dia següent,
perveient els canvis
que de sobte ens plovia,
que de sobte ens feia sol,
que de sobte passava
alguna cosa
que feia una variació
en el guió
i he tingut fins i tot,
no diria atacs d'ansietat,
però despertats
d'aquests a mitja nit
de dir,
m'he deixat aquest plano,
això no tallarà,
això m'ha quedat
aquest dia anterior
ha estat una feina
francament dolenta,
però després ho he vist
a la sala de muntatge
i ha funcionat.
El local,
no ho sé,
jo us diria que
no recordo un moment
especialment dolent,
sí que recordo
uns pànics de...
Només tens dues hores
per fer això,
però si necessito cinc,
ho has de fer en dos.
Aquest tipus de pànics
més aviat industrials,
però com a experiència
en general,
us diria que
estic agraït
que el geni del cine
m'hagi tocat.
O sigui,
em sento agraït
a qui sigui
i a qui sigui
per ser tan privilegiat
com per poder dirigir cine.
Penso que
dirigir cine
és com explicar fàbules,
és com explicar rondalles,
és com el neolític
quan tornaven els caçadors
cansats
de casar dinosaures,
hi havia un
que els explicava històries
sobre els estels
i l'univers
i aquests senyors
que llavors els caçadors
diien
no, no,
no cal que vinguis a caçar,
per demà
explica'ns una altra història,
mentre estic passant
inventa't una altra història.
Doncs
voldria pensar
que
si jo fos un austro
lopitecus d'aquells
que m'hagués tocat
estar a la vora del foc
i inventar-me històries
i no sabeu
quin plaer sento
en explicar-les.
Doncs sabeu que
veurem el foc,
veurem el llum
el proper 31 de maig.
A partir d'aquí,
Jesús,
com t'ho planteixes?
Hi has pensat
l'endemà de la projecció?
Mireu,
jo crec que si hi ha
alguna cosa
que m'ha portat fins aquí
és que mai he tingut
una estratègia,
us ho prometo.
O sigui,
qualsevol podria pensar
mirant la meva carrera
cinematogràfica
que jo
tenia planificat
alguna mena d'estratègia
o que hi ha hagut
un gran càlcul.
Us juro que no.
Jo vaig fer
La mirada obliqua
que és el meu primer curt
perquè em va sortir de l'ànima
i vaig sentir
una necessitat vital
d'explicar aquella pel·lícula.
Amb Glòria
em va passar el mateix,
amb El legado
em va passar el mateix,
amb totes les feines
que he anat fent
després de documental
i d'alguna coseta
per televisió
també em va passar el mateix.
No sé fer una feina
sense apassionar-me per ella
vivint les meves pròpies històries
i espero que molt aviat
pugui anunciar
que em llenço de cap
arrisco tot el que soc
i tot el que tinc
ara una nova pel·lícula
i esperem
que si Fill de Caín ho fa bé
doncs sigui una miqueta més fàcil
perquè us prometo
que a duret
sí que ho ha estat.
Bueno.
Hauríem d'esperar,
no?
Una miqueta.
Sí, sí, sí,
està clar.
Mireu,
per Fill de Caín
vam començar
a finals del 2007.
Comencem a parlar
de fer una pel·lícula.
A 2008
ens posem en Fill de Caín
i fixeu-vos-hi
quan l'estem estrenant.
Vull dir,
han estat cinc anys
de la meva vida.
Cinc anys
que els noto
a les carns
físicament
de realment
extreure el cel·luloide
per dir-ho així
encara que l'hem firmat en digital
però seria com
extreure la pel·lícula
dels meus intestins.
Us prometo que
l'esforç és una mica
no sé,
èpic, titànic
però alhora
és un acte mínim
no sé com explicar-ho.
