La novel·la Manparell de Jordi de Manuel ha guanyat el Premi Ciutat de Tarragona a Pini Soler.
Aquest personatge recollia el guardó dissabte a la nit en un acte al Teatre Metropol.
És una novel·la que no és ni de bon tros.
La primera que fa aquest professor i doctor en Ciències Biològiques.
De fet, ha publicat ja una decena novel·les i reculls de narracions
i ha atingut diferents premis.
A banda d'aquest, el Pini Soler d'aquí de la nostra ciutat,
també ha atingut el Premi Pere Caldés o el Premi Manuel de Pedro Ló, entre d'altres.
Avui volem parlar amb ell, volem conèixer el Jordi de Manuel.
Què tal? Molt bon dia.
Hola, bon dia.
Què tal? Com estem?
Molt bé, molt bé. Molt content.
Han pogut païllar una mica el Premi, no?
Sí, tant, tant. Acabes païnt aquestes coses, també.
Molt bé. Content de guanyar el Pini Soler?
Doncs molt, molt perquè era inesperat,
perquè és una novel·la, penso jo, diferent de les que fins ara he escrit.
I el cert és que el jurat ha estat tan valent per apostar per una novel·la com la meva,
doncs molt de satisfacció, francament.
Perquè la novel·la parla d'un matemàtic, no?
Un matemàtic rus, Manperel, no?
Sí.
Però està pensada, o sigui, està versionada, versiona un fet real, no?
Sí, ja sí.
D'un científic que, de fet, existeix, no?
Existeix. I jo, de fet, a l'agost del 2006,
llegeixo, mentre estic de vacances, llegeixo una notícia a un diari
que parla del matemàtic rus Grigori Perelman.
Ja estic fent, fins i tot, ja estic canviant-li el nom ara.
Grigori Perelman és un matemàtic genial que descobreix la...
De fet, demostra la conjectura de Poncadé,
que era un problema que feia un segle,
ningú havia estat capaç de resoldre.
És un dels set problemes del mil·leni.
El publica a internet, i això el fa mereixedor del guardó
més gran que hi ha en el món de les matemàtiques,
que és la medalla Fils.
I ell renuncia a la medalla Fils i al milió de dòlars.
I aquella foto del matemàtic, aquella notícia,
em va captivar fins al punt de dir,
ostres, aquí al darrere pot haver una història interessant.
I aleshores el Grigori Perelman és el meu mampel de la ficció,
evidentment completament diferent.
I això, crec que dient clar, jo guardant el respecte
i tot el que es mereix pel talent i la decisió que va prendre,
en aquest cas el personatge real.
Parles i força del talent al llarg de la novel·la?
Sí, a veure, de fet la novel·la és que ell està obsedit,
el personatge està obsedit per una idea que el persegueix de fa temps
i decideix marxar de Sant Petersburg,
que és on viu ell i treballa,
a una illa bastant remota de l'Àrtic,
amb la seva mare i un gos.
Aleshores allà ell descobrirà per què té aquest talent,
a partir d'una carta del seu pare,
una carta apòstuma del seu pare,
i d'unes gravacions que va rebent.
Aquest seria una mica el fil que més pot enganxar el lector.
Com ell va esperant cada setmana una gravació
que li explica qui és i per què té aquest talent.
I aquesta és una mica la història,
com va fluint la història.
Evidentment hi ha moltes altres coses,
perquè jo el que penso és que la literatura sempre,
el que ha de fer és diseccionar la naturalesa humana,
i això ho pretenc també amb aquesta obra.
El protagonista d'on se'n va cap a una illa àrtica, no?
Sí.
És molt difícil de descriure una illa àrtica...
Aquesta illa existeix.
Jo la vaig estar buscant,
no he tingut el plaer d'anar-hi,
perquè és molt llunyana.
Existeix i té, a més a més,
és petita i té forma de cor.
És brutal.
És una illa que està al mar de Bàrens,
i ell va, i clar, ja no hi viu ningú,
és un clima molt dur,
llevat de l'estiu,
que fins i tot van pastors d'arrens
a fer les pastures,
a pasturar.
