Avui us presentem una entrevista, jo crec que molt especial,
i és que tenim aquí reunit a Tarragona un grup de treball
a nivell internacional treballant el que és el projecte europeu Epogender.
Es tracta de veure com s'està implementant l'Ordre de Protecció Europea
en els diferents estats de la Unió Europea.
Com us dic, forma part d'un grup de treball en què hi col·labora,
entre altres universitats europees, també la Universitat Rovira i Virgili.
Volem conèixer exactament què fan aquest grup de treball
i, en fi, aprofitar la seva visita perquè ens expliquin com està la situació a nivell europeu.
Ens acompanyen diferents membres de la comunitat universitària,
per exemple, la doctora Teresa Freixas,
ella és catedràtica de Dret Constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Doctora Freixas, bon dia.
Hola, bon dia.
Ens acompanya des de la Universitat d'Estatín, a Polònia,
la doctor Pasquale Policastro.
Hola, bon dia.
Bon dia.
També de la mateixa universitat polonesa, la doctora Bogna Batinska.
Bon dia.
Hola.
I ens serveix d'enllaç i de mestre de cerimònies
la part tarragonina de la Universitat Rovira i Virgili,
la professora de Dret Constitucional, Laura Román.
Laura, bon dia.
Hola, bon dia.
Ens has portat aquests convidats, home, al tema Subal,
fer una reunió, hem vingut aquí a Tarragona,
per tractar aquest tema.
Explica'ns què és aquest projecte europeu, EPO-GENDAR.
Haig de dir que em sento especialment orgullosa d'aquest projecte
per diferents motius, hi ha molts,
però especialment dos.
Un és per la companyia que tenim en aquest grup.
és un grup de treball de recerca
que està finançada per la Unió Europea
i en el que comptem amb quatre socis.
En aquest estudi només ens falta un,
que no hem pogut venir,
però comptem amb la col·laboració i direcció científica
de la Universitat Autònoma de Barcelona,
amb la Universitat Estetina de Polònia,
i comptem també amb la col·laboració
d'una associació de jutges de Bulgària,
que són els que no hem pogut venir,
a banda de la nostra universitat,
que en aquest cas és qui coordina el projecte.
Però, a banda, estic orgullosa
i podria dir que inclús entusiasmada
pel tema que ens ocupa,
perquè ens dediquem
o pretenem dedicar-nos durant dos anys
a mirar la millor manera d'implementar,
per tant, de fer eficaç
una directiva que es coneix
com la directiva de l'Ordre de Protecció Europea
en l'àmbit de la violència de gènere.
Doctora Freixas, especifici'ns més.
Què diu aquesta Ordre de Protecció Europea?
Que únicament, pel que ja dieu,
era una pregunta que tenia,
et refereix a la violència de gènere?
Bé, anem a veure.
Aquí podríem fer dues apreciacions importants.
Una, la directiva és una directiva
de protecció a tot tipus de víctimes,
però fa referència específica
a les víctimes de violència de gènere.
Per tant, té un àmbit molt concret d'aplicació
per aquest tipus de víctimes
que no és exactament idèntic
al que podríem pensar
per altres tipus de víctimes.
Per exemple, víctimes d'assassinats,
víctimes de terrorisme,
víctimes fins i tot d'accidents de tràfic.
I la directiva es va adoptar l'any 2011
i té pla de transposició,
és a dir, té el pla que tots els estats membres
de la Unió Europea
han d'adaptar la seva legislació
com a màxim a finals de l'any 2015.
Recordem que, per el poc que jo recordo,
una directiva de la Unió Europea
vol dir un final on s'ha d'arribar
i llavors cada estat fa la seva legislació
o pren les seves mesures per arribar allí.
Això és, adapta la seva legislació interna,
en base als objectius que li marca la directiva,
les finalitats,
i li dóna un pla de transposició.
I això ha d'estar a fer...
A finals de 2015.
Nosaltres tenim aquest projecte per dos anys,
l'any 13 i l'any 14,
perquè el que volem és proporcionar indicadors
que permetin una transposició harmonitzada
la millor possible en els 27 estats membres.
És a dir, que som persones de tres estats,
però la finalitat és estendre
tot aquest àmbit de recerca que nosaltres farem
i les conclusions en els 27 estats membres.
