I avui ens volem engrescar a descobrir els camins de ronda de casa nostra de Catalunya,
on en tenim molts, però també en especial aquí a Tarragona, a la nostra ciutat,
hi ha camins de ronda que val la pena transitar-los i conèixer-los,
aturar-vos les diferències panoràmiques que trobareu,
i que ha recollit el Rafel López Monner, el fotògraf i geògraf,
no només en la seva càmera, sinó també en textos, a través de la revista Descobrir Catalunya.
A més a més, la portada, ara l'estem veient, la d'aquest mes,
el camí que apareix, o la imatge que apareix, és del castell de Tamarit.
Rafel López Monner, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Els camins de ronda, en fi, tenim això.
Són més coneguts els del nord del país, per dir-ho així,
però aquí també en tenim, i de ben interessants, per fer.
De molt interessants.
Jo crec que és una de les assignatures a la que ara hi entrarem,
a donar-nos que tenim uns camins de ronda al voltant de Tarragona excepcionals,
molt, molt interessants, molt rics.
Atresoren un patrimoni natural molt valuós,
però a més també un patrimoni històric i cultural realment ric.
Per què? En el seu origen, aquests camins de ronda, que eren llocs de vigilància?
En primer lloc, que jo sempre dic que, oi que ens agraden els músculos,
doncs els nostres han passat de fa 4.000 anys, també.
I els primers camins de ronda es van obrir pel trànsit,
a prop de la costa, de les roques, per anar d'una cal a una altra,
a buscar menjar, a buscar músculos, a pescar,
llavors han començat a llançar les primeres xarxes, etcètera, etcètera.
Per tant, abans que tot, han estat camins de treball.
En alguns casos, la millor manera d'arribar a certs camps que hi havia a la vora del mar
era precisament per això, per el caminet que resseguia la vora dels penya-segats, etcètera, etcètera.
Els pescadors l'han utilitzat força.
Penseu, per exemple, que la idea aquesta que tenim dels ports és de fa dos dies.
Poblacions com l'Ametlla de Mar, en diuen la cala, i ells se'n diuen caleros,
perquè era això, una petita cala on es van establir i no hi havia ni dics, ni ports, ni res.
Les barques es pujaven a la sorra.
Quan aquesta població va començar a fer-se gran, la cala es va fer petita.
I aleshores, una part de les embarcacions es anaven a guardar en un lloc que en deien l'estany,
a una estona del poble.
Per on venien la gent que guardaven les barques allà?
pel camí de ronda, per als camis de costa, que també hem dit.
Hi ha alguna anècdota molt bonica, que encara m'explica gent de l'Ametlla, un amic meu,
que em deia que son pare era cal, i li deia, sempre deia que s'havia tornat cap
per culpa del suc que li regalimava del peix, que portaven a una panera, a dalt.
I quan pescaven sípies, diu, arribava a fer-te un negre.
Els camis de ronda, sobretot, primer han sigut això, camis de treball.
Després, pel mar, ens han arribat molts perills.
Aleshores, durant molt de temps van ser els pirates, els pirates del nord d'Àfrica.
Estem parlant de segles en què feien incursions, incursions que hem patit aquí.
Totes aquestes torres que veiem a rants de mar eren torres de vigilància.
El que estaven pensades era per donar avis molt ràpid quan veien els tols, les fustes que en deien, dels pirates, dels moros que venien.
Aleshores, el que feia la gent era anar a tancar-se dins el mas.
I per això molts dels masos tenen torres.
I no són torres tant per vigilar la costa, perquè estan massa lluny, com torres per tancar-se i aguantar els dos, tres, quatre o cinc dies que podia durar una ràxia.
Perquè els pirates el que feien era desembarcar, intentaven robar el que podien, però sobretot intentaven segrestar a gent.
Al cap d'uns dies hi havia un intercanvi amb alguna de les cales.
La cala de la Mora, la platja de la Mora, no es diu així per casualitat.
I aleshores en aquestes platges o en les cales, si tu tenies diners, podies recuperar l'home que t'havien segrestat, la dona o els fills.
I si no, se'ls enduien al nord d'Àfrica i eren venuts com a esclaus.
Després vindran altres perils, com per exemple les epidèmies.
A Can Brils encara el camí de ronda en deien camí de sanitat.
I era per vigilar que no desembarqués ningú quan hi havia notícia d'epidèmies, sense passar la quarantena.
I després vindran a ser camins de control de contraband.
De contraband.
I encara ara se'n desembarca de contraband a les costes del voltant de Tarragona.
A llocs com la Calafonda, la punta de la Creueta i tal, encara ara hi ha algun trànsit d'aquest tipus.