Allà a la illa viu poquíssima gent,
però hi ha un carter,
que és un personatge per mi important de la novel·la,
i aquest carter és el que el comunica amb el món real,
perquè li va portant la carta,
li va portant les gravacions,
i és pràcticament l'única persona
amb la qual parla el matemàtic,
perquè la mare no parla.
Té una malaltia i no parla.
Hi ha un gos també, eh?
Hi ha un gos.
Un gos fidel, eh?
Molt fidel, sí.
No puc dir res més d'això,
perquè trencaria part de la novel·la.
Escolta'm, a qui creus que li pot agradar aquesta novel·la?
M'emparel·la quin tipus de públic?
Què hi trobaran?
Jo crec que és per tots els públics.
És a dir, és una novel·la que llegirà una història humana,
d'un home atormentat,
obseït per una idea matemàtica que el persegueix,
que decideix fugir,
com hi ha moltes persones que fugeixen
amb altres àmbits i amb altres aspectes de la vida.
I crec que pot ser interessant
perquè el que fa,
i el que jo pretenc amb la literatura que jo escric,
no és més que reflectir la naturalesa humana,
el que som, cap on anem, també.
I, per altra banda, és una novel·la de gènere,
i això no tinc per què amagar-ho.
I, a més, ja he dit al començament
que estic molt content
que un premi generalista sigui guanyat
per una novel·la de gènere,
que ajuda a normalitzar la literatura catalana
en aquest sentit.
Penso que és una novel·la entretinguda,
és una novel·la que flueix i es pot llegir perfectament,
i que ningú s'espanti que les matemàtiques,
que és el gran terror de les persones,
dels estudiants,
no limita en cap sentit la lectura.
És a dir, no hi ha cap,
ni cap joc matemàtic,
ni cap aspecte que farfegui la lectura
des del punt de vista del que podria ser
allò que espanta tant les persones,
que és les matemàtiques.
Que no ens hauria d'espantar,
perquè també explica del món.
Abans ja ho deia,
sé que una mica aquesta novel·la
trec una mica el que havia fet fins ara,
perquè havies tocat el fantàstic,
el gènere fantàstic,
ciencia ficció fins i tot, no?
Sí, jo he tocat la ciencia ficció.
El que més se'm coneix,
sobretot per la narrativa negra i criminal,
que tinc també un inspector,
que és el Marce Jot,
que té una saga de novel·les.
Les últimes han estat publicades
per Edition 62.
I aquestes set novel·les que he escrit,
potser és el que més m'han fet conèixer
i el que més he sentit parlar de mi,
que és en aquest cas la narrativa negra,
també gènere, evidentment.
I ara he volgut trencar una mica.
De fet, no és que sigui ara,
perquè entendràs que la novel·la
és un procés llarguíssim.
I per mi ho ha estat.
Recordo que he dit que el 2006
llegeixo la notícia,
i per tant la novel·la s'ha anat gestant
tots aquests anys,
en períodes de més intensitat,
en períodes més relaxats,
però l'hi he anat construint al llarg dels anys.
Per tant, mai,
no és que no estigués amb el general fantàstic
o de ciencia ficció,
sinó que sempre l'he portat al damunt.
I ara, quan penso que està acabada,
i acabada,
doncs he tingut la sort de guanyar el premi.
Dic la sort,
perquè com un premi que es presenten 95 novel·listes,
que segurament hi havia novel·les molt bones,
la meva hagi estat triada i guardonada,
per mi és una sort.
Parlaves també, ho vas dir dissabte,
quan vas d'aquí a Tarragona,
l'honestatat del premi de Tarragona.
Aquí, a veure,
els que coneixem una mica el sector per dins,
ja ho sabem que hi ha de tot, no?
Sí.
És que és ben clar, no?
Sí, sí.
Això, aviam,
no ens hem d'oblidar que la indústria editorial
és una indústria, és un negoci.
I, per tant,
els premis no poden defugir
aquest vessant de la indústria editorial.
En aquest cas,
puc afirmar completament el premi.
No sé si és pel fet de presentar-me,
perquè et podies presentar per via telemàtica,
per internet,
no havies de fer les còpies i enviar-les.
Doncs vaig decidir pràcticament
l'últim quart d'hora del termini
i presentar-me.
Va ser una decisió
que dubtava molt,
dubtava molt
de presentar-me
un premi generalista,
amb un bon premi,
amb una obra
amb molt de risc.
