Doncs, tal com us deia, avui podem parlar
amb el que serà el pregoner aquest proper dissabte
de la festa major de Tarragona, de Santa Tecla.
Estem parlant del primer rector de la Universitat
Rovira Virgili, Joan Martí Castell,
serà el pregoner de la festa d'enguany.
Filòleg, catedràtic i membre d'Institut d'Estudis Catalans
serà el responsable d'aquest pregó,
que, per cert, podreu seguir en directe per Tarragona Ràdio,
com dèiem, per aquest dissabte, 21 de setembre,
a les 6 de la tarda.
Joan Martí Castell, què tal? Molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Ja el tenim a punt? Ja està tancat i lligat o encara no?
Home, sí, crec que puc dir que està tancat i lligat.
No vol dir això que hi pugui introduir d'aquí a divendres
o dissabte mateix al matí algun matís,
però ja serà això, si de cas, qüestions de matís.
Òbviament, l'argument principal
i allò que desenvoluparé en els minuts que se'm concediran
doncs està pràcticament ja previst i enllestit.
Quins seran els pilars fonamentals d'aquest discurs, d'aquest pregó?
Una de les gràcies dels pregons és que no se sàpiga de què es parlarà.
Per tant, jo no li puc avançar de què parlaré exactament.
Com a molt, li puc dir, que ja és prou,
que Tarragona i Santa Tecla seran protagonistes del pregó.
L'universitat també hi apareixerà o no?
Probablement la meva vinculació professional tan llarga en el món universitari,
a part del concret de la universitat nostra,
en el món universitari en general,
facilitarà que hi hagi alguna referència a les universitats i a la universitat nostra.
Com ha vist l'evolució en aquestes darreres dècades de la universitat?
Vostè va ser el primer rector, el primer de tots.
Ha canviat molt el paradigma universitari des de llavors fins ara?
Estem millor ara que abans, podríem dir, a nivell de...?
A veure, caldria aclarir l'ara i l'abans.
Jo crec que de la universitat podem marcar un moment de canvi important,
positiu, entorn dels anys 80,
per tant, amb la democràcia ja amb alguns anys de vida recuperada entre nosaltres,
i un progressiu avançament des de tots els punts de vista,
potser d'una manera més particular des de la investigació.
És a dir, als anys 80 es nota que hi ha un canvi de consciència
respecte a la importància que té la investigació per al progrés de qualsevol país
i s'hi dediquen recursos humans i recursos materials molt importants.
Després, amb relatives pujades i baixades,
sigues-zagues, s'ha anat mantenint una universitat que ha continuat en aquesta línia,
que és una línia completament diferent de la universitat predemocràtica,
on pràcticament ni la docència ni la investigació interessaven gaire
i en alguns casos no interessaven gens.
Però, arribat el moment d'allò que s'anomena crisi econòmica,
doncs la universitat, com els diversos àmbits d'actuació
i de què fer de la vida de qualsevol persona,
doncs ha sofert unes conseqüències que poden arribar a ser,
en el cas concretament de la universitat,
poden arribar a ser insuportables
i poden provocar una involució, un tirant enrere, preocupant.
De manera que la universitat que havia fet passes gegantines als anys 80,
que les havia de fer perquè procedíem del franquisme
i, per tant, d'una universitat bastant miserable en tots els aspectes,
doncs estaven ja molt enrere respecte a Europa
i respecte als Estats Units.
Tot aquest gran esforç que es va fer,
si s'insisteix en les retallades
i en la necessitat d'haver de comptar amb menys recursos
en l'àmbit de la formació, de la docència i de la investigació,
que són les dues funcions principals de la universitat,
doncs correm el risc que totes les energies que s'hi han posat,
que hem posat tots plegats, la societat,
tant la universitària com la no universitària,
perquè la universitat pública també és una universitat
suportada per la societat en general,
doncs se'n vagi a Norris
i anar-se'n a Norris potser sí que estalvia diners
d'una manera immediata,
però anar-se'n a Norris vol dir
tenir un país sense participació en la investigació puntera,
sense una política de formació de la joventut
per un futur de bons professionals
i en definitiva els bons professionals
són els que també construeixen una bona societat
i per tant correm el risc seriosament
i això es diu i de vegades no es pensa fins a quin punt és veritat,
el risc de caure en una inanició
per tot allò que faci referència
poder ser capdavanters en res, absolutament en res.
És a dir, que vostè considera, suposo que amb la universitat
l'ensenyament, l'educació en definitiva
és un dels pilars fonamentals,
un dels grans del futur d'una societat com la nostra,
i sense ella no anem per bon camí.
Està d'acord amb això?
Completament d'acord, completament d'acord.
Quan una societat pateix una crisi
és evident que els responsables del govern,
de la col·lectivitat que sigui,
han de reflexionar sobre com hi fa enfront aquesta crisi.
I una manera de reflexionar-hi és establir prioritats.
És a dir, la crisi acostuma a comportar
que no tot el que es feia es pot continuar fent,
sinó que algunes de les coses que es feien
s'han de deixar de fer.
ha d'haver dit això,
jo afirmaria, afirmo,
que en l'àmbit de la formació
és on menys s'ha de pensar
a retallar o a deixar de fer res.
