Berto Romero, bon dia.
Molt bon dia.
Humor?
Sí, bàsicament.
Què, si no?
Sí, sí.
De moment no tinc cap interès a canviar el registre
i crec que la gent que em vindrà a veure també voldrà riure,
perquè si no seria una sorpresa, crec que més aviat desagradable.
Sí, no? Allò que fa aquest xicara.
Què està fent ara? Com un monòleg així, com grec.
Com a transcendent, no?
No, no és el cas. És riure tot, agafarem.
Com et defineixes, Berto?
Doncs jo, comedian, jo em quedo amb la paraula comedian,
que és el que més m'agrada,
perquè com que tota la vida he fet coses una mica similars,
sempre dins de l'àmbit de la comèdia,
però tan aviat he cantat, com he fet ràdio, com he fet tele,
com he fet més aviat com de presentador, de vegades més d'actor,
em trobo que de vegades em sobrevaloram massa, no?
Tu que ets un artista molt polifacètic i al final no,
no, es tracta de fer comèdia amb tots els colors possibles
i amb totes les disciplines possibles, no?
Jo diria que executes bé.
Gràcies.
No, no sé, d'aquelles... no sé, fas reure.
Sí.
Que ja és això.
Però és que, a més, la teva eina principal potser és la paraula, no?
Sí, la paraula i la naturalitat.
Saps què passa?
Quan començava a mi em feia molta ràbia a la gent del teatre
quan els notava el cartró.
Quan jo veia una obra de teatre i notava que estaven fent un paper,
que estaven impostant la veu, que estaven memoritzant un text...
A mi em feia ràbia perquè em treia de la història.
I des de sempre he tingut l'obsessió que no es noti, no?
Llavors això em fa jugar sempre en un paper com de...
Els espectacles estan plantejats com si fossin improvisats.
Jo els explico a la gent normalment quan començo.
Mira, doncs no m'he pogut preparar, doncs ja he arribat aquí a tal hora.
Després no, després hi ha un treball molt mil·limètric
a tots els espectacles que faig.
I també a la tele també passava i a la ràdio.
Jo diria que és això, és paraula més naturalitat.
Que no es noti que estic fent comèdia.
Però llavors aquesta naturalitat vol dir que els guions,
tot el que expliques als espectacles, té alguna cosa a veure amb tu?
O és tot mentida?
No, és tot mentida perquè els comedians sempre treballaven amb la mentida
perquè és l'eina més interessant que hi ha.
De fet, el propi Godoy, que és un mestre de comedians,
que és l'últim que queda de l'antiga generació de comedians
que van començar als 70, o dels pocs que queden,
té un espectacle que es diu, veràs que tot és mentira.
Perquè és que realment la mentida és el xulo.
Jo t'explico la meva vida, veuràs que no té cap gràcia
perquè no prenc grogues, no vaig a festa,
No sabem si això que dius és mentida o no.
Sí, això és veritat.
Ara ja no et pots quedar res d'aquest home.
No destrosso habitacions d'hotel, quan vaig als puestos ni res.
Llavors no és molt interessant explicar això.
El que jo faig és partir d'elements reals,
coses que em passen a la vida, perquè això sí que és clau.
Tu has de parlar del que et passa.
Perquè si jo ara et faig un espectacle sobre un investigador privat,
m'hauré d'inventar tot de base perquè no tinc ni idea de com funciona aquest món.
Però jo sí que sé el que és tenir un criu i portar-lo a col·le
o tenir l'edat que tinc i pensar que si no començo a fer esport ara dintre 10 anys
ja estaré... que no em podré aixecar pel matí.
I tots aquests temes són dels que parlo.
Són temes molt quotidians, però després me'ls emporto cap al surrealisme.
Això ara t'anava a dir, però ho has de fer de manera diferent perquè enganxi.
Perquè a través dels monòlegs que es van posar tan de moda,
tot això ja ho hem vist.
El públic ja ho hem tocat.
Temes quotidians, de dir, ostres, és de la meva generació, li passa el mateix que a mi.
Però és que això ja està explicat.
Quin plus ofegeixes tu?
Mira, els temes estan tots explicats des de l'època dels grecs.
Això ja ho diuen que hi ha...
De fet, en narrativa, diuen que hi ha dues maneres de...
