Fins demà!
Seguim amb el matí de Tarragona Ràdio, 11 i 41 minuts del matí.
Hem de seguir parlant de còmic.
Ho farem parlant amb el Miquel Villalba.
Miquel, molt bon dia.
I amb el Ramon Serrer. Ramon, bon dia.
Hola, bon dia.
Us hem convidat perquè estem en plena setmana del còmic, no?
Sí.
Sisena edició ja de la setmana del còmic.
Fem una mica de balanç provisional de com estarà tot fins ara.
Sí.
Digues, digues.
Jo mateix?
Sí, sí, sí, de qui vulgui.
Bé, doncs en principi estem bastant contents.
Perquè, de fet, sempre arribem una mica al límit a punt de començar.
Però, de fet, com que veiem que hi ha gent, que ens sentim recolzats i tot,
doncs al final ens va alegre una mica la vida, no?
Què vols dir que arriba una mica al límit?
Sí, és que estem en un pressupost molt, molt ajustadíssim, quasi inexistent.
I, clar, i aleshores l'esforç és personal, és individual, és tan econòmic com tot això, i aleshores, pues clar, arribes al final realment cansat.
O sigui, no és fàcil muntar una exposició amb pocs medis, no és fàcil parlar amb diferents autors perquè vinguin amb poquíssims medis,
és més aviat ens basar en la generositat de la gent i la il·lusió.
Imagino que aquí cal un sobresforç d'imaginació, d'inventiva, d'innovació, no?
Que ara se'n parla molt d'innovació, per dur a terme una setmana com la que vosaltres organitzeu, vaja.
Sí, però el que passa que el concepte d'innovació és sempre en positiu,
i t'asseguro que quan tens medis, aleshores, la innovació i la imaginació pot funcionar a la perfecció.
En aquest cas caldria donar-li la volta i potenciar la imaginació per realment organitzar una setmana del còmic
amb els recursos que tenim, no?
Sí, sí.
Què reivindiqueu? Perquè quan fèieu la presentació reivindicava una mica com que el còmic havia de ser un art
que anés més enllà de l'entreteniment també a la ciutat de Tarragona.
L'objectiu de la setmana és aquest també?
Sí.
Fer aquesta reivindicació?
Sí, ha sigut aquest des del principi.
Aquest és el ciment de tot el que és la filosofia del projecte de la setmana del còmic
i també de la publicació de l'Iròpolis, que té quatre anys més que el projecte del còmic.
Van començar el 2004, ja pràcticament una dècada de treball en territori.
I sí, sempre ha sigut aquesta, la de reivindicar el còmic com a vehicle de cultura
i com a art amb majúscula.
Recordem-la, definim Deliròpolis, què s'amaga darrere aquesta paraula?
Deliròpolis, literalment, vindria a ser la vila dels deliris, la ciutat dels deliris.
És un projecte que va néixer simplement com a metàfora de la gent que està interessada en el còmic al territori.
20 paginetes, molt humils, perquè la gent que tingués ganes de dir coses en format de còmic
ho pogués fer sense cap mena de condicionament editorial.
Anys després va néixer la setmana del còmic.
Sí.
Una mica també amb aquesta... no sé si amb aquesta línia, però per continuar el concepte, no?
Sí, la mateixa, 4 anys després, amb el tema, com a event de divulgació de tot el que és el còmic
sota aquesta òptica, no?, de vehicle de cultura i d'art.
I la gent que hi participa, doncs, és gent apassionada, no només consumidors del còmic,
sinó gent que veritablement té interès a divulgar tota la potencialitat d'aquest art
que està bastant minusvalorat encara en aquest país.
Doncs mira, ben perfecte que em diguis això, perquè la següent pregunta,
tot i que ja imagineu les respostes en aquelles preguntes retòriques,
però anava a preguntar-vos quin anàlisi en feu del sector en general del còmic.
És a dir, que jo crec que el Miguel ja ens la resposa una mica, no?,
però podem aprofundir.