Per què és important aquesta directiva?
En exercici de la lliure circulació que tenim tots
com a ciutadans europeus,
ja sigui per motius de treball,
per motius familiars, de turisme, fins i tot,
ens movem pels diferents estats.
Les víctimes de violència de gènere,
cada una en el seu estat,
pot tenir una ordre de protecció que li dóna un jutge.
Però aquestes ordres de protecció
tenen una vigència en principi territorial,
és a dir, dintre de l'estat d'origen de la persona.
Estem parlant de les ordres, ho dic per popularitzar,
d'allunyament.
Aquest és un aspecte de l'ordre de protecció.
L'ordre de protecció pot consistir en un allunyament,
pot existir en què a la persona agressora
li col·loquin un mecanisme electrònic
de control de posició a través del GPS.
Estem parlant que s'obligui a residir
en un lloc determinat a la persona agressora
perquè no es mogui d'allí.
És a dir, això és diferent.
Cada país té un cert nivell de protecció
per a les víctimes, diguem-ne, seves del seu país.
El problema és que quan traspasses de país...
Clar, quan passes la frontera,
què passa amb la protecció que t'han donat en el teu país?
Doncs no està gens de clar què és el que passa.
Aquesta directiva el que permet
és que es creï una xarxa de magistrats
a nivell internacional que estiguin en contacte
i que quan una víctima que té una ordre de protecció
es vol moure, li digui al seu jutge
miri, me n'haig d'anar, aquí d'Espanya,
me n'haig d'anar a Bulgària.
Pot vostè donar-me una ordre europea de protecció?
El jutge llavors transmetrà al seu partner de Bulgària
miri, aquí arribarà aquesta persona
que té una ordre de protecció
i vostè li haurà de donar la protecció
que mana l'ordre europea.
Aquesta connexió, que a més sembla lògica
perquè diu, si estem sota un espai europeu
hauríem d'estar també a nivell legislatiu connectats.
Existeix en altres àmbits jurídics?
Ara estem parlant de protecció contra la violència de gènere,
molt concret, però existeix aquesta posada en comú
aquesta xarxa en altres àmbits, ho sabeu?
Hi ha un precedent important
que és l'anomenat ordre de detenció europea
que a més és un mecanisme que ha funcionat molt bé
en els darrers anys
i ara s'intenta avançar en aquest àmbit.
Possiblement aquest àmbit presentarà algun obstacle afegit
perquè és veritat que la coordinació
entre òrgans judicials de diferents estats membres
és complicada, si ja ho és dins del mateix territori,
i sobretot perquè en determinats estats membres
a vegades no són els òrgans judicials
els que acorden les mesures de protecció,
sinó que intervenen altres òrgans de tipus administratiu
o d'unes altres instàncies.
Per tant, la idea del nostre estudi és primer saber
què és el que succeeix en els 27 estats membres,
qui és l'autoritat que acorda la mesura de protecció,
quines en concret són les mesures de protecció,
i a partir d'aquí fer un estudi transversal
i veure quines són les diferències
i quines són les semblances
i quins són els obstacles
que es poden plantejar a l'hora de transposar la directiva.
Doncs anem a altres països,
ara volem conèixer el cas de Polònia,
perquè a mi em crida l'atenció
que esteu treballant en aquest tema
a tres estats, a Polònia, a Bulgària,
i en aquest cas Catalunya.
Anem a conèixer el cas de Polònia,
la Bocna Batinska parla només en alemany,
intentarem fer-nos-ho com puguem,
però ens agradaria que ens expliqués
quina és la situació
pel que fa a aquesta protecció
en contra de la violència de gènere a Polònia.
Bocna, com funciona a Polònia?
Aquests serveis...
Com s'ha dit?
Aquests serveis.
A Polònia tenim un serveis serveis especialment,
que és la blau carta,
que va començar al principi dels anys 90.
i que el van començar a fer funcionar a començaments dels anys 90,
que només una region que ha de fer una regió.
I és molt petit.
I no hi ha reaccions amb això que s'ha de fer moltes vegades.
Això és efectiu.
Això ho ha fet i després és per la tota la Polònia.
Ens explicava que a Polònia hi ha un sistema de protecció especial
que es diu carta blava, així l'anomenen,
i que el van començar a fer funcionar a començaments dels anys 90,
però només com a projecte d'una petita regió de Polònia.
