Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
grans, evidentment. Nims,
Nemausos, en feia 120.
Però, clar, si pensem en proporcions,
Pompeia fa 60 hectàrees.
Però Pompeia tenia 20.000 habitants.
Tarragón tenia 40.000.
Clar, o sigui,
és una ciutat molt més gran en proporció.
Aleshores, clar, la part baixa, la zona
suburbana, la necròpolis,
l'enterrament, això et permet parlar
d'elements de la vida quotidiana dels romans.
El que passa és que a la necròpolis hi vivia gent
o ja era territori d'enterrar els morts?
No, no, allò és extramurs.
La necròpolis és tardoroman,
a partir del segle III després de Cris.
Hi ha l'època de la crisi de l'imperi romà.
El moment d'esplendor de l'imperi s'acaba
al segle II, finals del II després de Cris.
Aleshores, és una època
ja una miqueta més turbulenta.
Està a extramurs, per tant,
és que els romans enterraven fora de la ciutat.
Els cristians faran el tres quarts
del mateix i és el que dic,
permet parlar de l'època
del dia a dia,
de la quotidianitat dels romans
i estar-les a fora, al costat del riu,
al costat de la carretera, lluny,
del que seria l'àrea urbana pròpiament dita.
Què hi ha per veure a la necròpolis?
Bé, doncs hi ha de tot,
perquè com sempre passa amb l'arqueologia,
això és com una ceba,
és qüestió d'anar pelant,
vas traient capes,
et trobes, per exemple,
una fàbrica d'oli,
que dius que hi fa una fàbrica del mig a la necròpolis.
No, és que la necròpolis va venir després.
Ah, sí, això és un element anterior.
També ens trobem les restes termals d'una vila,
també anterior,
les viles suburbanes també eren molt habituals,
en l'època romana,
construït-les fora de la ciutat,
posteriorment en aquell solar s'hi farà la necròpolis.
Ens trobem diferents maneres d'enterrar,
a part del museu, pròpiament dit,
de la necròpolis,
en què tenim la famosa Nina d'Ibori,
el sarcòfag del pedagòg,
d'una perfecció de mà de la carrera que és espectacular,
mosaics tardoromans,
inscripcions curioses,
perquè, clar, la gent s'enterrava
de tota mena de classe i condició,
hi havia gent més pobra,
hi havia gent més rica,
no tothom es podia permetre grans pedestals d'estàtua.
Ens en trobem algunes tardoromanes,
segle tercer, quart, cinquè,
que fa gràcia en la mesura que sembla
que estiguin escrites amb faltes d'ortografia.
Llavors, què passa?
Que la gent no sabia escriure, no?
Bueno, és que el llatí evoluciona,
el llatí del segle quart ja no és el llatí del segle segon,
del segle primer,
que és el que s'estudia o s'estudiava al col·legi, a l'institut, no?
O sigui, aleshores sembla que hi hagi faltes d'ortografia.
I ja dic, això permet parlar de la quotidianitat,
de com afrontava la mort els nostres avantpassats,
fa dos mil anys,
que en el fons no es difereix gaire
de com ho enfrontem nosaltres,
l'únic que canvia una miqueta és la perspectiva religiosa.
Quines són les restes més ben conservades
o la peça més especial que trobarem a la Nacròpolis?
Home, la peça més especial,
sense cap mena de dubtes,
és la Nina d'Ibori,
que és la Barbie de l'antiguitat.
És una Nina articulada, fantàstica.
Després hi ha el mosaic d'Òptim,
suposem que era un bisbe,
també del segle quart-cinquè,
i el que és el passejar per fi,
poder passejar pels jardins,
en què et pots trobar tota mena d'enterraments,
des del més luxós al més pobre,
en teules,
unes teules fent de sostre i a sota el cadàver.
ben conservat.
Sí, i restaurat i arreglat,
perquè 20 anys de decedesa,
doncs, en fi, també hem fet mal.
