Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Pins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
que es pugui descobrir en estadis inicials,
el nivell de supervivència és molt important.
Més elevat.
Així, per part vostra, què és el que recomaneu,
sobretot a l'hora de fer-se aquestes revisions prèvies?
Bé, en el cas del càncer de mama,
que les senyores a partir dels 50 anys,
ja hi ha un protocol establert,
se vagin a fer les mamografies
i en el cas del càncer de collotarit
també es facin les revisions amb el seu ginecola
i en el cas del càncer de collon
és un protocol que també funciona
depèn de cada comunitat autònoma
en compte que aquí a Catalunya ja s'està fent
de forma pilot en algunes zones
i creiem que també en breu es farà
en una zona propera a Tarragona.
Llavors, suposo que és protocolitzar
i es cridaria a totes les persones
a partir dels 50 anys
per poder-se fer un colonoscopi en principi.
Ja siguin homes o dones,
afecta qualsevol dels dos sexes?
En el càncer de collon sí,
en homes com en dones.
No sé, que ens escolta jo, Maria, l'Helena.
Sí, sí, sí.
Helena, bon dia.
Bon dia.
Explica'ns una mica, sisplau,
la figura del psicooncòleg,
perquè ens consta que el vostre suport
amb les persones que pateixen la malaltia
és molt important.
El seguiment, el suport,
especialment en aquests primers moments
de pateixen la malaltia.
Explica'ns una mica com ho feu.
A veure,
nosaltres el que fem és,
qualsevol persona que estigui,
evidentment,
oferim suport tant al malalt
com al familiar del malalt,
perquè moltes vegades,
sorprenentment a vegades,
pateix més inclús el familiar
que està més al costat,
el que nosaltres anomenem
el cuidador primari,
que a vegades el propi malalt.
El suport que oferim
és tant al malalt com al familiar.
Fem-ho primer una tasca,
a vegades ve gent,
sobretot després de ser diagnosticat,
estan com a xucats
a partir d'alguna manera per la notícia
i necessiten temps també
per assimilar la situació.
Llavors, moltes vegades
venen ja una vegada diagnosticats
perquè els ajudis a assimilar
tot el procés
i després ja,
si no es detecten
problemes psicopatològics,
alhora també et venen a preguntar
com pal·liar una miqueta
els efectes, per exemple,
d'una quimioteràpia.
També depèn de cada cas,
de cada tipus de càncer.
Si parlem, per exemple,
d'un càncer de mama,
hi ha unes alteracions
d'imatge corporal
o un càncer de col·lónic
inclús també,
perquè a vegades
van ostomitzats
o un càncer de laringe.
S'ha de treballar també
els aspectes de comunicació,
d'autoestima,
el que digui abans
de l'imatge corporal.
No sé,
la labor que fem
és molt amplia.
Seria difícil ara també
acotar una miqueta aquí
què fem, no?
Més que res,
perquè també hi ha
tants tipus de càncer
que cada un,
evidentment,
deu tenir un tractament especial.
Sí,
i de totes maneres,
jo sempre dic una cosa
que,
inclús el mateix càncer,
amb el mateix nom i cognom,
és a dir,
podem parlar d'un tumor in situ,
podem parlar d'un càncer avançat,
amb el mateix tipus de càncer,
amb diferents persones,
les reaccions són
completament diferents.
cada persona
tenim una manera
de veure les coses,
d'afrontar els problemes,
per tant,
hi haurà tantes reaccions possibles
com persones,
no?
Per això hi ha
les psicòlegs,
no?
Psicòlegs,
que malauradament,
no sé,
abans ho parlàvem
fora de micròfon,
que no sé si en la teva professió,
en el teu dia a dia,
trobes un augment
de pacients.
No perquè hi hagi
més situacions de càncer,
també perquè la gent
potser també acudeix més
al psicòleg,
en aquest cas,
o psicòleg.
Bé.
Li fa cosa encara,
o sigui,
li fa cosa
assistir,
necessitar ajuda
d'un professional
per poder-se sortir
de la seva situació.
Jo puc parlar
personalment,
jo crec que no,
que quan les persones
són conscients
que necessiten suport,
potser només és una intervenció,
de vegades és només allò,
després del diagnòstic,
orientar-lo una mica
i llavors potser
aquella persona
necessitarà teràpia,
no?
Però jo no hi veig
que hi hagi,
no hi ha aquell tabú
que em vaig al psicòleg
perquè estic molt malament
del camp,
no?
No existeix.
La gent normal
cada vegada més bé,
té més considerada
la figura del psicòleg.
Helena,
disculpa,
el suport de l'entorn
suposem que és molt important,
no?
Sí.
De l'entorn més immediat,
de familiars,
dels amics també.
Importantíssim,
importantíssim.
