I ara us podem parlar d'aquest llibre que avui es presenta al Museu d'Art Modern,
la manuscrita d'Argelers Urmer, és de Pietat Roig i Miralles.
Ella recull el que va escriure el seu pare, molt conegut al municipi de l'Aldea,
de fet, era el Mariano, molt conegut, perquè era el Mariano Barbell i era molt conegut al poble.
Ell va estar al camp d'Argelers i va escriure aquest manuscrit, ara aquest manuscrit es va recuperar
i ella va decidir la Pietat 2 que podria fer un llibre a través d'aquestes paraules escrites pel seu pare.
Pietat a Roig i Miralles, que tal, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Com recupereu el manuscrit? Com t'arriba aquest manuscrit a les mans? I a partir de quan decideixes fer un llibre?
Doncs el manuscrit no en teníem ni idea, ni la meva mare ni jo, ningú.
Ningú tenia ni idea, ni siquiera els seus amics que van estar compartint amb ell al camp d'Argelers.
Ens van dir mai ningú, perquè ell al camp d'Argelers es va trobar amb els amics del poble.
I mai ningú ens va dir que ell escrivia cada dia.
Aleshores, un dia m'han trucat a l'Ajuntament de l'Aldea, que una gent de França em buscava,
i jo em vaig quedar molt sorpresa, no?
Aleshores em vaig ficar en contacte amb aquesta gent i em van explicar que havien trobat un manuscrit
de quan ell estava al camp d'Argelers.
I què volia que féssim amb el llibre, no?
Al final vam decidir que aniríem a buscar-lo.
Ens vam ficar d'acord un dia tots, i vam anar a Passiols a buscar-lo.
A Passiols, que és aquest poble francès, no?
Sí, el poble que ell va passar després dos anys i pico.
Perquè ell es va escapar, no?
I ell se va escapar.
D'Argelers, com ho va fer? Com va aconseguir?
Ell sabia com eren els gendarmes, i sobretot els saharauis, estos que hi havia, els sahauis.
I quan veien que una persona intentava escapar-se, li donaven l'alto i disparaven.
Ell ho havia vist diverses vegades.
I ell va ajudar altres a escapar-se per la porta.
I després hi posa el llibre.
No sé si hauran pogut arribar o els han agafat.
Saps? Ell ho explica.
Però jo crec que ell se va escapar una nit que es va escabullir per la porta.
I a poc a poc va anar anant cap a Passiols.
El manuscrit el refleteixis íntegrament, no?, en aquest llibre?
El manuscrit té 105 pàgines i està escanejat i està ficat al llibre de tal manera que es pot llegir les seves pàgines.
I a més, té les pàgines, és un llibre que és bonic perquè té dibuixos, té poesies.
Unes les feien francès, les altres feien espanyol.
Té l'himne del camp, que el sentirem demà, que el sentirem avui, aquesta tarda, a la presentació.
I després també té unes frases que ell se va inventar un vocabulari, se va inventar un alfabet, diem-hi.
I que només podia llegir ell, per si a casa algú li agafava el llibre i li llegia.
Coses que només podia saber ell el que dient.
Són unes frases que tenen, doncs un és com una L, l'altre és una L girada, una L cap per avall, o com un quadrat, o un quadrat que li falta un costat, o un quadrat que té un punt a dintre.
I això, cada signe d'aquestos per a ell era una lletra.
I en té vàries escampades per tot el seu manuscrit.
L'has pogut desxifrar, no?, aquest vocabulari?
És que al seu manuscrit vaig trobar-hi una pista.
Vaig trobar una pista.
Es va equivocar i en un moment que va escriure una paraula, la primera lletra, a més de ficar la lletra que era, va ficar el símbol que ell li havia donat.
I a partir d'aquí vaig poder estirar el fil i vaig poder-ho desxifrar.
Quan creus que, o quan decideixes, a pietat, fer el llibre, escriure el llibre sobre el manuscrit?
Perquè el manuscrit, quan vas a França, no ho deixes, no?, quan vas a recollir-lo, ho fas quan tornes al poble.
Ho fas quan torno a casa, sí, perquè en tot el dia no va haver-hi ocasió de poder-lo llegir.
La gent aquella que me'ls va donar estaven molt emocionades.
M'han dit que l'havien llegit diverses vegades i que per no fer-lo malbé l'havien fotocopiat.
I aleshores llegien les fotocòpies, perquè està molt delicadet el llibre.
El dia de la presentació el portaré, el ficaré allà obert, perquè el poguéssiu veure tots.