És un acte molt petitet
que no té una transcendència real
en la societat
però sí que a vegades
crec que la cultura en general
té transcendència
amb el que som
amb el que som
amb el que pensem
inclús a vegades
una pel·lícula
ens pot canviar la vida
una cançó
ens pot canviar la vida
doncs jo
espero que
milions de persones
que vegin aquesta pel·lícula
li canviï la vida
a un
si algú veient aquesta pel·lícula
sent que se li borna a porta
cap a una solució
a un problema que té
no em puc sentir
més ben pagat.
Alguna vegada
amb els curs
alguna senyora
recordo fa anys
una senyora
en un supermercat
se'm va apropar
i em va dir
nen
vaig anar a veure
aquella pel·lículeta
que vas estrenar
al Camp de Mart
que bonica
me vaig emocionar molt
jo aquell dia
vaig sentir
que aquell any de feina
ja estava recompensant
fareu alguna festa
algun acte especial
alguna moguda
Sí, sí, sí
estem preparant mogudes
de fet a internet
ara mateix
a YouTube
hi ha una pàgina
que es diu
Fill de Cain
la pel·lícula
si aneu allà
veureu vídeos
d'on no ha sortit
aquests extractes
que heu sentit abans
del José Cornado
de la Maria Molins
de la Maria Molina
el del Julio Manrique
també
el del David Solans
el nen protagonista
que és una canya
hi ha uns vídeos penjats
una miqueta
fent un tasset de la pel·lícula
també tenim
la pàgina web
filldecaín.com
el blog de Wordpress
que has comentat
només que poseu
Fill de Cain
Jesús Montllaó
fill de Cain
José Cornado
trobareu complir informació
llavors
sí, estem fent mogudes
a internet de moment
perquè la pel·lícula
no s'estrena fins a maig
però farem una estrena
una preestrena
a Madrid
hem d'anar
a fer una preestrena allà
la pel·lícula està doblada
al castellà
hem de fer també
una preestrena a Barcelona
sabeu que la pel·lícula
està rodada en català
castellà i anglès
la versió original
i després farem
una preestrena
que és la que jo
a nivell de cor
espero
amb candeletes
que és l'estrena
a la meva ciutat
i el que us puc dir fins ara
és que aquesta estrena
no està confirmada
però segurament
es farà
al Teatre de Tarragona
i perquè avui
m'agradaria realment
que la meva pel·li
tingués
l'embranzida
jo penso cultural
que ha de portar
sí, sí, una mica
un gran llet de sorra
més en l'embranzida cultural
que què ha de suposar
al Teatre de Tarragona
per la ciutat
esponjar
l'oferta cultural
i fer-la més ampla
bé, fill de Cain
farem un esforç
per estrenarollir
el que passa
que no tenim encara
ni data
ni detalls
però segurament
ho faríem
tot això seria
cap al maig
31, a partir del 31
no, abans
les preestrenes
les preestrenes serien d'abans
serien el 15
el 20
per escalfar una miqueta
en motors
i veure com la gent
rep la pel·lícula
doncs estarem pendents
de les xarxes socials
i de la pàgina web
del Facebook
i també del que es vagi
del blog
i del que es vagi explicant
aquests propers dies
perfecte
Jesús, l'enhorabona
pel treball fet
moltes gràcies
estem frisents també
per poder veure-la
i jo friso
perquè Tarragona
realment se sent orgullosa
espero que així sigui
i per favor
per favor
a la ciutadania
als creadors de Tarragona
i als polítics de Tarragona
sisplau
mireu
de cine
i d'altres aventures
se'n va fer fins i tot
mentre durava la guerra civil
el que estic dient
és que estem en moments
molt durs
però no ens podem deixar
portar pel pessimisme
el que hem de fer
realment és fer net
fer net
i després de fer net
hem de replantejar
les bases
per seguir creixent
no des d'un punt de vista econòmic
sinó des d'un punt de vista humà
que no hem d'oblidar
que el que som és humans
abans que ciutadans
i abans que catalans
ens quedem amb aquest missatge
m'he posat masiànic
perdoneu-me
fins la primera
fins aviat
gràcies
gràcies