Il·lustríssim senyor alcalde,
excel·lentíssim i reverendíssim arcabisbe,
subdelegat del Govern d'Espanya,
delegat territorial del Govern de la Generalitat de Catalunya a Tarragona,
membres del Consi Històric,
digníssimes autoritats, senyores i senyors.
Poder fer el pregó de festes a qualsevol contrada
és tot un honor.
És una distinció altíssima i impagable.
Així doncs, benvolgut alcalde
i benvolguts membres del Consi Històric,
m'he honrat i destacat
amb la funció que ara començo a descapdallar.
Però m'estimo més no situar-me
ni exclusivament ni preferentment
en l'àmbit protocolari
que tanmateix valoro sincerament.
Perquè si ser pregoner
és un reconeixement que singularitza,
ser-ho de la meva ciutat
augmenta indefinidament l'honor
i em fa entrar en el terreny dels sentiments
i les emocions,
espai que dissortadament
s'ha difuminat massa
enmig de la gelor que predomina
en la societat en què vivim.
Començo, doncs, confessant
que m'heu conmogut,
que em sento sentimentalment tocat
per la comesa que m'heu encomanat.
em domina tant o més
l'estimació vostra
que l'enaltiment envers la meva persona.
Perquè, com acaben de dir,
soc tarragoní
i perquè Tarragona
ha estat,
és
i serà per a mi
el centre de les passions
i dels sofriments.
Consegüentment,
gràcies,
alcalde,
perquè heu permès
que sigui el pregoner
de la Festa Major
de Santa Tecla
de Tarragona
d'aquest any.
Gràcies,
membres del Consistori,
perquè heu volgut acceptar
que ho fos.
les meves
tres
Tarragones
i una bufetada
com Déu mana.
He posat títol al pregó.
No sé si és habitual
o no de fer-ho.
Un títol que pot semblar
surrealista,
però al final
d'haver-me escoltat
veuran que no,
que no ho és.
La mare,
des del balcó de casa,
ens cridava
als tres germans grans
perquè deixéssim
els jocs del carrer,
concretament
el d'Ernant de Seneuja,
uns minuts abans
que arribés
el pare de treballar
i seguéssim plegats
a taula.
Enriquet,
Vier,
Joan,
a dinar
tot un símbol
de la meva
primera Tarragona,
la de la infantesa
i adolescència.
La vida possible
a l'aire lliure
en uns anys
en què a la ciutat
hi havia
més terra i pedra
que no pas asfalt,
on circulaven
més carros
que no pas cotxes.
Parlo
dels cinquanta.
eren
els de la postguerra
en què la repressió,
les foscors en l'esperança,
la manca de llibertat
i dels drets més elementals
i, sobretot,
una relativa misèria
generalment portada
amb dignitat,
obligaven
els pares
i els pares
dels pares
a un silenci
vilip en Dios
perquè
perquè parlar
podia fer mal
i també
perquè no ens volien
implicar
en els horrors
que van viure.
Jugàvem
a bales,
a saltar i parar,
a cavall fort,
a fer amagar,
a les baldufes,
en els erms
descampats
i abandonats
del final del carrer,
els més valents
i caçaven
papallones,
llagostes,
cuaretes,
sergantanes,
borinots,
etc.
Preparàvem
cada any
la fogarada
de Sant Joan,
organitzàvem
les festes
del barri.
Tot plegat
eren
les cerimònies
que ens alegraven
sense enganyar-nos
la tristor
dels períodes
més depressius,
les que encara
ens feien
creure en la convivència,
les que
traspuaven
actes
de solidaritat
i de joia
compartides.
Sabia
de memòria
l'hora
en què
la botzina
d'una camioneta
anunciava
que havia
arribat
el venedor
de gel
per a les neveres.
Sentia
de tant en tant
el crit
de
«El que dirà,
aire!»
Eren
els gitanos
de Tarragona
que adobaven
seients
i raspallers
de cadires
o els forats
dels giberells
que encara
s'havien d'aprofitar.
Tarragona
no s'havia
forjat
urbanísticament.