Mira, fa uns instants estàvem parlant aquí, mentre esperàvem per entrar el Miguel i jo,
que aleshores, clar, amb la gent que ha vingut, tant l'Antoni Guiral com l'avi,
com el Ricard Soler, i fins i tot en coses que van pensant,
te n'adones compte que el món aquest està pràcticament acabat.
No el còmic en si, com a inexpressiva, sinó tal com el coneixíem.
Ja nosaltres fa uns anys, per exemple, la seva presència en quioscos,
que els dibuixants podien viure del còmic i altres feines al voltant també vivien d'això.
O sigui, això ja s'ha acabat.
O sigui, es treballa igual com pot treballar un poeta.
O sigui, si li publiquen un llibre bé, però no es pot viure ja en absolut d'això.
O sigui, poden viure dues o tres persones, o sigui, a Espanya podríem dir el Guarnido,
el Miquel Anxo Prado, que tot i això han de fer il·lustracions,
però la resta no poden viure del còmic.
O sigui, el còmic, per exemple, un llibre de 48 pàgines,
se't pot suposar un any de feina perfectament per treure uns 2.000 euros per un any.
Això és pràcticament, i en cas, per exemple, les revistes abans podien arribar a vendre
de 60.000 a 70.000 números, o els anys 50, entre 200.000 els quadernets,
en canvi ara un llibre pot arribar a vendre 1.000-1.500 exemplars.
De revistes específiques o que continguin alguna, no?
Sí, sí, per exemple, el Cimoc, el Totemo, així, no?
I això ja tot està desaparegut, no?
Si ara es basa tot en publicació en llibre,
les cases editorials es basen en comprar el material a fora,
tant d'autors propis d'aquí que primer publiquen a fora
i llavors les editorials ho compren a fora per a veratir costos.
Però això és una paradoxa, no?
Que un autor publiqui fora i que l'editorial li compri fora
quan podria comprar-li aquí.
Sí, però és supervivència.
No, no, clar, clar, clar, però això ho dic aquí perquè llavors s'està fent...
Alguna cosa no va bé.
Clar, perquè també l'autor no pot publicar en principi aquí
perquè els diners són mínims i les edicions són molt, molt petites,
entre 2.000 i 3.000 exemplars.
En canvi, publicant a França, doncs poden arribar 10.000 exemplars, 16.000,
i si això ho calcules amb el 10% de guanys que guanya l'autor,
doncs clar, la quantitat ja és ben diferent, no?
És a dir que un autor de l'obra que publica guanya un 10%.
Sí, un 10%.
Per exemplar.
Sí.
Per exemplar que està venut.
Per exemplar venut, exacte.
cobre el 50% d'aquesta quantitat en previsió a les possibles vendes.
Llavors, un 10% dels exemplars venuts
que d'això ha de treure totes les despeses pròpies de la realització del treball,
a part de pagar tot el que és necessari per viure, diguem, diguem.
No, no, anava a preguntar,
i per què a altres països sí que funciona més o millor?
Jo crec que és per la quantitat de números que s'editen.
O sigui, Espanya sempre ha sigut un país malaltís.
Bé, sempre no.
O sigui, els últims anys ha sigut molt malaltís.
A part del concepte de que el còmic és infantil,
aquest concepte, o sigui, a part la publicació ha baixat en picat.
Per exemple, un cas claríssim és que el Japó,
One Piece, l'any em sembla que va ser el 2011,
en total de One Piece es van publicar 36 milions d'exemplars.
Clar, aleshores, això ho calcules per un 10% o per un 5%
i el dibuixant aquest n'era amb els diners.
Clar, però això és...
Això és un cas especial, no?
Però, per exemple, el consum de còmic tant a França com a Itàlia,
com a Estats Units com al Japó,
és absolutament diferent i desmesurat del que tenim aquí nosaltres a Espanya.
I aquí es continua lligant encara massa el sector amb el típic TVO infantil?
Home, sí, jo crec que aquest prejudici encara és vigent.
