I acabarem aquesta hora del matí de Tarragona Ràdio,
20 minutets fins a la 1, parlant de cinema.
La tenim acabada de tornar, home, ja fa uns dies, eh?
Del Festival de Sant Sebastià, d'aquesta nova edició del Festival de Donosti,
Esther Ferrer. Bon dia.
Bon dia i bona hora.
Ja s'està transformant l'Esther en la nostra enviada especial,
perquè té un munt d'anys, no?
Ara pensava que m'hauríeu d'enviar a Venècia, ja, eh?
Ostres, jo vindria amb tu, però, eh?
Fem-ho recol la maleta.
Però jo dubto que fos tan interessant com...
Són molt més complicats aquests festivals.
Després ja ho diré.
El tema és que Sant Sebastià és un festival fàcil d'accedir,
i això per mi és un gran valor.
I ara he vingut, a més a més, amb uns números,
una mica per qualificar aquests dies en què jo he estat allà.
Ah, sí? Comença amb nombres, amb xifres, vinga.
I un fa referència, això que t'acabo de dir, no?
Quatre dies, 17 pel·lícules,
una nota mitja, penso jo, de notable,
una organització de festival, 10.
Sí.
10, absolut i rotund,
i una ciutat, una Donosti,
un Sant Sebastià,
una vellaç o el que tu vulguis,
que és un 11.
Perquè de normal és una ciutat molt acollidora,
molt agradable, però aquests dies van ser
tothom m'ho deia.
Ui, però és que fa un temps,
és que fa un temps d'anar a la platja.
Més que altres anys, Ester.
Sí.
Jo sempre he acabat amb alguna gabardina,
amb alguna cosa així,
perquè, ostres, quin fred ja s'ha girat
anant a comprar unes mitxes d'urgències, no?
I no, van ser uns dies increïbles, de bons.
Ja dic, per anar a la platja,
cosa que jo no penso fer quan tinc les pel·lícules.
Home, deixem pel·lícules en quatre dies.
Déu-n'hi-do, eh?
Però és el que s'ha de fer és el que toca.
No hi ha cap suspens, en tot cas,
en aquesta edició del festival.
No hi ha cap suspens, ja t'ho diré,
perquè hi ha uns acords i uns desacords.
I potser un suspens aniria per aquí, eh?
Val.
Per un desacord concret que jo personalment tinc.
Aquesta és la 61ena edició del festival,
Déu-n'hi-do, eh?
Sí.
És un festival superconsolidat.
I ara el que et diré és el palmarès rapidet,
que, a més a més, és un palmarès que està molt repartit
perquè no hi ha cap pel·lícula que tingui més de dos premis.
O sigui, no és allò de dir que m'ho emporto tot.
No, molt repartidet, eh?
Llavors, la conxa és a Pelo Malo,
la conxa de la millor pel·lícula,
la conxa d'or,
el Premi Especial del Jurat, Herida,
la conxa de Plat, el millor director,
Fernando M. Vique,
Jim Roat, Ben, el millor actor,
Miriam Álvarez, la millor actriu espanyola
i novella i excel·lent,
el Gran Premi del Jurat,
pel guió de
Quador C,
de Bertrand Tavernier,
i el Premi de la millor fotografia
de Pau Esteve.
Cada vegada tenim uns tècnics aquí a Catalunya
més joves i més brutals
en so, en fotografia,
perquè dèiem directors,
però surten unes generacions de tècnics
i aquí vull fer èmfasi
perquè la fotografia,
el Premi de la fotografia,
em sembla un dels més merescuts.
Ah, quina pel·lícula era?
Doncs a Caníbal.
Una pel·lícula complexa,
extraordinària,
que pobreta només ha tingut,
i aquest seria un desacord,
també,
aquest reconeixement.
Aleshores,
dir primer
que possiblement
en aquesta secció oficial
hi havia com a dues lligues,
no?
I jugaven els de primera
i els de segona.
Sí.
I aleshores,
dues pel·lícules
que precisament jo considero
que eren de segona,
com Pelo Malo,
o com
al Club del Sàndwich,
doncs
que són oportunitats
a joves directors
i que em sembla genial
que en una secció oficial
això hi sigui,
però que se li doni el premi
a 20 altres valors,
això ja em sembla més
més criticable,
no?
Ho haguessis separat en dos,
potser?
Sí.
Hauries fet dues lligues?
No,
a veure,
eren pel·lícules que podien estar
doncs als nous realitzadors,
per exemple,
no?