Dos tipus de narració, que em sembla que són la Iliada i la Neida,
que és el viatge físic i el viatge interior.
Totes les pel·lícules, totes les obres de teatre, tots els discursos artístics,
al final reuen el mateix, parles de les mateixes coses.
L'únic que pots oferir com a novetat és la manera de fer-ho.
I en el camp del monòleg, és veritat que a partir dels anys 90,
quan va començar el Club de la Comèdia i es va institucionalitzar aquí,
en aquest país, el format de monòleg americà, de paret de totxos i micròfon...
Avui parlaré de les tapes de vàter, per exemple.
Avui parlaré de com condueixen homes i dones.
Doncs sí que es va com mecanitzar això.
Hi ha una mica la sensació que està tot fet.
Però és que ja ho estava abans.
Gila ja havia treballat el surrealisme,
Eugenio ja havia explicat acudits, etcètera, etcètera.
Ja estava tot fet.
Faimino i Cansada ja havien fet la gran parella humorística.
Mira que t'anava a demanar referents i ja me'ls has donat.
No, clar, el que faig jo potser és el més proper estaria el que feia Rubianes,
en el sentit que monologuista sol, xerrant amb un to així bastant quotidià i amb un peu al surrealisme.
I l'únic que pots oferir com a novetat és la manera de fer-ho.
Llavors, en el meu cas, la meva manera de fer-ho és aquesta.
Sempre a partir d'elements reals, me'ls emporto una mica cap al surrealisme i vaig i torno.
Una pinzelladeta de crítica social de tant en tant, una miqueta mala folla sense passar-me,
perquè si no se'm posa agra el caràcter.
i aquest és el combinat que presento.
En aquest cas, mira, ja ens ha explicat una mica de què va aquest Bertolt Romero.
O sigui, con nosotros.
I canto també.
Cantes també.
Això és la cosa que també em diuen de vegades.
Fé que és curiós, però bueno.
Però cantes bé malament.
Mira, cantes perquè t'agrada la gana.
Canto, jo et diria que canto bé malament.
Però és la lletra una altra vegada.
Aviam, vejo la iglesia del mateix festival.
Si volen veure algú que canti bé, vagin a veure Julio Iglesias,
però si volen riure, suposo que m'hauran de venir.
No seria potser el que havíem de destacar de l'espectacle.
Segueixes amb el cansancio.
Quan nosaltres vol dir el cansancio i ja està al darrere.
Sí, és la meva família.
Són amb els que vaig començar l'any 98 ja, que ha plogut bastant.
És que aquest xic que potser ho heu descobert ara més o més darrerament,
perquè surt a la tele, porta ja tot un carrer en el darrere,
ha fet tele però ha fet ràdio, has atrapejat teatres, has fet de tot.
Digues, digues el cansancio.
No, no, el que vaig fer és començar el teatre el 98 amb el cansancio.
Llavors em va enganxar la ràdio també amb el cansancio una mica més tard, l'any 2003,
i el 2007 és quan entro en contacte amb un senyor gran que es diu Andreu Buenafuente,
que és d'aquí a prop, i comencem a fer tele.
Però a mi m'enganxa aquesta fama o popularitat o ressò, com li vulguis dir,
que jo ja tenia 32 anys, jo estava bastant fet.
Tot i que a la tele feia un paper de jovenet, feia un paper de més jove del que era realment,
perquè tampoc tinc una diferència d'edat molt espectacular amb l'Andreu.
Duem 10 anys, que és una diferència que està bé, però que tampoc és una cosa exagerada.
Però jo feia com de més jove.
Llavors en un moment donat jo suposo que la gent pot tenir una idea de mi de jovenet,
que acaba de començar, però tinc quasi 40 anys, que tampoc és molt,
però bé, he tingut una edat, no?
I ara he perdut el fil de què t'estaves pegat.
Bé, simplement dèiem això, que fa molt de temps que estàs a l'ofici,
i que realment això també dignifica una mica l'ofici, no?
Vull dir, veiem gent que puja a l'escenari, que fa els seus monòlegs,
humoristes, guionistes...
Al darrere hi ha tota una professió.
Sembla tot improvisat, però no és.
A mi m'ha passat que he viscut totes les èpoques,
perquè quan jo començava no hi havia molta gent que fes monòlegs en bars,
i aquest tipus de format no se'n feia.