I, evidentment,
que els ulls no esperin trobar-se els tifons
en perfecte estat de revista.
i hi ha un sarcòfag
amb un escalet dintre,
que està dins el museu,
tot el que més ja està buit
del contingut orgànic, diguem-ne.
Només estem parlant
del que serien els sarcòfags i les tombes.
Digue'ns alguna curiositat, home,
de les que expliqueu,
de com en tenien els romans
el món de la mort.
Bé, és una cosa que,
en altres,
en països de tradició catòlica,
potser ens en són una miqueta més curiosa,
però que, a base de veure pel·lícules,
ho tenim molt assimilat.
els romans, després d'un enterrament,
feien un refrigeri.
Generalment, damunt del taüt,
damunt del túmul,
sinó del túmul del difunt.
En països anglosaxons,
i això es veu en les pel·lícules,
que després de l'enterrament,
es veu com tota la família,
tots els acompanyant,
se'n van a la casa del difunt
i allí fan un dinerot
i mengen i parlen.
Clar, això ens sona una miqueta estrany
perquè tenim aquesta tradició.
Bueno, clar, s'ha mort el gust,
és trist, tampoc tens gaire gana.
I allí, en canvi, fan un gran àpat.
Són països de tradicions protestants
i no catòlics.
I clar, això ens contrasta bastant.
Però no deixa de ser una tradició
heretada directament de l'època romana,
que ells sí que han mantingut
i, en canvi, en altres, hem perdut.
Què sabem sobre la necròpolis de Tàrraco?
A través de què?
De les restes que s'han deixat?
Bueno, de fet, de la necròpolis
en sabem bastant gràcies a les restes.
Sí.
Evidentment, clar, les comparacions...
S'ha estudiat, ho dic perquè s'ha estudiat molt.
Sí, home, des que es troba a la necròpolis
als anys 20, finals dels anys 20,
que en Serra i Vilaró l'excava
quan es fa la fàbrica de tabacs,
que generosament la tabacalera
cedeix el solar de la necròpolis
per fer un museu,
que això en aquelles èpoques
va ser una generositat monumental,
perquè ni hi havia lleis de producció de patrimoni
que permetessin fer un museu.
En canvi, la tabacalera, gràcia tamori,
va decidir cedir tot allò.
Allò s'excava,
però hem de pensar que la necròpolis
no és només el solar,
que hi ha a Cantona de Ramón i Cajal,
l'empresatge de la independència.
La necròpolis és tota la tabacalera.
Vull dir, a dins de la tabacalera
hi ha mausoleus frescos,
relativament ben conservats,
que això esperem que en algun moment
es pugui fer visitable.
Digue-ho ara, que tots just estan obrint naus
amb la feinada que els porta.
És la feinada, perquè clar,
la tabacalera també porta uns anys tancada
i fer un manteniment d'allò
i tornar-lo a obrir tot el que és el menys,
que serien els pavellons més luxosos,
doncs és, evidentment,
és una despesa important.
A més que el que és l'edifici de la tabacalera
ja té també un valor, un valor històric.
Clar, l'edifici ja té un valor per se.
Si a més a més hi penses
que allà sota tens la necròpolis
més ben conservada i més extensa
de tot l'Occident Romà,
doncs se t'infló una miqueta,
com a tarragonits ens hauria d'inflar
una miqueta la satisfacció
de pensar que tenim una cosa
que no tenen en lloc més.
El que passa que, clar,
amb una tabacalera per barret,
com la qual tens el problema
que no pots visitar-ho tot.
Però tot allò és excepcional.
Més la zona suburbial de la part baixa
com les escales del vapor.
Això també és important.
Ara anirem cap a baix.
Escolta, algun mort enterrat aquí destacable?
Algú mort enterrat destacable?
A la necròpolis.
Romà?
Bé, en el seu moment segurament
més d'un devia ser un ciutadà il·lustre.
Actualment això s'ha perdut.
Sí que hi ha Serra i Vilaró
enterrat allí,
com a morir als anys 60.
Els altres li van fer l'homenatge
d'enterrar-lo a la necròpolis.
