Gràcies.
Mamperell va prema el botó de pausa. Tenia la respiració agitada i el seu cor s'havia accelerat en escoltar la veu gravada del seu pare durant l'últim minut. Va passejar els ulls nerviosament per l'estança fins que va localitzar la petita esfera. Brillava sobre la taula de treball, just on l'havia deixada en el moment en què havia arribat Kirill Botonov per dur-li la gravació.
Ens traslladem cap a Rússia. Fa fred. Aquest és el fragment que han seleccionat per il·lustrar el llibre La decisió de Mamperell en la contraportada.
Un llibre que signa Jordi de Manuel, que és el darrer premi, el 23è premi Pini Soler de Narrativa, el premi que s'atorga aquí a Tarragona.
I sobre Rússia, sobre aquesta bola enigmàtica, sobre matemàtica, sobre tot plegat, en volem parlar amb l'autor Jordi de Manuel. Bon dia.
Hola, bon dia.
A veure, anem a pams. Tenim entre les mans una novel·la acabada d'editar, La decisió de Mamperell, Premi Pini Soler, que està calenteta, va sortir el 19 de setembre, en plena Santa Tegla d'aquí.
Sí.
Content de veure-la editada?
Encantat. Veure-la editada és encantat i més encara veure-la aquí a Tarragona, que és la ciutat que ha generat aquest premi. Estic molt content, sí.
Hem triat El llac dels signes per il·lustrar, perquè és una música que ens trasllada a Rússia, però no us enganyeu, que no té aquesta placidesa i aquest to tan dolcet la novel·la.
No té aquest to, però sí que té un to, penso jo, una cadència en un ritme calmat, en un ritme, jo no diria que descriptiu, que no vol dir que no sigui interessant i que des del primer moment pugui atrepar el lector, que és el meu desig.
Però sí que penso que és una música amable per introduir-la.
Buscava música que ens traslladés a la tundra, no? Hi ha un desert, amb una cosa freda i sense gaire bajotació. No ho sé, com descriure-ho? Com descriure's tot el paisatge?
Jo com a biòleg, per mi ha estat un gran repte, doncs, descriure la tundra, no? I també generar paisatges inèdits a la tundra. I el que és més important per a mi i per a qualsevol obra literària,
crec que és generar una atmosfera adequada que permeti que el lector entri a dins d'aquesta història. Qualsevol novel·la ha de tenir una atmosfera.
I jo el que busco és tenir aquesta atmosfera perquè el lector entri a dins, amb uns personatges, i una vegada jo tinc que el lector ja està dins la illa amb aquests personatges d'aquesta atmosfera,
doncs ja estic content, perquè aquí ja anirà caminant amb els personatges i anirà descobrint coses interessants, penso jo.
Enganxa aquesta atmosfera, tot i que l'espai no és el nostre propi, ens queda molt lluny, no?
Aquest espai, doncs, bé, tant d'enfret, però també enganxen els personatges.
Hi ha el personatge central, el de Manperell, que enganxa moltíssim.
És un matemàtic. Tu ets biòleg, ell és matemàtic.
Sí.
De Ciència del Bà.
Els matemàtics i els biòlegs no ens semblen gaire.
No? Val.
No, bromes a banda. Aviam, la qüestió és que Manperell, Manperell, a mi m'han de més dir-ho Manperell amb esdrújula,
perquè està inspirat en un personatge que és real, que és Perelman.
Gregori Perelman és un personatge real.
Feu com jo, busqueu, busqueu a internet. Gregori Perelman.
No, no, no, això no ho vaig trobar a internet.
No, no, ho recomano jo als oients mentre anem parlant.
I tu és una recomanació. I tant, i tant.
Encara que només sigui per veure la fotografia, per veure la fotografia del personatge real.
Jo m'imagino que si et topes amb un personatge real d'aquesta manera, tan peculiar, li has de fer una novel·la.
És que jo vaig veure aquesta fotografia i sobretot vaig veure el titular també,
que ell havia renunciat al que seria el Premi Nobel de les Matemàtiques,
que és la medalla Fils, perquè havia descobert un dels set problemes del mil·lenni,
que és la conjectura de Poncadé, l'havia resolt.
