Ens fa molta il·lusió avui presentar-vos la primera novel·la,
que no el primer llibre, de Toni Orens Sanz.
Es diu L'Estiu de l'Amor i té una portada així com molt pictòrica, molt gràfica.
Toni Orens Sanz, bon dia.
Molt bon dia, Núria.
Moltes coses de què parlar.
La novel·la, bàsicament.
A veure, per on comencem?
El Toni Orens Sanz és una mica de currículum, home, periodista, escriptor,
dins d'escriptor, doncs, dramaturg, en fi, no ho sé.
Jo soc periodista.
De tot. Ets periodista.
Sí, jo en principi soc periodista, perquè tinc clar que la...
És a dir, la meva formació d'escriptura es forja a les redaccions escrivint articles.
A partir d'aquí sí que és veritat que amb el temps jo crec que separem excessivament
el que és escriure per premsa del que és escriure per altres gèneres més literaris o de ficció.
En el fons, tot és escriure.
El que passa és que possiblement amb la ficció cobreixes unes necessitats
que amb el periodisme no pots cobrir.
És a dir, el periodisme es deu a la veritat amb majúscules i al rigor absolut.
I en la ficció o en el teatre, a vegades, et pots permetre jugar molt més
i cobrir necessitats teves, personals, de la història fins i tot.
És a dir, pots completar passatges d'una història que has treballat periodísticament,
com és aquest cas, el cas de Picasso i Fernando Olivia Horta el 1909, de l'Estiu de l'Amor.
I resulta que després de treballar periodísticament dius,
que puc jugar amb això, tinc necessitat de jugar amb aquests personatges.
Vaig acabar la història com jo vull.
I jugo, exacte.
Jo tinc passat, diguéssim, de periodista local, amb molta honra.
És a dir, jo sempre dic que tot periodisme, en principi, en essència, és local.
Sigui Manhattan o sigui la Fatarella o sigui la Rambla Nova de Tarragona.
Jo tinc currículum com a periodista local,
des del nou diari, a la SER, a la Vanguardia, com a redactor,
i després estic en un passat com a guionista alterrat,
fins que fa 10 anys que em vaig decidir fer freelance.
I, diguéssim, soc un col·laborador, soc un tastaulletes
que col·labora amb mitjans diversos.
Darrerament l'haureu trobat a les llibreries amb l'Òmnibus de la mort.
Bé, darrerament, però ja fa uns anys, l'Òmnibus de la mort.
I després també el trobeu a l'escenari,
perquè ella ha participat en el guió de la Bildelberg Club Caparet,
aquesta obra tan celebrada que el col·lectiu Trono Villegas
està encara posant en escena.
Quina diferència hi ha entre, bé, soc molta, eh?
L'Òmnibus de la mort, o sigui, per què ara surt una novel·la
que es diu L'Estiu de l'Amor i que és la teva primera novel·la?
Sí, en el cas de L'Òmnibus de la mort,
el llibre és un reportatge periodístic llarg.
Allí no em volia ni em podia permetre ficció.
creia que aquella història, la història d'assassinats a l'estiu del 36,
requeria un exercici de rigor i un exercici, diguéssim, d'ofici periodístic
per intentar explicar bé uns episodis que jo creia que no s'havien explicat bé
per molt que el franquisme n'hagués parlat durant 40 anys.
Per tant, aquella necessitat requeria de treball periodístic i rigor periodístic.
En aquest cas, en el de L'Estiu de l'Amor, el punt de partida també és periodístic,
que és la història de Picasso i Fernando Olivier a l'estiu de 1909 a Horta de Sant Joan,
on Picasso es dedica a pintar.
El punt de partida és periodístic perquè tot ve de reportatges diversos
en què la gent d'Horta t'explica la memòria que hi havia d'aquella estada,
què s'explica encara ara, cent i pico d'anys després,
però també unes cartes que a mi em van semblar fabuloses,
que estan als Estats Units, que són algunes de les cartes
que la companya de Picasso va escriure des d'Horta el 1909.
Però en aquest cas, més enllà de la realitat,
a mi aquests personatges em suggerien...