Hi havia els Rubianes, que era el referent, però no n'hi havia gaires més.
I quan em preguntàvem què fas, jo deia,
doncs mira, una mica com els Rubianes, però canto i tal.
I després van venir tots els monologuistes,
i llavors la pregunta era, per què fas monòlegs si els fa tothom, no?
Al final el que he de dir és, mira, jo això ho he fet tota la vida
i continuo fent-ho, no hi ha més secret que aquest, no?
I també hi ha una mica de selecció natural,
perquè és que hi ha molta gent fent monòlegs,
hi ha gent que no són professionals d'això,
que de sobte s'hi dediquen,
però l'escenari és molt cruel,
i al final sí que era el que aguanta, ja està.
Això sí que és un sigue con nosotros,
és com Operación Triunfo,
és el públic el que et diu, sigue con nosotros o te'n vas a casa.
Escolta, i el tema de fer humor a través de la ràdio,
perquè clar, per una banda tens més possibilitats,
jo recordo el gag més sonat,
que jo recordo que així us vaig conèixer el Can Sancio,
sense haver-ho seguit, us vaig conèixer pel Cent Maquinero.
Sí.
Ho dic de referència per si algú diu,
hosti, sí, allò que per Cansec va rolar per tot arreu tothom,
deia, mira, mira, escolta, escolta aquest gag, el Cent Maquinero.
2003.
2003?
La primera fase d'internet,
quan encara no hi havia xarxes socials,
i la cosa anava per...
es distribuïen els sons, i els àudios, i els vídeos.
Vídeos encara no gaire, perquè pesaven molt per correu.
Nosaltres fèiem un programa a Ràdio Manresa,
que es deia Ramon,
el programa de ràdio que s'havia de Ramon,
i aquest era un dels anuncis que vam fer,
però érem molt, molt joves, molt inexperts.
Sí, era molt al començament,
però sí que estava super...
T'ho dic perquè fer humor per la ràdio,
et dona la possibilitat de jugar amb el so d'Amèrica Brutal,
tens altres eines, no sé si millors o pitjors.
No, no, molt...
Millors i pitjors, no ho sé,
a mi és que m'agrada molt tot els gèneres
en els que hi he treballat,
i la ràdio és molt maca,
perquè la meitat de la feina es fa en el cervell de l'oient,
i això és preciós,
perquè és...
no vull utilitzar la paraula fàcil,
però sí la paraula senzill,
és senzill crear un ambient, crear un clima.
Som a l'oest,
doncs poses una música i un so de cascos de cavall
i ja estàs a l'oest, no?
I la màgia es crea a l'interior del cervell
de la persona que t'està escoltant,
això és preciós.
I nosaltres, la ràdio que hem fet sempre
era una ràdio molt rica,
ens ha agradat subvertir els gèneres, no?
I llavors fèiem reportatges falsos,
on fèiem veuetes...
jo, per exemple,
em gravava la meva veu
deixant amb les respostes,
deixant espai per les preguntes,
m'ho assajava
i després ho feia.
I era jo parlant a mi mateix
o entre nosaltres.
Potser hi havia una tertúlia
on hi havia cinc persones
i érem dos els que ho estàvem executant,
perquè era tot...
però tot amb guió,
molt pautat,
poca improvisació
i fèiem una ràdio així molt...
una mica estranya,
perquè demanava molta concentració a l'oient,
però molt d'autor, molt xula.
Aquí és on vaig aprendre a fer de guionista,
a la ràdio,
perquè paríem el programa nosaltres mateixos
i érem guionistes i locutors i tot,
a Ràdio 4 ho fèiem
i aquí és on vaig aprendre la disciplina
d'escriure guió,
de fer personatges,
que els guions comencessin i acabessin,
que hi haguessin gags, etcètera, etcètera.
I de tot el que has fet,
de guionista o dels diferents personatges
o de passar per teatres,
què és el que més t'ha...
M'ho passo bé sempre, eh?
M'ho passo bé sempre,
perquè ja et dic que...
Jo tinc una tendència natural
a buscar la part positiva de les coses
i llavors quan no puc representar
i només estic escrivint,
m'ho passo molt bé
perquè hi poso tota la imaginació allà
i després em fa molta il·lusió
veure com ho fa una altra,
però potser l'experiència més rica és el teatre
perquè és la que ho combina una mica tot.