Sembla que l'experiència va ser positiva.
Va veure que era efectiu i a partir d'aquí es va aplicar a tota Polònia.
I això sembla que a la violència contra les dones,
a la violència, a la violència,
quan la policia està alarmada,
arriben i poden fer una caixa blau carta.
La carta té dues llocs, dues parts,
i l'un part es diu el que passa.
後, que es potser.
À teniu que la policia informa la police
ohna un recent val lies.
Ohna, down un f mismo que ella right
i don room qui a la família
plywood, del meu� comparable,
estajes que...
...de oldne things like datam
d'av defects
i sentia 3
abor la feix
i d'em votant
er ha � sobre unaysona
i estic davant de la porta, i així.
Aquest part 2
esforç la policia,
igualment el que la dona demanava,
a l'exercici.
I això és un lloc
que, en una manera real i una manera,
pot ajudar una dona.
Aquest sistema a la carta blava consisteix en que
quan hi ha qualsevol senyal de violència domèstica,
s'avisa la policia i la policia va cap allà i apareix.
I llavors redacten el que s'anomena
la carta blava. És una mena d'informe
que consta de dues parts.
Una part és únicament descriptiva, en què la persona
denunciant explica el que ha passat.
A vegades es pot fer, o sovint es pot fer
aquesta denúncia fins i tot sense que hi hagi
hagut ja una agressió. Només
al començament quan es detecta que hi ha
una intenció o algun símptoma
de violència.
Aquesta és la primera part.
I després, en aquesta carta blava hi ha una segona part
en què la policia pregunta a l'entorn
més immediat de la família.
Doncs altres familiars, propers,
veïns, d'aquesta manera es fa un seguiment
del cas més profund.
És important aquesta segona part
perquè sembla que s'han donat molts casos
en què les dones
coaccionades més tard canvien
la seva declaració.
Minimitzen els fets, diuen que potser
havien exagerat i que en realitat
no hi havia hagut violència de gènere,
se'n desdiuen de la seva declaració inicial.
Però, clar, si en el dia d'aquesta declaració inicial
la policia també té la segona part de la carta
en què l'entorn familiar
confirma tota la primera denúncia,
doncs aquests altres testimonis,
si confirmen els fets,
serveixen per contrastar,
per donar pes a la primera denúncia,
tot i que després
la víctima se n'hagi desdit.
I impossible.
Falten continues at
per،
terna una cosa chega
com avou germà gaunt
i estos serveixen
i que lléjat
de tela
i αυτà ben
et��라
que s'ha de preguntar, encara discreta,
que la policia veu que la policia és molt llàstic a aquesta família,
a aquesta dona i a aquest man.
Això és un lloc que, a la meva opinió, és molt important.
Justament aquest sistema serveix també com a sistema dissuasori,
ja que si una pare de família sap que la policia l'està investigant,
que farà preguntes sobre ell, doncs això ja serà prou motiu
perquè no torni a donar-se a una repetida situació de violència de gènere.
La blau carta és un lloc que és moltes vegades.
Per exemple, hi ha una directa línia de telefón,
que hi ha sempre que s'ha de trucar,
on hi ha una informació d'un psicòleg, d'un jurista, d'un pedagòg.
La carta blau va més té associat un telèfon d'atenció directa,
d'una línia directa de telèfon, en què la víctima pot rebre assistència psicològica,
jurídica i també pedagògica.
Per tant, no es tracta només d'una ajuda momentània d'ara i aquí,
sinó també de cara al futur.
No es tracta de posar una denúncia al dia puntual que hi ha un acte de violència,
sinó de fer fins i tot la denúncia preventivament
i després fer l'un segiment a llarg termini.
Aber ich denke,
das ist sehr kostig.
Das kann ich nicht sagen.
Das weiß ich nicht,
wie die Kosten aussehen.
Aber Polen kann es machen.
Ja.
Ja, aber wenn sie mich jetzt nach Kosten fragen,
dann sehe ich,
dass das noch oft viel zu wenig benutzt wird.
Dass das nicht so große Karte,
nicht so große Kosten bringt.
Ja.
Ja.
Ens aclarirà més coses el doctor Pasquale Policastro, també de Polònia.