I com a curiositat,
tot i que no tenim...
No és la necròpolis,
sinó que és la Torra dels Escipions,
allà hi van enterrar un general francès
el 1811 o un general Salm,
que també va ser molt famós
en el seu moment,
però que ja escapen, diguem-ne,
de la romanitat.
Molt bé.
Baixem cap a la part baixa,
perquè després de tot el que expliqueu
de la necròpolis,
com enfileu el...
com feu el camí de baixada?
Per on passeu?
Doncs sortim de la necròpolis,
Ramón i Cajal.
Esteu una estoneta, no?
A la necròpolis, imagino.
Sí, sí, sí.
Home, clar,
ja calem tornar d'obrir,
almenys que potser no és estar.
Aprofitem, trepitgeu, trepitgeu.
D'aquí sortim per Ramón i Cajal,
baixem per les escales
per Vidal i Barraquer,
aquell carrer que és nou,
nou relativament,
però que va paral·lel.
L'Avinguda.
Sí, paral·lel a la Tabacalera,
que era bé fins al Serrallo,
i aleshores d'allí ja girem a l'esquerra
cap a les escales del vapor i la Chartres.
Va.
És que fas més via.
Feu parada a la Chartres, suposo?
Fem parada primer a les escales del vapor,
veiem les ruïnes que fa molts anys
que es van trobar,
el que passa que es van dignificar l'any passat,
si no em falla la memòria,
si el 2012,
i allí és una font monumental
que formaria part del complex portuari.
És el que ara anomenaríem,
que és una paraula que està molt de moda,
la façana marítima.
És el que veuria un navegant
venint a Tàrraco per mar.
Ah, val.
Aleshores moria,
evidentment el port romà era més petit que l'actual,
part dels dics romans segurament
estan a sota dels carrers
perquè hem guanyat terreny al mar
en els últims 2.000 anys,
i allà hi hauria una font monumental
que pensem que seria
parella d'una altra que no hem conservat.
És circular,
més monumental que d'ús de boques,
no és una font perquè el mariner
ompli la gerra d'aigua per la navegació,
simplement és una cosa que envelleixi.
Sí, sí, que envelleixi la...
De dir, escolta, que esteu entrant a terra,
perquè això no és qualsevol cosa.
Sí, sí, clar,
estem la capital provincial més gran,
de la província més gran de l'imperi romà
i que es mereixia una façana marítima
com els déus manen.
Molt bé.
Molt bé.
Doncs vinga,
ja hem passat per les escales del vapor.
Arribem a la Xertrés.
Arribem a la Xertrés,
que tots els tarragonins sabem què és la Xertrés,
sabem què és el Xertrés,
o sigui, quasi que no ens el toquin, no?
Tothom sap que és el producte estrella de les festes
i de les digestions de centenars de tarragonins
en els últims segles.
M'ho besava cada dia després de dinar
una copeta de Xertrés del verd.
Del verd.
Sí, era un material d'abans de la guerra,
un senyor que havia nascut el 1880,
en aquella època aguantaven molt millor les coses.
El groc hagués sigut.
Que som tots...
Xenjo Gapatou, actualment som tots molt blandengues.
Però m'ho besava morir amb 95 anys
fent sempre una copeta de Xertrés,
després de verd,
després de dinar, el meu besavi,
i deia que quan li deien amb 80 anys
li deien que, escolti,
begui aigua que és més sana,
responia que l'aigua espatlla els camins.
Per tant, si l'aigua no és bona pels camins,
no ha de ser bona per un ésser humà.
I bevia Xertrés al verd.
Per tant, forma part del nostre petro.
Tarragona Ràdio no es fa responsable
de les incitacions del Paco de Bar?
No, no estem incitant, al contrari.
Només estic dient una veritat com un temple,
que el meu besavi va morir un 95 anys
en perfecte estat de salut,
bevent Xertrés, entre altres coses,
durant tota la seva vida.
De les anècdotes que expliques fent les visites, eh?
Jo sí, perquè és una anècdota personal, evidentment.