La tele també és molt rica
però com que és tan pesada de fer,
costa tant,
has de mobilitzar tanta gent
i dedicar tant esforç
perquè després dura el que dura i ja està.
L'espontanitat no té lloc, no?
Tot i que jo he fet una tele amb molta espontanitat sempre, eh?
Perquè amb l'Andreu,
que ell és el rei de la improvisació,
ell li agrada molt tenir tot un guió
i rebentar-lo completament
perquè ha caigut un foco
i ara anem a...
tothom a córrer
perquè ara el foco del programa
està en primer pla, no?
Però sí, sí, jo suposo que el teatre
perquè és on ho vaig aprendre tot,
on vaig haver d'enfrontar-me al públic,
a més, sense que em coneguessin,
perquè els meus primers anys de teatre
des del 98 fins al 2007
és quasi una dècada de teatre
sense reconeixement del públic.
Tens alguna fórmula, doncs,
algun consell per donar a la gent
que comença, que es fica en aquest món
i que és tan difícil?
Home, consells no em puc donar
perquè és que un no arriba a aprendre mai...
no arriba a aprendre mai tant
com per saber quina és la fórmula màgica d'això.
I quan comences un nou espectacle
tornes a equivocar
i sempre és molt complicat.
I la comèdia és molt complicada
perquè la comèdia...
Si no funciona tot, no funciona res.
Això és una cosa curiosa
que es veu en qualsevol altre muntatge teatral
o en qualsevol pel·lícula de cine
o en un programa de televisió.
Si no és comèdia, pot funcionar
perquè tu veus una pel·lícula
i li dius a algú
mira, he vist una pel·lícula
que era un thriller d'espies
i preguntant què tal
i dius, bueno, no era molt bona
però passes una estona entretinguda.
I si la comèdia no és excel·lent
des del principi fins al final
ja li dius, eh, no val res.
Això enllaça amb la pregunta
que t'anava a fer al públic.
Què t'està dient el públic
d'aquest espectacle?
de seguir amb nosaltres.
O sigui, perquè ara que vaig
que feia referència al Rubianès
tenia un gag al final de l'espectacle
que deia
però m'ha de dedicar-lo al públic.
Diu, tinc tot aquest ventall de públic.
I feia molta risca.
Sí, i anava explicant.
Sí, i sembla que el públic sempre...
O sigui, som més exigents amb la comèdia.
Ens ha de fer riure.
Sí.
I si no, ho destrossem, no?
Ens agafem a l'ofici de comèdia
una mica a la lleugera.
Jo, per exemple,
m'agrada molt treballar amb el públic
perquè jo els meus espectacles
els faig sempre de cara al públic.
No el treballo tot sencer a casa
i després l'ensenyo,
sinó que el vaig fent a parts,
vaig provant fragments de l'espectacle següent
dins de l'espectacle anterior
per protegir els trossets i que es vagin fent.
Després, amb aquest espectacle,
vam fer tres mesos de prèvies
on eren assajos,
on ensenyava tot desmuntat.
Jo, si la resposta no és bona,
si el públic no riu,
ho trec,
perquè no he vingut aquí a educar ningú.
O sigui, no vull que la gent rigui
d'una cosa que només em fa gràcia a mi,
jo vull que la gent rigui.
Llavors, el públic és el que a mi
em dóna la resposta
de si una cosa val o no.
I és molt exigent,
però aquesta és la gràcia del gènere
i aquesta és la raó per la qual,
al principi, també,
quan m'has preguntat si era comèdia,
t'he dit que sí
i que no tenia cap interès.
a fer cap altra cosa.
Perquè...
No, que hi ha d'altres gèneres,
és que potser no per executar,
però com a guionista.
Potser sí,
però és que he topat
amb un gènere que és tan exigent
i que demana tant
que jo crec que en tindré
per tota una vida.
Quan em reencarni,
si em reencarno amb un ésser humà
i no amb un canitge.
Que potser sí.
Potser un canitge
com aquells de l'Herta Frankel
que feia espectacles superbé.
De pedigree.
Però llavors potser
m'hi poso amb el drama.
Però no,
jo vull continuar fent comèdia
i més
i més tant com val les coses,
no?