I al final
vaig fer el clic
d'enviar el PDF
al lloc adequat
i veig que vaig encertar.
I estic molt content.
Bé,
la novel·la ara es publicarà, no?,
per Columna Edicions, eh?
Que també farà una traducció
al castellà.
Sí,
espero que la traducció al castellà
arribi el més aviat possible també,
perquè per als autors catalans
és molt difícil
que tinguem traduccions.
I si no estem traduïts
a l'espanyol,
al castellà,
doncs rarament ens llegeixen
lectors d'editorials estrangeres.
I jo aquesta penso
que podria ser una obra
com a mínim traduirà al rus
per les connotacions que té.
Doncs mira,
si seria una altra...
Estaria molt bé.
Estaria molt bé, exacte.
Jordi,
el procés d'escriure,
com l'explicaríem?
Ja és que està complexa, no?,
aquesta novel·la,
que una novel·la en definitiva
no és fàcil de fer, no?
I per on comences?
Ho tens?
Tens clara la història?
En quin cas jo tenies
molt clara la història, no?
Sí, sí, jo pràcticament
totes les novel·les
que jo he escrit
i també les narracions breus,
que, atenció,
perquè les narracions breus
és un dels vessants
que més m'interessen
també de la meva feina
d'escriptor,
perquè és molt difícil
fer una narració curta
i que funcioni,
perquè te la jugues molt més.
Doncs tant amb les narracions
com amb les novel·les,
fins ara, fins ara sempre,
he tingut clar
el principi i el final,
és a dir, sé cap on vull anar.
El que és fascinant
és construir l'història del mig,
és a dir, l'edifici
que em portarà
cap a on jo vull anar.
I aquest procés
acostuma a ser llarg.
Evidentment, l'edifici
el vas canviant,
però rarament,
rarament canvies el lloc
cap a on,
almenys en el meu cas,
cap a on jo vull anar.
I quan veus
o entreveus
que hi ha una història potent
com és aquesta que em va sorgir
quan jo vaig llegir
la notícia de Grigori Perelman
al diari,
doncs allà
m'hi vaig llançar
i vaig veure
que allà
hi havia
hi havia
hi havia una bona idea.
Hi havia una història potent,
hi havia uns personatges
interessants
i hi havia també
allò que jo he dit
de la literatura
que és
la possibilitat
de diseccionar
la naturalesa humana
a partir d'una bona trama.
Perquè
a partir del talent,
en aquest cas
d'aquest científic,
cap a quins pensaments
s'aporta
a través de la novel·la
poder parlar
del talent?
Bé,
hi ha una cosa
que és important
que jo
he pensat moltes vegades
que és que
quants
anys tenys
podria haver
hagut
treballar
en els camps
del Mississippi
amb els esclaus.
És a dir,
el talent
està allà,
està a la naturalesa humana,
està dotat
genèticament,
n'hi ha
de persones talentoses
en molts camps,
però quants
passen desapercebuts?
Per això
jo decideixo
dedicar l'obra
als talents
desapercebuts,
perquè n'hi ha molts,
segurament també n'hi ha
entre aquests
95 autors
que han acabat
una novel·la
i s'han presentat
al Pinissolet.
I en aquest cas
la història meva
del Mamperell
és una mica diferent,
perquè el talent
li ve donat
i no puc ara
explicar com
li ve donat
perquè trencaria
la història.
però ell
renuncia
o fa un
en aquest cas
el personatge real
Penelman
renuncia
a la fama,
al prestigi
i fins i tot
els diners
en base
a la fidelitat
del que és ell.
I a la novel·la
és una mica diferent
això,
el que passa.
Veig que vas també
de lo personal
diguem-ne
a lo universal,
no?
Sí, sí, sí.
La novel·la
té un toc universal,
és que la literatura
l'ha de tenir.
per mi és,
ho deia
durant la presentació,
no són paraules meves,
és d'un col·lega
escriptor,
però la literatura
és la biografia
del món,
per mi és la biografia
del món
del que va ser,
del que és
i del que serà,
perquè no només
és novel·la històrica
o novel·la
de la presentació,
sinó també pot anticipar
el futur,
que a mi m'agrada fer-ho.
