Fins al proper dia 20 de gener podeu anar a l'exposició
que està instal·lada a l'Espai QS,
al carrer Central i Maria Claret d'aquí de Tarragona,
la mostra Maquiles, l'esclavitud laboral del segle XXI.
Una mostra que inaugura el cicle dedicat a l'erradicació de la fam i la pobresa
i que la podeu veure en aquest espai de la ciutat.
Arriba en el marc del cicle de 12 activitats
dedicades a l'objectiu del mil·lenni I.
Avui en volem parlar d'aquesta mostra en concret,
però també del seu rerefons,
i és la realitat que ens exposa,
i que no només passa a Nicaragua,
on s'entra la mostra, sinó també en altres punts de l'Amèrica Llatina,
una situació laboral molt precària que viuen centenars de miles de persones.
En volem parlar amb la directora de la Fundació Pau i Solidaritat,
en Mercè Campabadal.
Mercè Campabadal, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Maquiles, és una mica el...
Ara ho dèiem, un rerefons que no només passa a Nicaragua,
que és una situació que s'estén per a altres punts de Llatinoamèrica.
És així?
Sí, bàsicament s'estén a tot Amèrica,
però bàsicament a Centroamèrica,
que és on hi ha uns governs que estan més supeditats,
segons quins plantejaments de multinacionals,
moltes vegades orientals,
i tenen unes connotacions molt concretes.
Aquestes multinacionals no paguen impostos al país,
això vol dir que empobreixen,
d'alguna manera també les arques del propi estat,
vulneren molts drets laborals,
com per exemple els salaris són inferiors
a la mitja que tenen a la població aquella,
i sobretot també no tenen en compte
segons quines proteccions per la salut dels treballadors i treballadores.
Que bàsicament, bé, també poden ser industrials,
però aquí ens mostraven bàsicament calçat i textil a l'exposició,
i que tota aquesta polseta que es va impregnant,
doncs la van respirant les treballadores,
sobretot moltes dones i moltes joves.
i això es va dipositant en els pulmons,
i no tenen cap mena de control
ni cap mena de condicions per la salut.
O sigui, la salut laboral, zero,
és igual a zero,
i les condicions laborals també,
i les condicions pel país igual.
Aleshores, tenen una connotació també aquestes empreses,
que quan comença a haver-hi un exigiment
o que els treballadors i treballadores es reuneixen,
s'organitzen i, per tant, volen fer un sindicat
o volen fer reunions per reclamar els seus drets,
o els persegueixen, o els despedeixen,
o si al final de tot resulta que la pressió del propi govern
és molt alta,
d'un dia per l'altre agafen i se'n van
i s'instal·len en el país al costat.
És cert que estan instal·lades en zones frontereres
on, per tant, no hi ha estat?
Exacte.
A veure, no és tant les zones frontereres,
sinó que es diu les zones franques.
O sigui, també els interessa estar en algun lloc
on hi hagi una bona via de sortida del producte,
perquè, llavors, les exportacions que fan
dels productes que estan fabricant o manufacturant
tampoc no paguen els erencials en el país
i, per tant, els interessa alguns llocs
que siguin de fàcil sortida de la producció.
Però, a més a més,
és que se'n diuen zones franques
perquè, senzillament,
el seu territori on està a la fàbrica
no paga cap impost en aquell país
i, aleshores, doncs, bueno,
o sigui, ni per utilitzar un territori
ni pel consum que fa
ni per la productivitat que es realitza.
És a dir, per tant, 100% de benefici
per aquests empresaris.
Sí, sí, és un negoci rodó.
És un negoci rodó.
Sí, sí.
I 100% d'explotació també, no?
Exacte.
Que, clar, és que és l'altre, no?
Perquè, clar, aquí parlem,
que són persones que treballen
que no tenen vacances,
jornades de 18 hores o més, fins i tot, no?
Sí, sí.
I se'ls esclou, eh?
És a dir.
Sí, sí, perquè, a més a més,
un dels quadros, si veieu,
hi ha com unes pissarres,
com unes planilles,
on s'apunten uns números, no?
Bueno, aquests números són
la productivitat de la fila.
Si aquella fila arriba
a assolir una productivitat
que prèviament s'ha fixat,
doncs, bueno, els hi paguen el salari.
Si no, tenen una penalització.
Això no passa en totes les maquiles,
però en alguna sí,
en aquesta, concretament,
sí que passa.
Penalitzen si no has arribat
als objectius que diríem ara
en un llenguatge modern, saps?
El que passa és que aquests objectius,
un cop s'han assolit
aquella setmana,
la setmana següent,
es pugen una mica.
O sigui, que sempre
els tens per sobre
del que realment pots, no?
I s'han donat casos
realment de...
bueno, de vulneració,
fins i tot de drets fonamentals humans,
ja no només laborals,
que també són drets humans,
sinó fins i tot
de trobar-se dones malament
i de dones inclús
donar llum
a la mateixa fàbrica
perquè no els deixaven marxar,
no?
De dones que tenien
que anar al lavabo
i es tenien
que estar allà
a la cadira
i a la màquina
perquè no podien
sortir de la màquina.