Què hi vas veure, tu, d'aquesta història, Picasso i Fernández, a Horta?
Què tenia d'especial?
Jo vaig veure la història de la forastera.
La forastera que arriba a un poble petit del Mediterrani
és igual que sigui el 1909, com és el cas,
com sigui els anys 50 o els 60 amb una sueca
que arriba en una societat petita, en una comunitat petita del Mediterrani,
digue-li un barri de Tarragona o digue-li un poble de l'interior.
És a dir, és el trasbals que, en certa mesura,
crea una dona guapa que té uns costums.
A ve de París, ella.
Ve de París. Fernanda Olivier és això.
Fernanda Olivier és una model d'artistes del 1909 a París
que a terra a Horta de Sant Joan amb Picasso
i que és una marciana.
És una marciana en tots els sentits.
És una marciana perquè, possiblement,
és la dona més atractiva
que la gent d'Horta de Sant Joan ha vist el 1909,
però és que, a més, va vestida a l'última moda de París
i, a més, és una dona que tothom sap que no està casada amb Picasso.
Això és cert.
No ho saben tots.
I, per tant, crea un trasbals que es nota...
Moral, eh, fins i tot.
Moral.
Que es nota molt a la correspondència.
Que ella escriu des d'Horta, el 1909, algunes amigues seves.
Ella és conscient, eh, d'aquest trasbals que creen.
Ella explica a les seves cartes
que s'ha posat un xal molt modern
i que s'han anat a ballar al cafè del poble,
al ritme de la pianola, un diumenge,
i que la gent, i que els homes, s'han quedat garrativats.
I ella li diu a la seva amiga
que aquell xal que porta, possiblement,
és la peça més indecorosa que han vist mai en aquell poble.
Ella és molt conscient que ella, allí,
ella els diu a les seves amigues
no dubtin que aquí, a Horta,
tinc molt més èxit que a París.
Explica, fins i tot, com hi ha pagesos
que per la festa de Sant Joan
li volen donar dos duros
perquè balli amb ells, li volen pagar.
I ella no vol ballar, ballen jotes, ballen jotes.
Ella no vol ballar.
I, per tant, explica tota una sèrie d'històries
que marquen el to de la novel·la.
Per tant, a partir d'aquest to de la novel·la,
a mi m'agrada imaginar
que aquell estiu, Horta,
tots els homes d'Horta van caure rendits als peus
de Fernández Olivier.
Tot i això, i tot i dir-se l'estiu de l'amor,
que és un títol, Toni, una miqueta fifí,
permet-me que t'ho vegi,
no és pas una història d'amor.
És que el to, ara que parlaves del to,
el to amb què tu novel·les,
aquesta passada de la Fernández per Horta,
és important, perquè no és una història d'amor,
no és cursi,
no és ni violenta ni res, no?
Ho fas amb una gràcia i una lleugeresa especial.
Gràcies.
En principi és una comèdia.
Sí.
És a dir, la novel·la està plantejada com una comèdia,
si vols, com una comèdia de costums,
plantejada com un sainet, si vols,
que passa a Horta de Sant Joan,
però el que possiblement podria estar passant,
que és el que jo crec part de la gràcia de la història,
és una història típica de Mediterrani,
que podria situar-se a Horta de Sant Joan
com podria haver passat a qualsevol altre lloc de Catalunya,
de la costa llevantina espanyola,
d'Itàlia, de Grècia o del sud de França.
És a dir, és una història d'amor mediterrània,
en el sentit aquest que dèiem,
és com una dona,
i d'aquestes històries n'hi ha hagut durant el segle XX
una infinitat,
de com els costums socials canvien
i com determinades nones representen sals endavant
a l'hora d'entendre la feminitat,
de com això trasbalsa societats petites,
que no ho oblidem,
érem molt tradicionals,
érem societats, el 1909,
on la higiene,
el que en diríem la higiene,
entesa com l'entenem avui dia,
era escassa,
i on a més, diguéssim,
el pes de la religió catòlica
era molt important.