És a dir, amb aquest tipus de comerç no hem acabat.
També vindran els perills i derivats de les guerres.
La república, quan comença la guerra civil, comença a construir búnquers i defenses,
perquè tenen una invasió dels nacionals des de Mallorca.
I acabada la guerra, en Franco, en construeix més perquè tenen una invasió dels aliats un cop acabada la Segona Guerra Mundial.
Aquest és una mica el trànsit dels usos principals dels camins de ronda.
Ara en tenen d'altres.
I ara jo dic que són camins de paisatge.
De grans paisatges, perquè estan veient alguna...
Suposo que les fotografies són teves, eh?
Sí.
A més a més, en aquesta edició també has fet els textos que acompanyen les fotografies.
N'estan veient, per exemple, una a l'interior de la revista que ens ha portat, que és la d'aquest mes, eh?
Sí, sí, sí.
Del camí coneix la Plata Llarga i la Sabinosa, no?
És un d'aquests camins de ronda, no?
Sí, sí, sí.
Ara fixem-vos que els camins de ronda, els camins principals no s'atansaven al mar si podien.
Per mi perquè era perillós, perquè era més difícil, no?
El terreny és més abrupte i, per tant, els camins principals, posem el cas de la Via Augusta,
el que anava més enretirada, perquè el que volia era fer via.
I aleshores tenen traçats molt més rectilinis que per la costa no pots tenir.
Al costat del mar no hi ha hagut gairebé mai, hi ha algunes excepcions, però grans camins.
El que tenim són camins molt humils, precisament perquè l'únic que havien de servir és perquè pogués passar a una persona,
però no hi anaven allò, no?
Corrues de mules, carregades, no?
De mercaderies, no era el cas.
I, per tant, a vegades, molt sovint estem parlant de senderons només.
Senderons que amb el temps s'han anat desdibuixant i s'han obert d'altres.
Però, més o menys, el que podem establir és que els senders que s'apropen més a la costa,
aquells que donen més visió de la costa per al tema de vigilància,
doncs molt probablement siguin els més reculats, els més antics,
i que siguin aquests els camins de ronda, els camins de costa.
Quin dèiem? Camins de costa, sobretot a Tarragona.
D'aquí depenen, aquests camins? Són de domini públics? Són del ministeri?
Aquests terribles, clar, els que estan més tocant a la platja...
Els camins de ronda són municipals.
Municipals.
Sí. El que passa és que a vegades entren dins el terreny
en el qual la llei de costes hi té responsabilitats.
La llei de costes estableix que des d'aquelles fites blanques que tots hem vist
fins al mar, allò és terreny públic.
Des de les fites a l'interior hi ha el que se'n diu una servitud de pas.
És a dir, que el terreny és privat, però hi ha d'haver pas.
I aquesta franja de servitud és de sis metres
des d'aquestes fites blanques cap a l'interior.
i és una franja que es pot ampliar fins als 20 metres
en casos de penya-segats.
Molt probablement, als nostres oients,
si els agrada caminar i han estat per les roques,
diran, ostres, però això no es compleix.
És veritat.
A la mateixa Sabinosa,
al que és el preventori de la Sabinosa,
la tanca està a vegades tocant aquestes fites.
És a dir, està incomplint la llei de costes.
hauria d'estar com a mínim a sis metres més en retirada.
Els camins de ronda pot ser que estiguin passant
per la zona de domini marítim o terrestre,
és a dir, per zona absolutament pública,
responsabilitat de l'Estat.
Pot ser que estiguin passant per aquesta franja de servitud,
però en aquest cas el camí és públic,
és a dir, el sol és públic,
o pot ser que vagin més a l'interior
i que, per exemple, estiguin travessant una finca també privada,
però el que és el sol del camí és públic.
En aquests trams d'aquí de casa nostra, de Tarragona,
perquè, per exemple, si ara volem anar d'aquí,
de Tarragona, ciutat, fins a, posem per casa,
Torre d'Embarra o Altafulla, caminant, podem fer-ho, no?
És a dir, hi ha tot aquest camí de ronda, no?,
amb alguns trams antic camí,
amb altres, doncs, que deu ser platja, no?
Però sí que pot anar, sí que pot comunicar.
Exacte, vas anar combinant un tram de zona rocosa amb la platja,
es pot fer, hi ha alguna dificultat encara.
Hi ha alguna dificultat, es pot un mig salvar
i l'Ajuntament, realment, ara ja està treballant molt a fons
amb converses amb propietaris d'algun dels càmpings
per on el camí ha quedat dins per millorar el pas.
