Dijous passat es va inaugurar una exposició que segur que més d'un l'estàveu esperant.
Es diu Recordant poetes.
Recordeu aquell bar mític que durant molts anys va estar a l'apartalte de Tarragona
i que va ser punt de trobada per a molta gent?
Allí van passar moltes històries, es van parlar de moltes coses.
Era això, un punt de trobada d'on van sortir moltíssimes idees.
Poetes ja no existeix com a tal, però sí, doncs, tot un fons fotogràfic
i un munt de records que ara es postren en una exposició
que trobarem al tinglado número 2 del Moll de Costa.
Carme Crespo és la tenent d'alcalde responsable de Patrimoni
i responsable també d'aquesta exposició.
Carme, bon dia.
Hola, bon dia.
Ho hem dit bé, eh?
Sí, les responsabilitats són bastant compartides.
Direm que fa ja gairebé un any en van venir el director del Museu d'Història
i la directora de la Meroteca amb la idea
i des de llavors està gestant després.
hi ha moltíssima gent que han col·laborat i que estan col·laborant.
El Port, evidentment, que és el que l'Òscar Vives,
que està fent tot el que és el muntatge de l'exposició.
Després també, com que l'exposició va acompanyada d'audiovisual,
doncs també el TAC-12 i l'URB, alumnes de l'URB.
Per tant, és llarga, llarga i sobretot, evidentment,
amb el permís dels propietaris d'aquell mític cafè poetes.
Perquè, Carme, com va sorgir això?
Es van oferir ells?
De dir, tenim molt de material?
O va ser un requeriment vostre?
Com va anar?
A veure, aquí hi ha dues coses.
Tot el que són els quadres de poetes ja ho tenim nosaltres.
Ells ja van fer la sessió.
Ells van fer la sessió al seu dia, sense fer més soroll,
perquè no volen públicament, doncs són discrets.
I ells ens ho van cedir.
Llavors, clar, nosaltres, tenint-ho,
som els que hem tingut la idea que realment jo crec que s'ho mereixen.
Van ser 25 anys de la vida de molts,
dels que ja tenim una indefinida edat, com diu el meu fill,
que tenim una indefinida edat.
Diu, mare, teniu una indefinida edat.
I aquests som els que aquests 25 anys
vam estar amb aquest cafè, pub nocturn,
però que va ser el com més que tot això.
Sí, com un centre neuràlgi, no?
L'hi van passar moltes coses.
25 anys donen per molt.
I és això, en aquesta exposició suposo que hi veurem els quadres,
que és el que us van cedir a vosaltres,
però ho heu aprofitat justament per donar vivència a tots aquests records,
perquè la gent us envies fotografies, històries...
Exacte.
És que, a vegades, el més fàcil és fer una exposició,
amb tot el seu cost i el que té,
però bé, presentes els quadres i ja està.
Però vam voler anar més enllà,
vam voler que tota aquesta gent que vulguin,
a través de les xarxes,
ara que tenim aquestes xarxes socials perfectes per això,
doncs ens diguin les seves vivències.
De fet, ens hem apuntat uns 300 al Facebook només per parlar
i per explicar les nostres vivències en aquest indret.
També, amb la complicitat de TAC12 i de la URB,
hem pogut fer una filmació de totes aquestes vivències.
Per tant, serà un material molt, molt emotiu, crec jo.
Molt, molt, molt emotiu.
Una pàgina al Facebook, recordant poetes,
que és això, ja va pels 300...
300, no sé si dir-me no...
Al voltant, sí.
No ho sé, són gent que durant aquest temps,
des que vam fer la roda de premsa,
ara fa uns mesos, precisament la vam fer molt aviat,
que l'exposició des de la roda de premsa
sembla que era molt aviat,
però era precisament perquè la gent fessin això.
Que la gent comparteixen,
i realment els hi agrada, i en parlen,
i s'hi van presentar molts llibres,
i allí, des de la Maria Aurelia Camany fins al Vidal de Alcobé...