Aleshores, una persona que renuncia al premi, que renuncia al milió de dòlars,
i que a més a més té aquesta aparença, doncs és evident que jo vaig veure que ja podíeu dir una història potent
que agafés com a fil conductor al personatge, que després és completament ficció, això sí.
O sigui, tenim un personatge que és Gregory Perelman, això que existeix,
que és un científic, un matemàtic brillant, com si fos el novel·l de Matemàtiques,
però que té una vida o té un punt allò una mica extra...
Sí, excèntric, excèntric, no és convencional.
Renuncia al premi, i a més a més, posteriorment, renuncia fins i tot a continuar fent recerca matemàtica,
se'n va viure amb la seva mare, en aquest cas un pis.
Jo agafo la paraula Perelman, li giro les síl·labes, començo amb Man Perel,
m'emporto la mare, m'emporto el Grisha...
Te'n portes el Grisha, eh?, el difasa, perquè Gregorio, el diminutiu, és Grisha.
Grisha, sí.
És el gos.
M'emporto el Grisha, sí, i me'ls d'enduc a una illa que existeix, a la mar de Várens.
I allà, en realitat, ara ja no parlem de Perelman, sinó de Man Perel, el personatge fuig.
Fuig.
Fuig de la seva obsessió.
Sí, però no ho aconsegueix.
I, a més, 15, no ho sé, com el descriuries? Com és? És obsessiu, no?
És una persona obsessiva, és una persona que no sap qui és, i aquí està la clau,
perquè ell cada setmana rep una gravació, rep la veu del seu pare,
amb una cinta, que jo penso que és el recurs literari que protege més tibentor
i suposo que amb el lector l'ha d'enganxar més,
i a cada cinta hi ha una nova descoberta d'ell sobre la seva vida i sobre d'on prové el seu talent.
I això encara l'obsedeix encara més.
No podem explicar gaire més, eh?
No, perquè trencaríem algun secret de la novel·la i no...
Però alguna cosa sí que podem explicar, potser, no?
Tot això que dius-me trasllades en un món, en un paisatge que a mi és molt estrany, no?
Una illa, què passaria? On serà estaria la illa?
La illa existeix, és latitud àrtica, està a la mar de Várens,
i és una de les poques illes que té forma de cor, però de cor anatòmic, no?
Del cor aquest que dibuixem típic d'I love you, exacte, del testímo, no, no, aquell que es fa als arbres.
No, no, no. És forma de cor anatòmic.
I és una illa relativament petita, amb un llac petitet al mig i molt circular.
Això existeix de debò, i el clima és completament inhòspit.
Ah, igual fa molt de fred, com després veiem que les nits s'escursen i donen només dues hores,
i llavors ja és el tot el dia.
Sí, perquè clar, a les latituds altes, a les latituds àrtiques, ja sabem que a l'estiu la nit és curtíssima,
en canvi a l'hivern pràcticament el dia és nit.
Sí, ja només li falta això.
A Mampere, imagineu-vos el personatge tot verbut, pelut, obsessionat, amb unes celles poblades,
obsessionat per mesurar-ho tot, a l'hivern la mesura tot, i a més dormint dues hores.
A més per dormir, per ell és molt important, però a nosaltres també ho és, els somnis,
perquè tots quan somiem, de vegades tenim la sensació que no hem somiat,
i en realitat estem somiant, però no recordem els somnis.
Aleshores, Mampere, i això m'ho va explicar una mica, que era especialista en Dalí,
que deia que Dalí tenia una bola metàl·lica que la deixava caure quan estava a dormir,
no sé si formaria part del mite d'ella,
i quan petava la bola el despertava i somiava i això l'inspirava.
Doncs Perel Man té el mateix, perdó, Mampere, ara m'està traient la consciència.
Mampere té el mateix, té una bola amb una mena de petita plataforma de fullola,
i quan ell s'adorm, que dorm molt poc, la bola corre per aquesta plataforma,
toca un gibrell metàl·lic, el desperta i allò li fa recordar l'últim somni
que té relació amb la seva recerca matemàtica.
Està buscant una mica la mesura de l'univers i la mesura d'ell mateix,
la seva pròpia història.