En el cas, a la punta de la Mora,
els camins públics estan dins del càmping.
Això, gràcies a l'inventari que es va fer ara fa pocs anys
a l'Ajuntament de Tarragona,
hem recuperat la constància històrica d'aquests camins a dintre.
I ara s'estan converses,
quan dic ara, vull dir ara,
precisament aquestes setmanes i tal,
ja no venen d'un cert temps,
però jo crec que d'aquí a poc tindrem bones notícies en aquest sentit
per facilitar el pas,
en aquest cas, per aquí, per la punta de la Mora.
ja es pot fer, ja es dic, amb alguna dificultat,
i jo recomano molt de fer-lo,
perquè tot i que probablement moltes persones ja la coneixen,
la coneixem a bocins,
i quan la fas sencera, les sensacions són diferents.
És a dir, agafar des de la punta del miracle
i anar caminant fins a Altafulla,
i llavors pots tornar en trens, si vols,
és una, jo crec, una de les excursions més interessants
que podem fer a casa nostra.
Val la pena dir que és una excursió de...
A mi m'agrada molt fer-la a l'hivern.
A l'hivern, jo dic que recuperem les sensacions
dels grans paisatges.
Aquestes sensacions que tens quan arribes dalt d'un cim,
dalt d'un paisatge que té una gran amplitud
i que t'enxample el cor o la ment,
doncs aquestes grans sensacions les podem obtenir aquí,
el que passa que molt probablement no a l'estiu,
quan les patges estan més plenes, etcètera, etcètera.
Per un dia de cada dia d'hivern,
aquest territori es transforma
i és absolutament sensacional.
Hivern, tardor, primavera,
són les grans èpoques per fer aquest camí.
Si es vol fer ara, s'ha de matinar.
S'ha de matinar i bastant...
La qual cosa també regala unes sortides de sol,
unes primeres llums fantàstiques.
Per la zona del bosc de la Marquesa,
el camí de ronda passa per l'interior del bosc?
Hi ha moments en què entra una mica més cap a l'interior
perquè la costa està massa retallada
i hi ha alguns moments que va més tocant a la costa.
Per la costa també, doncs, a la Waquiqui, no?
Que diguem, la Calafonda.
Sí, jo l'he tatxat aquest nom, eh?
Clar, hem de recuperar el nom que tenia.
Per a més, els topònims ens donen informació
i, bueno, ens els inventem
perquè arriba una generació
que perd la constància, no?,
de com es diuen les coses, pel que sigui.
I allò és la Calafonda o Cala de l'Arbossar,
la qual cosa ens parla de que hi havia herbossos.
O sigui, recordo, els herbossos són aquelles plantes
que donen les cireretes de pastor,
que te les pots menjar, que són tan bones.
És a dir, el topònim ens indica que allí hi havia hagut herbossos.
Però, en tot cas, la Calafonda,
que tots l'hem anomenat alguna vegada o altra,
oi, Quique.
Allí el camí passa a Rans, per exemple.
i després salva una mica alguna de les entrades
i va ràpidament a buscar la Cala de la Roca Plana
i que la veig.
Allà, a la Cala de la Roca Plana, per exemple,
m'explicaven els arqueòlegs de l'ICAC
que estan treballant amb una hipòtesi
que allò fos l'embarcador de la Pedrera del Medo.
És a dir, que les pedres del Medo
les baixessin fins a la platja
i, en comptes de portar-les per terra,
les carreguessin allà i les portessin per mar.
El tema de les pedreres romanes serrans de mar
és molt interessant.
Per exemple, a la Rebassada en tenim una de petita,
de molt petita,
que tots hi hem passat alguna vegada i hem jugat
i no ens n'hem adonat.
A la part baixa, la que toca més a Tarragona,
al començament de la Roca,
si us fixeu,
veureu algunes parts així tallades més rectilíneament,
és una antiga petita pedrera romana.
Després tenim la de la punta de la Creueta,
al final de la platja llarga,
molt maca,
i aquella a la que t'ho expliquen,
no sé si comences a veure les línies,
el terra, els blocs, etcètera.
Després n'hi ha una també de molt interessant,
passat a Altafulla,
hi ha una cala que és la cala,
també en diuen de Capellans,
i allà n'hi ha una altra molt interessant.
Ja et dic el tema del patrimoni,
patrimoni romà amb pedreres,
després les torres,
aquestes de vigilància contra pirates,
etcètera.
Desfada a la costa,
un indret realment molt interessant.
