logo

Arxiu/ARXIU 2013/ENTREVISTES 2013/


Transcribed podcasts: 1249
Time transcribed: 15d 22h 14m 43s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

La noche de luna y clave, de Ayamonte hasta Villarrea,
sin rumbo por el río, entre suspiros, una canción viene y va,
que la canta María al querer un andaluz.
María es la alegría y es la agonía que tiene el sur.
Possiblement l'heu reconegut, és María la Portuguesa
interpretada per Carlos Cano, un coplatista,
que ara veurà un dels molts homenatges que se li fan aquest,
almenys des de Tarragona.
Us expliquem.
Josep Maria Domènech s'ajunta amb tres amics i músics professionals
i ens ofereixen un concert d'homenatge a Carlos Cano,
una mica reinterpretat de la copla,
però amb unes tonalitats jazzístiques.
Tot plegat s'emmarca dins el Festival Internacional de Dixieland
i el concert en qüestió tindrà lloc aquest divendres a les 8
a l'Espai Caixa Fòrum.
És per això, com que els dilluns ens ocupem de l'Espai Caixa Fòrum
i d'aquí una estoneta parlarem de pintura, de paisatge,
també de literatura,
doncs també us volem comentar aquesta activitat
que té lloc aquesta setmana, divendres,
ja us dic, dins el Festival de Dixieland.
Ho comentem tot plegat al tema musical amb l'artífex,
el Josep Maria Domènech.
Josep Maria, bon dia.
Hola, bon dia.
És això que deia, sou quatre, us ajuntareu en format de quartet
i sou tots músics d'aquí de casa
i a més, com a músics que teniu una trajectòria dilatada, no?
Molt llarga i ja professional.
Sí, sí, sí.
Sí, sí, hi ha l'Emilio Cabello, el clarinet,
el Joan Rino a la loteria, el remonteixi del baix
i jo mateix al piano.
Molt bé.
Escolta, d'on te ve això de fer un homenatge?
Recordar en Carlos Cano, així es diu,
el títol de l'espectacle, del concert.
Per què, Carlos Cano?
Què hi tens tu, amb el Carlos Cano?
Mira, és un compositor, no?
I cantant andalús que sempre ens havia agradat
i l'any passat vam fer també un recordant García Lorca
amb les cançons populars de García Lorca,
La Tarara, Los Chicos de Montleón,
bueno, totes aquestes cançons.
I, bueno, ens va funcionar molt bé i va agradar molt.
I aquest any, doncs, hem fet això.
Recordar en Carlos Cano, doncs, també ens agradava l'autor.
I llavors, la música popular, diríem,
tant com la García Lorca, la música popular andalusa,
amb el jazz, que és una música popular també,
doncs, la barreja d'una manera molt natural.
De fet, el mateix, Carlos Cano, em sembla que hi ha...
Bé, amb ell, si li busquem allò, composicions, no?, i estils,
ens parla que va escriure, estic llegint d'internet, eh?
Tu m'ajudaràs, que en saps més.
Va escriure, diu, cuecas, tangos, boleros, rumbes, coples,
de tot una mica.
Suposo que alguna adaptació més jazzística també feia, no?
Sí, bueno, ell, o sigui, va bonar-nitzar la copla, no?
Sí.
I també s'han fet moltes, s'han fet versions, no?, d'altres músics.
Inclús, ell també havia tingut arreglistes així,
ja més basats una mica, arreglistes més jazzeros, no?,
que els feien uns arrenjaments més de jazz.
Perquè, bueno, era un autor així molt obert, no?
És un autor molt obert.
I llavors ell, a part també de fer les seves composicions,
com aquesta mariala portuguesa, que és seva, no?,
tango de les madres loques, que també eren a composició d'ell,
també havia versionat moltes molt conegudes, no?,
com Ojos Verdes,
l'havien pagat, aquestes coples, no?, de sempre.
El seu instrument compositor era la guitarra?
Bueno, ell era, de fet, era cantant,
també tocava la guitarra, però bàsicament era cantant.
Però també a vegades s'acompanyava, sobretot als començaments,
feia concerts, ell acompanyant-se amb la guitarra.