No,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
Estaven a la secció oficial
i això penso que per ells
ja és un premi,
però a més a més
donar una conixa
a una pel·lícula
com Pelo Malo,
doncs mira,
jo ho poso en qüestió,
així com l'any passat
estàvem tots molt d'acord
amb el premi
que era d'Anse la Maison,
doncs en guany
jo penso que a més
d'un crític
no solament jo
no ho he vist clar,
això pot ser que les grans pel·lis
o les pel·lis
de directors consolidats,
les consolidades,
les de la primera lliga
no estaven a l'alçada
o no?
Jo penso que sí
que estaven a l'alçada
n'hi havia una
que estava a les Quinieles
que era aquesta precisament
Cuador C
però,
Cuador C
però comentàvem
amb altres companys
així en entrepasses
i aquestes coses
que vas anant fent crítica
pel carrer,
no?
Que possiblement
és molt difícil
que en aquests festivals
s'acabi premiant
una comèdia.
Ah,
Cuador C
era una comèdia.
Sí,
no ho sé,
jo hauria de fer,
hauria d'haver fet una recerca,
però allò de memòria,
de memòria,
no tenim comèdies,
però que això passi als Òscars
que a vegades s'ha criticat
d'oix que sempre
que surt un personatge
una mica
remaquillat
i problemàtic
sempre li donen el premi.
Sí, sí.
Que passi als Òscars val,
però que passi a Sant Celestian.
Bé,
també és cert
que jo penso que aquí
la llibertat del jurat
és gran, eh?
Perquè quan es va donar
el premi a Los Passos Dobles
de l'Isaac i la Cuesta
era una pel·lícula
d'una complexitat
que
no devien entendre
quatre
i també va ser criticat.
Després hi ha hagut,
bueno,
doncs la Maison
que era una pel·lícula
molt correcta
que podia entendre tothom,
que tenia moltes lectures,
tothom hi va estar d'acord
i en guany
tornem a estar una mica en desacord.
És la història
bàsicament d'un nen
que viu en un suborbi
de Venezuela
que té una vida molt dura,
vull dir,
són temes que hem vist
i que la seva gran il·lusió
a la vida
és tenir el pèl
estirat en lloc de rissat
per fer-se una foto
pel col·le.
I aquesta és la història
i no hi ha més que això,
el que hi ha és
doncs visualment
molta documentació
sobre quina és la vida
en un suborbi.
Però bé,
diríem que és un tema
que hem vist
i que no està especialment
ben narrat
ni ben descrit,
però a vegades són aquells temes
que dius
que si no li donem un premi
sembla que no som sensibles,
no?
Jo penso que va una mica
per què.
Bé,
això seria
un dels desacords meus,
però primer pensava
que ja l'he dit el primer
i la veritat
és que havia de començar
pels acords,
no?
Que s'ha de començar
sempre a pagar.
És que no vols ja molts.
El premi d'on
es té la Carmen Maura
és un 10.
És una dona
que necessita
aquest reconeixement,
és la primera actriu espanyola
que se li dona
i se li havia de donar,
penso jo.
Ah, no li havia donat mai?
No, a cap actriu espanyola no.
És sorprenent, eh?
Sí.
Sí, sí.
I pensa que
enguany no,
perquè la crisi es deu notar,
però als altres anys
hi havia tres premis d'onòstia.
Enguany només n'hi ha hagut un,
hi ha dos,
una la Carmen Maura
i l'altra el Hugh Jackman.
i ja et dic
que és la primera actriu espanyola.
Deuen que pensar
que apareixeu de donar premis
i estan als Goya,
per donar-les a les nacionals.
Ella no s'ho podia ni creure,
de veritat,
estava emocionadíssima
i suposo que ha estat per ella
una il·lusió molt gran
i jo penso que
que et reconeguin a Sant Sebastià
per una actriu
o un actor espanyol
doncs és una cosa important,
a part dels Goya,
de veritat,
perquè aquell festival
té una solera
i un caliu,
sobretot també del públic
i que és important,
és molt important pels actors.
El gran, el gran, el gran en cert
però que ja ve premiada
d'altres llocs
és la pel·lícula
Like Father, Like Son
com de tal pare a tal fill
o de tal pal o tal estilla
seria de Coreeda,
de Irocaso Coreeda.
Aquesta pel·lícula ja ve premiada
d'altres festivals
amb els free press
i amb els premis del públic.
Aquest és el gran director japonès
penso jo en aquest moment
que parla d'això
que després també us tornaré a explicar
que és l'afiliació.
