Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
És real, és ben real, és d'un poble?
Sí, sí, sí, és d'una casa que tinc en un poble proper, que és l'Argentera, i bé, tinc una bugambília, tinc unes campanes taronges, tinc unes papallones que venen sempre a passar les vacances allà al jardí de casa, i bé, vaig pensar que era un bon lloc si mai prenia una decisió que penso no prendre mai.
Però, bé, vaig pensar que era un bon lloc.
Que és una mica per on va, per on va, perquè cap i la fi és una persona que es treu la vida, es lleva la vida, no?
Sí, són els 20 minuts últims d'una persona que ha decidit treure's la vida i les reflexions que fa durant aquest... fins que no li arriba la mort, no?
I, no sé, és un relat que jo crec que és valent perquè no planteja si està bé o està malament, no fa cap reflexió referent a per què una persona pot fer aquesta decisió, no?
Sinó que la decisió està presa i la tira endavant, no? I llavors quines són les circumstàncies que l'envolten i com ho aconsegueix, com li arriba aquesta mort tranquil·la, tal com ella volia, i planteja uns dubtes perquè havia dubtat entreprendre-s'ho, a veure, a fer aquest pas davant del mar, però com que és una època de l'any en què al mar hi ha molt de turisme i molta gent decideix que no és el lloc més adequat,
llavors tria aquest raconet de casa seva i bé, i això és el conte, no? Vull dir, té la gràcia que no saps per què passa, per què descrius tot el que estàs descrivit fins que no arribes a veure bastant més després d'habitat de conte què és el que pretén fer aquesta persona que ho explica, no?
Ho aconsegueix, no?
Sí, sí, ho aconsegueix, a més, amb la pau i la quietud que aspira, envoltada de les seves plantes, de les papallones, dels borinots, de les oranetes, de tot el que, bueno, l'ha ajudat a triar aquest lloc com el més adequat.
Per què aquest enfocament del conte?
Bé, jo he conegut gent que ha pres aquesta decisió, però no des d'aquesta perspectiva, sinó des de la perspectiva de no saber com encarar la seva vida i que ho ha fet i que, bueno, li va sortir bé perquè ho va aconseguir.
També conec gent que ha mort, gent molt propera, no?, que ha mort en una situació molt lamentable, molt de pau parada, molt trista, no?, que si li haguessin deixat triar, possiblement hagués dit, bueno, jo acabo aquí i m'estalvio tota aquesta decadència i tota aquesta exhibició pública, no?, encara que sigui amb família i la gent més propera.
I vaig pensar que si mai em trobés en una situació d'aquestes així, que ja no tens marxa enrere, no de desesperació, eh?, sinó de malaltia, com és el cas de la protagonista d'aquest conte, que potser valia la pena no passar-hi, no?, perquè si al final ja està dictat, què millor que poder-ho fer de la manera que desitges, no?
Escollir el raconet, no?, escollir el raconet, eh?, on vols dir adeu. I què li passa amb aquesta persona que decideix deixar aquest món?
Bé, bàsicament ella el que explica mentre es reflexiona és que no li fa patir haver de patir, o sigui, la por no la té el patiment, perquè la gent que està en fases terminals de malalties llargues ja està molt acostumada al patiment, no?
El que passa que el que li sap molt de greu és lluitar per una cosa que no té solució i veure el patiment de la gent que l'envolta, no?, que està acompanyant-la amb aquesta lluita i, per tant, pensa que al final ja no és només per ella, sinó que és per la gent que està acompanyant-la, no?
Jo no sé si la gent s'hi ha trobat massa sovint, però quan hi ha gent que està molt al límit, molt a prop de la mort i no acaba d'arribar a vegades, la gent que més l'estima és la que més desitja que li arribi, no?
I, bueno, una mica el que vol aquesta, la protagonista d'aquest conte és alliberar els que se l'estimen d'aquesta agonia tan llarga que no acaba d'arribar, no?
Doncs, bueno, hi posa dia i hora i ja està, i ho acaba.
I aprofita per acomiadar-se amb aquest relat, s'acomiada també de la...