No fa grans dies es parlaven de la ruta dels massos,
hi ha una mica més cap a interior,
i també posaven de rellevància
aquestes torres medievals,
que tenien molts massos,
com deies abans tu,
que eren torres de vigia,
però torres medievals,
que encara algunes...
Sí,
més que de vigia,
que també s'haurien per vigilar,
sobretot eren torres de defensa,
és a dir,
com he dit abans,
torres on la gent es tancava
a aguantar un petit setge.
Clar,
en Tarragona els pirates no s'atrevien,
era una ciutat massa gran,
massa ben defensada,
però les ràcies a l'interior
van fer...
Bueno,
durant bastant de temps van fer por.
Doncs,
els camins de ronde han donat per molt,
de moment,
per aquest número de revistes
a descobrir Catalunya,
ha costat molt
a situar la fotografia emportada
del que s'ha dit a Tamarit.
Bé,
jo el que estic content
és que vam donar diverses opcions,
la que primer semblava
amb més possibilitats
era Costa Brava,
perquè la gent,
quan pensem en...
La majoria de Catalunya,
quan es pensa en camins de ronde,
es pensa en Costa Brava,
però jo crec que aquí
la revista ha fet honor al seu nom
i s'ha atrevit a deixar el tòpic
i a proposar altres paisatges.
I al final van optar
perquè la féssim aquí
al davant de Tamarit.
Tamarit,
el castell,
que no és un castell,
que era un poble,
era un poble fortificat.
Una altra memòria
que haurem d'anar recollint.
I avui dia un restaurant,
és a dir,
que ha anat canviant l'ús,
una mica de...
Sí, sí, sí.
Bueno,
restaurant de regaçaments...
Exacte,
en tot cas és una de les icones
més potència,
més força que tenim aquí
al municipi de Tarragona,
perquè val la pena recordar
que això encara està dins
del terme municipal de Tarragona.
donen molt de sí,
aquests camins de ronda,
és a dir,
perquè hi ha tota aquesta informació
al voltant dels diferents punts del camí,
que han donat moment
per fer aquest article
a la revista Descobrir,
però que segurament donarien
per fer més coses,
una exposició,
un llibre...
Molt, molt.
I sobretot el que donen,
jo crec que en aquest moment,
abans parlàvem,
de són camins de paisatge.
Els camins de ronda en aquest moment
la seva funció és,
crec que semblim una mica així,
és ajudar-nos a sentir-nos
una mica més feliços.
Hem après a mirar paisatges
i sentats davant l'horitzó
ens sentim bé.
Un horitzó que durant generacions
era sinònim gairebé de perill,
en aquest moment és sinònim
de benestar, de plaer,
de serenitat, etcètera, etcètera.
Jo crec que el seu gran valor
en aquest moment és aquest.
I el gran repte és saber
què fem amb els últims camins
de ronda no transformats.
És a dir,
apliquem la nostra mentalitat urbana
i ho urbanitzem tot,
és a dir,
construïm passejos marítims
o valorem les històries
que ens expliquen
i per tant els mantenim
almenys transformats possibles.
És a dir,
els arreglem perquè es pugui passar bé,
perquè tothom hi pugui passar,
però no els hi aboquem
ni ciment, ni formigó,
ni llums, ni baranes,
ni deixem que siguin capaços
d'explicar aquestes històries,
ja dir,
hi ha algunes de fantàstiques,
sobre pirates,
sobre contrabants,
sobre pescadors, etcètera, etcètera.
Per mi aquest és el gran repte
que tenim plantejat ara,
recuperar-ne alguns punts,
però després sobretot
decidir què fem amb ells.
Al nord del litoral,
a costa de Cadec,
què és que hem fet?
Els han preservat tal com eren?
Els han mirat de restaurar
amb un mínim d'intervenció?
En la zona de Cadec,
la veritat és que
tenen un parell de camins extraordinaris,
i camins construïts
ja fa un temps,
tampoc no pensem que massa,
però estan construïts
amb les tècniques tradicionals,
és a dir,
paret de pedra seca,
i empadrats en alguns llocs,
i fonamentalment
els van construir així bé
per donar servei als fars,
o quan es van construir els primers fars,
que tampoc és una cosa massa reculada.
És a dir, probablement aquests camins
estem parlant del segle XIX,
de finals del XIX,
però encara es van construir
perquè hi pogués passar,
perquè no hi havia carretera,
era massa car fer una carretera,
i es van construir aquests petits camins
perquè hi poguessin anar
unes mules carregades
amb els materials.
I el resultat és que tenim uns camins
absolutament fantàstics,
molt arrapats al penya-segats,
amb murs de pedra seca,
alguns altres morets
separant les finques,
i tant el que porta
al Fars de Calanans
com al Cap de Creus
són realment camins molt interessants.
