Avui us presentem una entrevista jo crec que molt especial
i és que tenim aquí reunit a Tarragona
un grup de treball a nivell internacional
treballant el que és el projecte europeu EPOGENDER.
Es tracta de veure com s'està implementant
l'Ordre de Protecció Europea
en els diferents estats de la Unió Europea.
Com us dic, forma part d'un grup de treball
en què hi col·labora, entre altres universitats europees,
també la Universitat Rovira i Virgili.
Volem conèixer exactament què fan aquest grup de treball
i en fer aprofitar la seva visita
perquè ens expliquin com està la situació a nivell europeu.
Ens acompanyen diferents membres
de la comunitat universitària.
Per exemple, la doctora Teresa Freixas,
ella és catedràtica de Dret Constitucional
a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Doctora Freixas, bon dia.
Hola, bon dia.
Ens acompanya des de la Universitat d'Estatín, a Polònia,
la doctor Pasquale Policastro.
Doctor Policastro, bon dia.
També de la mateixa Universitat Polonesa,
la doctora Bogna Batinska, bon dia.
Hola.
I ens serveix d'enllaç i de mestre de cerimònies
la part tarragonina de la Universitat Rovira i Virgili,
la professora de Dret Constitucional, Laura Román.
Laura, bon dia.
Hola, bon dia.
Ens has portat aquests convidats, home, al tema Subal,
fer una reunió, hem vingut aquí a Tarragona,
per tractar aquest tema.
Explica'ns què és aquest projecte europeu, EPO GENDAR.
Haig de dir que em sento especialment orgullosa d'aquest projecte
per diferents motius, hi ha molts, però especialment dos.
Un és per la companyia que tenim en aquest grup,
és un grup de treball de recerca que està finançada per la Unió Europea
i en el que comptem amb quatre socis.
En aquest estudi només ens falta un, que no hem pogut venir,
però comptem amb la col·laboració i direcció científica
de la Universitat Autònoma de Barcelona,
amb la Universitat Estetina de Polònia,
i comptem també amb la col·laboració d'una associació de jutges de Bulgària,
que són les que no hem pogut venir,
a banda de la nostra universitat,
que en aquest cas és qui coordina el projecte.
Però, a banda, estic orgullosa i podria dir que inclús entusiasmada
pel tema que ens ocupa, perquè ens dediquem
o pretenem dedicar-nos durant dos anys
a mirar la millor manera d'implementar,
per tant, de fer eficaç,
una directiva que es coneix com la directiva
de l'Ordre de Protecció Europea
en l'àmbit de la violència de gènere.
Doctora Freixas, especifici'ns més.
Què diu aquesta Ordre de Protecció Europea?
Que únicament, pel que ja dieu, era una pregunta que tenia,
et refereix a la violència de gènere?
Bé, anem a veure. Aquí podríem fer dues apreciacions importants.
Una, la directiva és una directiva de protecció a tot tipus de víctimes,
però fa referència específica a les víctimes de violència de gènere.
Per tant, té un àmbit molt concret d'aplicació
per a aquest tipus de víctimes,
que no és exactament idèntic al que podríem pensar
per a altres tipus de víctimes.
Per exemple, víctimes d'assassinats, víctimes de terrorisme,
víctimes fins i tot d'accidents de tràfic.
I la directiva es va adoptar l'any 2011
i té plaç de transposició,
és a dir, té el plaç que tots els estats membres de la Unió Europea
han d'adaptar la seva legislació
com a màxim a finals de l'any 2015.
Recordem que, per el poc que jo recordo,
una directiva de la Unió Europea
vol dir un final on s'ha d'arribar
i llavors cada estat fa la seva legislació
o pren les seves mesures per arribar allà.
Això és, adapta la seva legislació interna
en base als objectius que li marca la directiva,
les finalitats,
i li dona un plaç de transposició.
I això ha d'estar a finals de 2015.
Nosaltres tenim aquest projecte per dos anys,
l'any 13 i l'any 14,
perquè el que volem és proporcionar indicadors
que permetin una transposició harmonitzada
la millor possible en els 27 estats membres.
És a dir, que som persones de tres estats,
però la finalitat és estendre
tot aquest àmbit de recerca que nosaltres farem
i les conclusions en els 27 estats membres.
Per què és important aquesta directiva?
En exercici de la lliure circulació
que tenim tots com a ciutadans europeus,
ja sigui per motius de treball,
per motius familiars, de turisme, fins i tot,
ens movem pels diferents estats.
