I ara volem parlar d'una nova unitat constituïda aquí a la ciutat,
el Cap Muralles en concret es diu Tarracodol,
i l'objectiu és cobrir les necessitats de les persones que estan passant per un procés de dol
degut a una pèrdua, ja estigui d'una persona estimada, d'un company de feina, d'un amic,
o de la parella fins i tot, estem parlant d'això, de perdre algú de l'entorn proper
i de com encarar-ho, és a dir, de com encarar un cop a passar, però també abans,
quan ja se sap que malauradament ha de passar.
Tarracodol integren tres psicòlogues especialitzades en pèrdues i en dol,
són l'Aurora Plana, la Brígida Auro i la Txelo Bosch,
que avui ens acompanyen i podem parlar d'aquest nou servei que funcionarà, com dèiem, al Cap Muralles.
Aurora, Brígida, Txelo, què tal? Molt bon dia, benvingudes.
Molt bon dia.
Com veieu la necessitat de crear aquest servei, que no existia, no?, de fet?
Sí, de fet, la idea va sorgir en un començament perquè a través del Col·legi de Psicòlegs
vam proposar crear un grup de treball de pèrdues, pèrdues en general, no només de mort,
sinó també pèrdues de treball, de salut.
I, bueno, arrel d'aquesta idea, que va acceptar molt bé el Col·legi de Psicòlegs,
ens vam trobar les tres integrants del grup, una mica per casualitat,
però érem antigues companyes de la universitat,
i vam veure que havia aquesta necessitat a Tarragona, no?,
de crear una unitat, doncs, per prestar ajuda, no?, a les persones que han sofert una pèrdua
i que, tot i que les pèrdues formen part de la vida, no?,
perquè tots ens hem de morir, no?, però a vegades es compliquen, no?,
i la idea és que es pugui parlar de l'amor, seria una de les idees principals, no?,
poder parlar de l'amor amb normalitat, perquè, bueno, ja sabem que la gent parla molt de la vida,
però l'amor costa molt, i a banda de parlar de l'amor, doncs, prevenir.
Sobretot la prevenció de dols complicats, que poden representar un risc molt important per a la salut.
Quan parleu de, per exemple, de dols complicats, de què es teníem parlant? Què vol dir?
A veure, Aurora, o Brígida?
Vinga, doncs els dols complicats ens referim a tots aquests dols que ha passat un temps determinat,
tres mesos, sis mesos, cadascú té un dol i cadascú té un temps, no?,
doncs es cronifiquen, no?, persones que no accepten que s'hagi mort la persona del seu costat,
la seva persona propera, persones, doncs, que requereixen molta medicació,
persones que estan fent intents de suïcidi, vull dir, són tots aquests dols que,
com ha dit la meva companya, Txelo, atenten, potser, a la vida pròpia, no?
Doncs tot això s'ha de prevenir en una teràpia, donant pautes,
intentant acompanyar amb aquesta persona, no?, per tal d'evitar que s'arribin a aquests extrems, no?
Aquest acompanyament el canalitzeu a través del Camp Muralles, no?, Aurora?
Sí, sí, a través del Camp Muralles vam presentar el projecte i, bé, ens el van acceptar i, bé, molt contents
i ho farem a partir de la setmana vinent, ja començarem allí i, bé, amb molta il·lusió i ganes
de poder atendre a qui vulgui, no?, i les persones que realment ho estan passant malament.
Estem parlant, més o menys, després de la mort, no?, tot i que també hi ha una feina a fer,
imagino que abans, no?, de la mort, Brígida?
Bé, sí, és important, doncs, fer una preparació, no?, tant als familiars com a les persones, doncs,
que han d'afrontar el propi dol.
Una preparació que passaria per parlar-ne, com deia la Txelo, és a dir, és un tema que s'ha de poder parlar amb naturalitat.
És un tema també cultural, eh?
Vivim en una societat que es parla poc, un poc de l'amor, com he comentat.
Llavors, nosaltres també havíem pensat, paral·lelament, a fer conferències, xerrades.
Dintre del Camp Muralles, oferirem teràpia grupal, eh?
Intentarem fer grups homogènits, vull dir, grups que tinguin el mateix tipus de pèrdua.
També farem tallers per dotar de recursos a les persones que estiguin passant per una pèrdua,
tant si és per mort com si és per pèrdua de feina, que també està ocasionant moltes,
molts trastorns, no?, que hi ha trastorns d'ansietat, que estan detectant els CAPs, no?,
als centres d'assistència primària, no?, d'ansietat, depressions, estrès, no?
