Gràcies.
Gràcies.
Aquest és el que potreu escoltar demà d'Ixous a les 8 del vespre a l'Auditori Tarragona de la Fundació Catalunya La Pedrera amb un concert absolutament recomanable amb les peces per piano de Pau Casals.
El pianista Jordi Camell ha estudiat les composicions per aquest instrument a partir de les pròpies partitures manuscrites del mestre Casals.
Un concert que es fa en col·laboració amb la Fundació Pau Casals i del que avui en volem parlar, us en volem parlar i també convidar-vos a anar-hi amb la presidenta de la Fundació, la Marta Casals, que també és la vídua del nostre violoncialista més internacional.
Marta Casals, molt bon dia.
Bon dia, bon dia.
Com estem?
Doncs molt contenta de trobar-me una altra vegada a Catalunya i aquesta vegada anar a Tarragona.
Perquè a vostè la localitzem normalment per als Estats Units, no?
Sí, sí, jo visc a Washington, D.C.
I què tal per allà, per Washington?
Bueno, molt bonic, però amb molts problemes que han per tot el món.
Senyora, diguem-ne, la terra vendrellenca, especialment suposo, no, però també les terres tarragonines, no?
Sí, esclar, bueno, és tota aquesta regió que el mestre en parlava molt i en tenia molta enyorança tota la seva vida.
De fet, el mestre era molt habitual que composés per piano o no? O el temps, diguem-ne, els concerts no li permetien?
Bueno, en general, tota la seva vida, naturalment, mai no ha tingut el temps de dedicar-se a la composició.
Però el mestre va començar a composar quan tenia 6 o 7 anys, de petit, amb el seu pare, que va composar una obra per a l'església, els pastorets, ell amb el seu pare.
I des que era nen ha tingut aquest talent.
I de fet, quan ella ha estudiat a Barcelona, més tard, cap als anys, tenia 12 o 13 anys,
continuava amb el violoncel, però continuava molt també amb la composició.
I va ser el compositor, el Venice, que va dir aquest nen té molts talents
i ha anat a estudiar al Conservatori de Madrid, més per composició que per el violoncel.
I en aquell moment, és clar, hi havia molt pocs que ja li podien ensenyar qualsevol cosa amb ell, amb el violoncel,
perquè ell lluminava i ja havia canviat la manera de tocar i totes aquestes coses que ja sabem.
Bé, podríem escoltar les peces, no?, amb el piano de Jordi Camell.
Ell també, per cert, és del Penedès, de Llorenç del Penedès, no?
Ah, sí.
Amb un llarg recorregut, no?, per això ha format a Tarragona, a París, a Londres, a Barcelona.
Sí, sí, ha tingut molt bona preparació.
Doncs aquestes obres, la major part d'aquestes obres són de quan era molt jove.
Hi ha algunes, és clar, més tard, però, i moltes de les que escoltarem seran de la primera època,
quan el mestre tenia 18, 20 anys, potser, i després, és clar, més tard, durant l'exili a Prades,
i, bueno, el mestre cada moment que tenia el dedicava a la composició perquè deia
jo sempre sento música al meu cap.
Llàstima que no tingui temps de posar-la amb el pentagrama.
Era un talent natural.
Però, de fet, era un talent per la música, però també per molts altres aspectes, no?
Per tant, teníem un encant natural, no? A més a més,
que ens hi sava, no? Diuen a tothom que s'hi costava.
Sí, sí, sí, bueno, era impressionant el talent i la profunditat i la intel·ligència d'aquest home,
i el cor, el més important per ell, fer les coses de cor.
Era una persona, diria, que enamorava?
Sí, era enamorada de la vida, de la bellesa, de les criatures, de la naturalesa,
de les coses bones, de la pau, de la felicitat, i tenia molt bon humor.
Era un home com tots nosaltres, però encara una miqueta més refinat, diria jo, en cada sentit d'aquests.
Molt bé. Demà podrem escoltar, per cert, o veure, millor dit, abans del concert,
una pel·lícula que jo m'imagino que a vostè li podrà donar molts records, no?
D'un 14 de setembre, no? D'ara fa, crec que són 40-41 anys, ja, no?
Sí, sí, va ser la tercera i última vegada que va a les Nacions Unides.
Naturalment, a la invitació del secretari general, o tant, en aquell moment,
encara que el primer que ell va venir als Estats a l'ONU va ser el 1958,
quan hi havia el Doug Hammersholt, o sigui que el mestre portava un historial
sempre amb les Nacions Unides hi havia estat imitat,
però aquesta vegada encara un més gran honor,
que era per fer l'himne a les Nacions Unides, demanat per l'OTAN.
I en aquesta ocasió va fer un concert sencer,
o sigui, va estar allà dues hores, increïble, a l'edat de 95 anys.
Ell tenia un dinamisme i una força de voluntat,
i, bueno, una força que Déu només li podia donar.
I va fer un concert sencer.