Pensa que passa una cosa,
davant d'un diagnòstic de càncer
surt també el millor
i el pitjor de les famílies
i dels amics.
hi ha gent que potser penses
que haurien de respondre
d'una manera
i et sorprenen
amb positiu
o amb negatiu
de vegades,
no?
Hi ha gent que s'escapa una miqueta
quan tindria que estar a l'alçada
i al revés.
És importantíssim.
i a vegades el que dic
és important també cuidar
el cuidador del malalt,
que normalment és el cònjuguer,
el fill o el pare o la mare.
Feu teràpies de grup per això,
no?
Clar, suposo que agafeu
o seria l'ideal,
agafeu la gent més propera al malalt,
al pacient,
el que està més al seu costat
i feu aquesta teràpia així tots junts.
T'explico.
Nosaltres tenim un protocol
que en un...
O sigui, jo faig teràpies individuals,
però sí que hi ha un protocol
que va dirigit a dones diagnosticades
de càncer de mama
que hem posat en funcionament
des del mes d'octubre
i funciona molt bé,
que és el de...
Que es diu molt per viure,
que és de rehabilitació aquàtica
de l'infedema,
que és una de les seqüeles
del càncer de mama.
I després en aquestes senyores
sí que fem alguns tallers en grup,
però no fem teràpia de grup com tal,
perquè jo personalment,
el protocol que nosaltres seguim,
creiem que hem de preparar la senyora
perquè després es pugui desvincular
i després pugui, diguéssim,
veure que la vida continua, no?
Que és molt important,
perquè no es quedi massa
que no tingui un vincle
excessivament fort
amb el grup.
Que no necessiti més ajuda,
que no pas la seva,
per sortir-se de la situació
que està patint, no?
El grup, diguéssim,
és un pas més
per després reincorporar-se
a la vida quotidiana.
Elena, fins a quin punt
sou referent a l'equip
de psicocòlegs
aquí a Néville de Tarragona
per la resta de Catalunya,
perquè tinc entès que, en fi,
que feu una gran tasca, no?
i que això ha estat reconegut,
fins i tot, no?
Bé, jo et puc parlar
per el que és...
jo treballo, bueno,
l'associació contra el càncer,
som els...
a veure, els iniciadors
d'incorporar
psicocòlegs
a el que són
les juntes provincials,
juntes locals,
i després està
el que és
la Lliga contra el càncer,
que també té uns
professionals excel·lents,
que aquells estan, doncs,
estan dins de l'Hospital
de Sant Joan, no?
Sí, som referent
en quant a pioners,
el que he dit jo,
a valorar
i a incorporar
la figura del psicòleg
dins dels equips
de les unitats d'oncologia.
Per això,
això abans no es feia?
És a dir, clar,
hi ha hagut aquí
un canvi important, no?
No,
és que abans
no es considerava,
potser a vegades,
o sigui,
durant el procés
del diagnòstic,
afortunadament
cada vegada menys,
però encara es privilegien
molt els aspectes
mèdics o tècnics,
diguéssim,
de la malaltia,
deixant una miqueta
de banda,
torno a patir,
cada vegada menys,
ja, els emocionals,
i també ens donem
en compte que a vegades
el malalt no necessita,
i això és molt freqüent
en senyores,
no necessita
el suport psicològic
en el moment
en què està diagnosticat,
en el moment
en què està fent
el tractament,
sinó que moltes vegades
les baixades dels estats
ànims o depressions
es donen una vegada
d'alta,
donades d'alta hospitalària,
quan han d'anar
a fer els controls
cada equips temps,
no?,
llavors és com si el cos
digués,
bueno, uf,
feia una baixa de defenses,
no?,
bueno, de defenses no,
vull dir,
ara em puc deixar anar,
no?,
i ara em puc concentrar
amb els meus,
en què,
a intentar traduir
què ha provocat,
no?,
el càncer,
el que ha significat
el càncer a la vida,
és quan emocionalment
es pot
desmuntar una miqueta
una persona.
amb un dia com el d'avui,
dia mundial contra el càncer,
què convé continuar reclamant?
Sobretot,
a veure,
diners per la investigació,
és fonamental,
fonamental.
i que aquests diners
també els posin
els governs,
les institucions,
perquè, clar,
sí que veiem,
veiem moltes vegades,
doncs,
la marató de TV3,
això que feu vosaltres
un cop a l'any,
de sortir al carrer,
demanar ajut a la gent,
però trobes a faltar,
potser,
sí que les farmacèutiques
estan interessades,
evidentment,
en treure,
doncs,
medicaments,
i tot això,
però potser faria falta
també alguna cosa dels governs,
una implicació més gran
dels governs?
Home,
jo crec que és del govern,
i també d'iniciatives privades,
per què no?
