Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Com us deia, ens acompanya l'autora d'aquest llibre, Tabrinum, a Compassions, una esclava de Tarracó,
que es presenta a dos quarts, a Tuna, a la llibreria de la Rambla.
Si ho veu anir, encara sou a temps.
La nostra convidada, ella és llicenciada en Geografia i Història, va estudiar a Villas Arts,
però després va dedicar a la pintura, va agafar el pincell,
el que passa és que el pincell el va canviar al cap d'un temps per les lletres
i, de fet, mira, fins avui que ha fet aquest llibre,
però també ha fet altres que algun dels quals li hem nascut a diferents premis,
com ara el Vila de Lluceta, en Petites Mentides,
o el Ciutat d'Eivissa, en l'obra del Lloré.
Avui, però, ens ocupa aquest a parlar de Tarracó
i saludem la convidada, Núria Borrut.
Núria, què tal? Bon dia, benvinguda.
Hola, bon dia.
Benvinguda perquè vens de fora, de fora Vila, diguéssim.
Sí, tant.
Vens de fora de Tarracó, de Girona.
De Girona, de Gerunda vinc.
Tot i que tu ets perseguina, no?
Sí, sí, sí.
I l'interès per Tarracó, per quina banda t'arriba?
No, això va ser perquè un editorial em va fer una proposta
i jo vaig presentar més o menys la idea,
vaig presentar el primer capítol,
però no els hi va acabar d'agradar
perquè ells volien una cosa com més sanguinària,
més un tipus peplum, no?
I jo m'inclinava més per una cosa més,
potser de vida quotidiana,
potser de com es vivia en aquella època,
com vivien els romans,
què pensaven, què sentien,
m'interessava molt més el pensament
o la religió que no pas, les guerres i així.
I vaig continuar treballant,
vaig continuar treballant perquè a més ja m'havia documentat bastant
i així ha anat.
L'he canviada molt,
és una novel·la que primer estava narrada a tres veus,
al final després em vaig decidir per fer-lo a veu de la Terencia,
que és la dòmina, la senyora de la vila,
però al capdavall el personatge que més m'agradava
i que més em fascinava era la Medora,
que era la seva esclava,
que és una esclava culta,
és com una dama de companyia, diguem-ne,
i així ha quedat.
I aleshores, com que en Pagès ja l'hem estat,
vaig publicar Lluny de la terra encesa,
que és l'història d'un nen africà,
doncs li vaig parlar d'això
i com que ells també han publicat això
sobre la història de Tarragona,
m'ha dit, home, doncs això ens agradaria
i així ha anat.
La portada, la imatge que veiem en la portada
és d'aquí a la vora,
de la vila romana,
dos mons del que fulla,
és a dir que correspon a una vila romana,
d'aquí del territori.
Bé, és que a veure,
la vila que jo vaig imaginar-me,
perquè és imaginat,
i a mi em feia gràcia que estigués allà,
està, diguem-ne,
a veure, on està el que li diuen avui en dia
el camí del Lluritu,
està allà dalt,
perquè a mi m'agradava que fos una vila
que es veies al mar
per tota una sèrie de circumstàncies
de la novel·la mateix
i llegint, llegint, llegint
vaig veure que allà
s'havien pensat que potser sí
que hi havia hagut alguna cosa,
però al cap de dalt
va resultar que no
i jo ho vaig deixar allà
perquè, bueno,
també és menys compromès
d'alguna manera
i perquè em servia,
sobretot és perquè em servia
més per la història en si,
perquè em interessava
que hi hagués el camí,
el llarg camí que baixa
fins a la via Augusta,
el camí que va fins a Tàrraco
i a més a més perquè em feia gràcia
que, com que som bineters
i tota la muntanya,
tota la part de les seves terres
estiguis escalonada de vinyes
i era per això.
Ara ben aviat
viurem aquí a Tarragona,
a Tàrraco Viva,
a la jornada de la Constitució Històrica Romana.
Els que llegeixen aquesta novel·la
veuran també rigor històric, no?
T'has hagut de documentar molt, no?