També, com tu has parlat, a veure, també hi ha cuidadors, hi ha persones que estan acompanyant
a persones que estan malaltes, no?, o que estan al final de la vida, no?
També necessiten recursos, no?, per poder continuar amb aquesta tasca tan important,
la feina del cuidador, eh? No només de la persona que està passant un dol,
sinó tots els recursos que pot tenir aquesta persona, que són tan importants com pot ser els familiars,
els amics, l'entorn.
També hi ha, per exemple, trencament de, dèieu, pèrdua de feina, però també de parella, no?,
o altres circumstàncies, no?, que representin trauma, no?, en definitiva.
Sí, o algun accident de tràfic, també, no?
Tu t'aixeques un dia al matí, vas a treballar i ens pot passar a tots, a qualsevol,
i tens un accident i la teva vida en un principi se't tronca,
perquè tens alguna limitació, has perdut algun membre, vull dir, tot això també és un dol,
és una pèrdua, no?, hem perdut un benestar físic que teníem nosaltres
i també emocional, no?, doncs això també donarem cobertura,
perquè la persona pugui portar la seva vida, afrontar la seva vida amb normalitat, no?
Per què és tan complexa parlar de, no sé, de la mort?
Per què creio que costa tant atensar-se amb algú que saps que s'ha de morir?
I per la maduralitat?
Jo crec que sobretot és perquè, bàsicament, parlem molt de la vida, no?,
i mentre vivim, doncs parlem de la vida, no?, de totes les coses que ens van passant i tot,
tenint clar que un dia ens morirem, que ens morirem tots,
i que no sabem mai quan ens pot arribar.
És important parlar-ne, sobretot, doncs, perquè culturalment, com deia la Txelo,
és un tema tabú en aquesta societat, i altres societats, doncs, com pot ser, no ho sé, no?,
Mèxic, Indonèsia, hi ha molts llocs que ho veuen de manera molt diferent
i molt més normalitzat.
D'aquesta manera es veu com una cosa normal, la mort forma part de la vida,
i sense mort no hi ha vida, i sense vida no hi ha mort, no?
Hi ha, però, algunes pautes concretes a seguir, o cada cas és un món?
Bé, per portar els llocs de dol, o sigui, els llocs d'ajuda mútua,
sí que hi ha unes pautes a seguir, però després, en la teràpia individual,
que també oferirem, teràpia individual, clar, tenim una tècnica, una metodologia, no?,
però, clar, també dependrà molt de la persona, no totes les persones
ho viuen de la mateixa forma, perquè no totes les persones som iguals,
ni tenim la mateixa història de vida, ni els mateixos recursos,
a banda, també dependrà del tipus d'amor, clar, és el que comentàvem abans, no?,
no és la mateixa, una mort traumàtica, com pot ser un accident,
o que es te mori un fill, que es te mori un pare, que per molt de dolor que sentis,
ja veus que és llei de vida, no?, i inclús, si has tingut temps d'anticipar
que t'han mort perquè ha estat una malaltia, no?, doncs tu ja vas veient
que aquella persona se va acabant, i tu ja fas un treball personal.
És molt important el treball personal, que cada individu fa, no?,
davant d'una pèrdua.
Quan una persona s'ha de morir, és convenient que s'acomiadi
de l'entorn més immediat, o depèn també de cada cas?
No és ni convenient ni inconvenient, dependria de cadascú, no?,
sí que és veritat que se li ha d'oferir la possibilitat
i ajudar-lo a que prengui la decisió, no?,
però en tot cas sempre respectant.
És igual que informar els familiars, no?,
s'ha de fer, s'ha de ser molt sutil, respectar,
i que ell, en últim cas, prengui la decisió, o els familiars, no?
Jo crec que cadascú, si veus que la persona està afrontant
l'amor d'una manera bé, segurament amb aquella persona
se l'informarà, s'acomiadarà, i fins i tot trobes casos
que t'ho demanen, vull acomiadar-me de tots els meus essers,
truqueu-los per si hi ha algú que viu fora,
però, bueno, sempre respectant.
És així, és així, no?, és a dir que cada cas, no?, seria...
Sí, sí, sí, és molt important comentar-me abans l'acompanyament, no?,
el poder acompanyar també, no?,
perquè hi ha persones que no poden, no?,
perquè tenen problemes, ells, interns, no?,
amb l'amor.
És com els metges, no?, a vegades els metges també
no saben condonar a una mala notícia.
