Passa un minut de dos quarts de 12 del migdia.
Estem en plena setmana de mobilitzacions europees
de la Confederació Europea de Sindicats
i us volem parlar d'una serrada
que es farà aquesta mateixa tarda al Campus Catalunya
de la Universitat Rovira i Virgili
sobre el títol Europa, problema o solució?
Alternatives a la troika.
Us en volem parlar amb un dels ponents,
aquí ja saludem a l'altra banda del fil telefònic,
és el Ricard Bellarell,
secretari d'Internacional Migració i Cooperació
de Comissions Obreres de Catalunya.
Ricard, molt bon dia.
Sí, bon dia.
Una serrada que, com dèiem,
s'emmarca amb aquesta setmana
de mobilitzacions europees
de la Confederació Europea de Sindicats.
Com anirà aquesta xerrada?
Quin és l'objectiu, la intenció?
Bé, la xerrada s'inscriu dins d'aquesta setmana
de mobilització que ha convocat la Confederació Europea de Sindicats
i es tracta de sensibilitzar,
d'informar i també de convocar
la ciutadania perquè participi activament
en la lluita pels seus drets
que en aquests moments estan en joc.
De fet, fins aquest diumenge s'han programat
unes diferents activitats
amb l'objectiu de debatre alternatives
contra les polítiques d'austeritat de Brussel·les
a partir de les decisions de la Comissió Europea,
el Banc Central Europeu
i el Fons Monetari Internacional.
Imagino que la xerrada anirà també per aquesta línia.
Sí, la xerrada té un nom una mica provocador,
no que és aquest d'Europa, problema o solució,
però realment pensem que Europa
és tant el problema com la solució
i el que tenim la intenció
és de compartir amb la gent
que vulgui participar en aquesta xerrada
la nostra anàlisi de l'estació actual
i també de quines són les solucions.
Una de les solucions,
estem absolutament convençuts,
és que hem de mobilitzar a nivell europeu
per fer front a les polítiques europees.
Per tant, diguem-ne el marc europeu
de mobilització i la capacitat de convocatòria
de la Confederació Europea de Sindicats
és un dels elements que considerem que és clau.
Vam tenir ja una vaga general
més o menys europea,
la primera a la història de la Unió,
el novembre passat,
va funcionar prou bé,
són estratègies que esperem
que siguin d'èxit, finalment,
tot i que la situació és molt diferent
als països europeus.
I quina és actualment ara mateix la situació?
Quin és el problema més acusat actualment?
El problema més acusat,
nosaltres hem posat a la xerrada,
l'em posat a l'Europa problema o solució,
alternatives a la troika.
Van haver-hi una mobilització a l'1 de juny,
penso,
això de Cacelix a la troika,
que venia bàsicament de Portugal.
El tema és que ni tan sols
dins la pròpia troika ja estan d'acord,
perquè el FMI molt recentment
va fer unes declaracions
en les quals, diguem-ne,
deia que l'austeritat com a política,
com a eix estratègic,
en les polítiques que es van imposar a Grècia
va ser una errada.
Sembla ser que inclús el FMI,
una de les tres potes d'aquesta troika,
està començant a entendre
que les polítiques d'austeritat
no porten enlloc.
I el problema que tenim
és que no tan sols són inútils
a nivell econòmic i absolutament indústria
de la ciutadania,
sinó que et deslegitimen
i fan creixer la desafecció
de la ciutadania
enfront al projecte europeu.
I això és un tema molt perillós,
això és jugar amb foc.
I quines alternatives es plantegen llavors?
Alternatives n'hi ha, evidentment.
Bàsicament, jo penso que les alternatives
en el europeu és tan senzill
com mirar quins països,
amb quins models,
han sabut fer front a la crisi.
I ens adonarem
que aquells països que tenen més despesa social,
aquells països que més han invertit
en recerca,
en desenvolupament,
en innovació,
aquells països que més part tenen del seu PIB,
que es basa no en temes de construcció,
en temes de serveis,
que també en temes industrials,
són els que millor han pogut fer front a la crisi.
Llavors, no es tracta d'inventar la roda,
que es tracta d'aprofitar realment Europa
com a diversitat d'experiències i d'emobles
i veure realment
quins han sapigut fer front a la crisi.