Era una
columna vertebral
que s'allargaçava
en l'extensió
que partia
de la part alta
i que arribava
fins al port
i al serrallo.
viure
a Tarragona
en aquella època
era no
gens
menys
un privilegi.
Un dels
darrers
poetes
clàssics
llatins,
Marc Valeri
Marcial,
originari
de la
Tarraconença,
havia
escrit
«Desitjaràs
els plàcids
litorals
de Tarragona».
La
placidesa
efectivament
apaivagava
fins on podia
les privacions
de tota mena.
La mar,
l'aire
que ens
transportava
aquesta mar,
el cel blau,
els colors
càlids
i forts
de la terra,
la fan
una ciutat
literalment
salubre
i,
com a tal,
Tarragona
també
a ajudar
a tancar
ferides
i a fer-les
cicatritzar
més de pressa.
La vida
quotidiana
transcorria
a casa,
al carrer
i a l'escola.
Als dies
de festa,
a la tarda,
anàvem a
alguna de les
moltes sales
de cinema,
la del
principal,
la del
Tarragona,
la del
modern,
la del
fèmina,
la del
metropol,
la del
central
i,
més tard,
la del
capitol
i la del
coliseu.
Els més
grans,
tants de dies
com podien,
solien passejar
amunt i avall
de la Rambla
com en una
processó humana
espontània.
Es pujava
per la banda
dreta
i es baixava
per l'esquerra,
òbviament,
després d'haver
tocat ferro
i d'aturar-se
un instant
davant la
immensitat
marina
amb el port
a la dreta
que,
en fer-se
fosc,
es convertia
en un escenari
de llums
màgiques
reflectides
en l'aigua.
A l'estiu
esclar,
altre cop,
la mar.
Que poques
ciutats
hi ha
que la tinguin
tan vella
i tan
a la vora.
A les platges
del Serrallo,
del Miracle,
de la
Rebassada,
de la Sabinosa,
hi anàvem
sense ni haver
d'agafar l'autobús.
Quin goig
tenia a disposició
la infinitud
d'una aigua
meravellosa
i d'una
sorra
torrada
i fina
on descansar
de les fatigues
del treball.
Diu
Ventura Gasol
el poema
Paisatge
de Tarragona.
De la platja
ve l'olor
penetrant
d'algues
marines.
L'aire
té la celebró
que del mar
porta
a la brisa
veles
blanques
arbres
verds
terra
eixuta
pedres
iones
la gran
claror
transparent
paisatge
de Tarragona.
Així com
aquesta esplèndida
ciutat
actua
de bàlsam
natural
per als
més
desfavorits
i tanca
amb més facilitat
el dolor
físic i moral
té una
altra
gran virtut
que m'ajudà
a compensar
les poques
coses
que aprenia
allà on
corresponia
que n'aprengués
moltes.
Tarragona
és un reflex
de la història
universal.
el món
preromà
el romà
el visigòtic
l'àrab
el berber
el medieval
el renaixentista
el barroc
el modernista
la capital
era doncs
és encara
una escola
viva
una àmpli
enciclopèdia
oberta
i omnipresent.
Tarragona
ha parlat
parla
i parlarà
del món
sencer
el món
sencer
amb la presència
majestuosa
de vestigis
dels períodes
més importants
en què hem dividit
la història
de l'Europa
occidental.
La meva
segona
Tarragona
és
la de l'absència
paradoxalment
la que més
persisteix
cronològicament
ja que va
del 1961
al 1990
gairebé
30 anys
de distanciament
geogràfic.
No hi teníem
universitat
per tant
qui volia
i podia
cursar estudis
superiors
se n'havia
d'anar fora.
Sempre
he tingut
més viva
la ciutat
en el pensament
quan n'he
estat absent.
La condició
humana
no valora
prou
allò
que té
més a prop.
De lluny
estant
planyia
no poder
respirar
l'aire seu
ple d'olors
primaverals.
Em passava
el que
confessar
que li passava
a Josep Pla.
En qualsevol
circumstància
en els llocs
més insospitats
més insospitats
on he anat
i he volgut
veure
la llum,
la forma,
el perfil,
les tonalitats
de Tarragona.