És una novel·la,
però hi ha rigor també, no?
A veure, en aquesta novel·la
no hi ha cap personatge històric conegut.
Es fa referència a August,
es fa referència a Tiberi,
es fa referència a Ovidi,
a autors altocídides,
a Herodot,
que és grec,
però bueno,
es fa referència a filòsofs,
també,
a Epicurt,
però ja dic,
no hi ha cap personatge històric,
o sigui,
cap personatge històric
passeja per la novel·la.
Ara bé,
de la manera com viuen,
de la manera com s'organitzen,
de la manera com treuen el vi,
de la manera com es relacionen uns amb els altres,
de la manera com es relacionen amb el poder,
tot això,
tot això em vaig haver de documentar.
O sigui,
em vaig documentar
amb vida quotidiana,
amb cultura,
amb religió,
amb tot això, no?
Hi ha hagut un procés, per tant,
de documentació important.
Sí.
Però a totes les novel·les que jo escric,
sempre hi ha un,
sí, sí, sí,
m'agrada.
A més,
la part de la documentació
potser és la que més m'agrada,
perquè és la primera de totes
i és,
clar que
quan vas escrivint
t'has d'anar documentant,
perquè potser et surt una cosa
que tu no saps com serà
i l'has d'anar a buscar al llibre
o l'has d'anar a buscar on sigui,
però mentre estàs,
diguem-ne,
ficant-te en l'ambient
és quan s'està fent,
i llavors allò és més emocionant
que no per res.
Un cop ja està escrita,
només és corregir i corregir
i ja és una altra cosa.
Què t'ha sorprès
de com era el dia a dia
de Tàraco,
per exemple,
d'aquesta vila romana d'ara
fa dos mil anys?
A veure,
no m'ha sorprès res
perquè som deutors,
absolutament,
en tot.
Som,
vivim pràcticament
com vivien ells.
El que passa que,
clar,
per exemple,
no tenim,
no hi ha aquesta diferència
de classes,
però els esclaus
tampoc no vivien tan malament
perquè cobraven un sou
i un esclau
que tingués la sort
de tenir un amu
normal i corrent,
que no fos un sàdic
o un boig
o un psicòpata,
doncs vivia bé
perquè es respectava
la seva feina
i es valorava
i se'l cuidava
perquè, clar,
aquell esclau
tenia que tenir
una vida,
no?
I, bueno,
això,
no hi ha aquestes diferències,
clar,
no hi ha esclaus,
però pràcticament
feien batejos,
feien presentacions
en societat,
vull dir,
feien contactes matriments,
o sigui,
és,
nosaltres
hem,
hem,
parlant malament,
hem mamat
dels romans,
no?
Hem mamat.
I, clar,
també hem mamat dels grecs
perquè, clar,
els romans van agafar
tota la cultura,
tota la cosa més
de pensament
i així grega
i ens la van passar
a nosaltres,
vull dir que
som els seus fills,
eh?
Fins i tot
jo he llegit
que continuem
a dintre
de l'imperi romà.
O sigui,
hi ha autors
que consideren
que la civilització
occidental
és l'imperi romà
encara,
el que passa
és que ha anat
evolucionant
i ha anat canviant,
no?
Però que estem igual,
vull dir,
pràcticament
estem iguals,
no?
Ens agraden
les mateixes coses,
les mateixes festes,
el mateix sentit
d'anar a passejar,
d'anar a mirar roba
a les dones
o els homes
d'anar a mirar,
jo què sé,
ferros i tornillos,
anar a una ferreteria,
no?
Vull dir,
són molt iguals,
molt iguals.
En el dia a dia,
en el món
dels Corneli,
no?
Sí,
la família central,
no?
Sí,
no,
no,
és que són ells.
I anava a dir,
passen moltes coses,
no?
Perquè hi ha molts personatges
que són protagonistes
d'aquest dia a dia.
Bé,
aquí hi ha dos focus
en la història.