Aquests són els tocs que enriqueixen
les visites d'Argos, eh?
El Paco en Susalsa.
Tradició oral, home, naturalment.
I què explica de la Xertrés?
Expliquem que és un elixir,
de fet es comença a fer
com un elixir de l'eterna joventut,
al segle XVII,
en altres èpoques i altres mentalitats,
després es descobreix que és un digestiu molt bo,
posteriorment, ja al segle XX,
es crea el Xertrés verd,
perquè el primer és groc.
I, bueno, quan els cartoixants
són expulsats de la República Francesa,
el 1900, doncs venen aquí.
Clar, aquí ja tenien una certa tradició,
hi ha vingut la cartoixa d'Escaladell,
que està a la mononada,
però hi havia vingut una tradició cartoixana aquí,
s'instal·len a Tarragona,
en una antiga fàbrica,
o sigui, la fàbrica no la construeixen ells,
la fàbrica estava feta allà,
i allí tenen la seu fins, no res,
fins al 1989-91,
el 91 és quan marxen definitivament.
Que arribeu a entrar a la Xertrés?
No, perquè em sembla que encara no...
La nostra oberta es va fer aquelles jornades
a portes obertes per fer-nos una idea,
però encara no hi ha...
l'Escaladell, el idioma,
encara no hi està instal·lada.
Doncs, per a la Xertrés,
hi anem baixant,
que si no, no arribarem mai.
I després d'allí,
passem pel que seria al carrer Reial,
i cantonada amb Torre Jordi,
i sortim al Serrallo.
Per sota...
Per sota del pont del ferrocarril.
Encara l'han pintat de blau,
un toneau,
això sembla com a molt més mariner.
I passem per allà sota,
i sortim directament amb un altre emblema,
encara que sigui més desconegut,
de Tarragona,
que és la locomotora de vapor Tàrraco,
que està allí exposada.
Sí que no li fem gaire cas, no?
No li fem gaire...
Li haurien de fer més cas, pobreta,
perquè no deixa de ser la nostra història,
també.
Aquesta locomotora la van comprar
com a locomotora de maniobres,
vull dir,
no ningú s'imagini allò estirant un express
que travessés Espanya,
simplement era per carregar vagons
d'aquí de l'estació,
al port i viceversa,
i es va posar en funcionament
el 1861
i la van retirar el 1960.
Estem parlant de 99 anys
d'ús i de servei a Tarragona,
no?
Rebatejada,
o sigui,
no la van comprar amb el mani de Tàrraco,
la van batejar a Tàrraco
quan la van portar aquí.
Va estar molts anys
morta de riure,
pobreta,
en un racó,
i finalment
la idea era fer-la funcionar
i tenir una via de 100 metres
de fer-la anar amunt i avall,
però s'ha quedat allí.
S'ha quedat estàtica.
S'ha quedat estàtica.
Bé,
i ahí t'acau.
Montarem més detalls
perquè, en fi,
la història del Tàrraco
és més llarga.
I després anarem al Sarrallo
i expliquem una miqueta
la formació del barri,
perquè el barri de Mariners
de Tarragona
no era aquell.
El barri de Mariners
estava en un altre lloc.
Aquest és modern.
A veure,
jo és d'efecte professional.
A vegades jo tinc modern
i fa 150 anys,
però clar,
en una ciutat que en té 2.200,
150 té dos dies.
Expliquem una miqueta
el motiu pel qual
es falli el Sarrallo,
en part perquè es diu Sarrallo,
perquè hi ha molta gent,
sobretot estrangers,
que pregunten
si té res a veure
amb l'òpera de Mozart,
el rapte del Sarrallo,
l'herem.
Ah, és veritat?
Clar,
un Sarrallo
l'herem dels turcs.
Dius,
no, miri,
aquí som una miqueta més
d'anar per casa
i no té res a veure amb això.
Per què es diu Sarrallo?
No, no.
No ens ho diguis.
No deixo la meva a les llaves.