Doncs estava molt delicat i elles ho llegien les fotocòpies.
I em diien que inclús a vegades havien plorat llegint-lo.
I jo no vaig tenir ocasió, perquè tot el dia vam estar tots junts,
anant d'aquí cap allà, explicant-me, ensenyant-me coses.
I quan per fi vaig quedar sola a casa meva, a Tarragona,
doncs va ser quan vaig poder llegir el llibre.
Perquè tu vius a Tarragona, eh? Tu ets mestre aquí a Tarragona, eh?
Vinc aquí a Tarragona, sí.
I el llibre, quant temps trigues a escriure-lo?
Doncs vaig estar encara uns anys, que de ves en quan me'l mirava i me'l llegia,
i vaig tenir molts dubtes.
Però crec que és un fet històric.
I per tant, crec que jo vaig arribar a la conclusió
que això no l'havia de tenir jo guardat per a mi sola.
Crec que era una cosa que el món havia de conèixer.
I aleshores vaig anar...
Tampoc era agafar el llibre tal qual i publicar-lo.
Perquè qui era Mariano Roig? Ningú ho sabia.
Havia d'explicar una mica a la gent que havia de llegir el llibre
qui era, com se comportava, quina classe de persona era,
quines eren les seves inquietuds, les seves ignorances,
les seves, no ambicions, però les seves esperances en la vida.
I aleshores vaig començar a explicar.
I com que anava recordant les coses que ell m'havia explicat,
també ho anava ficant.
i després ja arriba un punt que dic,
doncs ara ja sabeu qui és Mariano Roig,
aquí teniu el seu manuscrit,
i està transcrit, o sigui, està transcrit també en català, castellà i francès,
però cada pàgina d'ell que hi ha al llibre es pot llegir.
Està llegible.
I mira, vaig tardar bastants d'anys a fer-lo,
no el vaig fer ràpidament.
Més bé, al principi sí que em vaig ficar a escriure,
vaig escriure a mà, pam, pam, pam, pam, pam, pam,
però després anava descobrint coses,
i anava veient que hi havia coses equivocades,
i anava rectificant.
Després també, al principi, no sabia ni manejar l'ordenador,
ni per quina tecla començar.
i havia d'esperar que vingués algú a casa
i em passés a màquina o a l'ordenador un tros,
i tot això es va allargar molt.
Un procés laboriós, eh?
Sí, perquè venia amb la filla i em diia,
va, mama, que faig un tros,
i em feia, potser, tres o quatre pàgines,
però potser estava tres o quatre mesos
que no em feia res més.
Venia amb un fill i el mateix.
I al final, un dia,
vaig dir, pietat, això ha de passar per tu.
I em vaig posar davant de l'ordenador,
vaig fer un curset,
i me'l vaig anar ficant tot,
inclús les pàgines, les fotos,
tot me ho vaig col·locar jo,
i ara, doncs, ja...
Ja ho podem veure.
Ja ho podem veure, sí.
I com era, pietat, com era el teu pare,
Mariano Roig, com era?
El meu pare era una persona,
com dic al llibre, una persona excepcional.
No hi ha dues persones com era ell.
Era una persona molt optimista.
molt optimista.
No veia mai la part negra de res.
Ell se va implicar, quan era jove,
en totes les coses del poble,
en tot el que hi havia.
Inclús van fundar una banda de música,
ell i uns quants,
i quan va tornar de França,
estava la banda de música a l'estació esperant-lo.
El tren.
El tren, sí.
Quan va arribar ell amb el tren,
i, a més, tot el poble,
perquè ell se feia estimada, la gent del poble.
I després, que es va anar fent més gran,
moltes d'aquestes coses estan explicades al llibre.
Ara no les dic perquè prefereixo que ho llegiu.
Però, per exemple, us diré que el meu pare era una persona
com si fora el pare de tothom,
perquè li passava qualsevol cosa,
del tipus que fora,
a qualsevol,
anava corrents,
em busquava a Mariano,
Mariano, què em passa això?
Vine, corre, que m'has d'ajudar.
I mon pare ho deixava tot i anava.
Fos del tipus que fos.
Anava, intentava ajudar,
doncs ha passat això,
ho ha arreglat.
I sempre acudia quan la gent no li demanava.
I per això era tan apreciat, també,
quan després era gran.
Perquè sempre tenien l'esperança amb ell.
Com arriba a Argelés, el teu pare?
El meu pare arriba a Argelés,
doncs, espantejat per Franco.
Perquè Franco anava bombardejant,
bombardejant pobles,
i ells anaven fugint, fugint.