No els he
trobats
enlloc.
Fou en aquests
anys llargs
de no ser-hi
quan es
transforma
tota
de nord
a sud
i d'est
a oest.
En la dècada
de 1965-1975
gairebé
s'han duplicat
la demografia.
De 58.000
habitants
es passava
a més
de 100.000.
La raó
és el fet
sociològic
que canviar
de so carrel
la ciutat
com canviar
Catalunya
sencera.
La immigració
que procedia
sobretot
d'Andalusia,
d'Extremadura,
de Múrcia
i d'Aragó
a la recerca
del millorament
de les condicions
de vida.
La presència
doncs
d'un gruix
d'habitants
que fregava
els 40.000
havia de modificar
si a la
fesomia urbanística
si a la realitat
identitària
de la ciutat
acollidora.
El
cosmopolitisme
de Tarragona
és la prova
més
fefeent
que és
oberta
a tothom,
que és generosa
amb els
qui són
d'aquí,
hi hagin nascut
o hi hagin
vingut
de fora,
que no és
excloent
i doncs
que en el
sincretisme,
sense perdre
mai
les pròpies
arrels,
ha practicat
i practica
la convivència
no discriminatòria.
el port
esdevingué
el centre
neuràlgic
del desenvolupament
econòmic.
El turisme
començà
a ser massiu
i ens
descobria
el gust
de la llibertat
que envejàvem
talment
com si
nosaltres
no en tinguéssim
dret
perquè se'ns
emprivava.
tanmateix
el creixement
fou tan
acorrecuita
que prevalgué
massa sovint
la irracionalitat
i l'especulació
en decisions
lamentables
ja irreversibles
que prengueren
dirigents
amb pocs
escrúpols.
Des de Barcelona
una colla
de tarragonins
van participar
amb molts
d'altres
que residien
a la ciutat
en la creació
i el funcionament
del Club de Joves
com s'ha dit abans
una iniciativa
que mirava
de neutralitzar
tant com podia
les peripècies
a organitzar
res
que no fos
ben vist
pel franquisme.
Amb dificultats
polítiques
i econòmiques
vam aconseguir
de fer cantar
per primera vegada
a Tarragona
el Cinema Capital
Raimon
i un bon gruix
dels setze
jutges
de membres
de la nomenada
nova cançó
catalana
sota l'empara
del casal
tarragoní.
Participàrem
en el Cine Club
de Tarragona
de la cooperativa
obrera
tarragonensa
en les activitats
diverses
i de gran qualitat
agosarades
pels temps
que corrien
que es muntaven
a la llibreria
de la Rambla
inaugurada
el dia de Sant Jordi
de 1968
en les joventuts
musicals
creades
el 1962
sempre
en les aportacions
volíem guanyar
terreny
a la misèria
cultural
en què ens havien
immers
per la qual cosa
tenien el seu
punt de risc
però també
l'elicient
de treballar
per la democràcia
que vèiem
massa
massa
massa
llunyana.
La Tarragona
de la meva absència
és en suma
la que es modificava
cap a peus.
En els meus
viatges freqüents
anava descobrint
això o allò
que feia
quatre dies
que no hi era
o em preguntava
on era això
i allò
que feia
quatre dies
que sí
que hi era.
he de reconèixer
que sempre
m'he trobat bé
a Barcelona
però a mi
mancava
la mar
que en aquells
anys
hi era
amagada
hi havia
un lleu aire
mediterrani
sumort
que no es
desvetllà
fins al
1992
amb els Jocs
Olímpics
quan jo
ja havia
retornat aquí.
