Fins demà!
L'escriptora taragonia que és, com ja saben, Olga Xirinats.
Olga Xirinats, molt bon dia, benvinguda.
Bon dia.
Avui, bon dia, no és cap alfemisme.
Illuminós.
Avui estem il·luminats, no sé per aquí per què, però el temps s'acompanya molt.
Déu-n'hi-do quina diada, no?
Sí, sí, sí, poden estar contents tothom, perquè avui arriba fins als extrems de tota la rambla, això.
Això es va ampliant, aquest ambient.
El que no s'amplien són les banderes als balcons, això no s'amplia,
perquè el percentatge de gent que hi ha aquí afecta a la ciutat, vull dir, és molt limitat.
Però bé, fa goig, eh, tota la gent d'aquí.
Aquesta és una altra batalla, aquesta és una altra gana, diguéssim.
Escolta, Olga Xirinats, que va treure recentment la inundació,
dic recentment, relativament recentment, no?
És perquè el Sant Jordi, però és el darrer llibre que ha publicat.
Però avui ens en porta un que és poc conegut, no?
Un llibre, no és també d'ella, que és poc conegut.
Jo diria que no és gens conegut.
És un gran esforç editorial.
És un llibre com no n'hi ha cap més en el país,
es pot comprovar documentalment.
És la meva poesia completa,
feta per una editorial molt voluntariosa,
que es va proposar fer-ho a l'editorial Omicron,
i es va presentar fa uns dos o tres anys a Barcelona.
Però no ha passat encara cap televisió,
per tant, el bategem, el bategem ara amb permís de la concurrència, oi?
Perquè és un llibre que per la seva mateixa matèria és etern.
És la poesia completa, però hi ha de tot.
Des de poesies per infants, poesies per gent gran,
tota mena de poemes, eh?
I molts premis a dintre també.
Perquè la vida és llarga i he comportat totes aquestes coses.
O sigui que és un compendi de la meva vida poètica.
Doncs aquí tenim l'obra completa de Dolga Xirinats
en l'editorial Omicron.
Ossa Major, per què es diu Ossa Major?
Per què aquest títol?
Es diu Ossa Major perquè normalment els premis que jo havia guanyat
estaven editats amb Ossa Menor.
la col·lecció de Proa, això ho sabeu.
Però ara penso jo que soc l'Ossa Major de la poesia.
Es pot comprovar amb aquest document que no n'hi ha cap més d'altre,
com ja ho he dit.
Ja soc àvia, m'ho puc dir jo mateixa, això, oi?
I tant que sí.
Doncs mira, aprofito i gràcies per poder-lo presentar aquí.
Qui la coneix sap que a l'Oga Xirinats li agrada donar guerra, eh?
S'ha de dir que...
Ara, no, hi ha diferents preguntes que ja podrà aprofitar la benentesa.
Digue'm.
Cal continuar reivindicant la poesia, no?
Continua sent encara la germeta pobra de...
La poesia és el principi de totes les coses dites i escrites
i em penso que està en el substrat de tots els escriptors,
perquè això anem per capes geològiques interiors, com si diguéssim.
La gent pot escriure, però en principi sempre hi ha la poesia,
almenys jo ho mantinc a gent.
Poesia, dietaris, memòries, novel·la, sobre,
són diferents capes que conservem.
La poesia ja des dels temps dels grecs, diguem-ne,
sigui poesia narrativa, sigui poesia interioritzada,
ja és el precedent que tenim.
Ara es reivindicaven, fa poc temps,
jo ja fa anys que les reivindico,
les humanitats, l'ensenyament de les humanitats, ja ho sabeu, oi?
I la poesia està al principi de la filosofia, també.
La poesia és amb la radiografia que tenim de nosaltres mateixos.
Si tu llegeixes un poema, sabràs una mica com és un autor.
Amb una novel·la ja hi ha més anècdota,
però la poesia et retrata, la radiografia nostra.
Tenim a més, a més, Olga, les ànimes una mica tocades,
no? Últimament, tots plegats.
És a dir, que es convé, no?
Una mica d'oci, de poesia, d'optimisme.
Bé, jo diria que hi ha d'haver un temps per cada cosa,
com diu l'eclegiestesa.
Hi ha d'haver un temps per això, un temps per l'altre,
un temps per una altra cosa.
Ara, si poguéssim arreplegar,
ara com estem una mica eufòrics per una banda,
jo diria que això s'ha de destriar,
perquè és una paradoxa.
El temps que estem eufòricament de país més, diguem-ne,
engrescats, animats, que surten moviments,
és el que econòmicament estan més enfonsats.
Aleshores, aquesta reflexió,
com s'ajunten aquests dos punts,
encara me l'he he d'acabar de fer jo.
Però potser una cosa ens portaria a l'altra,
a pensar els parquers,
i aleshores sortir-ne, però de veritat, eh?