No, no, no, és un relat molt intimista, però sí que fa una reflexió que ella ha decidit fer-ho sola
i en el darrer moment li sap greu no tenir la mà de la persona que...
Algú que l'acompanyés amb aquest silenci, no?
Però bé, com que la decisió està presa, doncs ja no té marxa enrere i l'entoma tal com ve, no?
L'escalfor, però, al final, també la nota falta, no?
Aquest escalfor que està amb aquesta mamiga, no?
Bueno, esclar, això no sabem...
Vaja, no hi ha ningú que hagi fet aquest pas i que pugui tornar per explicar-nos si passa o no passa, no?
En el cas d'aquesta persona que he volgut descriure jo, sí que en l'últim moment ella fa una reflexió i diu
hi ha una cosa que no l'he encertat, no?
Que és ara trobo a faltar la mà, en concret, diu, trobo a faltar que em premin la mà i que em tanquin els ulls
si l'amor em sorprèn mirant les meves papallones, no?
Vull dir, potser sí que aquesta companyia, al final, si tens algú que veritablement és molt íntim, no?
Potser sí que fas la reflexió aquesta, però, bueno, és una cosa totalment fictícia
perquè ni m'hi ha trobat mai, ni això, no?
No hi ha ningú que ho hagi pogut fer i torni per explicar-nos-hi veritablement aquesta sensació, no?
Ja ho té això, ja és així, eh?
Com va anar divendres l'acte de lliurement? Com ho vas viure a nivell personal?
Home, el vaig viure així com una miqueta nerviosa,
perquè trobo que podrien dir que he guanyat, no?
Arribes allí una miqueta a veure què...
No ho sabies, eh?
No, no, no, no ho sabia.
I llavors comencen a cridar el tercer, els aplaudiments, el premi, la lectura...
Dius, bueno, va, doncs aquest no l'he rescat.
Va llegir aixec el segon, aplaudiments, entregament del premi, lectura...
Dius, bueno, aquest tampoc no l'he rescat.
I clar, quan sents el nom, el primer, et fa molta gràcia, no?
Bé, bé, va anar bé.
I va anar amb aquesta miqueta d'intríngolis, no?
Però amb satisfacció, no?
Quan veus que, bueno, doncs que han valorat l'esforç que has fet
intentant plasmar això, no?
Que penso que en el fons és bastant valentot, no?
Perquè dona per fet que això es pot fer, no?
Que no cal plantejar-s'ho massa, vull dir, el que ho vol fer ho fa i ja està.
No cal justificar-ho.
No ho pretén, eh?, justificar el conte aquest.
El meu racó.
Què passarà ara amb aquest conte?
On anirà a parar?
Home, aquest conte ara ha sortit publiquet amb els altres dos guanyadors,
amb una mena de llibret que treu l'Ajuntament,
però jo imagino que bé que si amb el temps puc fer...
Que en principi jo tinc un conte per poder fer-ne un llibre,
fins i tot tinc el títol pensat quan tregui el recull de contes,
jo crec que aquest hi podrà anar, hi podrà anar bé, no?
Però jo crec que...
A veure, hi ha gent que diu que escriu i escriu per ell
i no ho ensenya mai i té com una mena de, no sé, de complexa,
que no ho entendran o que no...
Però jo sempre que escric tinc moltes ganes que la gent s'ho llegeixi,
compartir-ho i que em diguin que els hi agrada.
I si em diuen que no els hi agrada, home, no em senta gaire bé,
però bé, entenc que és el risc que corres
quan una cosa ve de ser teva i la comparteixes amb més gent, no?
Si preguntes, clar, pots rebre un xasco que...
Com va anar, per cert, dels sols i les llunes,
perquè tec la Martorella no és la primera vegada que escriu,
ella va es publicar per Arola, no?
Va ser a...
Sí, sí, sí.
Com va ser? El 2009, potser?
Sí, sí, crec que sí, va ser el 2009.