Sembla que encara
és més necessari
que mai riure.
Fixa't en les cartelleres,
estan plenes de comèdies
i això és simptomàtic
de la situació del país, no?
La gent necessita
vàlvules d'escapament
i els pobrets
que tenim
la necessitat vital
i una mica
les capacitats
per fer comèdia
no crec que sigui
el moment
de deixar-les estar.
Entrem una miqueta més
en detall
amb el CIE con nosotros
i ja deixem l'entrevista
perquè ens has donat
moltes pistes, eh?
Fas diferents personatges
o sempre el mateix personatge
que li passen diverses coses?
Com va?
Quin fil?
Això està relacionat
amb el que et deia abans
de la naturalitat, no?
Jo quan faig personatges
o som molt estripats
a tele em feia
amb maquillatge i tal
però a mi sempre em passava
que quan em disfressava
em deia
mira, és Alberto disfressat de tal
no és tal personatge
és Alberto fent de tal
i això que podria ser
una mancança
o podria ser una debilitat
jo m'agrada utilitzar-ho
com un element
de diferenciació, no?
Jo ho faig de mi
i el personatge
de l'espectacle
sóc jo
Evidentment és una mica personatge
perquè jo no estic
amb aquest to
parlant així
com estic parlant ara
tranquil·let
sinó que vaig a tope
és com una versió de mi
accelerada
ultradivertida
molt ocorrent
i amb molta energia
que després
la gent quan em veu
pel carrer
diu
hòstia, què t'ha passat?
Que estàs malalt?
Dic, no home
se t'han acabat les piles
és que ja m'ho reservo
per quan estic sobre
de l'escenari
i és
és la
per mi els espectacles
són com
fotos del moment
vital que estic passant
De què parles?
A veure
Has sigut pare últimament?
Sí
He sigut pare
Llavors
sí, sí
però he sigut pare
la meva experiència
com a pare
aquest espectacle
està escrit
de finals de l'any passat
i estic parlant
de l'experiència
que tenia en aquell moment
perquè és com una foto
del moment en què estava
perquè tenia un fill
però és que en tinc tres
Ah, així ja
perquè n'he tornat a tenir
no, no, no
n'he tornat a tenir
i han vingut bessons
Ara és segreu això
no?
És una cosa
extraordinària
que em donaria
per escriure
com el senyor
els anells
La trilogia
Però no
tampoc és un espectacle
sobre ser pare
perquè jo sempre
ja ho he pensat
que
he portat molts anys
de no ser pare
i sé què passa
si tu no ets pare
i et parlen de fills
dius
deixa'm estar
Vaya agòvio
Perquè m'agòvio
Però sí que és el punt de partida
que jo utilitzo per començar
i el primer bloc
de l'espectacle
parlo una mica d'això
sempre amb un punt de vista
molt mordàs
molt cínic
molt irònic
sobre això
i després me'n vaig
a altres temes
jo crec que temes
molt importants
de la vida
la mort
la salut
I per què ho dius així
mig rient?
Perquè és que fan gràcia
els temes grans
fan gràcia
i la sodomia
també
crec que és un tema
que està al mateix nivell
i també parlo
parlo de mi
parlo del meu nas
parlo de
una mica combinar
els temes que he fet sempre
amb coses una mica noves
Recuperarem aquest Bertolt Romero
més mediàtic
vull dir la gent
que vagi a veure
el Bertolt Romero
a l'espectacle
mira el que ha sortit
el Buenafuente
Sí
jo és que no hi trobo gaire
la diferència
entre el mediàtic
i l'altre
perquè
et torno a dir
tot és personal
tot és segill personal
és que he tingut
la immensa sort
de quan he pogut fer tele
que és el mitjà
que més erosiona
perquè la tele
és
és com lleixiu
és una cosa
que et cau a sobre
i et crema
la roba
la pell
els ulls
i tot
llavors és càustica
la tele és càustica
però jo he tingut
molta sort
de caure en un programa
on se'm va respectar molt
jo vaig entrar també
molt bé
no sé com
quan les coses van bé
tot va bé
i com que a mi em anava bé
i la gent em reia les gràcies
doncs a mi em van deixar fer
i em vaig desarrollar molt
el meu personatge
a la meva manera
jo m'ho escrivia tot
a la tele
durant els tres primers anys