Les víctimes de violència de gènere,
cada una en el seu estat,
pot tenir una ordre de protecció
que li dona un jutge.
Però aquestes ordres de protecció
tenen una vigència en principi territorial,
és a dir, dintre de l'estat d'origen de la persona.
Estem parlant de les ordres, ho dic,
per popularitzar-ho, d'allunyament.
Aquest és un aspecte de l'ordre de protecció.
L'ordre de protecció pot consistir en un allunyament,
pot existir en què la persona agressora
li col·loquin un mecanisme electrònic
de control de posició a través del GPS.
Estem parlant de que, diguem-ne,
s'obligui a residir en un lloc determinat
a la persona agressora,
perquè no es mogui d'allí.
És a dir, això és diferent.
Cada país té un cert nivell de protecció
per a les víctimes, diguem-ne, seves del seu país.
Passa que el problema és tant que quan traspasses de país...
Clar, quan passes la frontera,
què passa amb la protecció que t'han donat en el teu país?
Doncs no està gens de clar què és el que passa.
Aquesta directiva el que permet
és que es creï una xarxa de magistrats
a nivell internacional que estiguin en contacte
i que quan una víctima que té una ordre de protecció
es vol moure, li digui al seu jutge
«Miri, m'he n'haig d'anar aquí d'Espanya,
m'he n'haig d'anar a Bulgària.
Pot vostè donar-me una ordre europea de protecció?»
El jutge llavors transmetrà al seu partner de Bulgària
«Miri, aquí arribarà aquesta persona que té una ordre de protecció
i vostè li haurà de donar la protecció que mana l'ordre europea.»
Aquesta connexió, que a més sembla lògica,
perquè diu que si estem sota un espai europeu
hauríem d'estar també a nivell legislatiu connectats.
Existeixen altres àmbits jurídics?
Ara estem parlant de protecció contra la violència de gènere,
molt concret, però existeix aquesta posada en comú
aquesta xarxa en altres àmbits?
Hi ha un precedent important,
que és l'anomenat ordre de detenció europea,
que a més és un mecanisme que ha funcionat molt bé
en els darrers anys i ara s'intenta avançar en aquest àmbit.
Possiblement aquest àmbit presentarà algun obstacle afegit
perquè és veritat que la coordinació entre òrgans judicials
de diferents estats membres és complicada,
si ja ho és dins del mateix territori,
i sobretot perquè en determinats estats membres
a vegades no són els òrgans judicials els que acorden les mesures de protecció,
sinó que intervenen altres òrgans de tipus administratiu
o d'unes altres instàncies.
Per tant, la idea del nostre estudi és primer saber
què és el que succeeix en els 27 estats membres,
qui és l'autoritat que acorda la mesura de protecció,
quines en concret són les mesures de protecció,
i a partir d'aquí fer un estudi transversal
i veure quines són les diferències
i quines són les semblances
i quins són els obstacles
que es poden plantejar a l'hora de transposar la directiva.
Doncs anem a altres països,
ara volem conèixer el cas de Polònia,
perquè a mi em crida l'atenció
que esteu treballant en aquest tema
a tres estats, a Polònia, a Bulgària,
i en aquest cas Catalunya, no?
Anem a conèixer el cas de Polònia,
la Bogna Batinska parla només en alemany,
intentarem fer-nos-ho com puguem,
però ens agradaria que ens expliqués
quina és la situació pel que fa
a aquesta protecció
en contra de la violència de gènere a Polònia.
A Bulgna, wie funktioniert das in Polen?
Diese Schutzungs...
Wie sagt das, man?
Diese Schutzmittel.
Schutzmittel.
Wir haben in Polen
ein besonderes Schutzmittel,
das heißt blaue karte,
das heißt angefangen
anfang neunziger Jahre,
anfang neunziger Jahre,
und das war erst mal ein projekt
der nur ein region betreffen hat,
ganz klein,
und man hat nicht damit gerechnet
dass das sehr wirksam wird.
Also das war efectiv,
das hat man festgestellt
und danach ist das für ganze Polen gültig.
Ens explicava que a Polònia
hi ha un sistema de protecció especial
que es diu Carta Blava,
així l'anomenen,
i que el van començar a fer funcionar
a començaments dels anys 90,
però només com a projecte
d'una petita regió de Polònia.
Sembla que l'experiència va ser positiva,
vam veure que era efectiu
i a partir d'aquí es va aplicar a tota Polònia.