Què passa quan cries un fill
a la teva imatge
i als sis anys
van i et diuen
amb una trucada telefònica
que no és teu.
Que te l'han canviat.
Això és un dels temes
que recorrega
la biologia
o realment
la criança,
l'educació,
el viure,
l'estar,
el conviure.
És aquest gran dilema
que Coreeda aquí
no deixa obert
com moltes vegades
sinó que es resol
d'una manera molt contundent
i que a mi m'agrada
que ho faci.
Bé, a Spielberg
ja li ha volgut comprar els drets
i li sortirà
a Spielberg
diguem-ho fora de micro
un xurro.
Per què?
Perquè Spielberg
no sap fer aquestes coses.
Que sap fer Coreeda.
És massa sensible.
Exacte.
I Coreeda
és d'una mesura
increïble.
Per explicar aquests temes
és que pots caure
plorar tota l'estona
si vols.
En canvi,
Coreeda
això no ho permet.
Perquè és una altra manera
de narrar.
Estic molt contenta
de la fotografia
de Pau Esteve
ja ho he dit
per Caníbal
és una pel·lícula
pintada.
O sigui,
el director de fotografia
és qui fa els quadres
en una pel·lícula.
I només
hi ha el cartell
anunciador
és un quadre
extraordinari
que val la pena.
Jo buscava
si em trobava
algun que em poguessin
donar en alguna botiga
i no ho vaig aconseguir.
Si hagués estat
fins a l'últim dia
algú m'hauria dit
va,
doncs va,
pren-lo,
però com que estava
en ple festival
no em van deixar.
Pau Esteve
Estic intentant
fer un Google
a veure si...
No surt gaire
per Google
no, no, no.
Però si busques
el cartell de Caníbal
veuràs que és
una fotografia
extraordinària.
Caníbal
és un senyor
que té una desviació
que és un assassí
en sèrie
que no en té prou
a matar
les seves víctimes
evidentment
sinó que se les menja.
Se les menja.
Però és una pel·lícula
narrada
amb un pols molt ferm
molt seriosa
que no cau
en el gore
en cap moment
però que es tremeix
molt sovint
i que acaba
amb un interrogant
i amb una culpa
com un piano
que és aquelles coses
que dius
ostres,
ara me queda
la imatge final
de l'Antonio de la Torre
per uns quants dies,
no?
L'assassí.
Bé,
i l'altre...
Ai!
Ai!
Ara,
després tardes dies,
eh,
menjar bistec?
Ja t'ho dic.
Ai, per favor, eh?
Sí, sí, sí,
tardes algun dia
menjar bistec
perquè la cosa
et deixa impressionada
la pel·lícula.
i també molt d'acord
amb el Premi del Jurat
per la herida
que és una història
sobre la malaltia mental
i el trastorn bipolar
que és molt difícil
d'abordar
i que és un tema
que penso que
en el que tots plegats
hem de ser
molt, molt sensibles.
l'altre acord
absolut
Esquadre Cé,
que és aquesta comèdia
que jo fins i tot,
o sigui,
aquí estic d'acord
amb el premi
al guió,
però jo
possiblement
li hauria donat
fins i tot
la concha
i m'hauria atrevit
no a premiar
una comèdia.
Una comèdia
trepidant,
ràpida,
àgil,
intel·ligent
que parla
de política
i que parla
bàsicament
de la història
viscuda
per un assessor
d'un primer ministre francès
que després
en va fer un còmic
i sobre aquest còmic
s'ha fet la pel·lícula.
I bàsicament
és un xicot brillant
que el lloguen
al Ministeri d'Exteriors
per fer-li
els discursos
al primer ministre.
i aquí
les seves peripècies
consensuant
temes
canviant
cinquanta mil
vegades
una frase
i entre tot això
què hi ha darrere
de la gran política
entre cometes.
Divertida
a matar.
Temes d'aquests
els hem vist
en comèdia britànica.
Estem més acostumats.
Estaríem
al primer ministre.
Exactament.
No els hem vist
en comèdia
normalment
però sí
en sèrie.
En sèrie.
La ficció
nord-americana
estén plegats
però francesa
francesa
francesa
vull dir que es nota molt
que és una manufatura francesa
però que es nota molt.
Sí però
és igual
pot ser universal.
