Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
A veure si has dit que he fet cançons de Tarragona, concretament n'he fet una de Tarragona, una cançó que es titula Tarragona així mateix, perquè el meu públic em demanava de vegades, sovint, d'on vinc, d'on soc i tot això.
perquè els turistes de vegades associen, jo sempre dic que soc català, com el Pau Casals, i de vegades associen Catalunya amb Barcelona, i les altres províncies queden com una etiqueta aïllada.
Aleshores vaig, vaig sempre aclarar això que soc d'un poble que es diu Montblanc que està dintre de la província de Tarragona.
I llavors, doncs, em demanaven, i doncs, ets música del teu país, i sí, i llavors vaig componer una cançó que es diu Tarragona, que si posi vols, i fem una pinza d'altra.
L'escoltarem, l'escoltarem després a la recta final de l'entrevista. Per cert, el Josep Maria ha vingut amb el Saja, no?, que és el...
Saja, sí. Saja, hola, vine, costa't el micròfon, que no, que així no ens sentirem, hola.
Diga-li un bon dia, aquest senyor. Bon dia. Quants anys tens, Saja? Cinc. Cinc anyets. I tu també toques algun instrument? També ets música o no?
Sí. Com a papa, sí? Què fas, Josep Maria, què toca? Mira, el Saja, diga-li aquest senyor què vols ser quan sigui gran.
Director de l'orquestra. I llavors, clar, per posar les primeres pedres del director de l'orquestra vam haver de començar per zero.
Llavors jo sempre he pensat que el director d'orquestra, l'experiència, música clàssica que he fet,
em porta a la conclusió que has de dominar un instrument harmònic, que en el cas seria el violí,
i un instrument melòdic, que és el violí en aquest cas, que és el que estudia el Saja,
i un instrument harmònic que és el piano, que també estudia el Saja.
Els dos anys i nou mesos el vam portar a la professora fincada de Tarragona,
Ivona Borzinska, que és famosíssima, no?
I doncs, bueno, el va acceptar com a alumne, i aquí estem, l'OMF ja toca les seves peses,
i amb el piano també, tot en privat, evidentment, perquè encara no té l'edat,
i la Montseons és la seva professora de piano.
Llavors l'Escola de Música de Montblanc, que des d'aquí vull agrair la bona tasca que fan,
a l'Escola de Música i fan totes les disciplines bàsiques de la música,
o sigui que de moment ho tenim ben encaminat.
Ara veurem què ens sortirà de tot això.
Molt bé, doncs el moment amb energia, i amb ganes ser director d'orquestra, no?
Sí.
Ja sap interpretar algunes peces i...
Sí, sí, sí.
Escolta, si vols un dia el fas venir i et tocarà el violí, veuràs?
El violí, doncs el proper dia que vingui que porti el violí o l'escoltarem.
La seva mare és pianista, bueno, és metgessa, però havia de fer la carrera de piano,
la seva mare és moscovita, i li fa el manteniment com si siguessin entre classe i classe del violí,
i jo llavors també li faig el manteniment entre classe i classe del piano.
O sigui, aquest nano està ben servit de tot.
A casa tenim estudi de gravació, tenim pianos, tenim tot el que vulgui.
Si no es dedica a la música, ja per dir, senyors, plego de tot, em retiro de...
Gera Maria, com ha anat l'elaboració d'aquest himne de Montblanc?
Quins diries que són els ingredients que té aquest...
Bueno, que serà l'himne, de fet, és a Montblanc?
A veure, jo potser et podria dir...
No, no potser et podria dir...
Vull dir que Montblanc és poetitzable, és a dir, Montblanc és poesia pura.
Tu agraeixes Montblanc.
Tu passeges per Montblanc i allò és encisador, és una mussa inesgotable,
perquè gires la vista a 45 graus i trobes un panorama concretament distint.
Sempre estem parlant de bellesa arquitectònica i també de paixenatge,
vull dir, molt bona gent i molt bona gastronomia,
però vull dir, l'himne més que res és al·lusiu,
és al·lusiu el que és el Montblanc, el Montblanc de l'arquitectura medieval,
no?, i també el paixenatge, evident, no?
Aleshores, diríem que Montblanc és hipnòdic,
i clar, ja havia fet obres per Montblanc,
sobretot per la mare de la Serra, que és la patrona del nostre poble,
però també havia fet alguna cançó directament per Montblanc,
i fins que un dia vaig pensar, carai, per què no Montblanc,
com t'ha dit, i em dic, no, per què no fer un himne,
que no existia en els 850 anys quasi d'història,
i això va ser l'any 1999,
vaig posar a treballar en aquesta direcció,
i em vaig sortir ben parat, sí.