O sigui,
hi ha una sensació
d'una mica
de semisclavatge,
que aquí,
vull dir,
això ja fa
un segle
que està superat,
però en aquells països,
doncs, bueno,
encara ho tenen.
Amb la idea,
molta gent que diu,
bé,
és l'única feina que tinc,
si no tinc aquesta feina
no tinc res,
però, clar,
aquesta feina
em mata.
En fi,
és molt complicat,
tot, saps?
Però es té que lluitar
perquè no es vulnerin
almenys els drets fonamentals.
Anava a dir,
exacte,
aquí,
qui fa?
És a dir,
ningú fa res,
per dir-ho així.
No, a veure,
nosaltres
hem intentat
i, de fet,
tenim projectes
des de la Fundació
Pau i Solidaritat
de Comissions Obreres,
tenim projectes
de reforçament
del sindicalisme.
en aquests països.
Ara ja no tants,
n'hem tingut
i, de fet,
hi ha hagut un canvi
perquè aquesta exposició,
si no recordo malament,
és del voltant
d'entre 9 i 10 anys
que està feta.
Hi ha hagut
alguns canvis,
alguns canvis
que realment,
bueno,
s'han notat.
bàsicament
produïts
per la pròpia
gent
i per les pròpies
organitzacions
del país.
Nosaltres
no anem allà
a intentar
salvar
res, eh?
O sigui,
senzillament
reforçar
el que hi ha allà,
les organitzacions
que hi ha,
ja anen allà.
I algunes coses
també s'han millorat.
Ja no hi ha
tantes vulneracions,
segons quins països,
també, eh?
Vull dir,
perquè això no és
tot homogeni.
Però vaja,
jo penso que sí
que en el llarg
del temps
hi ha hagut
una evolució
i una millora.
Ja no,
ja,
les dones
ja no estan
enclavades
a la cadira,
ja no tenim casos
que hagin donat
a llum
en el propi
lloc de treball
per impossibilitat
de marxar, eh?
No tant perquè
ha sigut una sorpresa.
Però,
però el cert
és que encara
queda molt per recórrer.
El que passa
que també estem veient
amb la situació
en la que estem ara,
que tenim
que lluitar
per no acabar
com ells.
O sigui,
que els sostres
ara s'estan modificant
de salaris
i de condicions.
Que aquí també
estem reculant
amb les condicions.
Estem cedint
condicions, eh?
I això
ho estem notant
tots i totes, eh?
Segur que els que m'escompten,
vosaltres mateixos,
nosaltres,
que els drets,
doncs,
de vegades
els estem cedint.
Qui ha perdut la feina
i entra una mà,
ho sap,
cap a mateixes condicions,
a feina
s'envolupada,
el sou ara és inferior
que el que tenia,
per exemple,
abans amb l'anterior feina.
Exacte.
S'aprofita com si diguéssim
l'avidentesca, eh?
Sí, sí, sí,
que de vegades penses,
ostres,
aquesta crisi
no és per tothom, eh?
No és pel 100%
de la població.
Sí, sí.
perquè ja hi ha un sector
que se n'aprofita.
Doncs aquí també
hi havia un sector
que se n'aprofitava.
Tornant a aquestes zones franques,
podríem dir que
aquestes empreses,
que sovint són multinacionals,
són la llei,
no?
Perquè, clar,
si parlem, per exemple,
de Mèxic, Honduras,
Guatemala,
o, què és notícia,
aquests dies,
o Nicaragua,
n'hi ha algun d'aquests països
on sigui més flagrant
l'incompliment
dels drets laborals?
Bé,
cadascun
amb la seva condició.
Mira,
jo ara estava llegint
tot un estudi
que ens ha fet
un sindicat
que estem col·laborant
amb ells,
a Guatemala,
i posen
allò
amb un gran interrogant,
oportunitat
i desenvolupament.
És realment
la maquina textil
i confecció
una oportunitat
per al desenvolupament
o no, no?
A veure,
quina és la que vulnera més?
M'entens?
O sigui,
possiblement,
en aquests moments,
Nicaragua
sigui el que té
més avantatge sindical,
eh?
Possiblement.
Perquè
el govern
també ho ha proposat
i
han tingut
la complicitat
del govern
els sindicats.
però
jo no m'atreviria
a dir-ho.
Jo ara
no sabria
dir-ho
quins dels països
són els que
vulneren més o menys,
perquè
tots Déu-n'hi-do,
saps?
I més o menys
te dius,
ja està quantificat
la quantitat
de persones que estan
en aquestes maquiles?
Això algú té present?
No,
no sé si algun estudi
de l'OIT
ara no sabria dir-t'ho,
però potser
algun estudi
de l'OIT
sí que ho té
més o menys
comptabilitzat.
El que passa
és que no és fàcil
tampoc, eh?
Perquè
ara
les maquiles
també es diuen
les empreses
golondrines,
saps?
o sigui,
que van i venen
en funció
de la rentabilitat
que tinguin.
O sigui,
ara estan aquí,
demà si veuen
que aquí
comencen a organitzar-se
i començaran
el que deia abans,
a reclamar drets,
doncs llavors
ens agafen
i se'n van
amb una altra.