Perquè un país que no prepara bé els seus ciutadans
i un país que no es preocupa, doncs, tampoc de la recerca
és un país que mai, mai, mai no es recuperarà.
Mai no es recuperarà.
Per tant, no sortirà mai de la crisi.
Si alguna vegada en surt i tornarà a caure
perquè es trobarà que no té generacions formades
per poder dirigir com cal professionalment
el govern que es tracti.
De manera que prou, d'una vegada prou,
els retalls en l'àmbit de la formació de les persones,
en l'àmbit de la investigació,
en l'àmbit universitari, escolar,
i també prou a alguns altres àmbits
que són d'urgència en la necessitat social dels ciutadans
com l'àmbit de la sanitat.
La salut de les persones és el primer
que s'ha de tenir cura a conservar
perquè sense la salut difícilment no es fa res
i, per tant, també prou en retallades
en un àmbit com la salut
i potser en podria esmentar d'altres.
Vostè ha estat un estudiós de la llengua,
de la sociolingüística,
de la història mateix de la llengua,
també té alguna cosa a veure
en la segona edició,
el diccionari de la llengua catalana.
Quins són, ara per ara, avui en dia,
els enèmics podrien vi així de la llengua?
És a dir, està en perill veritat al català avui en dia,
creu vostè, en un futur proper?
Parlar de futur proper,
amb l'adjectiu proper per una llengua
s'ha d'explicar què hem d'entendre,
perquè les llengües, quan desapareixen,
acostumen a trigar, a trigar anys a desaparèixer,
però, aclarit això,
sí, jo li he de respondre que entenc que en la situació actual,
en la situació actual,
i ho remarco perquè potser aquesta situació aviat canviarà,
potser canviarà aviat perquè hi ha
algunes mostres,
alguns índexs que fa pensar que puguem anar per una altra via.
Mentre estiguem en la línia en què estem,
el català, evidentment, està en perill d'extinció,
està en perill de desaparició.
Com que sé que molts pensaran que això és exagerat,
doncs jo defujo ara centrar-me en el Principat de Catalunya
i, per exemple, em situo a la Catalunya del Nord,
que també és Catalunya, però una mica més amunt,
i a l'estat francès,
o em situo, per exemple, al País Valencià
i crec que tothom estarà d'acord,
especialment els que viuen allà, en aquests llocs,
estaran d'acord que el català està retrocedint
d'una manera totalment alarmant.
El que està passant a les Illes Balears
amb el nou govern del Partit Popular
no té nom i prefereixo no qualificar-ho,
però també és una amenaça de mort a la llengua catalana.
Per tant, nosaltres podem pensar
que més o menys el continuem parlant
i que Déu n'hi do i que l'aprenem a llegir
i escriure a escola, etcètera, etcètera,
però una llengua és molt més que això,
és a dir, una llengua és el distintiu principal
d'una comunitat i, per tant,
una llengua que és pròpia d'una comunitat
com el català, de la comunitat catalana,
ha de ser-ne clarament hegemònica,
ha de ser-ne prioritària
i no pot faltar en cap àmbit el seu ús.
I en aquest sentit,
li diré d'una manera molt gràfica,
vostè, vivint a qualsevol lloc
del Principat de Catalunya,
també de les Illes Balears,
també del País Valencià,
vostè pot passar-se les 24 hores del dia
sense haver d'utilitzar per a res
la llengua catalana.
En pot prescindir completament?
Doncs bé, quan d'una llengua
se'n pot prescindir del tot,
vol dir que aquesta llengua no és necessària.
I quan una llengua no es fa necessària socialment,
és obvi que tendeix a ser subsidiària,
a ser secundària i, per tant, a desaparèixer.
De recapitulant i tornant als inicis de la conversa,
quan li van proposar fer de pregoner
per les festes, com ho va encaixar?
En els primers minuts, segons, no ho sé,
al cap de poca estona, com ho va encaixar, vostè?
Ho vaig encaixar amb una gran alegria.
Vaig sentir de seguida
l'altíssim honor que això suposava,
que em permetéssim de fer el pregó
que obre les festes de Santa Tegla
d'una manera especialment oficial,
perquè ja hi som ara, en festes,
i, per tant, va ser una notícia esplèndida.
Si ja és esplèndid que una persona
faci el pregó de la festa major
de qualsevol contrada,
imagini's què suposa
fer el pregó de la festa major
de la contrada on has nascut,
com és el meu cas.
Per tant, la notícia va comportar
efectivament un gran honor,
una gran satisfacció,
des del punt de vista
de la distinció que suposa,
però, a més a més,
des del punt de vista dels sentiments
i de les emocions,
va suposar un estat d'ànim
que se'm va generar,
que em posava els pèls de punta,
i encara ara, quan hi penso,
que no ha arribat el dissabte,
doncs m'esborrono una mica.
Doncs l'escoltarem molt atentament
aquest proper dissabte,
a les 6 de la tarda,
en aquest acte,
el pregó de la festa major
de la seva ciutat,
en Joan Martí,
que alligari molt també
que agressin el micrófon
de Tarragona Ràdio
i que vagi molt bé el dia del pregó.
Gràcies.
Moltíssimes gràcies a vostès
per l'interès.