Però, llavors un dia, una trobada amb el senyor alcalde,
que aleshores ho era i ara ho torna a ser,
el senyor Jurep Andreu Domingo,
em va dir, què dius, Montblanc, que això ho havíem d'estrenar,
i quan el tinguis fet, i no sé què,
dic, escolta, que et prenc la paraula.
Tot el que vaig compondre era el 1999,
i l'any 2000 l'estrenàvem amb l'Orquestra Nacional de Campes d'Andorra,
va venir el senyor Marc Forner,
cap del govern d'andorra d'aleshores,
i la coral cantiga, l'encem,
va ser hipoteòsic,
i mirem mort de goig,
per dir-ho d'alguna manera,
vam fer l'estrena de l'himne.
Què va passar?
Però llavors es va quedar l'himne,
anem a dir, no oficial,
es va quedar un himne com una peça més de concert,
fins que ha arribat l'hora que hem cregut oportú
que això es havia de fer oficial.
I ara, un cop sigui oficial,
es prepara algun acte especial?
Sí, has acabat la pregunta.
Sí, a veure, per la Festa Major,
de tot un moment hi ha hagut el ressò pertinent,
s'està tocant molt,
està penjat a internet,
per les persones que ho vulguin escoltar,
em permet-ho dir-ho,
només cal que cliquin
himno Montblanc,
Josep Maria Morós,
i el trobaran,
i podran fer una miqueta d'idea
d'allò general.
del context general.
La pregunta que m'has fet,
sí,
en perspectiva de fer alguna reestrena,
una actualització,
i es parla de diverses opcions,
no sé,
però no vull dir noms,
ni vull adonar projectes,
perquè després...
S'ha d'acabar lligar, eh?
Sí, exacte, sí.
No es pot adonar els aconsells,
però vaja,
que sí que es vol fer alguna cosa,
i m'he inferit il·lusió,
perquè han passat els anys,
i és com aquell que reneix,
una experiència preciosa,
i veurem,
el senyor alcalde té l'última paraula,
que les coses no estan per tirar cruet,
però bé,
jo em penso que entre tots,
no ho sé,
per exemple,
a Montblanc hi ha cantants boníssims,
per exemple,
el meu amic Josep Maria Cardona,
que és un tenor que s'ha fet així,
ja de gran,
però vull dir,
un home que canta perfectament,
hi ha la seva professora Albu Forrester,
hi ha la Montsara Garcia,
vull dir,
hi ha molta gent que es poden ajentar
i cantar l'himne,
encara que sigui acompanyat amb un piano,
o amb una orquesta de cambra,
això per no dir noms que s'han barallat aquests dies,
o sigui,
s'han comentat aquests dies noms de l'élite musical,
però insisteixo,
les coses estan bastant precàries en l'economia
i s'ha de tenir molta cura.
Digueu-me.
Recordem el nom,
Josep Maria Amoros Bayer,
perquè ho dèiem,
a alguns suïens els és una rata
d'aquella cançó que va fer sobre Tarragona.
Sí,
a veure,
a mi em coneix en el món musical,
em coneix per Xolis,
que és el renom,
saps que als pobles ens movem molt,
o ens regim molt a Cal,
les cases pairals d'Antubi
venen amb el renom.
I llavors a casa nostra
segueixen a Cal Xolis i a mi Montblanc
i molts músics d'aquí Tarragona,
segur que m'estan reconant algun de la meva generació,
cal dir que ho he néix al 48,
tinc 65 anys,
sembla que tinc 63,
però en tinc 65 anys.
No, sí, no, aparenta menys, eh?
No, sí.
Bueno,
perquè,
doncs mira,
he treballat amb una cosa que es regiu a menys,
que és la música,
m'he casat en segones núpcies,
tinc aquest nano,
amb el que em porto 60 anys,
que havia d'estar dint, no?
I vaig conèixer tot el món musical dels anys 60,
i no,
els anys 60,
principis dels 70,
no,
que vaig marxar pel món,
ja no,
em coneixien per Xolis,
sí.
On va estar pel món?
On em va portar la ruta?
La música,
ui,
m'agrada.
La ruta mundial de la música?
Per Europa,
a Africa i Amèrica no hi estan bé,
per Europa sobretot molt,
després he fet molt de,
molt de les illes espanyoles,
o sigui,
els arxipèlacs,
vaig estar 15 anys vivint a Orridín,
a Mallorca,
entrava i sortia,
no?