Bones dies de nou.
Bones dies.
El problema del gasto és que quan té una veritat violació dels drets,
un accident de família, el gasto és increïble,
perquè tota una comunitat familiar es rompe.
Tenim gastos en els pròxims 50, 60, 70 anys.
Tenim grans gastos socials perquè si un sistema como aquest de prevenció atenta
que te permita resolver les coses com a persones,
això és un vantatge social molt important per la família, per els nens.
Sí, però, doctor Policastro, el Estado, en aquest cas Polònia,
té que tenir la sensibilitat per destinar molts recursos,
jo aquí veu molts recursos econòmics, a un programa de prevenció.
Crec que lo digui en positiu.
El problema és això.
Bé, quan vaig ser un estudiant de drets,
molt, molt temps,
va ser una qüestió important,
va ser que hem de buscar en el drets de família
intervencions alternatives al drets.
No se puede sempre hacer con el drets
una cosa como punir,
como castigar,
como meter una família
en una situació que todo el món ve,
com ha dit la doctora Bacinska,
qual és la situació difícil.
Això no és un gast.
Pense, usted,
a un margine social
en què els nens devienen persones
que refuten,
que no es emiten en la societat.
Per què?
Perquè tenen una família difícil.
Això va a ser el verdadero gasto,
no el verdadero gasto
del telèfon directe
d'un dels psicòlegs
i dels juristes responden.
Són gastos no grandes.
Nosaltres queremos,
quan parlarem d'Europa,
protegir els drets fonamentals,
fonamentals,
això és de tots.
No és que en una situació social
garantitzem una protecció.
Quan un subiecte se parte,
va a un altre lloc,
no tenim més aquesta protecció.
Ustetí no és a la que el confin.
No pot ser que tenim una protecció
en estetíno
i després una pobra mujer
quiere treballar en Alemanya
per a guanyar un poquit més.
I la persona que la molesta
va a l'Alemaanya.
Per això la qüestió
és que nosaltres dicem
que tenim els drets armonitzats,
però les pràctices ver·lades
que poden proteger a la persona.
La qüestió és també una altra,
que debem pensar
que hoy la societat
devien pluralista.
El facte que viene
nueva gente,
si pensamos a proteger
como personas,
a proteger a estas personas
como personas,
recibimos que estas personas
pueden vivir en una sociedad,
pueden reflexionar
sobre ellos mismos,
sobre su modo de vivir,
de se reportar al otro.
yo pienso que si no reconocemos
a todas las personas
el mismo valor,
vamos siempre a tener
situaciones difíciles.
Si pensamos ahora
a prender cura de una persona,
a prender atención
a una persona,
esto va a regresar
a la societat
como elemento positivo.
En un momento de crisis,
los niños de una familia difícil,
hoy es un valor,
porque si ayudamos
a esa familia difícil,
estos niños
pueden devenir personas
que contribuen
a la solución de la crisis.
Y no podemos
agravar la crisis
porque no queremos
pagar
para el abogado
o para el psicólogo
o el pedagogo,
que le aseguro
que los salarios
no son altos.
Doctora Freixas,
que hi ha situacions
molt diferents
en tots els països
que estan veient
a la Unió Europea.
I també una altra pregunta,
com és que aquí tenim
implicat a Polònia,
Catalunya i Bulgària?
No sé si és per què
aquest grup de treball
en aquests tres països.
A veure,
això és una qüestió
de pràctica universitària.
Què és el que fem
quan pensem
en projectes europeus?
Mirem a veure
amb qui coneixem,
amb qui hem treballat,
diguem-ne,
quines experiències prèvies tenim,
si coincidim
o no coincidim,
després cal que
tots aquests
partners
que potencialment tenim
vulguin
involucrar-se
en aquest projecte
o tinguin
disponibilitat
per fer-ho,
perquè a vegades
truqués amb algú
d'un altre país
per fer-ho
i diu
no,
perquè ara estic
involucrat
en aquest altre projecte
i no em queden hores
per poder treballar més.
Doncs ha estat això.