Podria haver estat
britànica
perfectament
la pel·lícula
no precisament
i jo et diria
que això
que els actors
a més a més
són extraordinaris
i que fan brillar
la pel·lícula
i per mi
una de les coses bones
també és que
és una pel·lícula
signada per Bertrand Travernier
que és un
vell lluitador
del cinema francès
que s'ha fet
tota mena de pel·lícules
perquè ha fet pel·lícules
sobre adopció
sobre la guerra
la primera guerra mundial
la vida i la demà
salvo conducto
són títols que tothom recorda
i que no tenen res a veure
amb la comèdia
però ell
quan es posa amb el que sigui
doncs hi posa
i ho fa bé
ja ho he dit
però ara diré
els desacords
els repetiré
el desacord absolut
amb la conxa d'or
amb el premi
d'un hòstia masculí
mig mig
el Jim Bradburn
està molt bé
a la Weekend
la Weekend
és una història
d'una parella
tots dos anglesos
que se'n van a París
a recordar
a intentar salvar
el seu matrimoni
són aquelles coses
que ja d'entrada
estan condemnades
al fracàs
però al final
acaben
subvertint una mica
una sèrie de normes
i s'ho acaben passant bé
i diuen
no sé com
potser sí que al final
ho aconseguiran
tornen una mica
a la joventut
és una pel·lícula
que fa un homenatge a Godard
que d'alguna manera
per una generació
la del 68
pot ser una pel·lícula
que els arribi moltíssim
i que els agradi molt
és molt divertida
també és una comèdia
i sobte
dos comèdies
a la secció oficial
després tindríem
Les decepcions
una pel·lícula
que ve com a perles
que és Fruitvale Station
que parla d'un assassiner
d'un negre
per policies americans
vull dir
la típica història
aquesta
jo penso
molt sobrevalorada
clar
és una història real
i no te la pots carregar
perquè realment
existeix aquest prejudici
i si s'enganxa
amb un negre
mig sospitós
amb un tren
que té uns antecedents
doncs és molt fàcil
que acabi pringant
que diuen ells
però jo penso
que com per estar
perles
una mica massa
unes punxades
de François Di Perón
i d'Eto Megoyen
amb Dèvils Not
i l'altre
amb La meva ànima
curada per tu
un títol molt llarg
que poètic
que no ho dic en francès
perquè em gostaria
però és poètic també
així traduït
que n'esperàvem molt més
en quin sentit
van de cebre
n'esperàvem molt més
esperàvem una història
més potent
tant en un cas
com l'altre
i es van quedar
molt a mitges
però escolta
estic veient molt
de cinema francès
sí
però és que això passa
molt a Sant Sebasti
molt
sí sí
de normal
és així
sorpreses
tu em deies
i recomanacions
l'Esther
ja l'ha deixat
de caure alguna
de dir
oh aquesta aquesta
però
Gravity
Gravity
jo dic
a veure
anem a veure
un producte de consum
Sandra Bullock
i George Clooney
Sandra Bullock
Sandra Bullock
però George Clooney
i Sandra Bullock
i George Clooney
com casa això
doncs perduts a l'espai
sense solució
de trobar-se
pràcticament
és una dona
una tècnica
s'ha de dir primer
però
que és una pel·lícula
dels germans
de pare i fill
Cuarón
d'Alfonso Cuarón
i de Jonás Cuarón
que es veu
que els directors
els hi posen
molt Jonás
als seus fills
perquè també hi ha
un Jonás Trueba
que és fill
del Fernando Trueba
bé
i aleshores
sí
és una dada
és una dada
l'Ester a les nits
van anar tant
és una dada
un altre Jonás
un altre Jonás
deu ser per una pel·lícula
d'aquella pel·lícula
d'Aljonás
que compliràs 20 anys
que segurament
no t'estranyes
ho s'hi ha marcat
bé
aleshores
Gravity
és una pel·lícula
és la primera pel·lícula
que jo et diria
que no
al meu gust
que jo justifico
al 100%
que sigui una pel·lícula
que s'hagi de fer en 3D
i que no es pugui veure a casa
i que s'hagi d'anar
a un cinema
que tingui una pantalla
gegant
i que t'has de posar
les ulleres
no per això és tu
ni només
per tota la pel·lícula
no
no perquè és una pel·lícula
que bàsicament
i aquí està la gràcia
del tema
imagina't aguantar
90 minuts
veient una senyora
que dóna tombs
per l'espai perduda
però
bàsicament
molt més temps
per l'espai
literal
perquè s'ha deixat anar
de la càpsula
on estava lligada
que no pas
a dintre d'una càpsula
o sigui que
és
una història
d'una dona
totalment a la deriva
literal
i físicament
i una dona
que al final
jo també penso
que és un homenatge
a les dones
les dones
se'n surten amb tot
amb tot
per a l'ajuda
a George Clooney
o no?