La primera família meva,
que va ser formada a Palma de Mallorca,
ja et dic sempre,
amb l'inconvenient dels anants i tornants,
no?
Tinc dues criatures,
bueno,
una criatura,
la meva filla de 38,
del primer matrimoni,
i el meu fill de 36,
i aquests són mallorquins,
i la meva ex-muller,
una bona amiga meva,
Marilena,
també,
tot,
tot,
família mallorquina,
no?
I aleshores després també he estat molt a les Illes Canàries,
per la meva condició de pianista,
no?
I pianista cantant.
Jo sempre dic que soc un pianista que m'acompanyo de la veu,
no un cantant que s'acompanyo d'un piano,
faig al revés,
i així doncs surto una miqueta més ben parat,
perquè no soc cantant professional,
si bé he treballat moltíssim de cantant.
Això que té la pregunta,
conclouent-la,
doncs sí,
que m'he vingut molt l'Europa
i els arxipèl·legs espanyols.
Ara Montblanc, eh?
Ara Montblanc i Rússia.
I Rússia.
La meva dona és russa.
Quina part de Rússia aneu?
A quina part de...?
A Moscú.
A Moscú.
La meva dona és moscovita, sí,
del centre mateix de Moscú,
la vaig conèixer a Salou,
ens vam enamorar,
és una persona excel·lent,
té 23 anys menys que jo,
i això ja ho heu dit tot.
Però mira,
com que els músics,
de vegades,
com dic en un seminari local,
el músic és un seductor nat,
perquè si no sedueixes el públic que t'escolta,
si no sedueixes a tu mateix,
ets mort,
la timidesa,
com dic aquí,
no és amiga de l'art.
L'art vol gosadir,
l'art vol que t'aboqui.
Si has de posar una cordi sonant,
una composició,
tira-li, home,
si un pintor ha de posar una pinzellada de vermella
a un lloc que s'hi es cau
perquè allò tingui més vivesa,
l'has de posar.
si un literat,
si un poeta,
ha de posar una frase una mica
pujada,
no grullera,
però pujada de to,
l'ha de fer,
vull dir,
no t'has de reprimir.
I això,
jo treballo sobre aquests paràmetres.
Balcó del Mediterrani,
Tarragona,
Balcó del Mediterráneo,
Tarragona,
Balcó del Mediterráneo,
Tarragona,
en mi canción,
en mi corazón,
Tarragona,
Balcó del Mediterráneo,
Tarragona,
Balcó del Mediterráneo,
Tarragona,
en mi canción,
en mi corazón,
Tarragona,
Tarragona,
Tarragona,
en mi canción,
Tarragona,
en mi canción,
Tarragona,
Bresas el cielo, acaricias el mar,
con tu embrujo romano, las tablas y el sarrayo,
tus vetustas murallas y la catedral.
¡Qué bonitas tus calles, tus jardines y plazas!
¡Eres maravillosa, Tarragona Imperial!
¡Al todo el Mediterráneo, Tarragona Imperial!
Una cançó que ha fet el nostre convidat i que ara ens comentava fora del micròfon,
que és més coneguda a Austràlia que aquí a Tarragona.
Perduxalment, sí. Saps per què, Josep?
Perquè els clients dels llocs on jo he tocat,
sobretot quan he estat a la Costa Dourada,
jo a les pauses de la meva actuació,
poso sempre còmpecs meus, tinc de piano,
de evergreens, com diuen els anglesos,
i molts anglesos van comprar en música
per familiar, saps que a Anglaterra s'estila molt tenir família a Austràlia.
Aleshores, aquesta cançó, els han dit Tarragona,
els hi creava la Banda de Senyora,
evidentment no entenen res de la llet,
però ja els hi ha una miqueta d'acabar el tema,
una miqueta d'al·lusió a Tarragona,
una ciutat que jo estimo molt,
pel meu passat,
per haver estudiat piano aquí al grau elemental,
al carrer Major, quan hi havia...
Conservatòria.
Conservatòria, exacte, amb mossèn Tàpies,
la senyoreta Sanz, la senyoreta Fleix, etcètera.
Aleshores, aquests clients que em compraven aquesta música,
em diuen, oh, can you dedicate to my dot,
to my dot, que viuen a Austràlia.
I llavors ho dicava i pensava,
aquests dies pensava,
aquesta cançó és més famosa a Austràlia que a Tarragona,
perquè qui a Tarragona la coneix i Déu.