També aquí hi ha un treball, un treball que és molt important, no?,
els metges, les infermeres que estan tan a prop del malalt,
com ajudar les famílies, no?,
que estan passant per aquells moments de tant de dolor, no?,
sí, o inclús ajudar, no sé,
a vegades el malalt necessita, no?,
despedir-se d'algú o perdonar o ser perdonat, no?,
totes aquestes petites coses, no?,
ajudar, esbrinar,
què vol, no?, què necessita en aquell moment,
és un treball molt delicat,
però també que pot ser molt útil, no?,
i necessari.
Per què creieu que passa que quan es va, per exemple,
doncs a un ballatori, a un tenatori, per exemple, no?,
que de vegades no se sap ben bé què dir,
o qui diu que no dir, no?,
o què fer, o què deixar de fer.
Per què ens passa això?
Bé, culturalment...
Culturalment no està massa sumit el tema de la mort,
com comentàvem abans, llavors,
jo crec que és qüestió de les circumstàncies culturals, no?,
que bàsicament és el que està passant ara mateix,
en aquests moments.
Llavors, a vegades, si no se'ls quedi, millor no dir res, no?,
i millor, com comentava la Txelo,
fer un acompanyament, estar allà amb aquella persona,
si necessita ser abraçada, si necessita ser consolada,
estar allà directament,
però mai dir coses fora de lloc,
com moltíssimes, moltíssimes, moltíssimes vegades es diuen.
Això passa sovint, eh?,
que a vegades és més ràpida la paraula que la ment, no?,
diguem-ne.
O ens costa, a veure, estar amb una persona que està patint, no?,
o sigui, estem al costat d'una persona que està patint
i nosaltres mateixos estem incòmodes, no?,
i llavors hem de dir alguna cosa, no?,
és una necessitat nostra, no de l'altra persona.
Igual l'altra persona no necessita que li digui res,
igual només sabent estar al seu costat,
fent-li suport emocional,
té suficient, no?,
i, bé, és el que dèiem, no?,
que com estem en una societat que es parla tan poc de l'amor,
jo crec que en general no fem un treball personal
de preparar-nos per l'amor individualment, eh?,
és com els metges, per dir alguna cosa,
perquè estan molt en contacte amb l'amor.
ells, la formació que tenen,
igual els falta una part, no?,
una part d'aquesta, precisament,
de saber-se enfrontar a ells a l'amor
per poder estar al costat de les persones
que s'han de morir.
És a dir, que fins i tot a l'àmbit sanitari
també faria falta fer aquest pas més, no?,
tot i que cada cop també hi ha més, no sé,
suposem, especialitat, no?,
o intervenció, en aquest cas,
com és el cas que ens ocupa, no?,
de psicòlegs, no?,
en tot el procés, no?,
per acompanyar, no?,
en aquest gran final.
Sí, sí, sí, jo crec que sí.
De fet, tenim sort perquè
ha hagut un CAP que ha carregut amb nosaltres,
un centre assistent de primària,
on hi ha metges, hi ha infermeres,
ells mateixos ja s'ho han expressat, no?,
la necessitat, que també veuen
que hi ha una necessitat, no?,
que els mateixos usuaris a vegades s'ho demanen,
jo que s'ha de fer una infermera,
i ells necessiten parlar d'una pèrdua.
L'enfermera no té temps de parlar d'aquesta pèrdua, no?,
o un metge de capçalera,
que els hi ve, jo què sé,
un usuari que ha perdut la seva filla,
o els seus nets,
i, clar, el metge té un temps determinat
per estar amb aquell pacient, no?
Les ferides que provoca la pèrdua,
sigui del tipus que sigui,
perquè hem parlat de la mort física,
però també podem parlar, com dèiem abans,
del món de la parella, del món del treball.
La ferida s'arriba a curar algun dia,
o no?, sempre està oberta,
i és qüestió d'anar tractant a nivell psicològic,
però la ferida no...
M'entenem per on vaig, o no?
Sí, sí.
Bé, la ferida a llees,
però se pot portar de diferent manera, no?
La ferida sempre...
Una ferida física sempre deixa...
Sempre deixa un senyal,
però aquell senyal, doncs,
se va minimitzant amb el temps,
si se sap bé o bé comportar-ho,
i si hi ha un acompanyament psicològic adequat,
en el cas que sigui un dol complicat,
com comentava l'Aurora abans.
A nivell psicològic,
quina seria una mica la metodologia d'acció?
Des de la vostra experiència,
és a dir,
en què s'incidiria,
en casos concrets,
a nivell pràctic,
o el que explicareu, per exemple,
en aquestes talles que fareu al Cap Muralles,
en aquestes teràpies de grup?