Llavors, ens adonarem
que no es tracta solament d'Alemanya,
que ens intenten vendre,
que el tema és la precarització de l'ocupació
com a solució a la crisi,
sinó que bàsicament el que es tracta
és de tenir que el crèdit arribi a les empreses,
que els joves estiguin ocupats,
que hi hagi recursos que s'adressin
a la innovació,
al desenvolupament,
a la formació,
a l'apacitació,
a la competitivitat,
no de mà d'obra barata,
sinó del valor afegit.
I això són solucions
que penso que tothom sap que hi són,
però sembla que no som capaços
de posar-nos d'acord.
I ens haurà de fer una miqueta de pressió
per acabar de convèncer, no?
Sí, clar,
si tenim localitzat el problema
i tenim clares les alternatives
o les possibles solucions,
per què no s'acaben de posar d'acord
i es treballa o es fa front
o s'empeny per anar cap a aquest objectiu?
Això és una molt bona pregunta.
Jo penso que realment
el problema que tenim
és que la crisi també,
hi ha una part de la gent
per la qual la crisi és un gran negoci, no?
Jo penso, per exemple,
l'any passat, des de març a octubre,
si no m'equivoco ara,
amb les xifres que la tinc,
així parlo de memòria, no?
Penso que eren 1.200 milions d'euros
que cada dia s'anaven de l'estat espanyol
cap a bancs holandesos i alemanys, no?
I això evidentment beneficia, no?
Beneficia a molta gent.
El que, diguem, una inflació
molt, molt reduïda,
evidentment beneficia, no?
A certs sectors de població,
que les empreses espanyoles
es rebentin de preu
o que anill mobiliari
i ara hi hagi unes ofertes brutals
quan no tenim nosaltres liquidesa
per aprofitar-les,
però a fora sí que n'hi ha,
doncs això evidentment
és una situació
en la qual es dona la capacitat
a certs interessos
a nivell de capital,
a nivell de països,
de construir una posició hegemònica
que comporta uns beneficis molt evidents.
Llavors, la crisi també
és un sistema de redistribució
de la riquesa,
però no en el sentit democràtic
de dalt a baix,
sinó de baix a dalt, no?
I per això,
els de baix, diguem,
ens hem de mobilitzar
i hem de treballar junts
per poder fer-li front.
Clar, és a dir,
ho comentava, no?
La crisi pot ser un negoci
per a certs sectors de la població,
però realment sí que veiem
que està fent estralls
en els països
i en molts altres sectors
de la població,
probablement els de més a sota,
que és els que comentava, no?
Que són els que s'han de mobilitzar.
Exactament.
Estem parlant del 99% famós, sí.
Llavors, aquestes mobilitzacions,
quina línia haurien d'agafar?
O com s'haurien de fer?
A veure, les mobilitzacions,
jo penso que això de sortir de...
Penso que el que fa mobilitzar-se la gent
no només és la convicció
que és possible canviar les coses,
sinó que fa que la gent es mobilitzi
i és una sensació d'injustícia,
és una sensació d'indignació.
I penso que això és una reacció molt saludable,
que ningú es quedi tancat a casa seva,
sinó que realment
s'incorpori a les mobilitzacions,
s'incorpori als davals públics,
s'incorpori a jornades,
a xerrades com la d'avui,
per manifestar la seva opinió,
per debatre obertament
de com podem canviar les coses.
Jo penso que la mobilització de la ciutadania
és la clau, finalment,
per aconseguir girar
la tendència que tenim actualment.
Si no ho fem nosaltres,
no ho farà ningú per nosaltres,
perquè les decisions
es prenen a un nivell
que, per desgràcia,
actualment és poc representatiu
dels interessos.
Jo penso que basta que mirem,
si fem una aullada,
les polítiques econòmiques
que s'estan imposant
en el estat espanyol,
no formen part, tampoc,
del programa del Partit Popular.
Vull dir que, llavors,
és evident que nosaltres
hem de fer front
a un moment
en què el que està en joc
és, bàsicament,
l'adjectivitat democràtica
de les polítiques econòmiques
que s'estan apliquen.
I el panorama a curt o a llarg termini
és alentador?
Perquè, per exemple,
en les properes setmanes
es poden concretar noves mesures
de la Unió Europea
a l'estat espanyol
en matèria de pensions,
en matèria de pujada d'impostos...
No sé com es veu
el futur a curt i a llarg termini.
Clar, a veure,
a curt o a llarg termini
el tema està
la capacitat de negociació
que tingui el govern, no?
O sigui, nosaltres una mica
tenim la sensació
que aquí també estem
tirant moltes pilotes fora, no?