Però sí que li recordo jo moltes actuacions en què el piano, el teclat,
tenia pes.
Sí, sí, sí.
Era important, també, no?
Sí, sí.
Ara, de fet, ha sortit un disc pòstum, diríem, d'ell,
i només hi ha veu i piano, de les últimes actuacions en directe que havia fet.
Val.
De fet, només veu i piano.
Pel que jo recordo també, i després ara documentant-me ho he llegit,
va actuar de mil maneres, eh?
Ell, simplement amb un instrument, només la seva veu i un instrument,
o fins i tot amb grans orquestres, no?, amb gran orquestració.
Sí, sí, sí.
De tot una mica.
Sí, ell havia fet molts formats i inclús també havia portat com a convidat
o hi havia fet gravacions i actuacions amb la Maria de l'Esperadera,
amb el Joan Manuel Serrat.
Molts músics havien col·laborat amb ell,
perquè, de fet, ell va morir l'any 2000, 2001 o així,
vull dir que tampoc no fa massa, era un músic, era un cantant jove.
Va morir amb 50 pocs anys, 51 o així.
Com us heu plantejat, Josep Maria, el repertori d'aquest concert
que veurem divendres al Caixa Fòrum, el repertori,
i després l'adaptació de les cançons?
No, el repertori, bueno, eren cançons, això, que vas buscant
o que havies sentit feia anys, o inclús que les havíem tocat feia anys,
així, en un format no tan de zero i tal,
llavors eren cançons que coneixíem i, bueno, les hem anat adaptant-les.
Són molt conegudes.
Diguem que serà un concert que a tothom li sonaran les cançons, no?
Sí, jo crec que sí, jo crec que sí,
perquè aquestes cançons l'havien pagat, Ojos Verdes,
són cançons, vull dir, conegudes, conegudes,
i potser n'hi ha unes altres, no tant,
com aquest del tango de les Madres Loques, no?,
que la va fer ell, dedicat a les mares d'Argentines, no?,
de la Plaça de Mayo.
Sí.
I, bé, però, o sigui, hi ha moltes línies melòdiques, no?,
que, o sigui, que van sobre les tensions de l'harmonia,
llavors això ja fa que es puguin harmonitzar molt amb acords de jazz, diríem.
O sigui, el color, l'harmonia és de jazz,
i llavors, i això ja el porten les mateixes línies melòdiques, no?,
que feia ell, que es movien sobre les tensions d'aquests acords, no?
Llavors, això realment és el que passa, doncs, en qualsevol estàndard,
com pugui ser un tema del Duke Ellington o qualsevol altre estàndard.
I després d'això que comentava, no?,
la fusió, diríem, de les músiques populars,
doncs, d'alguna manera és bastant natural, no?
S'han fet versions de música popular catalana
amb arranjaments de jazz,
les havia fet Tete Montalíu, molt ben fetes,
les havia fet Lluís Vidal amb el seu trio.
Després, també, bueno, els ritmes de la bossa nova, no?,
la barreja del ritme de bossa amb l'harmonia de jazz,
la bossa nova, després el latin jazz,
vull dir, totes aquestes músiques populars les barreixen molt bé, diríem, no?
A mi em fa l'efecte que és això, no?,
que no és una cosa forçada, sinó que és una cosa molt natural.
Déu-n'hi-do, ets esconvençut, eh, doncs,
divendres al Caixa Fòrum.
Sí, després també hi ha parts d'improvisació, no?,
diríem, amb la roda harmònica,
o, no sé, per exemple, això de temes que primer havien sigut temes de pel·lícules,
o bandes sonores de pel·lícules, no?,
que s'han convertit en estàndards, no?
Clar, clar.
No sé, el Dia de Vina i Roses, o...
o tantes, no?
Tantes bandes sonores que després s'han convertit en això, en estàndards.
Doncs ja en tenim ganes, eh, de veure-us.
Josep Maria Domènech, en aquest format de quartet,
recordo la cita divendres a les 8 del vespre a l'Espai Caixa Fòrum.
Josep Maria, moltes gràcies i recordarem amb vosaltres, Carlos Cano.
Divendres.
Moltes gràcies a vosaltres.
Una abraçada.
Adéu, bon dia.
La una del migdia, després, més Caixa Fòrum.