Ho descobreix a mirar que ho va descobrir el lector,
perquè tot això, tota aquesta atmosfera, tot aquest personatge ben extraordinari,
això que ens està tan llunyà, se'ns fa proper de seguida,
amb molt poca descripció, amb molt poques paraules.
M'alegra sentir això, perquè és el que jo també busco,
és un estil que sigui clar, net, i la novel·la és ben prima,
no és una novel·la d'aquestes 400 pàgines que ara és el best-seller més a l'uso,
però és una novel·la que té 200 pàgines,
és més justes, això.
I jo intento, en aquest cas, fer una cosa molt important,
que jo penso que és una dels claus de la literatura,
que és fer versemblant allò que sembla impossible.
Té, val, té...
Clar, jo he llegit només pensament de novel·les, ho he de confessar,
i la cosa apunta una mica esotèrica.
Sí o no?
Dius, un matemàtic, o escriu un biòleg, aquí hi ha ciència a Dojo,
i jo estic en un punt que dius a veure que estàs parlant d'estraterrestres.
Perdona, però la ciència que hi ha t'espanta o no?
És que no és limitant en cap sentit?
No és una ciència que ni saber matemàtiques...
No, i ara, no, no, no...
No és que ningú s'espanti ara, un llibre de mate és allò que s'uspenia sempre...
Ni molt menys, ni molt menys, al contrari,
és aquella ciència enigmàtica dels que no sabem ciència,
que diem, que xulo!
Molt bé, també m'agrada sentir això.
Jo crec que l'estraterisme és una cosa i en aquest llibre n'és una altra, no?
És que parlaves de fer-ho versemblant.
Sí.
Passen coses que no són versemblants però que tu les hi fas, o sigui...
Hi ha un moment...
Fins a quin punt toca la ciència o se'n va?
Hi ha un moment.
No pretén ser cap obra divulgadora de la ciència,
pretén ser literatura.
I la literatura, bàsicament, és la biografia del món.
Ostres, aquesta fase necessitarem pair-la, eh?
Ell no és meva, eh? És d'un company molt bon escriptor
que li vaig sentir dir un dia i dic, hòstia, aquesta frase me la...
La literatura vera també.
Sí, l'Antoni Moner Jordà un dia va dir,
amb una presentació d'un llibre meu, va dir,
la literatura és la biografia del món,
i el Jordi és un biògraf, jo el biògraf del món, vale.
Vol dir, del que va ser, del que és i del que serà.
En aquest cas era una novel·la ambientada al futur.
La literatura també és una dissecció de la naturalesa humana.
Aquesta és més meva.
I jo penso que el que fa aquesta novel·la
és disseccionar la naturalesa humana
com ha de fer la literatura.
I per això fa servir diferents recursos.
Un recurs molt important, en el meu cas,
i en aquesta novel·la són pocs personatges.
És una atmosfera determinada en un lloc aïllat, insòlit.
I hi ha un personatge molt important, que és el carter.
Sí, va cobrant importància, no?
Sí, i tu encara vas per la meitat, i està molt bé que ho confessis,
però quan vagis llegir a tres quartes parts,
veuràs que el carter s'ha convertit pràcticament
en un personatge central.
Sí?
Sí.
Hi ha alguns crítics literaris,
que per separat, ja han sortit algunes crítiques,
per separat han dit que el carter és el d'Ersú Usala.
No sé si recordeu aquella pel·lícula,
els més veterans,
els que tenen més anys dels que ens escoltin ara,
sabran perfectament de què parlo.
D'Ersú Usala és un personatge d'una novel·la russa,
que va ser portada al cinema per Kira Skurosawa,
i és el d'Ersú Usa el caçador.
És la persona inculta però que és sàvia.
I el meu carter és l'incult que és sàvia.
I de mica en mica es va fer amic del científic,
del personatge,
que en un principi hauria de ser el més important de la novel·la.
però que potser no ho és.
Encara farem l'analogia amb el Quixot i Sancho Pant.
Puc dir?
Ja només ve...
Què has fet, Jordi?
No, no, doncs una mica aviam,
seria el savi i l'intel·lectual, no?
Sí, sí, sí, el Quixot seria un intel·lectual,
si més no, un bon lector, o un gran lector.
Val, mira que això que em dius encara no ho sabia,
però també ho aconsegueixes,
o sigui, es fa un creixent.
Jo puc estar a la meitat,
van encobrant importància la figura del carter,
o sigui, vas endurant pistes tota l'estona.
Anem descobrint coses a medida que passa,
i suposo que és això el que enganxa.
Jo he dit abans, quan presentava la novel·la,
enganxa moltíssim.
Això pot ser més del vessant meu,
perquè jo el que més he fet és literatura negra,
és novel·la negra.
Per tant, aquest recurs d'anar posant un punt d'intriga
i d'anar dosificant la informació
i anar de mica en mica generant l'activa en to,
doncs penso que per mi és un...
Jo ho agraeixo com a lector,
i com que jo escric també el que m'agradaria llegir,
doncs ho faig.
Ara que parles de novel·la negra,
si haguéssim de posar etiqueta a la decisió de Manperell,
a quin gènere pertanyaria?
És que no ho vull dir, perquè no ho puc dir.
És literatura, ja està.
Ciència-ficció estaria molt lluny o no?
Mira, a mi em fa molta por,
jo dic clarament que és ciència-ficció,
perquè si jo dic que ara és ciència-ficció,
perdo 300 lectors, com a mínim,
dels que m'estan escoltant.
I no és així.
És a dir,
és que hi ha ciència-ficció, evidentment.
Hi ha especulació,
com tota literatura.
Novel·la negra no ho és.
No, no, no, absolutament.
Perquè la novel·la negra sí que té uns cànons molt típics.
És a dir, hi ha un assassinat o hi ha un crim,
llavors hi ha una resolució,
hi ha una crítica social.
No, no, en aquest cas no és això en absolut.
És literatura.
I en aquesta literatura hi ha algun fet fantàstic,
algun fet que podria semblar inversemblant.
I la meva feina com a escriptor és que ho sigui,
inversemblant.
No inversemblant, que sigui inversemblant.
És a dir, que el lectori entri.
Que el lectori entri i digui, hòstia.
I a més a més vagi dient cada vegada,
hòstia, hòstia, hòstia.
Perdoneu, és així.
Jo crec que ho acompleix, eh?
Us ho puc assegurar.
La recomanació més gran,
més honesta fins i tot que podríem fer,
és comenceu-la, ja m'ho direu.
Només començant-la, ja em direu si podeu parar o no.
Ens queden 5 minuts d'entrevista, Jordi.
A veure, detallets sobre el procés d'escriptura de la novel·la.
No ho sé,
t'avan anar sortint.
Tu sabies que el carter agafaria tanta importància
des del començament?
Com escrius tu?
Aviam, és difícil de fer, de respondre a aquesta pregunta
perquè és llarga de respondre, no?
Però bàsicament, la novel·la té un inici.
Aquest inici ve amb un retall de diària que jo llegeixo,
com he comentat abans, del Perelman-Mamperel,
o sigui, del matemàtic rus.
A partir d'aquí veig que hi ha una història potent
i em poso a pensar, em poso a pensar.
Escric quatre notes, res, un full.
I tot seguit jo tinc un final,
és a dir, vull ser on vull arribar.
I això costa, això al final no el tens en dos minuts,
ni en dos dies, el tens en setmanes.
Per tant, jo tinc el principi i tinc el final.
I el més apassionat és l'omplir-lo al mig.
I a l'omplir-lo al mig és on venen les sorpreses per a mi,
com a escriptor.
Perquè jo sé on vull arribar,
tinc clara l'estructura, també la tinc clara,
però els esdeniments...
Seria com fer un edifici, fer la teulada i els ciments,
però l'edifici del mig el vas construint.
Jo treballo així, hi ha gent que no ho fa així.
Clar, clar, clar.
No, no, hi ha gent que comença i cap on el porta el vent,
i potser és el que queda més bé de dir,
jo no ho faig així.
Llavors, el meu procés d'escriptura és on,
boton-off, que és el carter,
adquireix una rellevància que jo no tenia prevista.
D'acord.
Altres detalls que potser no ens hi fixem,
és per fer allò, la clocada d'ull al lector que...
No ho sé, de dir, fixeu-vos en aquesta escena perquè...
I aquí em vaig imaginar que havia de sortir una taula,
m'ho invento, eh?
No, hi ha coses que són...
Hi ha una feina de documentació important a la novel·la,
i hi ha fets que són reals.
És a dir, amb les gravacions que li envia el seu pare,
hi ha fets reals.
Un fet real,
i que potser alguna persona que ens està escoltant el coneix,
és l'esdeveniment de Tungunzka.
Tungunzka està situat al mig de Sibèria
i l'any fa exactament un segle
es creu que va caure un cometa.
Aquest cometa va arrasar una part del bosc.
Doncs aquest esdeveniment,
sense dir el nom de Tungunzka, apareix.
Un altre molt menys conegut són els fets d'Otorben.
Otorben és la muntanya més alta dels orals,
on van set universitaris a fer una excursió
i només en sobreviu un.
Aquest fet també hi és, allà.
L'explica el pare.
El pare amb la seva veu.
Aquests petits fets que són reals
i que he hagut de documentar-me bastant a fons
em serveixen per construir una història
que a més a més està basada en aquest cas,
en fets reals,
però que jo els utilitzo, evidentment, per la ficció.
Has estat mai amb aquesta illa que descrius?
No.
A l'illa dels personatges?
És una illa llunyana, inòspita.
Ara, jo crec que al començament de la tardor
ha de ser molt dur començar allà
i només durant l'estiu.
I van els, això també s'està posat,
van els pastors de Rens,
abans de tenir una població en una petita localitat
perquè hi havia pous protolífers.
I a l'estiu van científics, sobretot ornitòlegs,
a estudiar els ocells, que també s'utilitza aquí.
Que també surten.
Sí, sí, surten ocells i tant.
No sé, què més?
Preguntar-te alguna interioritat?
No s'arriben mai a conèixer Perelman,
el científic de veritat.
No, no, no.
Aquest estiu...
Li has enviat la novel·la?
No, aquest estiu per salvar el premi vaig anar...
No, perquè ell no.
A més a més jo crec que es molestaria.
Aquest estiu he estat a Sant Petersburg
i he estat just al peu de l'Institut Skedlov,
que és una hiera.
No obstant, jo voldria dir una cosa,
sense trencar res,
que és que també hi ha una dimensió antropològica
de la novel·la important
en un moment donat,
un moment donat,
que és justament la decisió que ha d'aprendre ell,
perquè ell pot canviar la humanitat.
Només això.
La descoberta que pot arribar a fer
és d'una transcendència tan gran
que pot canviar
les creences que tenim les persones,
moltes de les creences que tenim les persones,
i canviar moltes coses de la humanitat.
I aquesta decisió l'ha d'aprendre ell,
i només és ell que l'ha d'aprendre,
amb la informació que li està donant al seu pare.
Això és la decisió de Manperel.
Sí.
Escrit per Jordi de Manuel,
editat ara per columna,
i gràcies a que va ser el 23è Premi
Ciutat de Tarragona de novel·la,
Pini Soler.
En parlarem perquè se fa la presentació oficial
aquí a Tarragona el dia 10 d'octubre,
ja us ho avancem,
si us ho voleu apuntar,
a les 8 del vespre a la Capona,
amb uns actes previs que tindran lloc a la biblioteca,
també amb algun institut de secundària,
i ja en parlarem.
El 10 d'octubre és la posada de llarg
de la decisió aquí.
A més, la presentarà un bon amic escriptor,
és el Julio Ricardo Trigo,
que és un escriptor d'aquí de la casa,
bueno, de la casa, no, de la ciutat,
de la ciutat,
i em fa molta gràcia i il·lusió
com ho presenti ell, el llibre.
Jordi de Manuel,
estaríem preguntant-te mil coses
durant molt de temps,
però escolta,
t'enganxem el dia 10 d'octubre
que tornes per aquí.
Encantat de tornar a estar enganxat aquí.
La decisió de Manperel,
un llibre que us volem recomanar,
a més, això, doncs,
molt, molt de casa,
ens el fem nostre,
que és el darrer premi Pini Soler.
Simplement us faig aquesta recomanació
que us he fet abans, eh?
Comenceu-lo i ja m'explicareu,
si el podeu deixar.
Gràcies, Jordi.
Molt bé, a vosaltres.