És a dir, de fet, a Horta,
expliquen encara ara,
una de les coses que es continuen explicant com a certes,
és que com que Picasso i Fernández Olivier
estaven allotjats a l'hostal del centre del poble,
a l'hostal del trompet,
que se li deia,
hi va haver un grup de beates
que, en saber que no estaven casats,
van anar a tirar els pedres al balcó
de l'hostal,
i que Picasso va sortir amb una pistola
amenaçant-les de mort.
És a dir, això de mort...
Amb el capellà amagat allà a l'ombra.
Des d'aquest punt de vista,
això, és a dir,
tu t'ho pots prendre com una anècdota,
o tu ho pots prendre com una anècdota
molt significativa
de com determinades situacions
que una parella visqués en pecat,
entre cometes,
escandalitzaven
a la societat majoritària
d'una comunitat,
en aquest cas Horta de Sant Joan.
Surten les beates,
dic per fer la radiografia del poble,
les beates, el mossèn, el sargento,
em sembla bé que parla en castellà,
qui més surt així...
El tonto del poble.
El tonto del poble.
La loca suïcida.
Sí.
Però el que és curiós,
el que és curiós a vegades és...
Jo a vegades tinc la sensació
que...
I tampoc m'en vull amagar,
que la comèdia, diguéssim,
que és l'estiu de l'amor,
es pot dir que molts dels personatges
són com atòpics.
Surten el tonto del poble,
i surt l'alcalde Cacic,
surt el sergent de la Guàrdia Civil,
però és que en aquest cas
són personatges
que en tots els casos
estan trets de les cartes
de Fernando Olivier.
És a dir,
Fernando Olivier,
quan escriu des del 1909
i fa la crònica,
diguéssim,
epistolar
de com ella viu el poble
i el viu,
ella és la que explica
que el tonto del poble
s'ha enamorat d'ella
i es pensa que ella és tonta
perquè no sap parlar ni català
ni castellà
i només parla un idioma
que no s'entén que és el francès.
Ella explica com el cacic del poble,
l'alcalde del poble,
i ella diu,
és un cacic,
la treu a passejar
i darrere els persegueixen
els nens
que a ella li regalen fruites i flors.
És ella la que explica
que el sergent de la Guàrdia Civil
és un personatge
que ronda per l'hostal
on ells estan
i a més,
curiosament,
i això és xocant,
o almenys a mi em xoca,
Picasso va fotografiar
tots els Guàrdies Civils
d'Horta el 1909
i la foto es conserva.
Hi ha la fotografia
de tots els Guàrdies Civils
amb dos nens
que hi ha allí
i uns altres
que estan darrere amagats,
que és un dels capítols
de la novel·la,
i existeix.
És a dir,
que per molt que ara diguis
això és que sembla
una col·lecció
de personatges tòpics,
són els personatges
que Fernan d'Olivier
retrata
i amb qui ell
es relaciona aquell estiu,
com per exemple
el Sereno,
que també en parla molt,
el Sereno del poble,
és a dir,
ella parla del Sereno,
ella parla
de tots aquests personatges.
El Mestre també?
El Mestre.
El Mestre real,
fins i tot amb el nom,
el nom li he conservat tal qual.
M'estàs deixant bocabadada
perquè jo pensava,
mira,
a més,
el Toni distribueix el llibre,
les petites històries,
petits trasbalsos
que passen a Horta en aquest estiu,
ho distribueix molt bé
per capítols molt curtets,
de manera que són
com a gairebé autoconclusius.
I una pensa,
tot aquest seguit,
aquest mosaic d'històries,
ostres,
el Toni,
que xulo que s'ho ha inventat.
Jo he jugat
en aquests personatges,
és a dir,
però els personatges,
per exemple,
el Mestre del poble
d'Horta
s'allotjava
a l'hostal del trompet
com passa a la novel·la
i es deia
Benigno Rebullida
i això,
el nom es coneix.
I tothom,
gràcies al nom
i el Mestre Benigno Rebullida
Fernando Lívia
explica
que aquell estiu
quan la veu a ella
contínuament
l'està perseguint
perquè vol aprendre francès.
Clar,
des d'aquest punt de vista
agafar aquest personatge
amb aquest abans real
i jugar
és relativament senzill.