I amb l'himne, dues vegades, va fer el famós discurs.
N'ha fet tres, és clar, cada vegada que ha anat als Estats Units,
perquè aquest va ser l'últim i molt emocionant.
I, bueno, doncs, això són records que queden per sempre,
com una inspiració, perquè ja la primera vegada va fer un discurs
que va anar per tot el món, per la ràdio,
i en aquell moment contra les guerres i els armaments nuclears, etcètera.
O sigui, que el mestre sempre estava involucrat en coses humanes.
O sigui, evitar el dolor humà.
Fer que tinguem una vida més feliç, amb convivència.
I ell sempre deia, som un com una fulla d'un arbre.
I l'arbre és l'humanitat, però som un arbre.
I tenim de viure d'una manera digna,
i amb felicitat, i amb bona fe, i amb generositat.
Sobretot generositat, perquè el mestre, si veu,
els sacrificis no venen de fer, vull fer un sacrifici.
No, és voler fer bé.
És la generositat d'esperit.
Això és el que val més.
Les paraules del mestre, que avui dia podríem dir que són ben vigents,
avui dia tenen també molta força encara,
i arriba aquest missatge ben carregat d'emocions també.
El mestre, que de fet es va, quan eren, per exemple, a Parada de Coflent,
ell mirava amb preocupació tot el que estava passant a l'altre costat de la frontera.
Va ser una persona que vostè, ara ho deia,
molt implicada en la defensa de la pau.
Era molt implicada, sobretot amb els drets humans,
amb la convivència, esclar, amb la pau,
perquè les guerres és ja el final de la no convivència.
I, naturalment, per ell, el respecte, el ser humà,
la llibertat d'esperit, la llibertat de pensament.
Per això, per ell, això era vital a la vida.
Una vegada un periodista anglès li va preguntar
per què havia deixat de tocar l'any 39, l'any 1939.
I ell, que es va posar, de fet, a ajudar els refugiats,
li va respondre que veus tanta misèria que no pots pensar en la música
i, si alguna cosa ha fet bé, és això.
Sí. I, a més, va afegir, perquè el silenci no va durar...
O sigui, quatre dies.
El mestre va trencar la seva carrera violoncialística en aquell moment.
Diguéssim, per sempre, perquè, encara que després,
per causes i pel festival, ell era músic, d'acord?
A la seva casa, que em diu, jo toco a casa,
però no anava pel món donant concerts i buscant glòria,
buscant diners i totes aquestes coses.
Ell, després d'això, ja aquesta mena de vida no la va fer més.
Feia música, però feia música per ideal, també, sobretot.
i el mestre pensava que la música era un missatge.
Però també, com ell dit, el silenci demostra el meu pensament.
I aquest silenci és indicatiu que algú té de recordar.
perquè, pensem, per un músic, silenciar la seva veu, que és la música,
i la seva ànima és molt grossa, és un gran sacrifici.
Vostè, personalment, també, vostè va s'interpreta durant algun període, no?
Sí, bé, al començament, després ja ho vaig deixar per fer de secretària
i ajudant a totes les obres del mestre.
Molt bé. Però vull dir que també he estat involucrada ja més recentment, no?
Per exemple, amb el John Fitzgerald Kennedy Center, no?
Bueno, sí, esclar.
Sí, sí, bueno, aquest és el meu treball per la música,
de gerent musical, de fer les coses que jo he après del mestre
i que després hi he anat i he conegut ja,
havia conegut tants grans músics i després he continuat
i això ha sigut un privilegi per mi.
I jo, esclar, he pogut fer el que he pogut fer
gràcies a la inspiració i també el que he après a poc a poc a la meva vida.
Que no és poc, eh?
Vostè també va ser presidenta de l'Escola de Música de Manhattan, no?
Sí, sí, durant 14 anys.
No, no, m'he retirat ara fa 3 o 4 anys
perquè encara tinc tantes coses de fer pel llegat d'en Pau Casals,
pel llegat del Eugenie Somen, també gran músic i gran persona
i també molt involucrada en moltes coses.
Doncs, i a més, per ajudar també a altres coses
i la Fundació Casals, que naturalment ara és el moment del mestre,
ja fa 40 anys de la seva mort,
que és el començament de recordació
dels 40 anys de la seva mort.
Però amb el mestre no sentim mal la mort,
és la vida, és l'esperança,
és això el que volem fer
i aquesta Fundació des de fa uns quants anys,
bé, sempre he vingut cap aquí, ja ho saben vostès,
i és molt part meva.
Però ara és el moment de solidificar
el que és aquesta Fundació
i que tothom la conegui, que tothom sàpiga
i que tothom hi participi d'alguna manera.
Això és de tots, és de Catalunya, és del món,
però nosaltres tenim la responsabilitat
de fer una projecció universal
i que aquesta Fundació sigui un centre important,
musical i de Pau i d'ideal,
d'ideal en tot,
d'ideal de Pau, d'ideal de bellesa,
d'ideal d'artista, d'ideal de l'intel·lecte.