I això és el que marca la diferència, no?
La cultura que hi ha de cara al còmic en altres països, no?
En altres països parlem de França, de Bèlgica, parlem dels Estats Units, etcètera, etcètera.
És una via artística i comunicativa que té una dignitat que aquí no hem assolit encara
i arribats on hem arribat, jo no sé si ja assolirem.
És complicat.
Però vull dir que ja la filosofia és absolutament diferent.
O sigui que el còmic ocupa un lloc que no ocupa en aquest país.
Doncs per dignificar, en certa manera, el sector del còmic,
des d'aquest diumenge passat i fins a aquest dissabte vinent,
la Setmana del Còmic de Tarragona,
el que ens proposa és un programa de conferències,
exposicions i projeccions de pel·lícules,
a l'entorn també d'aquest estudi del món del còmic
on s'analitza des de les primeres revistes satíriques,
no gaire bé, passant pel manga, l'anime
i fins als dibuixants de revistes com les de Casa Nostra.
I, de fet, una revista de Casa Nostra, que és la Cavallfort,
tindrà també un lloc destacat dintre del programa, no?
O té un lloc destacat dintre del programa.
Sí, sí, amb un company que és de Valls, l'Arrufat,
que, de fet, fa anys que li conec la seva obra
i tindré ocasió de conèixer-la en persona,
que té un personatge que es diu Roc Roca,
que m'encantaria que es publiqués amb àlbum
perquè realment té molt bona qualitat.
I per... no diria una mala sort,
però només es pot llegir a través del Cavallfort,
llavors l'opció de gent que no compra Cavallfort
estaria bé que aquesta opció la tingués amb el format àlbum
per llegir les històries en sencer, no?
D'això en parlareu aquest cap de setmana.
Sí, sí.
Des d'avui i fins dissabte, no?,
que ens queden encara tres dies de Setmana del Còmic.
Què ens queda per fer?
Bé, doncs, de moment ja aquesta tarda
projectem amb el...
un club de projeccions, Dark Knight, no?
És que, bé, per mi personalment
és una de les millors pel·lícules de Batman que hi ha
amb el gloriós joker del Heath Ledger,
del malograt Heath Ledger.
I avui projectem aquesta pel·lícula.
Demà farem amb Ménsula,
que és un estudi de dissenyadors gràfics d'aquí a Tarragona.
Tenen un projecte que es diu Plegats,
que són petits llibrets il·lustrats
amb autors de tot l'estat,
perquè la distribució no és només aquí,
es distribueix a nivell de tot l'estat espanyol,
faran la presentació dels seus tres últims llibrets, no?
Entre els quals hi ha una petita història meva, també.
O sigui que estaré allí també.
Molt bé.
I, com sempre,
després de cada cicle de conferència o presentació
hi ha una projecció.
Demà em sembla que és tigre,
Fuego i hielo de Frank Fratzeta,
si no me'n recordo malament.
Divendres Lugo Prades
vindrà a parlar també d'aquest autor americà,
de Fratzeta.
I després tindrem també una projecció,
que ara no recordo quina és,
divendres...
Em sembla...
En tot cas ho podem consultar també a través d'internet,
tenim disponible el programa, no?
Exactament.
Per veure tot.
I dissabte hi ha...
Per fer la clausura, no?
Sí, la clausura amb la intervenció d'aquest senyor del Cavall Fort
i amb la projecció d'una història de violència,
si no recordo malament.
Sí, sí, sí.
Molt bé.
Clar, heu tingut personalitats de primer ordre.
Diumenge passat obriu amb l'història d'Antoni Guiral,
que és considerat, doncs, un dels estudiosos més importants
del còmic a l'estat.
Obriu aquesta setmana del còmic,
tancareu amb Cavall Fort,
és a dir que heu tingut també figures convidades
de primer ordre dins del sector del còmic.
Sí, sí, i tant.
I tant.