Els tarragorins
en canvi
hem viscut
sempre
de cara
a la mar
mai
no ens
li hem
girat
d'esquena
potser
Itàlia
ha estat
el lloc
on he
residit
en el qual
Tarragona
no se'n feu
tan llunyana
esclar
d'allà
venim
nosaltres
molt més
que la resta
de catalans
som tots
també
romans
o italians
La meva
tercera
Tarragona
és
la del
retorn
l'any
1990
és una
ciutat
que s'ha estès
en l'eixample
des de l'espina
dorsal
de què he
parlat
que s'ha fet
rica
mitjançant
l'endegament
i la consolidació
de tota mena
d'activitats
industrials
comercials
culturals
turístiques
una ciutat
que s'ha fet
polida
i ofenosa
que s'ha ocupat
del seu patrimoni
que l'ha fet
més consistent
i mereixedor
de ser-ho
de tota la humanitat
que ha aconseguit
reconquerit
una universitat
pròpia
que en relatiu
poc temps
despunta
com una de les millors
de Catalunya
de l'estat espanyol
i d'Europa
una universitat
que ha incidit
i que incideix
decisivament
en l'àmbit
de la creació
i difusió
del coneixement
a través
de la inserció
en el món
de la recerca
puntera
la innovació
i el desenvolupament
en pràcticament
totes les àrees
del saber
Tarragona
ha recuperat
així
el que ja havia estat
fa segles
el caràcter eminent
de ciutat
universitària
semblantment
en el mar general
havia canviat
substancialment
tot
s'havia restaurat
feia alguns anys
la democràcia
que li ha facilitat
la prosperitat
esponerosa
que ningú
absolutament ningú
no pot discutir
ni els tarragonins
per pessimistes
que siguem
ni els qui no ho són
hem sabut
recobrar la vitalitat
que el règim anterior
havia ofegat
sense pietat
sent la mateixa
Tarragona
ha anat fent-se
tota una altra
no sempre
trobant
les solucions
millors
en els diversos àmbits
no
també
amb errors
de vegades
sento
que ens retraiem
que som apàtics
i massa autocrítics
noto
que ens sentim
injustificadament
insatisfets
de nosaltres mateixos
des de fora
particularment
predomina
en canvi
la percepció
que Tarragona
és
senyora
discreta
i ponderada
que no s'ha
aferrat mai
als greuges
comparatius
llevat de quan
ha hagut de defensar
la justícia
equitativa
ni es contempla
en excés
al propi
melic
ni s'ha dedicat
a contemplar
el melic
dels altres
treballa
sense mirar
de reull
cap contrada
no es distreu
de si mateixa
vol créixer
positivament
sense fer-ne
escarafalls
i generosa
com l'ha feta
des dels orígens
la infinitud
d'una mar
oberta
altre cop
la mar
ofereix
compartir
amb altri
tot el que fa
sense egoisme
i sense
enveges
puerils
amb la maduresa
cívica
i social
que li correspon
és possible
que molts
pensin
que hauríem
d'aprofitar-nos
més
del que ha estat
i del que ha arribat
a ser avui
la nostra ciutat
i no dic
que no tinguin raó
però
al meu entendre
és millor
el capteniment
que ens distingeix
de dedicar
els esforços
no tant
a lluir-la
sinó
a fer-la
cada vegada
més gran
més hospitalària
més bona
que sigui ella
qui parli
per si mateixa
no vull pas
aigualir
la festa
mal pregoner
seria
si ho feia
però tampoc
no seria lícit
esquivar
la realitat
perquè travessem
amagant el cap
sota l'ala
després de tants
i tants anys
de lluitar
per restablir
la democràcia
ara que
teòricament
la tenim
dic
teòricament
molt a consciència
ens trobem
amb l'handicap
greu
de la crisi
jo no nego
que determinades
polítiques
econòmiques
expansives
han dut
activitats
al límic
de l'agrauriment
que les migracions
i la mundialització
han fet
més complexes
les solucions
per a ordenar-nos
en el respecte
estricte
als drets
de les persones
tanmateix
em pregunto
algun sociòleg
algun economista
pot explicar
seriosament
com és que
sobtadament
sobtadament
països tan diferents
com Alemanya
Portugal
Espanya
França
Itàlia
Grècia
etc.