Bé, l'últim que vaig assistir jo, precisament,
va ser, em sembla, per comemorar la ràdio,
amb la... sí, sí, crec que va ser l'últim...
No, i si hi ha els últims anys.
Els últims, sí, que vaig estar jo.
Per tant, per molta gent és important, jo crec que...
Explica'ns alguna de les imatges que trobarem amb aquesta exposició,
o algun dels moments que per tu fos especial de l'audiovisual,
de les històries que es trobarem.
Jo és que, si em permeteu, prefereixo que la gent ho vegin,
perquè jo crec que cadascú tenim la nostra pròpia imatge.
És a dir, a mi, per exemple, m'agraden les nines,
per tant, diria que algun dels quadres de nines m'agradaven,
però després penso que l'exposició s'ha de veure tota
i valorar que durant tots aquests anys
hi han hagut diverses exposicions.
Recordo que això són els quadres que es quedaven allà
i, per tant, doncs, es fa difícil, es fa molt difícil.
I de la resta em quedaria amb la part més emotiva, històrica,
que calia, que estem en una època que crec que cal recordar,
perquè ara s'ha avançat molt en moltes coses,
en les tecnologies, el modo de fer cultura també és diferent,
però jo crec que la poesia i les trobades, les xerrades,
és a dir, quan volies qualsevol sopar, acabaves on anem a poetes,
perquè era el lloc on podies parlar.
Durant aquests 25 anys, doncs, ha estat uns anys importantíssims
també per la vida social i política de la ciutat,
i allà, doncs, se hi parlava, es parlava de tot, i de poesia.
No sé si trobaríem algun referent, a més, per pensar-hi, no?
És d'aquelles exposicions que et fa reflexionar,
no només recordar reflexionar avui en dia com ha canviat
el tema d'aquestes trobades, no?
Si se segueixen demanant i si hi ha algun altre raconet
a Tarragona tan, tan emblemàtic.
Jo crec que totes les èpoques tenen el seu,
i ara tenim uns magnífics aforaments per comunicar-nos,
diguin el que vulguin els detractors,
que són les xarxes socials.
És a dir, mai hi havia hagut tanta comunicació
entre un grup determinat de gent,
aquests grups de WhatsApp o aquests grups,
o el Facebook, o el Twitter és més immediat,
però també, no?
No n'hi havia hagut, potser, mai tant com ara.
I això no vol dir que no es conservi la resta.
De fet, encara se'n fa.
Aquí, en aquesta ciutat, se fan moltes activitats
on hi ha una exposició,
hi ha una presentació d'un llibre al mig d'una exposició,
o bé, doncs, la gent es troba per parlar en àmbits diferents.
Esclar que n'hi ha algun.
Esclar que n'hi ha algun.
El que passa és que també és veritat
que les músiques tan fortes a vegades que hi ha en els llocs
es fa difícil, no?
Perquè, clar, acabes amb mal de gola i amb mal d'orella,
però, bé...
Poetes ho tenia tot.
Sí.
Amb bien agradable, acollidor,
se senties com a casa.
Per als nostàlgics i per als qui vulguin conèixer
una història d'una part, vaja,
un raconet de la ciutat que ha fet història
durant 25 anys, eh?
El que era el Cafè Poetes.
Teniu aquesta exposició?
El tinglado número 1 del Mall de Costa
fins al dia 19 de gener.
Vols dir que no se'ns farà curt, això,
fins al 19 de gener?
A més, si es fa curt i la gent massivament l'últim dia hi va,
hauríem de demanar al port que ens deixés...
Sempre que no tingués,
perquè sabeu que això de les exposicions
doncs sempre en tens un altre punt
per començar quan s'acabi una.
I llavors, hi ha vegades que és possible,
hi ha vegades que no,
però bé, estic segura que el port...
si veuen que massivament la gent hi va
fins a l'últim dia,
segurament que podria ampliar-la.
Així ho esperem,
que tinguin molt d'èxit val la pena, eh?
Recordar poetes.
Carme Crespo, moltíssimes gràcies.
A vosaltres.