Und das sieht so aus,
dass bei Gewalt gegen Frauen,
bei häuslicher Gewalt,
wenn Polizei alarmiert ist,
die kommen
und die können
so eine blaue Karte ausstellen.
Die Karte hat zwei Seiten,
zwei Teile,
und der eine Teil beschreibt,
was passiert ist.
Das kann auch manchmal so sein,
dass die Frauen informiert Polizei
ohne einen Vorfall,
ohne dass sie gerade zum Beispiel
geschlagen wird.
Aber auf jeden Fall,
das kann man bei einem Vorfall machen
und dann die Polizei schreibt,
wie das gelaufen ist,
was ist passiert und so weiter.
Und der zweite Teil
zwingt Polizisten dazu,
dass er während sieben Tagen
um die Familie fragt,
beim Nachbarn,
in der Umgebung,
dass er das,
das wird einfach weiter
verfolgt.
Sehr oft passiert,
dass Männer zwingen,
die Frauenanklage
oder die Information
von Polizei zurückzunehmen.
Und dann die Frau meldet sich
und sagt,
ach, das war nichts,
ich habe übertrieben,
er hat mich nicht geschlagen,
nein, nein,
ich bin gegen die Tür gefallen
und so weiter.
Und dieser Teil 2
zwingt Polizei,
egal was die Frau danach sagt,
das ernst zu betrachten.
Und das ist ein Mittel,
der in ganz realer Art und Weise,
helfen kann eine Frau.
Aquest sistema,
la carta blava,
consisteix en que,
quan hi ha qualsevol senyal
de violència domèstica,
s'avisa la policia
i la policia va cap allà
i apareix.
I llavors redacten
el que s'anomena
la carta blava.
És una mena d'informe
que consta de dues parts.
Una part és únicament descriptiva,
en què la persona
denunciant explica
el que ha passat.
a vegades es pot fer
o sovint es pot fer
aquesta denúncia
fins i tot
sense que hi hagi hagut
ja una agressió,
només al començament
quan es detecta
que hi ha
una intenció
o algun símptoma
de violència.
Aquesta és la primera part.
I després,
en aquesta carta blava,
hi ha una segona part
en què la policia
pregunta
a l'entorn més immediat
de la família,
doncs altres familiars,
propers, veïns,
d'aquesta manera
es fa un seguiment
del cas més profund.
És important
aquesta segona part
perquè sembla
que s'han donat
molts casos
en què les dones
coaccionades
més tard
canvien la seva declaració,
minimitzen els fets,
diuen que potser
havien exigerat
i que en realitat
no hi havia hagut
violència de gènere,
se'n desdiuen
de la seva declaració inicial.
Però clar,
si en el dia
d'aquesta declaració inicial
la policia
també té la segona part
de la carta,
en què l'entorn familiar
confirma
tota la primera denúncia,
doncs aquests altres testimonis,
si confirmen els fets,
serveixen per contrastar,
per donar pes
a la primera denúncia,
tot i que després
la víctima
se n'hagi desdit.
Dí que,
Anés,
Heffen.
I crec que és veritat
per això,
perquè quan la policia
veu
i la policia
veu
i la policia
veu
i la policia
veu
i la cosa
discreta
i la pregunta
com es va
per exemple
la família,
és no tan einfach
per un man

menys
molt important.
Justament aquest sistema
serveix també
com a sistema
dissuasori,
ja que si una
pare de família
sap que la policia
l'està investigant,
que farà preguntes
sobre ell,
doncs això ja serà
prou motiu
perquè no torni
a donar-se
una repetida situació
de violència
de gènere.
Blau

és no una cosa
que una cosa
una cosa
que no es pot
anar a la policia
i anar
a la policia.
És un procés.
La carta blau
a Més
té associat
un telèfon
d'atenció
directa,
una línia
directa
de telèfon
en què la víctima
pot rebre
assistència
psicològica,
jurídica
i també pedagògica.
Per tant,
no es tracta
només
d'una ajuda
momentània
d'ara i aquí,
sinó també
de cara al futur.
No es tracta
de posar
una denúncia
al dia puntual
que hi ha
un acte
de violència,
sinó
de fer fins i tot
la denúncia
preventivament
i després
fer-ne un seguiment
a llarg procés,
a llarg termini.
Però
jo crec que
és molt
costós,
no pèl·lig.
No ho sé
com les costes
van dir.
Però a Polen
pot fer-ho.
Ja,
però
quan m'hi
posen
les costes,
doncs
diré
que
molt
més
més
menys
que
no
és
que
no
s'acosta
en Brinkt.