Amb sis anys que portem,
i vull dir,
si inclouem tot el tema de l'Iròpolis,
pràcticament deu anys,
nosaltres hem tingut aquí, doncs,
el Francesc Cap de Vilamax,
que és l'il·lustrador amb major projecció internacional
que tenim en aquest país.
Hem tingut l'Horacio Altuna,
que també és una glòria nacional.
Ens ha fet portades el Jan-Giromo Evius,
que no hi ha un nom més gloriós
a nivell de tot el que és el còmic europeu,
que després també ha transcendit a nivell internacional.
Horacio Altuna ahir mateix ens va enviar un mail
dient...
D'ànims.
Tireu, tireu fort,
que això és difícil i tal, igual.
Victoria Giardino també fa una setmana,
que és també una glòria del còmic italià i internacional,
ens va mostrar el seu interès a participar
en una propera edició.
vull dir, sembla que no,
però estem al meu ollo de tot el tema professional.
I en un moment complicat pel sector com és aquest,
continuem fent-se d'altres certaments similars
a l'entorn del còmic,
a l'estat espanyol, a Catalunya o a l'estat espanyol, per exemple?
Jo és que això ho desconec.
si un cas podria ser cap al nord, cap a...
El Ghecho, per exemple.
Sí.
Podria per cercar diferències, eh?
Sí, sí, però habitualment, clar,
aquí tenim bastant clar que si volguessin tenir una economia més olgada,
només cal trucar a les editorials de gran producció i ho tindríem, no?
Però això és el que volem fugir,
que potser pot ser, en part, un acord al coll,
però és el nostre orgull i la nostra satisfacció
és que sigui absolutament independent.
Clar.
Seguiu aquesta línia independent
i d'analitzar, sobretot, el sector
i dignificar, com parlàvem abans, no?
Fugir d'aquests tòpics i d'aquests estereotips al voltant del còmic.
Sí, sí, és molt important preservar la naturalesa d'aquest projecte, no?
Que és divulgatiu, és purament divulgatiu.
A nosaltres no ens interessa ni fer merchandising,
ni col·locar estants, comercials, etcètera, etcètera,
perquè per això ja hi ha, per començar,
ja hi ha el fi còmic, a 96 quilòmetres d'aquí.
Seria ridícul, mira, de competir,
sobretot amb el pressupost que tenim,
amb una fila d'aquestes característiques,
i a més a més tampoc és el nostre esperit,
perquè a nosaltres ens interessa, doncs, posar el focus,
posar la llum a tot el que és la divulgació del còmic
com a vehicle artístic i cultural, no?
No ens interessa, vull dir, fer un supermercat editorial,
com és el fi còmic ara mateix a Barcelona, no?
Doncs continuant amb aquest sentit divulgatiu,
que hi ha aquesta línia continuïsta i ben clara i ben independent,
encara fins dissabte tenim aquesta setmana,
sisena setmana del còmic.
dèiem que podem trobar la informació per internet,
però on centralitzeu els actes?
Fins dissabte on us trobem?
Doncs...
Sí, sí, allà a la plaça del Pallol, a l'antiga audiència.
Molt bé.
Aleshores, l'exposició està al propi saló d'actes,
que és una mica inconvenient,
perquè, clar, la gent que pot estar interessada,
que passi en un altre instant que no estem nosaltres,
s'ha de demanar accedir-hi, pujar escales i tot això,
que és una mica que no es veu, no es veu des del carrer.
Però tot i amb això, està plena, absolutament obert l'espai,
per quan sigui, quan es vulgui,
es pugui anar a veure l'exposició que està instal·lada.
Fem aquesta reivindicació, no?,
que sigui més visible en futures edicions, si més no.
Doncs Miguel Villalba, Ramon Sarlé,
moltíssimes gràcies,
que acabi d'anar bé la setmana,
ja en farem balans,
i després ja començar a pensar ja en la setena edició.
Molt bé.
Ja estem, ja estem.
Gràcies, bon dia.
D'acord, gràcies a vosaltres.
Gràcies.
Gràcies.