Home, va anar bé, sí, sí, va ser un llibre que es va vendre molt bé
i la veritat és que, no sé, trobo que va ser molt ben acollit
perquè és un llibre també de caire molt intimista,
però a la vegada també té un puntet de, a veure, d'esperit,
no diré revolucionari, perquè no és el cas,
perquè és un llibre amb aquest sentit molt lineal,
però sí de lluita d'una persona senzilla, anònima...
De poble.
De poble, que, bueno, és a dir, que l'ensenyament
i forma part d'una família tranquil·la, pagesa,
que està molt marcada per la Guerra Civil,
però a ella, doncs, li toca viure tota la transició
i llavors, bé, tota la seva narració
forma part d'aquesta mena de dues potes,
una que està anclada en aquesta herència que rep de casa seva
i tot el que està veient d'aquesta transició
amb gent que coneix nova, que té algun desengany
i una mica amb la nostàlisi de que les cases de poble,
que és on passa molta part de l'acció,
ella en un moment concret la vol vendre
i vol deixar-ho estar,
vol trencar una mica amb tot això,
i quan venen gent de Barcelona a comprar-la
i diuen que fa olor de rònec,
llavors se'n dona compte que no la pot vendre,
perquè les cases aquestes no fan olor de rònec,
diu ella, fan olor de passat,
i llavors entén que no pot deixar aquest testimoni
sinó que l'ha de passar als seus fills, als seus nobots
o almenys amb algú que sigui del seu llinatge,
però d'alguna manera...
Bé, té un caire molt intimista
i crec que reflecteix una època bastant...
Bé, almenys això la gent m'ho ha dit, els que han llegit,
l'època aquesta de postguerra, final de postguerra
i el començament de la transició.
És allò que encara hi ha moltes famílies marcades per la Guerra Civil, no?
Home, jo en concret amb la meva,
tot i que diguem que, no sé si ho diuen l'altra gent que escriu,
però almenys jo, quan diuen,
no, és que sembla que te veiem quan llegim alguna cosa teva, no?
I dius, no, no, perdona, jo no sóc la persona de la història, no?
Però sí que hi ha alguna cosa, no?
És una miqueta mentida, perquè vulguis que no,
alguna cosa transmetem, encara que sigui a nivell subliminal, no?
I en el cas concret meu,
que a casa meva sí que va estar marcada per la guerra,
a casa meva la guerra era l'any zero.
Tot ho havíem d'ubicar en la història abans o després de la guerra, no?
El pare sempre deia,
nena, això va passar abans o després que esclatés la guerra,
a la guerra, no? I llavors, o l'altre, no?
Sempre allò era l'any zero i a casa sempre s'explicaven,
a veure, unes coses més que altres, no?
Hi havia coses que no s'explicaven mai,
hi havia coses, doncs, que eren més anecdòtiques
i que formaven part una mica dels contes
que s'explicaven el dia que marxava la llum o marxava la tele.
D'els sols i les llunes, eh? D'els sols i les llunes.
Sí.
La novel·la que va treure.
En veurem alguna properament, també? Alguna altra novel·la?
Home, també en tinc una altra, sí, sí.
N'hi ha alguna embastada, no?
No, no, embastada, no.
Una que està acabada, ara miraré de moure'm a veure
si pot interessar a algú
i miraré les...
Tot i que és un mal moment, ara, eh?
Perquè amb la crisi que passem
i el preu que estem posant els llibres
és difícil, però bé, jo crec que és una novel·la
que tindria molt d'interès, perquè parla...
No té res a veure amb aquesta novel·la
més lineal, més intimista
dels sols i les llunes, sinó que té a veure
amb els abusos i els maltractes
de la gent...
Bé, de les dones en concret, no?
Però no ha fet dins d'un punt de vista
ni reivindicatiu
ni de rebenja, no?
Sinó explicant que a vegades
això és fruit de la ignorància
i del poderós, que mentre és poderós
doncs és poderós amb tot, no?
I, bé, no sé, jo crec que pot tenir sortida
però, bé, això ara m'haig de centrar una mica
i haig de veure cap a on em moc, cap a on tiro
i si veritablement pot interessar amb algú.
Un procés, eh?
Perquè ets en Jordi de moment, no, no?
No, no, no, no, no, no, aquest en Jordi no.