En aquest cas,
no anticipo el futur,
però com que la novel·la
és la biografia
del món,
doncs penso que
ha de reflectir també
la literatura,
vull dir,
és la biografia del món,
ha de reflectir també
la naturalesa humana
amb tots els seus sentits.
Hi haurà una pinça allà
de la teva faceta
del gènere
de ciència-ficció,
o no?
En aquesta?
En aquesta novel·la,
sí,
evidentment.
Sí, sí, sí,
és una novel·la,
ja he dit,
que especula,
que té una altra,
una altra raó
d'especulació,
en aquest cas,
també amb ciència,
però això no hauria
d'espantar ningú,
perquè és que a mi
em fa molta por,
perquè ja em sé
la història,
i quan una novel·la
a la Tic
i en de ciència-ficció
hi ha una sèrie
de crítics
o de personatges
del món acadèmic
que ja la posen
en un calaix
de l'entreteniment
i de la literatura
que no és alta literatura.
Jo penso que això
no és just,
és a dir,
en aquest cas
s'ha de llegir
i hi ha llibres bons
i hi ha llibres dolents.
En aquest cas
el jurat ha decidit
que aquest és un llibre bo
i seria bo
que també el lector,
que és en realitat,
quan tu acabes l'obra,
l'obra ja és del món,
ja és de tothom,
i en aquest cas
ha de ser jutjada
i llegida
per les persones,
per els lectors.
S'ha notat també,
suposo, Jordi,
que el fet
que sigui un científic
com tu,
que escriu de ciència,
no?
Sí,
jo no em considero,
jo tinc formació científica,
però jo soc professor,
és a dir,
he fet ciència
durant uns moments
determinats
de la meva vida,
però en aquest cas
la meva professió real
és ensenyar,
és educar
a banda d'escriure.
Per tant,
jo amb això
vull ser cauti,
no em puc considerar
un científic,
sí que tinc formació científica,
però insisteixo
que la ciència,
tant amb aquesta novel·la
com amb les altres novel·les
o narracions que he fet,
mai, mai, mai
pretén que sigui limitant
pel lector,
és a dir,
mai el lector
es trobarà
amb un escrit meu
que diu,
ostres,
això que difícil,
quins obstacles
m'està posant l'escriptor
per entendre això,
que és un dels problemes
que hi ha
amb la divulgació científica,
que de vegades
el llenguatge
que utilitzem,
utilitzen els científics,
doncs és limitant
per les persones
i això
l'allunya
de la ciència,
en aquest cas
jo soc
de la contrària,
és a dir,
jo intento
apropar les persones
en la comprensió
dels fenòmens naturals
i de la ciència,
però d'això
no va la novel·la,
insisteixo,
la novel·la va
sobre la naturalesa humana,
sobretot.
Això.
També una cosa important,
que és que una cosa
que tots els que som pares
doncs tenim
no dic una obsessió,
però sí una preocupació
important
respecte a la relació
amb els nostres fills,
especialment
quan es converteixen
amb adolescents.
Llavors,
qui m'estigui escoltant
i tingui adolescents,
sap perfectament
d'aquest que estic parlant.
Aleshores,
la qüestió és que
la relació
entre pares i fill
és una
de les qüestions
que també graviten
al voltant
de les meves obres
en els darrers anys.
I també hi ha
un important component
de la relació
entre un pare i un fill,
entre una mare i un fill.
La novel·la.
Queda dit.
Quan sortirà?
Tu en dits de Colombo?
Quan la traurà?
Sí,
l'editorial té previst
treure la novel·la
com a novetat
de finals d'estiu,
tardor.
Per tant,
jo calculo
que a començaments
de setembre,
mitjans setembre,
estarà ja
a les llibreries.
Doncs estarem
amb atença
que surti
aquesta novel·la,
la gol de guanyar
del Pini Soler
d'en Guany,
el seu autor Jordi D'Emmanuel,
que avui ens ha parlat
i que, en fi,
tornem a felicitar-te Jordi
i a gaudir-ne.
Molt bé,
moltes gràcies.
Perquè això, en fi,
això tot just acaba de començar.
Sí, sí, tant.
Una forta abraçada.
Gràcies.
Gràcies.