no ben bé
però no podem dir més
en tot cas
me deixes més tranquil
de saber que Sandra
vol que està tota l'estona
dins d'una d'una escafandra
jo que no soc gens fan d'ella
porta el vestit
no no no
efectivament
ni a l'un
ni a l'altre
gaire gaire
la cara
no se'ls veu
no
això és una cosa
que s'ha de precisar
Gravity
Bé
Gravity
s'estrenarà de seguida
s'ha de veure
i és de crispeta
deies
és de crispeta
però jo crec
no sé si se les menjaran
se les compraran
però no se les menjaran
saps per què?
perquè és com el Dragon Can
comença
i no pots parar
amb aquest argument
sí
amb aquest argument
això tota l'estona
ai que xulo
per tant
va sorprendre tothom
tota la crítica
els va felicitar
ells van sortir
molt contents
algú els va comparar
a 2001
ells van dir
que per favor
que no
que no arribaven
però Déu-n'hi-do
el que hem fet
aquesta parella
molt bé
molt bé
molt bé
Gravity
i després
una que possiblement
no veurem
que és una pel·lícula
que es diu
Glòria
que era un premi
en construcció
de l'any passat
que són aquella secció
que la gent porta
pel·lícules
que no estan acabades
i a qui li donen
el premi
l'acaba
doncs aquest
la va acabar
i a més a més
el Sebastián
Lélio
li han premiat
doncs
posant-la
a la secció oficial
una història brutal
de la síndrome
del niu 8
d'una dona
de gairebé 60 anys
que busca la felicitat
divorciada
amb una actriu
extraordinària
que acaba
amb la cançó
Glòria
desmalenant-se
amb aquella marxa
del Glòria
fixa't que la canto
i tot
aquest és un altre
de les sorprises
positives
sí
Glòria
molt molt
i després
hem vist unes línies
unes línies
cada any
apareixen
temes
que se repeteixen
una és
el doble
que apareix a la mirada
de l'amor
amb Annette Bening
i Ed Harris
extraordinaris
aquesta era fora de concurs
per això no n'he parlat
de si
si s'havia de premiar o no
perquè
és
bueno
és una comèdia romàntica
diria jo
molt bonica
molt ben deixada
amb una gran actuació
repeteixo
tant de l'Annette Bening
com d'Ed Harris
i és d'una dona
que en viuda
d'un home
el que estima
bojament
i al cap
d'un cert temps
es troba un dia
en un lloc
on passejava sempre
amb el seu marit
amb un home
exactament igual
ah sí
sí
llavors
clar
aquí és la història
que tu pateixes
i per què no li diu
que és igual
que el seu home
en tota la pel·lícula
però
és una història
que es porta molt bé
i que hi ha dos grans actors
i que hi ha uns espais
molt bonics
i que
també bastant generacional
jo diria de 50
per arribar
però que s'ho passaran molt bé
recordem el títol
La mirada de l'amor
per tant hem dit
La mirada de l'amor
hem dit Gravity
i hem dit
Like Father, Like Son
i qui s'estrena
de tal pare a tal fill
Cannibal també
Cannibal
indispensable
indispensable
una pel·lícula molt estrenidora
Glòria
exactament
Enemy
de Denis Villeneuve
que aquest és el director d'Incendies
una pel·lícula terrible
que vam veure a la vuit i mig
ja fa uns quants anys
quan es va estrenar
i que explica la història
que encapçala el repartiment
Jack Willenhall
també d'un home
que un dia
veient una pel·lícula
descobreix
que hi ha un home
exactament igual
que ell
allí actuant
però això és la línia
aquesta que deies
de temàtica dels dobles
hi ha la temàtica dels fills
i la temàtica dels dobles
i a partir d'aquí
aquest home
comença una recerca
de qui és aquesta altra persona
i a partir d'aquí
aquell joc
de qui ets tu
qui soc jo
la identitat
i una pel·lícula
que acaba
amb l'interrogant
més gros
que he vist
en anys
al cinema
ai
no el pots dir
no
ostres
Esther
ho hem de deixar aquí
que és la una
estic encantada
de veure que tu
que veus tant de cinema
i tot això
encara hi ha pel·lis
que et valores
i que et sorprenen
i que recomano especialment
doncs benvinguda
des de Sant Sebastián
moltíssimes gràcies
moltes gràcies