Quan comences a escriure tecla?
Uf, jo tota la vida havia escrit, poc o molt.
Era les clàssiques nenes que anaven a col·legi
i guanyaven el concurs de la Coca-Cola
i quan feien obres de teatre
doncs adaptava els guions
i, no sé, és una cosa que sempre m'ha agradat molt, no?
Aquest món de l'espectacle
que és capaç de fer emocionar
amb coses que no són reals
la veritat és que me desperta molt d'interès, no?
Vull dir, em fa gràcia, no?
A veure que puc plorar davant d'una pel·lícula
o enrabiar-me o enamorar-me del protagonisme
o vulguer matar el dolent
quan veus que no és veritat, no?
I aquest trobo que té una màgia molt especial, això, no?
I m'agrada, m'agrada fer-lo,
inventar-me la vida dels altres
i té gràcia, té molta gràcia.
Suposo que deu ser també una mica de voradora de llibres, no?
Gran lectora.
Home, llegeixo bastant, sí, sí, sí.
Acostumo a llegir, sí.
Alguna preferència en particular o...?
Home, ara últimament,
ja que estic amb aquesta experiència
d'escritora novell, per entendre'ns,
llegeixo bastant coses que són properes
d'autors de per aquí.
Però, bueno, si he de llegir autors
que són bestsellers,
em decanto sempre per la Isabel Allende,
que és una dona que m'agrada, m'agrada molt.
Hi ha una faceta teva,
que abans em comentaves fora el micròfon,
també de defensa de l'entorn,
de la natura.
Et preocupa, això, no?
Home, sí que em preocupa,
perquè, a veure,
estem deixant un llegat als hereus,
que no sé si se'l mereixen, no?
Tant, bueno, ja no dic a nivell de tota aquesta crisi
que els estem deixant un panorama...
Jo tinc una edat, per tant,
tinc fills que també tenen una edat,
filles en concret.
I em preocupa molt, sí.
I cada vegada, com més gran em faig,
penso que més activista em faig, no?
A nivell de pensament i de posicionament
teòric i personal, no?
I una de les coses que em saben molt greu
que estem deixant a les generacions futures
és un medi ambient totalment...
A veure...
Totalment destruït i subeditat
els interessos de les grans empreses
que fan i fan i desfan el que volen
i ens fan creure que és totalment necessari
per la nostra supervivència,
si més no és el que jo penso.
Hi ha molts paisatges que han desaparegut per sempre més, no?
I això es veu molt...
Amb els pobles petits es veu molt, no?
Hi ha paisatges que han desaparegut,
hi ha paisatges que s'han transformat
i hi ha paisatges que si mai es volen tornar
a deixar tal com eren, no hi xerrem a temps.
Jo recordo, per exemple, unes vinyes
que hi havia un poble amb jo...
O el poble amb joves, que aquí ja no hi són,
però hi ha fa anys que no hi són, eh?
Ara hi ha cases.
Sí, sí, sí, sí.
Bueno, i això, hi ha molins, hi ha...
A veure, que tot és necessari,
i tampoc no podem...
Clar, una cosa dels que s'acusa
la gent que defensa aquestes coses
és que sembla que diguin
que volen tornar a l'època de...
Jo que sé, de Dan i Eva, no?
I no és aquest el cas,
sinó mirar de tenir cura,
de ser respectuosos,
de poder compaginar
el que ara ja ens és imprescindible
per viure,
amb el que veritablement
ens és totalment superficial.
I buscar racons com aquest, eh?
Com el que avui ens ho he ocupat.
Home, valen la pena,
aquests paponets valen la pena.
On hi ha aquests papallones
que et venen a veure cada any.
Cada any, cada any.
Són llocs bonics
i que em puc que perdurin per molts anys.
Tec la merdura
i gràcies per acompanyar-nos
per parlar-nos d'aquest premi,
del 13e Premi de les dones,
amb aquest llibre, el meu racó.
Gràcies i fins la propera, fins aviat.
Quan vulguis tornar, ja ho saps.
Això és casa teva.
Moltes gràcies.
Déu.