De fet,
de fet,
aquests tres
diguem-ne partners,
quatre som dos,
aquí,
Rovira Virgili Autònoma,
Zetini i els búlgars,
també estem en connexió
amb experts
dels 27 estats membres,
perquè, clar,
no pot ser que
nosaltres coneguem
el que passa exactament
a tot arreu
i, a més,
diguem-ne,
cal que tinguem informació
al dia
en una llengua
que entenguem.
I, per tant,
comptem amb xarxes
d'experts,
perquè tenim experiències
d'altres projectes,
en els 27 estats membres
que ens poden proporcionar
la legislació vigent
en aquell país
en llengua anglesa,
que és la llengua comuna
de treball
que tenim
en el projecte.
I s'han trobat,
en aquests 27 països
que estan analitzant
situacions
pel que fa a la protecció
contra la violència
de gènere,
molt dispers,
molt diferents?
Molt dispers,
molt i molt.
Posen extrems.
Doncs, per exemple,
a Àustria,
qui decideix
les ordres
d'allunyament
del domicili
és la policia.
En la major part
dels països...
La policia
que és qui ve
a part del cop,
diguem-ho així.
Això és, sí.
És una policia
molt preparada,
especialitzada,
però és un cos
administratiu.
A la major part
dels altres països
té que haver
una resolució judicial.
Per tant, diguem-ne,
aquí ja tenim
una diferència
molt profunda.
Hi ha països
que tenen
una reglamentació,
una legislació
ja bastant elaborada
i hi ha altres
que tot just
ara comencen.
M'imagino
que aquí ens trobem
amb diferents graus
pel que fa a la protecció
i després també
amb diferents aspectes
administratius, no?
O sigui,
serien com a dos camps
de treballar en diferents.
Hi ha països
que tot ho centren
en col·locar les víctimes
en cases d'acollida
i en canvi
hi ha altres
que no,
que prefereixen,
diguem-ne,
allunyar la part agressora
i per tant,
diguem-ne,
que la llibertat
la mantingui
la part agredida
perquè és que
si tota la teva política
la col·loques
en col·locar les víctimes
en cases d'acollida
que les segregues
del seu entorn,
si són víctimes amb fills
encara més segregació,
etcètera,
això no vol dir
que no tinguin d'existir
les cases d'acollida,
com a molt provisional
per parar el primer cop
però després
el que es pretén
és que la víctima
no sigui revictimitzada,
és a dir,
que pugui continuar
desenvolupant lliurement
la seva personalitat,
el seu treball,
etcètera.
Doncs la legislació
és completament dispersa
i a més a més
també la pràctica administrativa
és molt diferent
i el tipus de prestacions
que es rebent
són molt diferents.
Hi ha països
que donen prestacions econòmiques
realment importants
i hi ha altres
que per diferents motius
doncs la prestació econòmica
és impossible
i sempre és a través
d'ajuts indirectes.
Molt bé.
Ja ens fem una idea
de la feina
difícil faraònica
que esteu fent.
Professora Román,
ja per anar acabant
l'entrevista,
veieu la llum
al final del túnel,
vol dir que ens en sortirem,
ara entenc
perquè sou tots especialistes
en dret constitucional
treballant en això,
perquè no es tracta tant
de canviar com funcionen
els diferents Estats membres
sinó de trobar
un punt comú,
seria això?
Efectivament,
de buscar la millor manera
d'harmonitzar
totes les legislacions
pensant sempre
en el que és important
en aquest cas
que és la protecció
de la víctima,
és a dir,
no deixar desemparada
aquella dona
que pateix por,
que pateix agressions
o que ha patit violència
per qüestions de gènere.
Només una dada
també perquè ens fem
la idea
quantitativament
de què estem parlant,
no?
i les dades que poso
sobre la taula
en algunes
no són del tot
objectives
perquè són aproximacions,
però
a nivell de Unió Europea
s'estima
que anualment
s'estan acordant
unes 100.000
100.000
ordres de protecció,
la majoria
en l'àmbit de violència
contra la dona.
100.000 a l'any?
100.000 a l'any
a tot l'àmbit
de la Unió Europea.
Concretament,
i això sí,
són dades objectives,
per exemple,
a Espanya
a l'últim trimestre
del 2012
es van acordar
5.600
ordres de protecció.