I fugint, doncs,
van travessar els Pirineus,
penosament,
perquè era el mes de...
finals de gener, principis de febrer,
i els Pirineus anaven per unes senderes de pastor,
totes plenes de neu.
Ells anaven molt dèbils,
i, bueno, al final, quan arriben...
Ells sempre deia,
quan vam arribar al final de la sendera,
ja estaven els gendarmes esperant-nos.
Perquè resulta que el que era president de França
en aquell moment
era un senyor que tenia una tirria a els espanyols gran,
no els podia veure.
Deia que eren ser indesitjables.
I tenia les fronteres tancades
perquè no volia que s'escampessin per tota França.
Aleshores, els va tenir allà retinguts
tot el temps que va poder,
mentre es preparava les platges aquestes,
que van haver diverses platges,
que només eren platges
envoltades de fil ferrades,
de pues,
i els va deixar allà abandonats.
No hi havia res en absolut.
Absolut, el camp d'Argelès.
Era una platja deserta,
una platja deserta i llarga,
que estava a la part nord d'Argelès,
i que tenia,
no sé si són 100 hectàrees de gran d'àrea,
i van ficar-hi 100.000 persones,
van ficar-hi 100.000 persones,
sense cap ajut de res.
Allí no hi havia aigua,
no hi havia barracons,
com sabeu en les pel·lícules,
els camps de concentració.
No, era solament una platja deserta.
I durant diversos dies
no van tenir ni siquiera aigua potable.
Havien de fer un clot a la sorra
perquè afloresi l'aigua,
que a pesar de tot era una mica salobre,
però ja no era beure aigua de mar,
perquè la poca aigua que portaven
ja se l'havien acabat.
Per dormir també havien de fer un clot gran a la sorra
i tapats amb la manta,
doncs passaven la nit.
I en tot això, ja que anyadir,
que allà la tramuntana és molt forta,
i menjaven sorra,
tenien sorra pels ulls,
per les orelles, per tot arreu.
Quan es va estar així el teu pare,
a Argelés?
Perquè ell es va escapar, no?
Jo dèiem...
Ell és que va estar-hi,
no sé exactament quant de temps,
perquè després la van traslladar
a una altra platja, a Barcares,
i després a una altra que es deia Sant Xiprià,
que és d'allí d'on se va escapar.
Ell se va escapar de Sant Xiprià.
I d'allí el seu propòsit era
anar cap a Passiols.
I el per què,
no us ho dic,
perquè ja ho trobareu al llibre.
El monstrui d'Argelés Urmer
és el llibre que trobareu,
doncs, d'aquesta història.
El teu pare d'on parlava gaire,
no, d'aquest camp d'Argelés?
No parlaven quasi mai
de les coses de la guerra,
perquè no sé si era per protecció
o perquè no volien tornar a reviure
els moments dolents.
inclús ma mare,
quan a vegades el meu pare m'explicava alguna cosa,
ma mare intervenia i deia
bueno, prou, prou, ja no cal que expliques.
No volia,
no volien que expliques.
per això tinc pocs records d'aquestes.
i ara ho lamento
perquè crec que
el que hauria d'haver fet
és posar-me al costat d'ell
i dir-me
explica'm tot el que va passar,
explica'm
com fa ara la meva neta.
La meva neta,
quan ens trobem,
tenim un moment,
la meva neta em diu
i ella explica'm
històries de la nostra família.
Jo l'hi explico.
A Manuscrit
sortia també la teva mare,
la Maria, no?
Surt la meva mare,
però surt en el seu pensament
perquè ells,
des del moment,
des de l'any 37
que mon pare s'incorpora a la guerra
fins a l'any 41
o 42,
ara en aquest moment no me recordo,
que ell va tornar,
no té notícies de ma mare.
No té notícies.
I ell pensa de tot.
ell pensa de tot.
I clar,
en els seus escrits
hi ha vegades que explica
que se l'estima
i que l'enyora
i hi ha moments
que diu
se n'ha hagut a buscar un altre
i s'ha oblidat de mi
i tal.
I la nombra
la ingrata.
Sempre que parla d'ella
li diuen la ingrata
perquè es pensa
que l'ha deixat
perquè ells
se van fer novis
que eren molt jovenets.
La meva mare
sempre deia
que encara anava a l'escola
quan s'havia fet novia
de mon pare.
Després de tornar
es retroben
i hi ha un retrobament.
Després
quan tornen
pues naturalment
també al llibre
explico el retrobament
una mica imaginari
naturalment
perquè no me'l van explicar
però
sí unes paraules
que me van dir
que això també
està al llibre.