En alguns casos
estan molt ben conservats,
i en altres també tenen els seus problemes,
com els tenim aquí.
Hi ha alguns trams del camí
del Cap de Creus
que recordo que està ocupat,
per exemple,
per una propietat privada,
per uns xalets,
està tancat,
i t'has de desviar,
i en alguns casos
els falta posar més en valor.
Però el que sí que és veritat
és això.
De fet,
quan alguna vegada
em comenten
com faria jo un camí,
com arreglaria un d'aquests camins,
jo diria utilitzant
les tècniques tradicionals,
de manera que si et diguessin
que aquest camí
està fet al segle XIX,
tu ho creguessis.
És la manera
en què aconseguiríem
camins més abocadors.
Això val a dir
que costa de fer entendre,
o que no és compartit
per tothom,
en tot cas,
i sobretot
per una determinada
generació d'enginyers
de costa
que estan preparats
per construir grans obres.
Els han preparat per això.
Aquest canvi de mentalitat
que suposa
no, no,
anem a fer petites coses,
coses molt suaus,
molt poca cosa,
notes que els costa.
Per aquesta,
Rafael,
que s'animen a fer el camí
a posar per casa,
a Tarragona,
cap al nord,
quin punt
els recomanaries
per poder fer
allò que deies abans?
Aquella connexió,
o desconexió,
millor dit,
amb la panoràmica,
amb l'entorn,
de veure aquella imatge
abocadora.
Clar,
el nostre gran tresor
és el bosc de la Marquesa,
sens dubte.
Qualsevol punt
de mig camí
entre la Torre de la Mora,
la punta de la Mora
i la punta de la Creueta,
és per abocar-se
a la costa,
agafar un llibre
i deixar passar la tarda,
per exemple.
És sensacional.
Però després,
caminant,
descobriran
molts altres
petits racons
on això també és possible.
Molt a prop de Tamarit,
el tram que va
des de Tamarit
fins a la platja
de la Mora,
també hi ha
alguns altres racons
molt interessants.
O els morrots
de la Sabinosa.
També és un altre
petit espai
molt interessant.
I esperem
que algun dia
la Sabinosa
aconseguim
arribar
a una bona solució.
a mi m'agradaria
que com a mínim
ens retiressin
la tanca
perquè
aquesta generació
nosaltres
poguéssim gaudir
una mica
d'aquells jardins
o d'aquella
part
i
establir un pas
que fos
agradable
per a tothom.
Per les informacions
que s'arriba
em sembla
que això
estaria
bastant proper,
si més no,
la descatalogació
d'aquell edifici
i tot
les parts
d'implicades
les que han de decidir
es veu que estan
avançant força
en aquesta direcció.
Això és una bona notícia.
I el col·legi
d'arquitectes
que van fer
unes jornades
no fa gaires mesos
ja van concloure
que no era gens car
fer això que dius tu
ara de treure la tanca
que no implica res
pràcticament.
Sí, jo me'n recordo
això
ja
potser fa un any o dos
que ho vaig escriure
en el meu blog
que em semblava
que era l'opció
i es podria
fer una tanca
al voltant de l'edifici
però com a mínim
habilitar
tot aquell altre espai
perquè la gent
de Tarragona
el puguem gaudir.
No ho ben podem gaudir
d'aquesta revista
Descobrir Catalunya
una revista
de tiratge
a nivell de tot Catalunya
que ja està els quioscos
i que la foto
de portada
la reconeixereu
per això
perquè és la foto
de la zona
de Temerit
d'aquella petita cal
que hi ha Temerit
que a més a més
es veu a Castell
i amb aquests camins
de ronda
que descobrireu
o en alguns casos
suposem que ja els coneixeu
però que podreu descobrir
a través d'aquesta revista.
Rafel,
algun dia una exposició
sobretot plegat o no?
textos d'aquesta revista
sorgeixen
d'un treball
que ens va comanar
el Museu Marítim de Barcelona
i la xarxa
de museus marítims
de Catalunya
per preparar una exposició
però vam enxampar
el moment
de retallades
i l'exposició
està esperant
poder trobar
el finançament
perquè sigui
preparada
i llesta
perquè pugui
itinerar
per Catalunya.
Doncs esperem
que pugui ser ben aviat
això.
De moment
ha anat a estar en boca
amb aquest
Descobrir Catalunya.
Gràcies per explicar-nos-ho
i ens veiem per algun
d'aquests camins
de ronda.
Perfecte, gràcies a vosaltres.
Gràcies.