Llavors et preguntes
i escolta,
i per què li he de canviar el nom?
Per què he de jugar més?
He d'intentar construir
un altre personatge
si tinc un personatge
que per la trama
que vull escriure'n va bé?
Però hi ha personatges
molt curiosos.
És que a vegades
la realitat
és el que dèiem,
de dir, oh, es fes un exercici
de ficció.
El farmacèutic del poble,
Arturo Ulrich,
és un alemany
de Leipzig
que es fuga d'Alemanya
per no fer-se el vell militar
i s'està a Horta
fent de farmacèutic.
La gent es pot pensar
que me l'he inventat
i no.
El farmacèutic d'Horta.
No m'ho digues,
home, però
no t'has inventat res.
Sí, sí que m'he inventat,
clar que m'he inventat.
Però el farmacèutic d'Horta
de l'any 1909
es deia Arturo Ulrich
i era un alemany
de Leipzig
fugat d'Alemanya
per no fer el servei militar.
A partir d'aquí,
clar,
en què m'invento
tota la trama amorosa,
que no intentaré desvelar,
de com el metge
i el farmacèutic del poble...
Són els dos personals
principals,
metge i farmacèutic.
intenten...
Comencen a pensar
que allí hi ha
una epidèmia amorosa
i que Fernández Olivier
pot tindre el secret,
la quintessència de l'amor
o el component de la luxúria
que es començava
a parlar a l'època.
Això, diguéssim,
en certa manera,
això s'ha inventat.
És a dir,
el farmacèutic...
Jo no sé
si el farmacèutic
i el metge
van pensar
que Fernández Olivier
era la portadora
d'una epidèmia
com la passa de la grip.
Però, en principi,
aquest és el joc
on me permeto jugar més.
Però molts dels personatges
que apareixen en la novel·la
són personatges reals.
Escolta,
i les cartes aquestes
que, en definitiva,
doncs ha sigut
per allò que estic veient
bàsic per la novel·la.
Bàsic.
Sabies com sabies
que existien?
És públic?
No,
és a dir,
les cartes
no s'han publicat mai
íntegrament.
Hi ha referències
dins d'alguns estudis.
Però,
com a les cartes
íntegres,
no.
Per tant,
jo sabia que existien,
que estaven a la Universitat
de Yale,
als Estats Units,
perquè una de les persones
amb qui Fernando Olivier
s'escrivia
era Gertrude Stein,
la intel·lectual nord-americana
que llavors vivia a París
i s'havien conegut a París
i que, a més,
Gertrude Stein
i el seu germà
van ser dels primers
marxants de Picasso.
Aral.
Per tant,
tenen una correspondència fluïda.
Aquelles cartes
es conservaven totes
a la Universitat de Yale,
a les Estats Units,
on hi ha el fons Gertrude Stein.
Per tant,
avui dia,
a internet és tan senzill
com consultar el fons
i contactar amb la biblioteca
de la universitat
que té això,
interessat per les cartes
i te les acaben enviant
a casa.
Que guai, no?
A casa.
Molt bé.
Escolta,
el tractament que fas
de Fernando Olivier
és fantàstic.
Vull dir,
ella té un punt
d'innocència,
tot i que crea
un trasbals en el poble,
és un personatge blanc.
bo,
no hi ha cap maldat
al darrere,
però Picasso
no queda gaire bé.
No,
però,
a veure,
jo accentuo,
a mi m'interessava
a la novel·la
que quedes molt clar
que la protagonista
de la novel·la
i d'aquell estiu
és Fernando Olivier.
És Fernando Olivier
i això n'estic convençut
que a més és real.
A Horta,
de Picasso,
durant anys,
no em va deure parlar ningú,
fins que Picasso
va ser una celebritat
popular
al cap d'anys
i al cap d'anys
van dir,
eh,
aquí va estar Picasso
i llavors van començar
a dir Picasso,
es converteix el Picasso
en el protagonista
del relat.
Però qui va ser
la protagonista
d'aquell estiu
és Fernando Olivier.
Per tant,
a mi m'interessava molt
que Picasso
quedés com un secundari
perquè crec
que és el que va passar
aquell estiu,
que va ser un secundari
i amb un altre protagonista.