m'ho vaig escriure tot
absolutament
tot el que feia
llavors no puc dir
és que he de renegar
del personatge televisiu
perquè és que no era jo
si ja hagués fet tele
tirant-me a una piscina
amb un banyador
amb un trampolín
d'això que feien últimament
doncs potser ara al teatre
diries
no home no
és que vull fer una altra cosa
no podem muntar un trampolín aquí
perquè
però
jo estic orgullós
de tot el que he fet
més que orgullós
estic
satisfet
perquè és tot molt orgànic
Albert
el tenim tot el dia
tot el matí
de promos per Tarragona
aquesta és la primera
de les entrevistes que fas
i a partir d'aquí
aniràs a encabalcar
entrevistes re d'entrevistes
si jo he demanat
als mitjans
que després
ho vagin posant
una mica
escalonadament
que no surti tot el mateix
perquè si és el mateix dia
potser la gent
m'agafarà ràbia
digue'm Berto
la pregunta
que vols que et facin
no no no
no en tinc cap preguntes
allò que vols dir
que saps que potser
no t'ho preguntarà
tu et dic perquè
quan acabis aquest
marató de promoció
al final diràs
hòstia
sempre explica el mateix
no en tinc cap de pregunta
que vulgui que em facin
t'és igual
ja et va bé explicar això
el que m'agrada
o el que a mi
em fa sentir bé
és quan em fa una pregunta
que no m'esperava
i això
no
perquè
és evident
si em fas moltes
hi ha moltes que coincideixen
hi ha algunes preguntes de moda
com per exemple
es pot fer humor
en una època com aquesta
o els polítics
et donen molta
moltes idees
per fer humor
i aquesta surt sempre
el problema és que
quan te la fan moltes vegades
tu la tens assajada
clar
costa la naturalitat
que deia
no
tu ja ho treus bé
perquè ets un professional
però el que t'escolti dues vegades
dirà
on està explicant el mateix
tot això que ens has explicat
és Berto de veritat
o estaves fent personatge?
les dues coses
i aquesta tirita
clar
per ràdio no es veu prou
però Berto porta una tirita
molt divertida
és que m'he fet un tall
i porto una tirita de nen
ja està
ja està
no té gràcia
no n'he trobat de les altres
i aquesta té un pin
és el que diu
si us explico la meva vida
no té cap gràcia
pinotxos
llavors el meu nen
cada cop que em veu la tirita
diu
què ha passat?
i llavors li dic
que és el mal
perquè sempre pensa
que és un tall diferent
no sé
fa com un reset
cada vegada que li dic
i us borra
i quan me la torna a veure
preocupat
què ha passat?
la mateixa tal
no bueno
Berto Romero
ja per acabar
digue'm només
un gag
o una frase
un petit
que diguis a l'espectacle
per la gent que ens escolti
que et vingui a veure divendres
per fer-los el guinyo
doncs
ostres
que tu li tinguis carinyo
o que diguis
mira aquest potser no me'l reu ningú
però és que a mi fa moltes
això que em demanes
és molt complicat
perquè
el monòleg
tret de context
és
és molt estrany
però encara que no s'entengui
una paraula
que digui
i així la gent quan et vingui a veure
estarà tota la hora
de buscar la paraula
doncs
o ho entendrà
quan ho posin
quan ho posin en context
doncs
periquito
periquito
sí
periquito
una cosa que a priori
dius
no m'ho esperava
doncs
periquito
i jo crec que quan ho vegin
entendran el tema
el periquito
que l'altre dia estava pensant
perquè a mi no
perdona que m'allargui
ja sé que s'acaba l'entrevista
ara marxo
ara
ara estem esclavats
ara començaríem
ara m'aixecaré i marxaré
en tots els espectacles
que he fet
hi sortia un periquito
què dius?
sí
és molt estrany
no és molt estrany
vaig sentir un periquito
quan era petit
però què vol dir que en sortia
vol dir que t'ho vas escriure
sí
però no era conscient d'això
i sempre que surt un ocell
és un periquito
ja està
ja ho tenim
ja està
periquito
Berto Romero
sigue con nosotros
en cos i ànima
divendres al Camp de Mart
a partir de les 10 de la nit
Berto
felicitats
i moltes gràcies
gràcies
ha estat un plaer
Gràcies