O sigui, això és el que té de ser aquesta Fundació.
I a poc a poc s'ha anat fent,
hi ha un material que molts països del món
podríem tenir.
Doncs nosaltres hem de preservar-lo
i fer-ho veure, i fer-ho conèixer.
I jo vull veure autobusos
des dels creuers, vull veure
anuncis com es fa...
Per què es fan grans anuncis
d'en Picasso i d'en Dalí
i per què no hi ha un altre allà, d'en Casals?
És una altra cosa.
O sigui, hi ha molta feina a fer.
I mira, moltes en aquests temps,
en l'últim temps de la meva vida,
ara ja ho he fet, també a Puerto Rico,
ell ha deixat tot un llegat
de l'Orquestra Sinfònica,
el Festival Casals, aquí allà,
també allà se fan coses.
I nosaltres, que cada puntet
que el mestre ha tocat,
i sobretot aquest és el principal,
on hi ha la major part de tot
el que ell ha fet de la seva vida,
doncs ha de ser un centre important
del món, que els coneguin.
Però primer que els coneixin els catalans, eh?
Que jo crec que, desgraciadament,
alguns catalans no han visitat mai el museu.
Això em fa pena.
I el tenim ben a la vora, eh?
El tenim, vaja, a tocar, eh?
Sí, per això.
Però això és una qüestió de parlar-ne.
Tenim de parlar de coses.
Per cert, que tenim aquest concert al Dijous,
demà aquest concert...
Exactament, és un intent de...
Mira, fem coses.
No, no tenim...
Fem coses de l'esperit.
Ho deia perquè serà una primera pressa de contacte
al concert de Maki,
la Fundació Catalunya de la Pedrera,
però hem de recordar que al juliol i l'agost
hi ha una nova edició,
el Festival Pau Casals.
Quan anem al festival hi ha hagut concerts magnífics.
Per exemple, quan vam fer
la segona inauguració del museu,
l'any 2000,
que es va fer la reconstrucció d'aquest museu
i ha quedat una cosa preciosa,
doncs, i s'han fet moltes coses.
O sigui, el museu ha anat endavant, endavant,
a poc a poc, calladament.
Però ara no és el moment d'estar callat.
Ara és la projecció d'aquesta riquesa
que nosaltres tenim.
I és una riquesa que no és palpable,
és una riquesa que es transmet a través de l'esperit.
Però tenim de tenir aquesta inspiració
o d'algun lloc.
I aquesta inspiració la tenim aquí al museu.
Doncs és el que ja ve a la vora.
Tornant a la figura del mestre,
quina era la combinació de coses,
podríem dir,
que tenia que fer un home tan extraordinari?
Bé, primerament,
era un home de gran talent
i de gran intel·ligència
i de gran cor.
Perquè el cor és el que dicta
el que fas a la vida, finalment.
És el que has après,
el que trobes que és digne,
el que trobes que tens de fer.
I això el mestre ho tenia en abundància.
I d'intuïció,
de disciplina,
també perquè la disciplina és molt important
en aquest món.
I ella en tenia molta.
I la música demana molta disciplina.
O sigui,
que tot això es complementava.
I és per això que el mestre
no ha tingut por
de dir el que pensava,
però tampoc era un home agressiu
de violència
ni de cap d'aquestes coses.
O sigui,
cal saber fer les coses
i cal saber dir les coses
i cal saber actuar
quan i com.
I això,
el mestre tenia
aquest do.
Vostè en alguna ocasió
que li hem preguntat
ho ha dit
que era una persona
de la qual
els nens s'enamoraven d'ell,
les dones també,
els homes,
els joves,
els vells,
els nens,
els homes,
les dones,
tothom.
És que tenia un carisme.
Però aquest carisme
no és un carisme posat
més tard,
és un amenerisme,
diguéssim.
No.
ell era tan genuí.
Tu miraves als seus ulls
i sabies que,
mira,
t'estava bé.
A més,
tenia força.
Era un home fort,
però amb aquesta dolçor
al mateix temps.
Bé,
no es pot explicar.
Llàstima d'aquells
que no ho han pogut conèixer.
Sap greu.
Bé,
a vostè també m'ho va enamorar.
També,
també.
Marta Casals,
ha estat un plaer
conversar amb vostè.
Igual.
que vagi al meu concert.
I jo,
molt contenta
de ser aquí
i em sento
molt
en aquest esperit català
que hi ha après
del mestre,
però que ja és meu.
O sigui que,
quan sóc aquí,
em sento
que estic fent coses
a casa.
Em sento a casa.
I ara el que està de dir,
també,
és que aquest esperit
se'l fes tothom,
tothom se'l pogués fer seu,
eh,
amb aquest esperit
del que ara parlem.
Marta Casals,
una forta abraçada
i els veiem
al concert.
Igualment,
a vostè,
i moltes gràcies
i saludos a tots.
Gràcies.
Gràcies.