Però alhora,
diguéssim,
és evident
que la relació
de Picasso
amb les dones
i això ho diuen
totes les biografies
era tempestuosa.
Picasso
era
un amant
cataclismàtic,
si vols,
és a dir,
era d'aquests
que
les dones
a vegades
o sigui,
sovint l'interessaven més
per una qüestió
de relacions sexuals
que per una altra cosa.
Un cop més
Fernande
a les cartes
d'aquell estiu
es queixa d'això.
Es queixa
que Picasso
no li està fent cas.
Ella no s'acaba
de trobar bé
aquell estiu,
això també és real,
és a dir,
té un problema
com de ronyons,
i Picasso
aquell estiu
no està per ella,
ell vol pintar
i ella ha vingut
a l'hort
a pintar
i ella
és una dona
que sí que és
el centre d'atracció
del poble,
que es converteix
en el centre
de la comèdia,
però que en el fons
ella aquell estiu
està sola,
està sola
mentre Picasso
pinta.
Per tant,
aquí encaixen
les dues coses,
és a dir,
la necessitat narrativa
que Picasso
sigui un secundari
i a banda
que Picasso
és un secundari
en la vida
de Fernández
aquell estiu
i en el poble.
Molt bé.
Toni,
què ens queda dir?
Hem donat moltes pistes
de la novel·la, eh?
Sí.
A veure...
què ens queda dir?
No ho sé,
a mi m'agrada dir
que és un entreteniment,
és a dir,
és una novel·la
que es vol deixar llegir,
que és fàcil de llegir.
És molt fàcil de llegir.
No he buscat res més,
no he buscat res més
que intentar compartir,
si vols,
amb els lectors
una història
que a mi em va semblar
divertida i fascinant,
molt divertida.
És d'aquestes històries
que a vegades penso
que si la mateixa història
hagués passat al sud de França,
doncs no sé,
potser...
Tindríem una pel·lícula,
on haguéssim fet literatura,
molta més literatura
i li haguéssim donat
molta més dimensió,
no?
I a vegades
jo tinc la sensació
que a prop
tenim històries fascinants,
no cal a vegades,
és a dir,
això els periodistes
tenim molta mania,
no?
Hi ha un moment
que ens hem arribat a creure
que el que passa a Manhattan
és més interessant
que el que passa,
més universal
que el que passa
a la Rambla Nova a Tarragona.
És a dir,
jo estic absolutament convençut
que hi ha històries fabuloses
mirant a la cantonada,
mirant al teu poble,
mirant al teu barri,
mirant a la teva ciutat
i aquesta és una
que a mi
des de fa anys
sempre m'ha semblat fascinant
i per tant
la comparteixes,
m'he divertit,
m'he rigut fent-la
i bé,
a veure què passa.
Com l'has escrit?
No ho sé,
quin ha estat
el procés de creació?
En base als personatges?
No ho sé,
com t'has muntat?
Perquè suposo
que ha sigut
molt diferent
de l'Òmnibus,
per exemple.
És la primera novel·la
i per tant
t'has hagut de muntar...
Sí,
però en principi,
en el meu cas,
m'agrada treballar
en una estructura prèvia,
tant en l'Òmnibus
com aquí.
És a dir,
abans d'arrencar,
tindre clar
un cert,
és a dir,
tindre un cert
desenvolupament
marcat
i una certa estructura
que et permet
treballar més còmodament
i després et permet
jugar també
a l'hora
de fer un cert puzzle,
de canviar peces.
Això que explicava el 7
ho poso al 2.
Tenia clar
que la trama,
hi havia dos trames,
és a dir,
una és la trama
aquesta
de presentació
del seinet
i l'altra
és quan hi ha
la trama
de com
el metge
i el farmacèutic
intenten
resoldre
l'epidèmia amorosa
de Fernández Olivier.
A partir d'aquí
és una mica
intentar
que la situació
s'entengui
i intentar combinar
aquestes dos trames
des del principi
fins al final.
Ens has explicat
moltes coses,
però, escolta,
última pregunta ja.