Això m'han de buscar
el llibre.
Sí.
Hem de mantenir
una mica l'emoció
però en qualsevol cas
emocions
tendressen.
Sí, perquè també
no és només un llibre
de guerra
és un llibre
també d'amor.
Per això,
emocions,
tendressa,
moments durs
també,
imagino.
Hi ha moments
que la millor
us farà gràcia
i hi ha moments
que quasi us fa plorar
però al final
deixa molt bona sensació.
És també una lluita
suposo per la supervivència
no?
Sí, sí, sí.
Són moments
molt complicats.
Sí, molt complicats
perquè
a més
com també explico el llibre
va ser el moment
en què França
va entrar a la Guerra Mundial
entens?
I també es va patir
molta gana
per tots els pobles
de França
no només el camp
saps?
I també
tot això
també està escrit
faig la descripció
de totes aquestes coses.
Has hagut d'investigar molt?
He hagut d'investigar
bastant.
He llegit llibres
d'història.
He estat
a la Wikipèdia.
He buscat llibres
que m'han aconsellat.
He buscat
els arxius
d'Ulldecona,
de l'Aldea.
M'han enviat
papers
sobretot
de Carcassona
on estan
els principals arxius
de tot això
dels refugiats.
de passió
els també
tinc papers.
I alguns
que estan
ficats al llibre
que dius
és impossible
que això
ho tingués
doncs encara
els tenia guardats
mon pare.
Saps?
I estan
ficats
al llibre.
Has satisfet
el resultat final
del llibre?
Sí.
Sí,
sí,
al final.
Perquè pensa
que aquest llibre
no de més
m'he ficat
a escriure
pam pam
ja està
sinó que
l'he llegit
i me l'he rellegit
i me l'he rectificat
i després
m'he enterat
d'alguna cosa
que no havia sigut així
l'he tornat a rectificar
i després
he averiguat
alguna altra cosa
l'he tornat a rectificar
entens
o sigui
que està
m'ha costat
uns quants anys
4 o 5 anys
però
ha estat
molt elaborat
molt elaborat
Un llibre
que està
en català
en castellà
i en francès
Sí,
sí,
perquè
ho vaig començar
en català
ho vaig començar
en català
i aleshores
una amiga
em va dir
doncs jo
no te'l podré
llegir
perquè jo
no m'aclaro
massa
en el català
i com
que tenia temps
vaig dir
doncs ara
vaig a tornar-lo a fer tot
en castellà
i vaig tornar a passar
tot el llibre
en castellà
i després
parlant
amb les senyores
de França
que ara ja som amigues
aquest estiu passat
han vingut aquí
a casa meva
i s'han estat uns dies
doncs parlant
amb elles
em van dir
a França
esperen el llibre
aleshores
vaig haver de fer-lo
també en francès
perquè si no
si vaig a França
amb un llibre
escrit en castellà
o en català
no faig res
Sí,
també el presentareu a França
no?
Pitat
jo faré tot
el possible
és una cosa
que no puc afirmar
concretament
però faré tot
el possible
per portar-lo
a passió
sobretot
doncs és aquest manuscrit
d'Argelet Surmer
el llibre que avui
es presenta al Museu
d'Armoneda de Tarragona
avui n'hem parlat
amb la seva autora
La Pietat a Roig Miralles
t'agraï molt
que has vingut a explicar
en seu pietat
i en fi
és també
una manera de preservar
la memòria històrica
de tots plegats
perquè ton pare
ja no hi és
però com comentaves
també hi ha molta gent
que encara viu
d'aquella època
Sí, el que passa
és que els que viuen
ja són molt grans
perquè el meu pare
si ara visqués
el juny faria 101 anys
va néixer l'any 12
el juny
o sigui que
encara hi ha gent
de més de 100 anys
però
ja queda poca gent
Hi ha els fills
i hi ha els nets
no?
Sí
els que han sapigut
explicar-ho
els fills i els nets
molt bé
el que passa
és que els meus
no m'explicaven gaire cosa
Ho he tingut que anar
averiguant jo
després
I ara està en aquest llibre
aquest manuscrit
d'Argelés
Vita, l'enhorabona
gràcies per acompanyar-nos
i que vagi molt bé
la presentació aquest vespre
recordeu
a les 7 de la tarda
al Museu d'Art Modern
al carrer Santana
gràcies
Gràcies a tots
i us espero
a tots els que vulgueu venir
estarem molt contentes
de saludar-vos