Ens aclarirà
més coses
el doctor
Pasquale Policastro,
també de Polònia.
Béos dies
de nou.
Béos dies.
El problema
del gasto
és que
quan
té
una
verdadera
violació
dels drets,
un accident
de família,
el gasto
és increïble
perquè
tota
una
comunitat
familiar
es rompe.
Tenim
gastos
en
els
próximos
50,
60,
a 70 anys.
Tenim
grans
gastos
socials
perquè
si
un sistema
como
aquest
de
prevenció
atenta
que
te permet
de
resolver
les
coses
como
persones,
això és
un
avantatge
social
molt
important
per
la
família,
per
els
nens.
Sí,
però
doctor
Policastro,
el
Estado,
en este
caso
Polònia,
téne
que
tenir
la
sensibilitat
per
destinar
molts
recursos,
aquí ve
molts
recursos
econòmics,
a un
programa
de
prevenció,
el problema
és això,
que
quan
fui
un
estudiante
de
Derecho,
molt,
molt
temps
d'està,
una
qüestió
importante
foi
que
debem
buscar
en el
Derecho
de
Família
intervencions
alternativas
al
Derecho.
No
se
puede
sempre
hacer
con
el
Derecho
una
cosa
como
punir,
castigar,
como
meter
una
família
en
una
situació
que
todo
el
ve,
com ha
dicho
la
Bacinska,
cuál
és la
situació
difícil.
Això
no és
un
gasto.
Pense
a un
marx
social
en el
que
els
nens
devienen
persones
que
refuten
que
no
es
en la
societat.
Por
què?
Tien
una
família
difícil.
Esto
va
a
ser
el
verdadero
gasto.
No
el
verdadero
gasto
del
teléfono
directo
donde
los
psicólogos
y juristas
responden.
Son
gastos
no
grandes.
Nosotros
queremos
cuando
hablamos
en Europa
proteger
los
derechos
fundamentales
de todos.
No
es
que
en una
situación
social
garantizamos
una
protección.
Cuando
un
subiecto
se
parte,
va
a un
otro
lugar,
no
tenemos
más
esta
protección.
Estetino
es
cerca
del
confín.
No
puede
ser
que
tenemos
una
protección
en
estetino
y
después
una
pobre
mujer
quiere
trabajar
en
Alemania
para
ganar
un
poquito
más.
Y
la
persona
que
la
molesta
va
en
Alemania.
Por
esto
la
cuestión
es
que
nosotros
decimos
que
tenemos
los
derechos
armonizados,
pero
las
prácticas
verdaderas
que
pueden
proteger
a
personas.
Y la
cuestión
es
también
una
otra,
que
debemos
pensar
que
hoy
la
sociedad
deviene
pluralista.
El
facto
que
viene
nueva
gente,
si
pensamos
a
proteger
como
personas,
a
proteger
a
estas
personas
como
personas,
recibimos
que
estas
personas
pueden
vivir
en
una
sociedad,
pueden
reflexionar
sobre
ellos
mismos,
sobre
su
modo
de
vivir,
de
aportar
al
yo
pienso
que
si
no
reconocimos
a
todas
las
personas
el
mismo
valor,
vamos
siempre
a
tener
situaciones
difíciles.
Si
pensamos
ahora
en
aprender
cura
de
una
persona,
aprender
atención
a
una
persona,
esto
va
a
regresar
a la
sociedad
como
elemento
positivo.
En
un
momento
de
crisis,
los
niños
de
una
familia
difícil,
hoy
es
un
valor,
porque
si
ayudamos
esa
familia
difícil,
estos
niños
pueden
devenir
personas
que
contribuen
a la
solución
de la
crisis.
Y no
podemos
agravar
la
crisis
porque
no
queremos
pagar
para
el
abogado
o
para
psicólogo
el
pedálogo
que
aseguro
que
los
salarios
no
son
altos.
Doctora
Freixas,
que
hi ha
situacions
molt
diferents
en tots
els
països
que
estan
veient
la
Unió
Europea
i
també
una
altra
pregunta
com
és
que
tenim
implicat
Polònia,
Catalunya i
Bulgària.
Per què
aquest grup
de treball
en
aquests
tres
països?
A
veure,
això
és una
qüestió
de
pràctica
universitària.
què és el que fem
quan pensem
en projectes
europeus?