Hi ha el que és
la vida dels Corneli,
a més a més
que ja en tenen
unes quantes desgràcies
que són les que els marquen,
però a més a més
també hi ha una cosa
que no gaire gent,
no gaire gent,
potser no s'hi ha fixat
en una importància
i és
les obres de la vila.
O sigui,
la primera versió,
de les primeres versiós
que jo vaig fer,
arrencava d'aquí,
de quan decideixen fer obres.
El que passa
que jo li vaig donar
la volta al final
i començo una mica
pel final
perquè després
pugui lligar
amb allò molt final.
O sigui,
faig com un llaç.
Però,
però,
en realitat
les obres
són molt importants
perquè a través
de les obres
es crea
primer una amistat
entre la Clàudia
i la Cornelia,
que aquesta amistat
portarà a més a més
a conèixer
el marit
de la Cornelia,
el Pomponi,
que és un patrici.
I clar,
per aquesta gent,
un patrici
entre la família
és pujar
un esglaó
pastanal,
no?
I després
també hi ha
un personatge
que a mi
fa molta gràcia,
que és el Silveri,
que és l'arquitecte,
que és un boig
per l'art.
I es passa la vida
parlant de,
ara no me'n recordo
els autors,
però es passa la vida
marejant tothom,
la gent li fuig,
tots els de la casa
li fugen
perquè ja no l'aguanten més.
I clar,
aquesta vila també representa
el canvi d'estàtus
dels Corneli,
perquè els Cornelis
són equestres,
vull dir,
encara conserven
que són equestres,
però perquè havien vingut
aquí
amb els escipions.
Però,
de fet,
van arribar aquí,
es van aposentar,
hòstia,
que maco,
que bonic
que és aquest terreny,
que bé que viurem aquí
i es van fer vineters.
Conserven el títol,
però res més,
no?
Però,
això què anava?
Ara no me'n recordo.
Estàvem parlant
dels diferents personatges
que intervenen
al dia a dia
dels Corneli,
que són molt variats
i que van
interactuant.
Bueno,
exacte,
exacte.
I no,
això volia dir.
Llavors,
quan ells decideixen
passar,
fer una vila rural,
que és el que tenen,
una vila dedicada al camp,
encara que sigui al vi,
però dedicada
a l'explotació agrícola,
decideixen fer-se
una vila,
com les viles
que s'estan fent
al Palatí
en aquella època,
que són viles
d'estiuetx,
com si diguéssim,
o viles
com cases
que hi ha enmig
de la ciutat,
vull dir,
riques,
i amb jardí,
i amb piscina,
i tot això,
doncs ells ja estan
volent canviar,
no?
Clar,
quan,
o sigui,
és com,
la declaració
d'aquells
ja han fet un salt,
no?
D'aquells ja són més rics,
més poderosos
i per tant
poden tenir més influències.
Clar,
quan arriba el pomponi
allò ja és com caigut del cel,
no?
La meteora,
no?
La medora,
la medora,
la medora,
és la principal protagonista,
diries,
la que va anar a la...
No,
no,
no,
no,
no,
la medora,
a veure,
en la novel·la s'explica
que la Terència,
que és la seva mestressa,
li vol escriure una carta
a la Fàbia,
que és la seva neta,
que és la filla de la Cornelia,
li vol escriure una carta
per explicar-li
com són ells
i com és el món,
abans de casar-se
li vol donar aquesta carta,
però aquesta noia es mora,
amb estranyes circumstàncies,
aleshores,
però ella comença a escriure
aquesta carta
i al final aquesta carta
es fa,
bueno,
immensa,
perquè comença a explicar
tot,
el de la família,
tot,
tot,
tot,
i la medora està com mosca
amb ella perquè li diu
tu què fas?
No,
jo has de escriure unes coses,
unes memòries,
no,
o sigui,
tu un minut barreges,
no,
com si diguessin,
no,
com que la Terència es mor abans
que ella,
ella,
i sap,
o no estem amagats
perquè ella els amaga,
no vol que fisgonegin els de la casa,
ell els agafa,
diu,
hòstia,
i això ho podries seguir,
però ho podries seguir
i de fet
ho reescriu tot
i és el que he llegit,
o sigui,
la medora només és important
en tant que és
l'esclava de la Terència
que influeix amb ella
però que es deixa influir
també per l'altre,
però que és qui escriu,
és la càmera,
la medora és la càmera.