El que passa que entenc també
que la situació actual
no és...
va en contra nostra
en aquest sentit,
no?
Va en contra nostra,
però, bueno,
crec que,
potser si féssim les coses
d'una altra manera,
sí que es podrien treure diners.
Bé, de fet,
avui mateix he anat a conèixer,
Helena,
que les retallades
que bé determinen
són, com deia,
vitals.
Les retallades sanitàries
si t'obliquen la despesa
per un pacient,
amb càncer,
per exemple,
a l'hora d'anar a fer
la quimioteràpia.
Per posar un exemple,
vull dir,
perquè, clar,
es basen molt en el dia a dia,
i el dia a dia,
doncs,
per a moltes persones
que pateixen la malaltia,
és aquest,
haver d'anar a un servei
de quimioteràpia,
haver d'assumir un cos
sovint d'una ambulància,
desplaçar-se,
i tot això,
doncs, clar,
ho ha de sofregar
pràcticament
del seu butxaca
perquè és que no hi ha subvenció.
Jo només et puc dir,
jo et puc parlar
per la Junta Provincial
de l'Associació de Tarragona,
eh?
Et parlo de nosaltres.
Nosaltres fa dos anys,
dos anys, eh?,
amb ajudes econòmiques
havíem donat
el doble
de l'any anterior.
Entens?
O sigui,
fa dos anys
ja ens havien dit,
eh?,
que això s'està,
és brutal
la quantitat
de demandes
que tenim
i desgraciadament
no podem ajudar
a tothom.
Hem de filtrar molt
i realment
controlar molt
que la informació
és verídica,
que ens donen
és verídica
i que aquests diners
van per paliar
els efectes
econòmics
que pot tenir
un diagnòstic
de càncer,
no?
Estava pensant ara,
per exemple,
que segurament
és molt diferent
viure la malaltia
en un àmbit rural
o un àmbit
o una ciutat,
per exemple.
I penso en això,
en el desplaçament,
però també una mica
en l'estigma
de l'entorn.
Varié, diria,
segons tu,
des del punt de vista
psicològic,
l'entorn que puguis
trobar en un àmbit rural
o que puguis trobar
en un àmbit d'una ciutat,
com Tarragona,
per dir-ho?
Depèn molt també
del tipus
de persona
que tinguis al costat,
et sorprendries
a vegades.
Jo no crec
que hi hagi
un perfil
determinat.
De vegades,
en ambients rurals,
el que és
el suport
de l'entorn,
sigui familiar,
sigui de veïn,
sigui social,
pot ser
més important
que el que pots tenir
a Tarragona,
tot i que Tarragona
no és una ciutat
tampoc gran,
però et sorprendries.
No té per què
perquè siguis
d'un ambient rural
tenir més dificultats,
o menys no hauria de ser
tenir més dificultats
que una persona
que visqui
dins d'una ciutat.
A mi m'agradaria,
Josep,
parlar,
ara que treieu
el tema aquest,
de com,
depèn d'on estiguis
o depèn de com siguis,
com s'enfoca
aquesta malaltia,
sobre els mites,
mites falsos
que té el càncer,
justament una d'aquestes
associacions
s'aprofitava el dia d'avui
per fer referència a això,
per trencar aquests
mites falsos
que té el càncer
i abans m'ho comentaves,
Helena,
que n'hi ha uns quants
i la veritat,
a veure,
s'ha de fer una mica
de pedagogia encara,
no?
Sí,
a veure,
el LICO,
que és l'Institut Català
d'Oncologia,
avui he aprofitat
per treure,
bé,
fer difusió
d'uns díptics
que crec que properament
estaran
en totes les sales,
o els CAPs,
on es treballa
sobre la desmitificació
de certes idees
preconcebudes
que hi ha al redó
del càncer,
com per exemple,
i aquesta és la pregunta
que a mi em fan,
la pregunta del millón és
si una situació d'estrès
pot ser causant
d'un diagnòstic
de càncer.
Realment,
una situació d'estrès,
diguéssim,
ni la situació d'estrès,
o sigui,
no hi ha cap estudi
que relacioni
o vinculi
una situació d'estrès
forta
amb el desenvolupament
d'un càncer,
ni tampoc
el mite de dir
que has de tenir
una actitud positiva
per fer front a un càncer.
A veure,
m'explico,
l'actitud positiva
no té influència
en el pronòstic
de la malaltia,
és a dir,
una persona que té càncer
a priori
sempre es vol curar,
o sigui,
pot tenir etapes
en què estigui deprimida
i si el pronòstic
és bo,
se'n sortirà.
L'actitud positiva
té referència,
és a dir,
que diguéssim,
toleres molt millor,
tens més tolerància
a la frustració,
toleres millor
els efectes secundaris
de la quimioterapia,
però no vol dir
que si no has tingut
una actitud positiva
durant el procés
hagi d'acabar malament.