Mirem a veure
amb qui
coneixem,
amb qui
hem treballat,
diguem-ne
quines
experiències
prèvies
tenim,
si
coincidim
o no
coincidim.
Després
cal que
tots
aquests
partners
que
potencialment
tenim
vulguin
involucrar-se
en aquest
projecte
o
tinguin
disponibilitat
per fer-ho
perquè a vegades
truqués
amb algú
d'un
altre
país
per fer
i
diu
no,
perquè ara
estic
involucrat
en aquest
altre
projecte
i no em queden
hores
per poder
treballar
més.
Doncs ha
fet això.
De fet,
aquests
tres
partners,
quatre som
dos aquí,
Rovira Virgili
Autònoma,
Zetini
i els
búlgars,
també estem
en connexió
amb experts
dels 27
estats
membres,
perquè
clar,
no pot ser
que
nosaltres
coneguem
el que
passi
exactament
a tot
arreu
i a més
cal que
tinguem
informació
al dia
en una
llengua
que
entenguem
i per tant
comptem
amb xarxes
d'experts
perquè tenim
experiències
d'altres
projectes
en els 27
estats membres
que ens poden
proporcionar
la legislació
vigent en aquell
país en llengua
anglesa,
que és la llengua
comuna de treball
que tenim
en el projecte.
I s'han trobat
en aquests 27
països
que estan
analitzant
situacions
pel que fa
a la protecció
contra la
violència
de gènere
molt
dispers,
molt diferents?
molt dispers,
molt i molt.
Posen-se
extrems.
Per exemple,
a Ústria
qui decideix
les ordres
d'allunyament
del domicili
és la policia.
La major part
dels països...
La policia
que és qui ve
a part del cop,
diguem-ho així.
Això és,
sí.
És una policia
molt preparada,
especialitzada,
però és un cos
administratiu.
A la major part
dels altres països
t'acabarà
una resolució
judicial.
Per tant,
diguem-ne,
aquí ja tenim
una diferència
molt profunda.
hi ha països
que tenen
una reglamentació,
una legislació
ja bastant elaborada
i hi ha altres
que tot just
ara comencen.
M'imagino
que aquí ens trobem
amb diferents graus
pel que fa a la protecció
i després també
amb diferents aspectes
administratius, no?
O sigui,
serien com a dos camps
de treballant diferents.
Hi ha països
que tot ho centren
en col·locar les víctimes
en cases d'acollida
i en canvi
hi ha altres
que no,
que prefereixen,
diguem-ne,
allunyar
la part agressora
i per tant,
diguem-ne,
que la llibertat
la mantingui
la part agredida
perquè és que
si tota la teva política
la col·loques
en col·locar les víctimes
en cases d'acollida
que les segregues
del seu entorn,
si són víctimes amb fills
encara més segregació,
etcètera,
això no vol dir
que no tinguin d'existir
les cases d'acollida
però sempre com un mecanisme
com a molt provisional
per parar el primer cop
però després
el que es pretén
és que la víctima
no sigui revictimitzada,
és a dir,
que pugui continuar
desenvolupant lliurement
la seva personalitat,
el seu treball,
etcètera.
Doncs la legislació
és completament dispersa
i a més a més
també la pràctica
administrativa
és molt diferent
i el tipus de prestacions
que es rebent
són molt diferents.
Hi ha països
que donen prestacions econòmiques
realment importants
i hi ha altres
que per diferents motius
la prestació econòmica
és impossible
i sempre és
a través d'ajuts indirectes.
Molt bé.
Ja ens hem una idea
de la feina
difícil farà
que esteu fent.
professora Román
ja per anar acabant
l'entrevista.
veieu?
La llum al final del túnel
vol dir que ens en sortirem.
Ara entenc
perquè sou tots especialistes
en dret constitucional
treballant en això
perquè no es tracta tant
de canviar com funcionen
els diferents estats membres
sinó de trobar
un punt comú.
Seria això?
Efectivament
de buscar la millor manera
d'harmonitzar
totes les legislacions
pensant sempre
en el que és important
en aquest cas
que és la protecció
de la víctima.
És a dir
no deixar desemparada
aquella dona
que pateix por
que pateix agressions
o que ha patit violència
per qüestions de gènere.
Només una dada
també perquè ens fem
la idea
quantitativament
de què estem parlant.
i les dades
que poso sobre la taula
algunes
no són del tot
objectives
perquè són aproximacions
però
a nivell de Unió Europea
s'estima
que anualment
s'estan acordant
unes 100.000
100.000
ordres de protecció
la majoria
en l'àmbit de violència
contra la dona.