Sobretot
la part
de Centroamèrica
i Mèxic
i tal,
molt la part
del Pacífic,
més que la part
de l'Atlàntic.
perquè
allà
tenen la sortida
més fàcil.
A veure,
però jo no sé
ara la quantitat
de treballadors
i treballadores
que estarien
en aquests conceptes
de maquiles.
Però ja dic,
a veure,
ha sigut un fallo meu
no connectar-me
a la pàgina
de l'AOIT
per poder-ho averiguar.
Per fer-nos una idea.
Però vaja...
A veure,
que només que n'hi hagués una
ja seria preocupant.
A veure una.
No, no, exacte.
Però això sí que us asseguro
que estan enclavades
a tots els països
de Centroamèrica,
a tots,
a Mèxic,
també.
I, a veure,
comencen a haver-hi també
altres països més avall.
No tant de textil,
possiblement,
sinó de xips
i de components
elèctrics i informàtics.
De tecnologia.
Quin treu benefici
de tot plegat?
La multinacional.
La multinacional
que ho està fent
perquè el govern
li treu un problema,
però no un benefici
pels governs de torn.
O sigui,
treu el problema
que dóna feina
a una colla
de població.
Però no els dona
beneficis
perquè una de les condicionants
de la maquina
precisament
és no pagar impostos.
I com es nodreix
a l'Estat
dels impostos?
Si jo estic
en un estat
i hi ha una empresa
que s'instal·la,
com jo treu
avantatges econòmiques
d'aquella empresa?
Només pels impostos.
Segurament,
a veure,
això és
el que és oficial,
extraoficialment,
possiblement,
els unten
amb aquests governs
perquè n'hi ha alguns
que de corrupció,
Déu-n'hi-do,
també que en tenen,
segurament.
Però això no és oficial.
El que passa
que també és veritat
que quina manera
tenen
de crear
llocs de treball?
Doncs el més fàcil
és que vingui una maquina
i així
ens tinc tranquils
un sector
de la població
tranquil·les
i esgotada.
O sigui,
té el mínim
per menjar,
per res més
i encara amb dificultats,
depèn del número
de famílies
que siguin
a la casa
i amb dificultats,
però així
ens tampoc
no protesten.
Sovint s'ha dit
que darrere
d'aquestes maquines
també hi ha
conegudes marques
que tots tenim en mena.
ara no cal
tampoc dir nous
perquè els hi fem
provisió de clàssic,
que tampoc s'ho mereixen,
però en qualsevol cas
pot ser.
És a dir,
darrere,
diguem-ne,
el producte final
va parar,
el podem comprar
per aquí, no?
Sí, sí.
A veure,
ens hem centrat
a Centroamèrica
perquè les fotografies
eren de Centroamèrica,
però tots recordarem
ara al novembre
una fàbrica textil
de Bangladesh
que van morir
cent i pico
de treballadors
i treballadores
amb un incendi brutal.
a veure,
bàsicament,
allà
hi havia
treballant
també,
no?,
perquè també
és el mateix plantejament,
dones joves.
com podem incidir
i amb quines marques?
No és fàcil,
no és fàcil,
vull dir,
però potser
haurem d'anar
plantejant-nos
on comprem la roba
i averiguant
per internet,
que ara hi ha
molta gent
a internet,
anant averiguant
aquella marca
on t'ha fabricat
aquell producte
i,
perquè mira,
això pot ser
un entreteniment
d'una estoneta,
anar seguint el fil.
a veure,
hi ha marques
multinacionals
que estan a darrere
que subcontracten
unes altres marques
i que subcontracten
unes altres marques
per la fabricació.
Això no és fàcil,
però de vegades
també pot ser,
i perdoneu-me la frivolitat,
un divertimento,
però amb totes
les cometes
que vulgueu posar-hi,
no?,
d'anar averiguant.
Dir unes marques
és com a molt difícil,
perquè potser
aquella marca
fabrica els pantalons
en un lloc,
les samarretes
en un altre,
entens?
De tota manera,
no cal dir-ne,
perquè de fet,
ja tothom
les sent ben.
Sí, exacte,
vull dir,
tampoc no descobriríem
la soparall.
Mercè,
Mercè Campavedal,
la directora
de la Fundació
del Pau i Solidaritat
de Comissions Obreres,
l'enhorabona
per aquesta iniciativa,
la podem veure
que és a Tarragona,
recordem l'exposició
Maquiles,
l'esclavitud laboral
del segle XXI
fins al proper dia 20 de gener
a l'espai QS,
Sant Antoni Meix Claret,
aquí a Tarragona,
per tant,
la podeu encara veure
uns quants dies
i avui en volíem parlar
del darrere fons,
del callar darrere
d'aquestes maquiles
que bé,
si el nom us sonava,
doncs ja sabeu,
teniu molta més informació.
Mercè,
gràcies.
Moltíssimes gràcies
i penseu que el treball decent,
el treball digne,
és el que lluitarà
contra la pobresa,
en el món i aquí.
Ens quedem amb aquest missatge.
Gràcies,
una forta abraçada.
Gràcies,
igualment.