Que si estem allà
convertint a l'Àngela Merkel
en un monstre,
l'Àngela Merkel
fa allò que li deixen fer, no?
Jo penso que aquí
ja és una clara incapacitat
per part del govern
a l'hora de defender
realment els interessos reals
de la ciutadania,
que són els treballadors
i treballadores
en illa d'estat espanyol,
i llavors el que s'ha de fer
és oposar una mica més
de resistència
a la imposició de polítiques
que nosaltres ja sabem,
perquè portem tres anys
patint-les,
que són absolutament
contraproduents.
Llavors allà
cal una mica més
de fer força, no?
I llavors,
si no el govern
no té la voluntat
diguem-ne
de demostrar
aquesta resistència, no?
Doncs s'haurà de
convèncer-los des del carrer, no?
I això és el que
amb aquestes
mobilitzacions europees
és el que pretenen a fer.
Perquè clar,
la imatge que es trasllada
és que tot allò dolent
ve de Brussel·les, no?
Tot allò dolent
ve del Consell Europeu.
És que no ens oblidem
que el que es fa
el Consell Europeu
és el president
que es va elegir
aquí a les eleccions
a l'estat espanyol, no?
I si aquesta confusió
és la que volem tematitzar
i és la que volem debatre
aquesta tarda
a partir de les 7
a la universitat.
Clar,
però aquestes mobilitzacions
o aquesta resistència
ciutadana
és viable?
El problema
que tenim nosaltres
i això és un tema
que també penso
que serà interessant
posar avui
en qüestió
és que clar,
la situació
és molt diferent
quan tu tens un país
on tens el 60%
dels joves
estan a l'atur, no?
O tens un
o tens el 17%, no?
Si tens un país
com el cas d'Alemanya, no?
Si tens un país
on l'atur
general d'Alemanya
està al 5,7%
o Espanya
està al 27%,
evidentment, diguem-ne,
la mobilització
o la capacitat
de mobilitzar l'Alemanya
és bastant diferent
a la que tens
l'estat espanyol, no?
O sigui,
la pèrdua de cohesió
dins la pròpia Unió Europea
s'està convertint
en un dels principals obstacles
a l'hora de ser capaços
de defensar un model
que realment cohesioni
les nostres societats
com era el model aquest
de l'economia social de mercat,
de la societat del benestar
de la que venim
i que ha triomfat
i que realment
durant 30 anys
ha donat sentit
al que era la Unió Europea
com a projecte
compartit per tots.
Quins altres temes, Ricard?
preocupen ara mateix
a Europa,
per exemple,
el marge de dèficit autonòmic?
El marge de dèficit autonòmic?
Home,
el problema potser
amb el marge de dèficit econòmic,
però ja penso
que teniu gent prou bona
que teniu junts a Tarragona,
però com us expliquin
aquests temes més catalans,
el meu tema
és més l'internacional,
però jo penso
bàsicament un problema
que tenim aquí
és que a nivell autonòmic
les responsabilitats
que té el govern
són les competències
bàsicament de caire social.
Llavors,
qualsevol retallada
que vingui d'Europa
si a nivell de l'estat
es disfressa,
a nivell de balanços
fiscals
de les autonomies
que traslladen
és, diguem-ne,
més precarietat
encara en temes socials.
Això és insuportable
i penso que per això també
hi ha el recolzament
que hi ha
per part de la ciutadina
haurà de fer-li front
i això ho veiem
des de les enquestes
fins a la intenció de vot
fins també
a les mobilitzacions
que penso
que estan funcionant
bastant bé
i que espero
que funcionin molt bé
el proper diumenge.
En qualsevol cas
ens centrem
en aquesta setmana
de mobilitzacions,
en aquesta xerrada
que es durà a terme
aquesta mateixa tarda,
la tenim
a partir de les 7
al Campus Catalunya,
concretament a l'aula 301,
vaja,
hi participaràs
com a ponent
també
juntament
amb altres
companys,
amb altres persones.
Exacte,
allà estarem.
Doncs,
Ricard,
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos
a aquesta estona
de ràdio,
recordin Europa,
problema o solució,
alternatives
a la troika,
a càrrec del responsable
d'internacional
d'UGT de Catalunya,
Daniel García,
i també del secretari
d'Internacional,
Migració i Cooperació
de Comissions Obreres,
Ricard Bellera,
amb qui hem compartit
aquesta estona.
Ricard, gràcies.
Moltes gràcies a vostès
per tocar.
Bon dia.
Fins aviat.