100.000 a l'any?
100.000 a l'any
a tot l'àmbit
de la Unió Europea.
Concretament
i això sí
són dades objectives
per exemple
a Espanya
l'últim trimestre
del 2012
es van acordar
5.600
ordres de protecció
perquè ens aproximem
una mica
perquè clar
el que no sabem
és si aquestes dones
es mouen
sobre el territori
de la Unió Europea
però
una dada indicativa
pot ser que
d'aquestes
5.600
ordres de protecció
un 32%
s'acorden
per dones
que són estrangeres
i que
per tant
la lògica
ens pot fer pensar
que són dones
que en algun moment
volen tornar
als seus països
i que pot haver
una
una important mobilitat
en aquest àmbit
de dones
que pateixen
països també
de la Unió Europea
sí
sí
sí
perquè a vegades
pensem
en violència
perdoneu
però és la cadena
que fem
violència de gènere
immigració
no pensem
en Unió Europea
no
s'ha de pensar
en Unió Europea
val val val
s'ha de pensar
en Unió Europea
i també
diguem-ne
amb el fet
que persones
de nacionalitat
espanyola
doncs
van a treballar
això
aquest és un problema
abans el professor
Policastro
ha fet una menció
de refilada
zones transfrontereres
a les zones transfrontereres
ells
la universitat
d'Estetín
està a 6-7
quilòmetres
d'Alemanya
què passa
que la gent
la frontera
és permeable
la gent
es mou
treballa
etcètera
què és el que
ens pot passar
per exemple
a la Vall d'Aran
la gent
va i ve de França
contínuament
doncs
si això
afecta
a persones
que tenen
ordre de protecció
en aquestes zones
transfrontereres
crec que serà
una molt bona
mesura per elles
perquè és que
ara en aquests moments
quan traspassen
fronteres
no s'emporten
la protecció
que tenen
al seu país
o inclús
perdona
l'úlia
jo afegiria
una situació
que l'altre dia
parlant
amb un jutge
català
va fer veure
als períodes
de turisme
és a dir
una persona
que està protegida
el seu país
i que se'n va
de vacances
en un altre país
i aquesta dona
l'està protegida
vull dir
que és un mecanisme
que pot funcionar
en diferents situacions
sempre intentant
que hi ha estadístiques
sabeu de molts casos
en què això passi
en què s'aprofiti
aquesta sortida
del país
doncs
bé
hi hagi maltractament
en aquest sentit
estadística
no n'hi ha
no n'hi ha res
no n'hi ha perquè
clar
com que no hi ha hagut
la necessitat
de fer-la
perquè no teníem
la previsió
d'un mecanisme jurídic
que ens permetés
fer això
però fixeu-te
la complexa
de la situació
i és que per exemple
fins i tot
quan la part agressora
porta una
polsera electrònica
GPS
coordenades GPS
canvien amb les fronteres
és a dir
que fins i tot
s'haurà d'adequar
l'espai europeu
per poder fer
aquest control
és un mecanisme
molt complex
si això realment
diguem-ne
li busquem
l'efectivitat
que us en sortireu
i tant
per quan dieu
el 2015
cada país
ha d'haver adaptat
el nostre calendari
coincideix
amb el calendari
de transposició
de la directiva
el nostre informe final
serà justament
a finals
del 2014
i per tant
coincidirem
amb l'entrada
i la transposició
de la directiva
molt bé
us desitgem
molta sort
molt d'esforç
també
que segur que li poseu
en aquest camí
que ja veieu
que es presenta
bé
complex
no sé si dic complicat
però sí que complexa
avui ens han acompanyat
diferents membres
de la comunitat universitària
per parlar
d'aquest projecte europeu
EPOGENDER
la doctora Teresa Freixas
catedràtica de Dret Constitucional
de la Universitat Autònoma
de Barcelona
doctora Freixas
moltíssimes gràcies
gràcies a vosaltres
el doctor Pasqual
Poli Castro
i la doctora
Bugna Batinska
ells venen de la Universitat
d'Estetino
a Polònia
moltes gràcies
per venir
moltes gràcies
i a la professora Laura Román
de la Universitat Rovira
i Virgili
gràcies
per donar-nos
a aquests convidats
i fer-nos partíceps
d'una de les moltes línies
d'investigació
que hi ha
a la Facultat de Dret
de la URB
gràcies a vosaltres
a la Facultat de Dret
de la Universitat Rovira
de la Universitat Rovira