Vull dir, és claríssim,
potser a partir d'algú s'interessarà per a ella,
i dir, escolta, deixeu-me-la escoltar,
la penjarem a internet i veurem què farem,
però vull dir, la cançó,
textativament, és més famosa a Austràlia que a Tarragona.
La veu és la teva, eh?
Sí, sí, sí, doblada.
En casa tinc un estudi de gravació,
tinc 24 pistes,
llavors faig els arrenyaments,
tot sempre acadèmicament,
a mi m'agrada treballar molt sobre l'acadèmia,
que per això vaig estudiar composició i contrapunt
i tota la història aquesta,
8 anys de conservatòria, Déu-n'hi-do.
5 dels quals a Tarragona.
A Tarragona, el carrer Caballet.
Sí, sí, el carrer Major.
El carrer Major, perdó.
Enmena algun projecte ara mateix?
Jura Maria, banda de l'Himna?
Sí, bueno, jo sempre...
Perdó?
Si no, dic que a banda de l'Himna,
algun altre projecte?
Sí, bueno, jo sempre estic projectant.
A veure, el meu projecte immediat i absolut
i el meu univers és el meu fill.
Saja?
Evidentment, sí, sí, perquè vull dir,
aquest home l'hem de fer, l'hem de fer música,
encara que sigui a Gorrazos, que tenen els castellans.
No, a veure,
sí, el projecte és fer un compact en català
i un compact en castellà.
Durant aquests últims anys
he fet molta, molta literatura,
és a dir, la meva vessant, diguem-ne, poètica,
o cantautoril, que he sigut cantautor,
quan l'hem moguda als finals dels 60.
Doncs he fet molta producció,
tinc com uns 250 textos de cançons
que les vull anar musicant a poc a poc.
I ara el primer que faré, doncs, serà
el CD en català,
amb títols sugestius,
com per exemple, sonats a una inconeguda,
Aquell amor,
Primavera, no sé, molt.
Potser si algun dia l'acabo
ja et donaré un tast
per veure que m'hi diguis la teva.
Doncs ja en parlarem.
Seguessis fent actuacions així arreu o...?
Sí, no, no, no,
molt esperàticament ja m'he desfet de tot,
vull dir, els escenaris els he trepitjat
durant 45 anys i n'he tingut prou.
Sí que faig alguna actuació també
amb una associació que hi ha aquí a Tarraona,
que diu associació Dostoyevsky,
i cada any fan una trobada,
fan un sopar cap allà al mes de novembre,
i doncs jo sóc el pianista convidat
i el Sasha recita,
aquest nano parla rus també perfectament,
la seva mare parla rus,
a mi parla català
i la seva mare jo parla en castellà
i a l'escola té l'anglès,
o sigui que, home,
serà, jo penso que serà un...
Té futur, vaja,
ja veurem què serà, però té futur.
Sasha, tu has passat bé a la ràdio,
què t'ha semblat això de l'entrevista amb el papa?
Què t'ha semblat l'entrevista?
Sí.
T'ha agradat o no t'ha agradat l'entrevista?
Sí.
Sí?
I tu digue-li que avui aquests micròfons
són de veritat,
aquests micròfons no són de cartró,
com els d'altres.
M'explicava que va estar fent un treball
al col·legi, no?,
de ràdio, Sasha,
però no eren micròfons de veritat,
eh, que no?
De què eren els micròfons?
De què eren?
De cartró.
De cartró, eh?
Que avui són de veritat, eh?
M'estan escoltant, eh?
Vols anar a recorçar amb algú
i vols saludar amb algú
i aquests a la ràdio?
Sí.
En què li faries un petonet?
En què li faries?
A la mama i al papa.
Va, doncs vinga,
li enviem des d'aquí una forta versada.
A la mama Marina.
A la Marina, eh?
Sí.
I al papa que el tens al costat
ja li t'esperes per acabar l'entrevista.
I al senyor Josep també,
que ens ha tractat molt bé, eh?
T'ha deixat d'entrar aquí a l'estudi
que anem i això és un privilegi.
Jo sóc Maria,
jo sóc Maria Amorosa Bayer,
l'enhorabona per aquest himne de Bon Blanc.
Gràcies.
Per recuperar també la cançó de Tarragona
que ara escoltàvem.
Mira, escolta,
jo li proposaré a un amic meu
que em penja,
jo sóc un negat amb aquestes coses,
però un amic meu
que la pengi.
Internet.
Maties Masalles,
que la pengi a internet
i la tindrà tothom al abast.
Doncs vinga,
una forta abraçada
i que vagi molt bé.
Moltíssimes gràcies.
Gràcies.