On cal incidir?
És a dir, on cal posar els punts sobre les sis?
Bé, la teràpia grupal,
el grup d'ajuda mútua,
el que s'intenta és que la gent pugui expressar
en un ambient de confiança, no?
Passa molt sovint que les persones
són incompreses dintre del seu propi ambient, no?
A la família mateix.
No comprenen per què, jo què sé,
una mare que ha perdut una filla,
per dir alguna cosa que és molt dur, no?
Encara no pot normalitzar la seva vida,
encara plora, encara està trista.
I la mare, a vegades,
per no preocupar la resta dels fills,
no expressa el seu dolor, no?
Això també protegeix a la seva família.
Llavors, als fills d'ajuda mútua,
el que ofereixem és aquest espai de confiança
en la gent, on la gent pugui expressar.
I a vegades els ajudarem, no?
A que puguin expressar, no?
Però, d'una altra banda,
el que hem comentat dels recursos
que podem donar a través dels tallers,
a través dels tallers,
els podem donar també recursos, no?
Hi ha persones que han produeix la feina
i potser necessiten millorar la seva autoestima,
per dir alguna cosa,
o saber com controlar els moments d'estrès
o de més ansietat, detectar-los, no?
A través de la teràpia individual,
doncs, dependrà, no?
Dependrà del tipus de pèrdua, no?
Però sí, seguim una metodologia
que està basada en fases.
No sé si algú coneixerà,
posar a Kubler-Ross o a Robert Neimeyer.
Hi ha molts teòrics que han parlat
de la mort, dels processos de pèrdua, no?
I com afrontar-los, no?
I dependrà de la fase on estigui la persona,
incidirem en un aspecte,
treballarem en uns aspectes
o treballarem en uns altres, no?
Sobretot, incidirem molt en la prevenció,
en la prevenció de dols complicats.
Això és el nostre objectiu, no?
I si hi ha casos que potser els hem de derivar,
doncs derivar-los, no?
La nostra prioritat és la salut,
preservar la salut a les persones.
Els usuaris, per tant,
seran del Camp Muralles, no?
Que seran derivats cap a vosaltres, no?
És a dir, que si algun s'escolta,
com pot fer-ho per contactar amb Tarracol?
Ho va fer a través del Camp Muralles?
Ho pot fer a través de vosaltres?
Teniu alguna manera de contactar directe?
Bé, el millor és que vagin directament al Camp Muralles.
Llavors, nosaltres tenim agenda oberta
i amb unes determinades hores els podem atendre.
Primer es farà unes acollides prèvies
per veure quina és la situació individual de cada persona
i llavors, posteriorment,
mirarem si aquestes persones necessiten fer una teràpia individual
en casos molt més complicats
i que no es puguin posar dins del que és grups d'ajuda mútua
i amb els casos de grups d'ajuda mútua,
com deia la Txelo van,
s'intentarà mirar que cada persona
es facin uns grups entre totes les persones
que tinguin un dol concret,
que siguin grups més o menys homogenis
perquè no és el mateix, com comentàvem també,
una pèrdua d'un fill, una pèrdua d'un pare,
una pèrdua de la parella.
Diríeu que hi ha, així a priori,
que hi haurà molta demanda?
Més o menys, la Txelo abans ja m'insinuava que sí,
que podria ser que...
Sí, que hi ha moltes persones afectades,
per exemple, en el cas de la feina,
n'hi ha moltíssimes,
però és que això també de vegades de retruc va parar
també el món de la parella,
es trenca la parella,
arran de la situació econòmica precària, etcètera, etcètera.
Diríeu que tindreu molta feina o no?
Bé, esperem que sí, no?
I sobretot esperem tindre molta demanda
per tal de poder ajudar aquestes persones
que fins ara no han trobat cap unitat,
cap punt de suport a la nostra ciutat.
Llavors, creiem que pot ser de gran ajuda,
ha de ser molt útil i entre tots,
doncs, bé, no sé, ajudar-nos
i que surti això endavant, aquest projecte, no?
Doncs és el projecte Tarracodol,
del que avui hem volgut parlar aquí a Tarragona Ràdio,
Tarracodol, a través del Cap Muralles,
amb l'Aurora Plana, la Brigida Oro
i la Txelló Bosch,
les tres psicòlogues especialitzades en pèrdua i en dol.
Gràcies per explicar-nos-ho
i que vagi molt bé.
Ja n'anirem parlant. Gràcies.
Gràcies.