Digue'ns un personatge
o un moment de la novel·la
que tu
li tinguis especial
carinyo?
Jo
li tinc carinyo
al metge
que és el narrador.
És el narrador.
En el fons,
per molt que sigui
un narrador inventat
perquè del metge
sí que en sé molt poc.
Ah, sí?
És a dir, sí,
del metge és un personatge
del que gairebé
no sé res.
Però la devia visitar
amb ella
si ella tenia dolències.
Sí, a les cartes
només queda una constància
d'una frase.
Que és molt lleig.
Aquí hi ha un metge,
no, aquí hi ha un metge
que no sé si li he dit
que aquí hi ha un metge
que em cura molt bé.
Aquesta és tota la informació
que tenim del metge.
Per tant, a partir d'aquí
és on jo vaig pensar
que el metge donava
per intentar ser el narrador
tenint en compte
aquesta trama.
Però
jo li tinc carinyo
al metge
perquè et permet
també aquest punt
de
com
ell
que és un home
lleig
acaba també
fascinat
pel que és
Fernando Lívia.
Però com no té res a fer?
davant
d'un personatge
com Picasso
que a ell li sembla
un impostor
i una mala persona.
I aquest punt,
aquest carinyo
del personatge
en el fons
jo crec que és aquest punt
no sé,
sempre
té alguna cosa
d'alter ego,
saps?
De dir,
és la teva mirada
davant d'aquestes coses
que a vegades
els homes diem
no,
hòstia,
sempre se'n van
amb els pitjors,
saps?
de dir,
s'enamoren
sempre
del més
impresentable
i del més xulo,
no?
Doncs és una mica
aquest punt també
que si vols
és una mica masculí
i no sé fins a quin punt
és una mica masclista,
no?
Però és aquest punt
de dir,
hòstia,
sempre s'enamoren
les dones
del més xulo
i del més caradura,
no?
doncs el metge
té una mica
aquesta sensació
de dir
què fa
aquesta dona
fabulosa
amb un tipus
com Picasso
que la tracta malament.
Aquest personatge
li tinc a dir.
Doncs ja ho veieu,
així de fresc,
passa l'estiu
de l'amor
de Toni Orensant,
la seva primera novel·la
que trobarem ja
a les llibreries
i Toni,
tu ets un colinquiet,
estàs treballant ja
amb una segona novel·la,
una altra coseta,
m'ha semblat.
No,
de moment
com tothom
estic centrat
en treballar
per arribar a fi de mes,
que això
ser autònom
en aquest moment
està complicat
i per tant
es toca fer de tot
una mica
i per tant
estic treballant
tot el que puc i més.
Però sí que he començat,
estic immers
en una història
que no sé com la tancaré
perquè tot apunta
que pot ser llarga
de recerca,
més estil òmnibus
de la mort,
que és sobre nazis,
nazis per aquí,
per aquí,
no gaire lluny.
Són d'aquestes històries
que a vegades
hem sentit tots
a pobles
o a com...
Sí,
aquell senyor gran
després de la segona guerra mundial,
se va instal·lar aquí
un home
que deien que era un nazi.
Doncs a partir d'aquí,
a partir d'algunes històries d'aquestes,
un dia em vaig preguntar
sobre alguns personatges
si realment era cert
que eren nazis
i a partir d'aquí...
Ara estàs en tasca de documentació.
Estic una mica
en tasca de documentació.
Alguns realment
és curiós
perquè és allò
de si eren nazis
i realment puc certificar
que ho eren
en aquestes alçades.
El que passa
és que això
com acaba sent
en forma de llibre,
quina història
però en principi
diguéssim
és aquest punt de retorn
si es vol
a un periodisme històric
més fosc
i menys aquesta
la part de
jo què sé
del Builderberg Club Cabaret
o l'Estiu de la mort
són la meva part
si vols
més gamberra
o la via d'escapament
i després
hi ha aquesta part
com a més seriosa
i més rigorosa
i més transcendent
que seria això
l'òmnibus
o la part aquesta
de nazis
ens agraden
totes les parts
del Toni Orensant
no paris
no paris
moltes gràcies
gràcies Núdia