No ens ho diguis
perquè primer
no tenim massa més temps,
vaja,
no tenim temps
i després
perquè convidem a tothom.
això ha sigut un testet
del que és una visita
evidentment d'un parell
d'hores, no?
Sí, sí,
ben extensa.
Que surt de la necròpolis,
quedeu allà?
Punt de trobar de la necròpolis.
Hora i dies.
Els dimarts
a les 7 de la tarda.
O sigui,
si algun ens escolta
i de cop i volta
diu,
vinga, dimarts
són les 7,
me n'hi vaig,
us trobarà.
Efectivament,
sí, sí.
Home,
recomana reservar abans
més que res
per aquella cosa
d'evitar que el guia
es quedi lliolet.
Perquè clar,
els guies és el que tenim.
Ja ens la sabem,
la història.
Són personetes.
No,
a part que són personetes
i tenim aquella mal costum
de tenir vida social,
més a més,
doncs ja ens ho sabem.
Per tant,
autoexplicar-nos-ho
és com una mica avorrit.
Per tant,
sempre recomana reservar
abans per saber
quanta gent comptem.
Molt bé.
Els dimarts a les 7
des de la necròpolis.
Que fa menys calor
des de la necròpolis.
Cap a la serra.
A més a més,
és exponent.
Per tant,
el sol està a la baixa
i amb una mica de sol
passarà iret
i així s'ho harem menys.
Hem començat
de manera irreverent
amb el Paco,
això és la confiança
que portem uns quals programes
dient-li que per què no s'ha afaitat.
Tenim un minut, Paco,
perquè ens expliquis realment
per què no t'has afaitat,
si t'has de deixar perill.
Ràpidament.
Què faràs aquesta nit,
en definitiva?
No, no,
res.
Al vespre.
Al vespre,
res important.
Només una...
No, res important.
En la mesura
que l'important i important
tindrà lloc
al dia de Sant Magí,
a la Vesília.
Aquest vespre,
a les 8,
a la sala d'actes
del Museu del Port,
allà al refugi,
al costat de la Tàrraco,
precisament,
a l'entrada del Serrallo,
faig una conferència
com a secretari
que soc de l'associació
Projecte Tarragona 1800
sobre les milícies urbanes
de Tarragona
creades el 1810
per defensar la ciutat.
I que les podrem veure
en uniforme de gala
recreades...
Exacte,
parlem de la història
de les milícies,
per què es formen,
qui les forma, etcètera,
i aleshores allí,
si algú dels oients
vol venir,
podrà veure en primícia
l'uniforme in situ,
perquè presentem
l'uniforme
dels milicians.
Si els vol veure
en plan tropa completa,
per això porto
la barba llarga,
per poder deixar-me
una perilla,
bé,
unes partilles,
de fet,
dignes dels nostres ancestres
del 1811,
doncs,
que vingui el 18 d'agost
al vespre,
cap allà a les 9,
que es farà
l'acte d'homenatge
al bicentenari
de la retirada francesa,
a 200 anys
que van marxar,
el 1813,
volant Tarragona
pels aires,
a excepció
de la capella de Sant Magí
que va ser salvada
miraculosament,
aleshores la milícia urbana,
la recreació de la milícia urbana,
formem allí.
Molt bé,
això serà el dia 18,
a la nit?
El 18 d'agost,
a les 9 del vespre.
A Sant Magí.
A Sant Magí,
a l'ermita del portal del carrer.
D'això ja farem entrevista,
ja ho portem anunciant
amb anticipació,
però la setmana vinent
ens ocuparem
de tots aquests actes
de Sant Magí.
La cita més immediata
avui al Museu del Port
amb la Paco
que ens explicarà
la retirada
de les tropes
o les milícies opares.
Sí, les milícies urbanes.
La teoria.
I si algú vol veure l'uniforme
serà el moment adient
per veure com vestim,
literalment,
com vestim el miliciat.
Paco Tobar,
responsable d'Argos,
serveis culturals.
Moltíssimes gràcies
i fins la setmana vinent.
Gràcies a valtros,
un plaer.