I el tablínum per què?
El nom i el...
Sí, a veure,
jo volia,
a veure,
el títol d'aquesta novel·la
jo vaig posar tablínum,
res més,
el que passa que després
van voler posar
Confessions d'una esclava d'Àrraco
perquè una mica se sabés,
perquè clar,
tablínum ningú sabia què era,
però a mi em feia il·lusió
posar tablínum,
bueno.
Que és com un despatx,
no...
El tablínum és una taula,
però per extensió
també és el despatx,
però és el despatx
on el senyor,
o sigui l'amo,
rebia els clients,
amonestava els esclaus,
dirigia...
feia els contes
de la seva hisenda,
etcètera.
I per això vaig posar tablínum.
Però vaig posar tablínum
perquè vol dir això,
perdona,
vol dir això,
però és on escriu,
en el vell tablínum,
perquè com en fan la casa més gran
en fan dos,
i aquest queda el vell,
diguem-ne,
el tablínum del son venit,
del Tuli,
i és on escriu la Terencia
i després escriu la Medora.
Per això es diu tablínum.
Els Corneli acaben pelats,
eh, com a, no?
pelats,
com a mi que hem parlat,
no?
Sí, acaben pelats,
sí, sí, sí.
I una mica per aquí també va,
no, la història?
Sí,
bueno, una mica no,
és a veure,
l'ambició que s'ha d'anar en compte,
no?,
amb l'ambició que tens,
s'ha d'anar en compte,
perquè a vegades
es pot tornar en contra.
I després també,
perquè és una família
que potser,
bueno,
clar,
és que els romans,
això no ho feien,
els fills eren,
a veure,
el paterfamília,
en aquesta època ja no,
però abans,
el paterfamília tenia
la potestat de matar el fill
o la filla o la dona,
vull dir,
i ningú li podia de res,
perquè eren seus,
eren de la seva propietat.
Ara aquí no,
però ara aquí,
clar,
què els hi passa una mica?
Que no fan cas els fills,
no els escolten,
no veuen per on van.
Potser si els haguéssim vist
per on anaven,
no,
haguessin arribat aquí,
no?
I aquí ja,
no, diguem-ne,
per llavors qui llegeixi el llibre
veurà el per què,
d'això que ens acaba de dir
l'autor,
si no...
Ja no se'l llegirà.
Exacte.
Avui,
a la Rambla,
ara hi ha una presentació
pels mitjans de comunicació,
però a les vuit del vespre
estan desconvidats
a la llibreria La Rambla,
com diu el seu nom,
a la Rambla Nova,
i podran veure,
doncs,
a l'autora,
a la Núria Borrut,
d'un llibre que,
a més a més,
està molt ben escrit.
Aprendran molts conceptes
del dia a dia
d'ara fa dos mil anys,
de Tàrraco,
i si no els tenen clars,
al final hi ha un glossari,
eh que sí?
Al final hi ha un glossari,
i després hi ha una altra cosa.
tal com es mouen els personatges
per Tàrraco,
perquè ells van a Tàrraco,
encara que visquin allà,
ells van a Tàrraco,
és com la Tàrraco d'aquella època.
Val?
O sigui,
ells es mouen per la Tàrraco
d'aquella època.
L'amfiteatre no hi era,
perquè encara no estava construït.
El temple que hi havia a Dalt,
on hi havia el fòrum provincial,
el temple de Dalt,
s'estava fent.
O sigui,
és el Tàrraco d'aquella època.
Sí,
el temple d'August s'estava fent,
llavors,
el temple...
El temple d'August
ho tinc,
els arqueòlogs,
si barri l'assistió no.
Núria Brut,
gràcies per acompanyar-nos,
una forta abraçada
i que vagi molt bé
i l'enhorabona.
Gràcies.
Molt bé,
moltes gràcies a vosaltres.