fan un crac
gairebé
un mateix dia
concret
en una
mateixa
hora
determinada
El que vivim
no és
al meu
entendre
exactament
una crisi
econòmica
és més aviat
una estratègia
del capitalisme
i el neoliberalisme
més salvatges
si de cas
és una crisi
financera
i de rebot
política
amb connotacions
ideològiques
de caràcter
reaccionar-hi
i és massa
cínic
cometre impunament
la injustícia
grotesca
i grullera
de dir
que tots
en som responsables
rere les amenaces
amb què ens
intimiden
cada segon
des de fa
ja uns quants anys
hi veig
el propòsit
d'aturar
una pujança
relativament
generalitzada
i d'escapsar
tot el que
s'havia guanyat
en la construcció
de l'estat
del benestar
que entre nosaltres
no era pas
poc
i veig
la voluntat
d'uns pocs
d'involucionar
cap a una realitat
social
en què ells
siguin encara
més clarament
hegemònics
a costes
clar
de la resta
així
hem perdut
un enorme
terreny
tanta i tanta
gent
tants i tants
joves
ben preparats
sense feina
tantes i tantes
famílies
sense la terceda
d'un sostre
que els empari
la sanitat
la formació
qüestionades
etc.
Fixem-nos-hi bé
la guerra civil
d'Espanya
es tronca
la normalitat
de dues generacions
la dels nostres pares
i la dels nostres avis
els anys
de la postguerra
rebregaren
la generació
dels que avui
tenim
en torn
dels 60
o 70 anys
la democràcia
arribada
tan tardanament
entre nosaltres
era l'esperança
del retorn
a una realitat
sense
sotregades
tràgiques
quatre dies
i l'anomenada
crisi
sacseja
impietosament
la generació
dels nostres fills
i comença
a fer-ho
en les dels fills
dels nostres fills
no hi calen
comentaris
la meva tercera
Tarragona
aquesta
no dubto gens
que sabrà
fer front
a tots els inconvenients
que dificulten
i impedeixen
que avancem
i tirarem endavant
sense resignació
amb el coratge
de denunciar
allò que no és
tolerable
amb la voluntat
de col·laborar
activament
en allò que ens fa bé
a ser exemple
de ciutat
capdavantera
aquestes són
les meves
tres tarragones
les quals
esclar
en constitueixen
una de sola
és com
la Santíssima Trinitat
però sense misteri
s'entén
sense que
hi calgui
la fe
seria un risc
molt elevat
per a mi
que tanqués
aquest pregó
sense
esmentar la patrona
Santa Tecla
perquè és obligat
de fer-ho
és la seva festa
tothom
tothom reconeix
que la Santa
era una dona
especialment agradable
elegant
bonica
potser no es coneix
tant
el geni
que tenia
el mal geni
si calia
i és que
les persones
destacades
singulars
l'han de tenir
es convertir
en una seguidora
primer
i una col·laboradora
després
d'un sant
molt lligat
també
a la nostra ciutat
Sant Pau
de qui
om diu
que exercir
la tasca
evangelitzadora
a Tarragona
potser tampoc
no es coneix
prou
que Santa Tecla
no solament
és patrona
de la nostra
i d'altres
ciutats
importants
del món
ho fou
també
d'algun
gremi
antic
tarragoní
el dels
massifs
de Ribera
és a dir
els que
havien de
transportar
a Coll
els articles
que arribaven
a Tarragona
per via marítima
i era patrona
dels
vestaixos
de Capçana
que feien
la mateixa
feina dura
de transport
mitjançant
unes cordes
que sostenien
damunt
l'espatlla
protegida
per coixins
d'espar
per dir-ho
en un sol mot
era la patrona
dels camàlics
ja ho veuen
els més
desfavorits
els més
desposseïts
la trien
i en un altre
sentit
encara
Santa Tecla
és invocada
en l'agonia
perquè se sap
que ajuda
a una mort
tranquil·la
per a bé
i per a mal
Tarragona
ha estat
sempre
covejada
les raons
no cal que
les enumeri
en les nostres
pedres
d'orbi
mil·lenàries