Perquè ens aproximem
una mica,
perquè clar,
el que no sabem
és si aquestes dones
es mouen
sobre el territori
de la Unió Europea,
però
una dada indicativa
pot ser que
d'aquestes
5.600
ordres de protecció
un 32%
s'acorden
per dones
que són
estrangeres
i que
per tant
la lògica
ens pot fer pensar
que són dones
que en algun moment
volen tornar
als seus països
i que pot haver
una important
mobilitat
en aquest àmbit
de dones
que pateixen
països també
de la Unió Europea?
Sí, sí.
Sí?
Perquè a vegades
pensem en violència
perdoneu,
però és la cadena
que fem
violència de gènere
i migració
no pensem
en Unió Europea.
No, no,
s'ha de pensar
en Unió Europea.
Val, val, val.
Sí, sí.
S'ha de pensar
en Unió Europea
i també
diguem-ne
amb el fet
que persones
de nacionalitat espanyola
doncs
perquè se'n van a treballar.
Això, aquest és un problema...
Abans el professor
Policastro
ha fet una menció
de refilada.
Zones transfrontereres.
A les zones transfrontereres
ells,
la Universitat d'Estetín
està a 6-7 quilòmetres
d'Alemanya.
Què passa?
Que la gent,
la frontera
és permeable,
la gent es mou,
treballa, etcètera.
Què és el que ens pot passar,
per exemple,
no ho sé,
a la Vall d'Aran?
La gent va i ve
de França
contínuament.
Doncs,
si això afecta
a persones
que tenen ordre de protecció
en aquestes zones
transfrontereres,
crec que serà
una molt bona
mesura per a elles,
perquè és que ara
en aquests moments,
quan traspassen fronteres,
no s'emporten
la protecció
que tenen
en el seu país.
O,
inclús,
perdona,
Maria,
jo afegiria
una situació
que l'altre dia
parlant amb un jutge
català
va fer veure
als períodes
de turisme.
És a dir,
una persona
que està protegint
el seu país
i que se'n va
de vacances
en un altre país
i aquesta dona
l'està protegida.
Vull dir,
que és un mecanisme
que pot funcionar
en diferents situacions
sempre intentant...
Que hi ha estadístiques,
sereu de molts casos
en què això passi,
en què s'aprofiti
aquesta sortida
del país,
doncs,
bé,
hi hagi maltractament
en aquest sentit.
Estadística
no n'hi ha.
No n'hi ha res.
Però vaja...
No n'hi ha perquè,
clar,
com que no hi ha hagut
la necessitat
de fer-la,
perquè no teníem
la previsió
d'un mecanisme jurídic
que ens permetés
fer això.
Però fixeu-vos
la complexa
de la situació
i és que,
per exemple,
fins i tot
quan la part agressora
porta una polsera
electrònica GPS,
coordenades GPS
canvien amb les fronteres.
És a dir,
que fins i tot
s'haurà d'adequar
l'espai europeu
per poder fer
aquest control.
És un mecanisme
molt complex
i si això realment,
diguem-ne,
li busquem
l'efectivitat.
Que us en sortireu.
I tant.
Per a quan dieu,
el 2015
cada país
ha d'haver adaptat?
El nostre calendari
coincideix
amb el calendari
de transposició
de la directiva.
El nostre informe final
serà justament
a finals del 2014
i per tant
coincidirem
amb l'entrada
i la transposició
de la directiva.
Molt bé.
Us desitgem
molta sort,
molt d'esforç
també que segur
que li poseu
en aquest camí
que ja veieu
que es presenta
bé,
complex,
no sé si dir complicat
però sí que complexa.
Avui ens han acompanyat
diferents membres
de la comunitat universitària
per parlar d'aquest projecte europeu
Epogender.
La doctora Teresa Freixas,
catedràtica de Dret Constitucional
de la Universitat Autònoma
de Barcelona.
Doctora Freixas,
moltíssimes gràcies.
Gràcies a vosaltres.
El doctor Pasqual
Poli Castro
i la doctora
Bogna Batinska,
ells venen
de la Universitat
d'Estetino
a Polònia.
Moltes gràcies
per venir,
moltes gràcies.
I a la professora
Laura Román
de la Universitat
Rovira i Virgili,
gràcies
per adonar-nos
a aquests convidats
i fer-nos partíceps
d'una de les moltes
línies d'investigació
que hi ha
a la Facultat de Dret
de la URB.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies.