Ens situem a la Sevilla de 1545.
Dos homes lleugerets, sense gaires problemes, eh?
Segurament, no ho sé, galants i una mica, doncs, que tenien la vida resolta.
Don Juan i Don Luis Mejía fan una aposta doble.
Us ho dic en castellà perquè així ens remet el text original.
A veure qui de ambos sabia obrar peor, con mejor fortuna, en el término de un año.
I a veure qui de los dos se batia en más duelos i qui seducia en más doncellas.
Una d'aquestes doncellas que va caure a les mans, en aquest cas, de Don Juan va ser Doña Inés.
En fi, un drama romàntic, segurament que diem-vos aquests personatges,
simplement ja heu esbrenat que es tracta del Don Juan Tenorio de José Zorrilla.
Un dels drames romàntics, doncs, que encara avui en dia pesen
i que ha servit per alimentar el mite de Don Juan.
Potser us han dit alguna vegada, és que mira que ets Don Juan, ets un Don Juan, tu.
No ho sabem si a Joan Pere l'hi han dit moltes vegades.
Joan, bon dia.
Hola, molt bon dia.
Bon dia.
Jo ja no sé com introduir el que veniu a fer aquesta tarda.
Veniu tu i la Lloi Beltrán a fer un Don Juan Tenorio que si Zorrilla aixequés el cap.
No sé què diria.
No, estaria content.
Sí, home, riuria, no?
Home, penseu que el Don Juan Tenorio, com tots els clàssics, ha tingut moltes versions.
Però Don Juan Tenorio, precisament, en clau d'humor, s'ha fet moltíssimes vegades,
des de fa molts anys.
El famós Josep Sant Pere ja la feia, l'Heladi la feia, el Capri el feia, fins i tot l'ha fet el Cantinflas.
Sempre és un mitjà d'aquells que et donen molt, molt.
Però, és veritat, és un drama.
És un drama.
Vostès vindran a veure un drama.
Si riuen...
Tindran mala consciència.
Sí, no, no, no, no.
Escolta, i per què creus que ha propiciat ser en un clàssic i així en plan seriós?
Per què creus que ha propiciat que se facin tantes versions en comèdia?
Home, és que...
No, és que realment la història és molt forta.
Ara, no sé, jo no m'imagino actualment saltant la tàpia d'un convento per anar a seduir una monja.
Això ho fem per carnaval.
Però no...
És clar, la situació és forta.
A més, és un home que, quan el Luis Mejia i el Tenorio allà es discuteixen,
un n'ha matat a 26, l'altre a 32, un n'ha seduït a 56, l'altre a 73.
Per l'amor de Déu, això ha posat això en sèrio.
No t'ho pots creure.
No, és un drama.
No t'ho pots agafar en sèrio, és un drama.
És un drama.
Escolta, suposo, vaja, més d'un Déu tenia el referent,
perquè va ser un referent a l'època, la doble interpretació amb el Joan Capri i la Maria Sant Pere.
I la Maria Sant Pere.
Què heu recollit d'aquell esperit, o no ho sé?
L'esperit, l'esperit.
Sí, perquè el text l'hem fet nou, perquè tant l'Elloll com jo el text el diem molt bé i recitem molt bé.
I la gent ens aplaudeix moltes vegades els trossos que diem molt bé.
Però, esclar, jo sóc molt de casa meva.
Vull dir que jo ja el dic, Albert, però, esclar, després jo me'n recordo.
I la mateixa imatge de la Lloy, una doña Inés bellíssima, de 17 anys, pobreta,
i jo, un don Juan Maduret, que ja tinc bastant asiàtica i dolors per a tot arreu.
Esclar, a l'escena del sofà allò no s'acaba mai.
Perquè, escolta, has adaptat el text.
Vull dir, el text no és ben bé el de Zorrilla, no?
L'has canviat bastant?
No, no, no, el text era el de Zorrilla.
El text era el de Zorrilla.
El que passa és que, esclar, entre...
No és verdad, l'angel d'amor, que en esta apartada orilla m'has pura,
la luna brilla i se respira mejor.
I el vers següent, que comença esta aura límpia i sonora,
entre aquests dos versos, jo ja he fet mal el genoll,
m'han hagut de posar coixins a terra,
vaig amb un lliri a la mà que se'm trenca.
Però el vers el dient.
Molt bé.
Escolta, i que només passa a l'escena del sofà?
No, se l'escena del sofà és...
És que és la mítica.
Hauria de ser corteta.
No, però clar, si et passen tantes coses, entre vers i vers,
dic que potser han agafat l'escena.
Ai, que sembla que tenim algun problema.
Joan, que hi ets?
Joan, que hi ets?
Doncs sembla que se'ns ha tallat la comunicació.
Se'ns ha tallat la comunicació.
Tenim problemes fins i tot per apagar el telèfon.
No sabem, el Joan Pere ens ha dit,
és que estic assajant, i ja sortiré un momentet de l'assaig,
per venir, per atendre la vostra trucada.
A lo millor és que s'ha anat tan arraconat en un lloc del teatre
que s'ha quedat sense cobertura.
Li sabrà greu, eh?
Perquè ara estava molt llançat a xerrar,
ens estava explicant coses molt interessants.
Avui el Joan Pere té moltes ganes de...
Sempre, és un gran conversador.
però avui el veiem especialment com a animat.
Jo intueixo que la doble funció d'aquesta nit,
dos, eh?
Ara li preguntarem com porten això de fetes funcions.
La doble funció d'aquesta nit
serà especialment activa i divertida.
Ai, Joan Pere, bon dia.
No, és que havia anat a veure l'Eines i he tornat.
Ah, no era l'asiàtica.
No, el que passa és que és un problema.
El problema, que això ho expliquem al començament,
perquè ningú se llar m'he enganyat.
Primer que l'hem de fer en castellà,
perquè l'aura va ser escrit en català
perquè l'autor es diu José Zorrilla.
Sí.
Si no, es diria Pep Guinaueta.
També, veritat.
Però el trepitgeu molt bé, vosaltres dos, el castellà.
Sí, això sí, és el que més veig.
I després, que esclar, en aquesta funció,
que la fem sencera i la veureu tot amb tots els personatges,
hi ha un petit problem, però que ho hem resolt la mar de bé,
que hi surt don Juan, don Luis Mejía,
el comandador, Xuti Butarelli,
la Brigida, la Pantoja, la Lucía,
hi surten tres, però només som dos.
Clar, és que jo mirem el repartiment,
dic però si només hi ha el Joan i la Lloy.
No, els ho dic de debò, no ho notareu.
No ho notarem.
No ho notareu.
Escolta, vols dir que no us aprimeu com a tres quilos
cada cop que acabeu una funció?
Jo no ho sé, el que passa és que no.
De vegades em pregunten quant dura.
Jo què sé.
Es fa...
No us podem enganyar, no sabem com durarà,
perquè els dos que som en escena,
hi ha un tercer, que és el públic.
Més clar, llavors amb aquests tres protagonistes,
escena, no saps mai què pot passar.
No saps mai què pot passar.
Escolta, com ho porteu això,
amb aquesta activitat de fer mil personatges?
Com ho porteu això de fer dues representacions al mateix dia?
Tarda i nit?
Bé, a la primera l'estudiem i a la segona la diem.
Adéu bé.
Què té d'especial, Joan?
Tu que has fet tantíssimes comèdies
i que ja has treballat amb la Llull també moltes vegades.
Què té d'especial aquest d'un Juan?
Mira, jo de vegades m'ho diuen,
mira que jo n'he fet de comèdies i totes m'agraden molt.
I si no m'agraden, faig de manera que m'agradin
i que agradin el públic.
A més, aquest l'has dirigit tu, eh?
Sí, però no, per sentit comú.
Jo sé exactament què és el que el públic espera en aquell moment
i què és el que espera allà i què és el que ha de fer.
Però per sentit comú no, perquè jo volgui ser director.
Però perquè jo ja sé què volem fer, no?
I tenim la idea tan clara.
Però té d'especial, és de les comèdies
que més he disfrutat fent-les.
Jo la recordo, eh?
La del Tenorio, el del Tenorio del Capri.
I havia rigut tant jo amb aquell Tenorio
i anava cada dia, el Joan em deia una altra vegada,
i em deia disfrutat tant.
I ara fent-la, mira, és de les comèdies més divertides.
I fent-la bé, perquè a més a més em prometo el luxe
de dir el vers bé, m'aplaudeixen per com faig riure,
però és de les comèdies que més carinyo li tinc.
A més a més, hi ha una cosa que és molt maca,
la fem amb decorats de paper,
la fem amb un apuntador,
la fem amb candilejas.
És com entranyable, saps?
Aquella màgia que tenia el teatre abans,
que ara s'ha perdut.
Ara hi ha més text que màgia, no?
Però el teatre tenia una màgia especial,
i aquí l'hi donem.
I hi ha un foco,
i la doña Inés,
i ara no em sembla allò,
sembla guapa i tot.
Pel foco.
Com que està tot a mig llum, no?
No, molt bé, molt bé.
Escolta, de fet, clar, tu l'has dirigit,
però és que l'has triat tu de fer-la.
Ha sigut una aposta teva.
Escolta, era d'aquelles coses que quedaven pendents.
Un tenorio s'ha de fer,
sempre, tota la gent teatral,
des de fa 300 anys,
que un tenorio s'ha de fer.
I aquest és que ens el vindrà,
anar a la bandeja.
Aquest any feia els 100 anys del naixement de la Mari,
de la Mari Sant Pere,
i amb la Lloy vam dir,
escolta, seria tan bo que poguessin fer això.
Ara, també us diré la veritat,
no hem imitat gens ni el Mari,
ni la Mari, ni el Capri.
Com és, no?
No, perquè no cal.
No cal, no cal.
Ells també eren boníssims,
eren, vamos, uns genis tots dos, extraordinaris,
però la Lloy i jo ens ho presem tan bé fent-la,
perquè sí que vam començar dient,
ho farem una mica de Mari,
no cal, no cal.
No cal perquè a la Lloy com jo tenim la nostra personalitat, no?
I aquest sentit de l'humor,
a mi em passen tantes coses en aquesta funció.
Em passen tantes coses.
Clar, haig de fer de pantoja,
haig de fer de brígida.
I, esclar, jo mateix em fa gràcia,
perquè em poso un vestit que més llarg m'entrebanco,
i ho dic de debò que m'entrebanco, eh?
Són coses que han sorgit, no?
Clar, és que...
Perquè m'haig de posar el vestit de la Lloy
i a mi em sobra quatre canes, allò.
És que jo, amb el Joan Pere, dalt a l'escenari,
fent comèdia, no saps mai fins a quin punt
aquell gà que està estudiadíssim,
o fins a quin punt surt el moment.
amb aquesta funció, què hi ha?
Quin percentatge hi ha?
No, en principi no, en principi no.
Això és Déu que ho posa.
És el Zorrilla que us il·lumina.
És el Zorrilla.
Però, esclar, jo vaig pel carrer
i jo mateix penso,
mira, que arribes a ser soço, eh?
És que no fas ni gràcia pel carrer.
Però, noi, posat a l'escenari,
comencen a sorgir aquestes coses que em passen
i que jo explico a la gent.
I, bueno, mira, comencem a riure.
I ja estem perduts, ja estem perduts.
Ja estem perduts.
Ja llegit per aquí,
diuen que és una versió gamberra.
En el sentit entranyable, també.
Gamberra, aprofites per ser una mica punk
en alguns moments, o no?
També, una miqueta.
Mira, gamberra diré entremaliada.
Val, val.
Entremaliada.
Anem-nos-ho a passar bé.
De fet, és un drama, eh?
De fet, és un drama.
I si riem, és que estem malalts.
Però al final de la funció,
la Llel i jo anem al cel.
O sigui que s'acaba bé.
I es veu com pugem cap al cel i tot.
I s'acaba bé.
Vull dir, és un final feliç.
Morts, però feliços.
Pugeu cap al cel, eh?
Morts.
Amb unes cordes, amb uns arnesos.
O així, perquè clar, si tot és tan precari...
Escolta, digue'ns algun moment de l'obra
que per tu sigui especial,
alguna frase...
ja a nivell personal, eh?
Que diguis, ai, és que això m'agrada.
Home, hi ha un moment quan acabem.
Perquè aquesta comèdia,
sempre que s'ha fet amb còmic,
no s'ha fet mai sencera.
Sempre s'acaba el tercer acte.
Ah.
Però nosaltres en fem un trosset més
i anem cap al cel.
perquè s'acabava, s'acabava amb el Sant Pere,
amb el capri i deia,
i hi ha un tross que, doncs,
i dic a la gent,
ara tenia el tross més bo,
és que passa una desgràcia, eh?
I no ho podrem fer.
I aquell tross tan mago que deia,
llame al cielo y no me oyo,
y pues de las puertas me cierra,
de mis pasos en la tierra,
responde al cielo y no yo.
I s'acabava aquí perquè,
llame al capri deia,
i si no me'n senten,
doncs jo me'n vaig a casa.
I per altres ja aconseguiu obrir les portes.
Sí.
Ai, però escolta, Joan,
sentint-te ara com recitaves,
no t'ha venut amb ganes de fer-ho seriós, eh?
No, hi ha trossos que ens faig seriosos, eh?
Hi ha un moment que quan li dic
lo de la palomanía y gazelamía y hermosanía,
mira aquí a tus plantas pues,
todo lo encendido,
recorde este corazón traidor,
que rendir-se no quería,
adorando, vida mía,
l'esclavitud de tu amor.
I la gent aplaudeix
i llavors jo els dic
és el dia que m'ha sortit més bé.
Val, i llavors trenques el riure ja.
La qüestió és trencar-ho, saps?
Sí, anant trencant.
El ritme és molt important també,
amb les actuacions aquestes de...
A veure, amb la comèdia en general,
però el Joan Pere ja estic acostumats
a que el ritme, el tempo...
Sí, jo hi crec molt, eh?
en el ritme i el tempo,
perquè hi ha moments...
Quan tens un bon ritme,
les pauses,
les pots fer tan llargues com vulguis,
que són planíssimes,
i són guapíssimes.
Jo n'estic molt content d'aquest Tenorio,
molt, molt.
Per on el portareu?
A veure, després de Tarragona,
ahir em sembla que es va presentar...
A Barcelona,
durant tots aquests Nadals,
estarem fent el Tenorio.
I crec que aniran molt bé,
perquè és tant d'aquestes festes,
no el Tenorio,
perquè es feia els Totsans i la Castanyada,
però com que és tan còmic i tan divertit,
és d'aquell...
fas un bon dinar,
fas unes bones festes,
i aquesta és la cirereta que t'acaba d'omplir.
Ja estarem tots els Nadals aquí.
I després potser continuarem,
o després tenim gira fins al maig del Tenorio.
Molt bé, per tot Catalunya...
Sí.
Sortireu fora, us heu pensat?
Fora de Catalunya, no.
Sí, no, val.
És que saps què passa?
jo no hi he anat mai.
O sigui, jo més allà de l'Ebro...
Sí.
És que ni em coneixen.
No, no saben ni qui ets.
No, jo vaig als Bonhebros i dic,
bon dia, i ni em contesten.
Doncs no, t'ho preguntava perquè,
el fet que és un personatge,
doncs està en castellà,
i que a més el manteniu en castellà,
que no tinguéssiu per a és,
però si teniu funcions fins al maig,
anem a poc a poc, no?
Sí, deuen...
Anem fent.
Fins al maig,
i després potser fins i tot
l'agost o el juliol
encara el girarem.
Molt bé.
Almenys fins a setembre.
Doncs escolta,
tenim moltes ganes
de veure-us aquí a Tarragona,
ja saps, Joan,
que sempre que vens a Tarragona...
Sí, jo vinc molt de gust de ara mateix,
ja estic a...
anem cap al cotxe
i vine aquí,
que almenys vull donar
una passejadeta per aquí,
per la Rambla.
Molt bé.
I vull veure aquest teatre nou,
que no l'he vist encara.
No has actuat encara al teatre Tarragona?
No, sempre he estat al Metropol.
Ah, xicotet.
És diferent,
però és una mica més gran.
Bueno, ja...
Home, a Tarragona se m'agraeix.
Home, sí, ja ho necessitàvem.
Ja ho necessitàvem.
Doncs escolta,
que us vagi molt bé.
Bé, molta merda, toca dir.
Que segur que la teniu
perquè me'n diuen
que les entrades
estan gaire bé exaurides.
Ai, que bé.
Sí, sí, sí.
No, no, que bé per ells,
perquè la gent riurà.
Moltes gràcies
per portar-nos en riures
de qualitat
de nou a Tarragona.
Joan Pere, una abraçada.
Moltes gràcies.
Gràcies.