reneix
la petjada
llatina
de Catalunya
sencera
a finals
del segle XV
no és que torni
a començar
un pregó
estic acabant
a finals
de segle XV
el cronista
aragonès
i monjo
sís terceng
Gaubert
Fabrici
de Bagat
compta
que a l'època medieval
el rei
Pere IV
d'Aragó
l'anomenat
el cerim
uniós
que era
segon
de València
i tercer
de Catalunya
havia aconseguit
les grans
senyories
catalanes
però
ni mancava
una
li mancava
el territori
que era
anomenat
de Santa Tecla
i que estava
format
justament
per la ciutat
de Tarragona
i els seus
voltants
en veure
el rei
que no podia
fer-se la seva
la ciutat
per mitjans
diplomàtics
optar
per la força
i la violència
era un home
de fet
de caràcter
especialment
dur
i autoritari
se sentí
juiós
d'haver-nos-la
usurpada
però
a la matinada
del 29
de desembre
de 1386
estava
el rei
postrat
al llit
colpit
de dolors
fortíssims
que li
anunciaven
la mort
de sobte
a la seva
cambra
es feu
un resplendor
enlluernador
una figura
magnífica
blanca
com el lliri
bellíssima
com la palmera
i perfecta
com el cel
vestida
d'una túnica
brillant
ornamentada
amb una tal
se li aparegué
era
santa
tecla
què voleu
preguntar el rei
davant la divina
aparició
recordar-vos
que la vostra
darrera hora
arriba
i que el vostre
poder
s'acaba
sense que
pugueu
fer res
contra
Tarragona
si abans
no enfonseu
la vostra daga
en el meu cor
el rei
va intentar
atacar-la
però li mancaren
les forces
assassí
cridar
la nostra
santa
no en tens
prou
amb totes
les maleses
que ens has
fet
el rei
va intentar
novament
atacar-la
però
a la
cambra
reial
va sonar
fortament
l'esclafit
d'una
enorme
i fenomenal
bufetada
plaf
confessió
confessió
suplicar
el rei
espaudit
penedit
potser
més aviat
desesperat
de la força
d'aquella dona
celestial
demanar
perdó
a la padrona
de la seu
la benaventurada
santa tecla
i ordenar
que fossin
reparats
tots els danys
que havia
causat
a la ciutat
Tarragona
tornar
a mans
de qui
corresponia
el rei
morir
amb la mà
a la galta
assenyalant
el terrible
càstig
de la bufetada
de la bufetada
de la nostra
tecla
es tracta
d'una llegenda
però és una
llegenda
històrica
historiogràfica
i literària
que com he dit
ha circulat
des del segle XV
en què feu
narrada
les bufetades
oportunes
calen
ja ho veuen
quan pretenen
tocar-li
la seva ciutat
que és la nostra
tecla
s'arromanga
i et ziba
una santa
bufetada
mai només
ben dit
a tot un rei
quina dona
quin caràcter
una gran
bufetada
encara que
fos un rei
millor dit
sobretot
perquè era un rei
i que ningú
no em malinterpreti
estimats
conciutadans
que santa
tecla
ens protegeixi
sempre
amb l'energia
que transpua
la llegenda
que he contat
que molt
haurà
d'afanyar-se
per aturar
amb bufetades
reals
o metafòriques
la ignomínia
amb què
tantes i tantes
persones
són maltractades
en els darrers anys
però avui
i en els dies
que vindran
que seran
també
de festa
deixem
les tristors
de banda
deixem
les angúnies
i les pors
que massa
temps que tenen
d'alcançar-nos
en la vida
quotidiana
que prevalgui
la diversió
l'alegria
en tots els actes
celebrem
amb solidaritat
ciutadana
la festa
major
de Tarragona
acollim
com sempre
hem fet
els que vinguts
de fora
d'arreu del món
voldran ser aquí
amb nosaltres
que és igualment
casa seva
per a gaudir
de la disbauxa
segur que
Santa Tecla
no ens vol
avorrits
segur que
Santa Tecla
ens empenya
amb força
el bullici
i el divertiment
obeïm-la
i som-hi
anem-hi
visca Santa Tecla
visca Tarragona
visca la festa major
Gràcies
Gràcies
Gràcies