Un altre és
l'ús de microones,
no un altre dels mites,
o sigui,
per utilitzar el microones
tampoc provoca càncer,
ni el que s'ha dit últimament
el dels,
alguns components
d'alguns desodorants,
que tampoc,
a veure...
Això sí que deien
que hi havia uns desodorants,
bé,
no sé si té alguna cosa a veure,
però que no deixaven transpirar
i que això feia
que les làndules
al final
tinguessin algun problema,
no?
Res,
pensem que el càncer
és una malaltia
multifactorial,
està promoguda,
o sigui,
és la combinació
de diversos factors
que fan que
amb una determinada persona
es desenvolupi un càncer,
no es pot relacionar
a una...
o sigui,
no pot ser causant
una situació sola
o una...
no té una explicació,
exceptuant el càncer,
un determinat tipus
de càncer de pulmó
que sí que està relacionat
molt amb el tabaquisme.
Bé,
per intentar acabar
d'una manera
no positiva,
però sí allò de dir
va,
anem a fer
alguna cosa,
anem a fer alguna cosa
que l'alimentació
influeix,
l'exercici influeix.
A veure,
el decàleg,
no?,
que s'ha de menjar
cinc peces diàries
de fruita i verdura,
fer exercici,
o sigui,
la vida sedentaria
no és bona,
no fumar,
no beure excessivament,
de fet,
una mica
és el que...
vida sana,
no?,
el que passa,
el que he dit abans,
influirà,
perquè moltes vegades
ve un pacient
i diu,
però és que jo no menjo greixos,
jo he fet esport,
jo no sé què,
és el que diem,
bueno,
a vegades per estadística
pateix un càncer,
no?
I no té res a veure
amb el que ell ha fet.
A vegades això està relacionat
amb el sentiment
de culpabilitat
que pot presentar
una persona,
a vegades l'hem de treballar
en consulta
i li has de dir
de vegades
que molt poques vegades
un càncer
té a veure
amb el que has fet
o has deixat de fer,
no?
Si fas una vida sana,
és un factor,
o sigui,
el que he dit abans,
no té repercussió.
Si tens un càncer,
després probablement
tens millor pronòstic
o toleres millor els efectes
o no t'han de posar
tant de tractament,
val?
Molt bé.
Ja per acabar,
que se'ns acaba el temps,
ens apropem
a les dotze del migdia,
et volia preguntar
si hi ha alguna persona
que ens estigui escoltant
que pateix la malaltia,
que té càncer,
suposo que evidentment
des del seu cap,
des de l'hospital,
doncs ja l'hauran derivat
cap als serveis
de psicologia,
però a Valtros
us poden trobar
d'alguna altra manera?
Valtros aneu a buscar
el malalt d'alguna manera també?
Nosaltres,
bé,
tenim un conveni
amb l'hospital de Santa Tecla
i ho passo a visitar
allà els dijous a la tarda
i els oncòlegs
són els que em deriven,
però sí que
si volen venir
de forma,
bé,
espontània diguéssim,
poden trucar-nos
al 977-22-22-93
o venir a la seu,
que és a l'Avinguda Ramón i Cajal,
número 29,
premià.
Molt bé,
doncs si vols fer alguna
crida,
alguna cosa
que ens haguem deixat
per comentar,
ara és el moment.
Doncs no res,
moltes gràcies per haver pensat
en nosaltres
i que, bueno,
que tothom almenys
s'adhereixi a les campanyes
aquestes de prevenció
perquè a vegades
la molèstia és mínima
comparada amb els beneficis
que un pot obtenir
si un no té res
i si es diagnostica
alguna cosa
es diagnostica
de forma molt precoç
i la supervivència
després
es multiplica
també.
Doncs vinga,
esperem
que la gent
seguissi aquests consells
que hem intentat
donar-los d'aquí.
Helena Noia,
gràcies.
Una forta abraçada.
Gràcies,
igualment.
La psicomòloga
que ha pogut parlar
avui amb Joa Maria Bertran.
Joa Maria,
torneu cap aquí?
Exacte.
Doncs ens veiem
d'aquí una estona.
Fins ara mateix.
Doncs era el que
voldríem explicar avui
en aquest Dia Mundial
contra el Càncer
parlant amb l'Helena Noia,
de la psicomòloga
que s'ha pogut explicar
com veuen
en aquesta jornada
un dia com el d'avui,
un Dia Mundial
que és el que encara
cal reivindicar
al voltant de la malaltia
i com sentien.
Entre altres coses
demanen
arreglament més subvencions
perquè la vida
del dia a dia
dels familiars
pel que fa desplaçaments
i haver-se a sufragar
bona part de les despeses
sigui més suportable.