No amb dues banderes al balcó,
sinó amb...
El que passa és que correm massa, no?
Potser podem anar massa de pressa, no?
No, no, perquè també s'ha d'aprofitar l'empenta, a veure,
l'avió, quan surt, s'ha d'aprofitar aquella embranzida,
sinó malament rai.
Jo em penso que s'hauria d'aprofitar no deixar-ho morir.
I ara les banderes se'ns estan descolorint una mica en els balcons.
Doncs sí.
És aquesta...
I si ens acantem, encara vindrà una inundació i...
Ah, sí, la inundació, per cert,
era la del Vallès, que hi va bé,
perquè la vam viure, estàvem a Roví,
aquella època, però passada a temps corrents,
perquè a mi m'agrada escriure en temps present.
No m'agrada escriure retirat, sinó en temps present.
La gent com som, el llenguatge del dia,
perquè si una cosa té l'escriptor,
és que, a part de conservar el nom de cada cosa,
com se deia abans,
és que som notaris del nostre propi temps.
Per tant, el llenguatge ha de ser el d'ara,
que ningú es pensi que la poesia és una carrincloneria
de posar o estels, floretes i tot allò,
en cap manera.
És la realitat pura i dura de cada dia.
I això la novel·la també.
Doncs si parlem de la inundació,
el darrer llibre que va treure el Gaixirinats,
parlava d'aquests aigüats, no?,
que van passar al Vallès,
però que van tenir efectes a Tarragona,
perquè, de fet, algun dels cossos sense vida
van arribar aquí a la ciutat, van arribar per mar.
A veure, jo he vist davant del mar,
ja des de naixement,
i cada vegada que hi ha hagut riuades fortes,
han passat els residus per davant de casa.
Hi ha uns corrents que van fins a l'Ebre,
fins a l'Ebre.
I en l'Empolla encara m'explicaven,
quan vam fer un llibre que es diu
Viatge d'Aigua, que estudiava amb la costa,
encara m'explicaven que havien trobat
alguna nena amb una de les bases de l'Empolla,
que les xarxes dels pescadors agafaven cadàvers.
Per davant de casa es veien passar.
Terrible, per recordar-se'n sempre.
Jo ho he aprofitat per fer dos relats
i per fer el final,
també caudar els cavalors,
d'aquesta novel·la l'any passat.
Que per tenir un any encara no és massa vella,
tampoc, eh?
No, de fet, a veure...
És una mica d'història pròpia,
però camuflada,
una mica d'allò que dèiem de l'anècdota.
Doncs la inundació de Cossetàmia és el llibre que us recomanem d'Olga Xirinax,
però també aquest.
Osa major, eh?
Aquest sí.
Aquest és de capçalera.
Aquest és per pair-lo de mica en mica.
No pot llegir tot sencer d'una tirada,
perquè te'n petxaries,
però a miques a miques sí.
I el recomano.
Llibre de capçalera.
Pesa dos quilos,
té mil pàgines,
però per això va bé per reforçar coses,
a vegades també.
Si et cau alguna pota de tauleta de nit,
pots posar el llibre a sota que el reforçaran.
Bueno, escolti,
Olga Xirinax sempre està amatent allò que passa al voltant i escrivint.
Està dient allò que veu o escrivint, no?
Jo crec que també ara que diem això de la crisi,
això una mica d'ironia,
jo sempre procuro fer-la,
perquè és el que ens salva.
No podem estar en plan tràgic,
perquè a vegades jo soc més aviat de denúncia,
m'hi diuen criticó,
no estic en llistes negres i tot això,
però la realitat la veig.
No m'agrada com bregar amb rodes de molí,
ni veure-ho tot molt bonic sempre,
sinó que llavors faig la critiqueta.
Però, fins i tot, la ironia sempre hi és.
Llavors, quan escric irònicament,
sóc l'hugaiter del balcó,
perquè m'hi és davant del balcó.
Però ja hem tocat fons o encara no?
Eh?
Ja hem tocat fons o encara no?
És a dir, ara ja estem...
Jo crec molt,
encara que el Blasmin i això,
amb el Niño Becerra,
que les diu clares i les diu profètiques,
però tot el que ell diu s'ha anat complint.
I quan les va pintar negres fa pocs dies,
ahir van sortir aquí els ministres
a dir que era tres vegades pitjor
del que ells es pensaven.
Que ells ja ho sabien,
però ho amagaven,
que això no és que pensaven,
és que ho saben,
que procuren dissimular-ho.
Però ahir es va dir això,
que és tres vegades pitjor,
de manera que el Niño Becerra té raó
i les previsions no podem anar...
Mira, avui això sembla que ho desmenteixi, oi?
Sí, sí.
Però a veure quants llibres es van entrant
i aquesta atomització d'edicions que hi ha d'autors,
a veure quant tocarà a cada un,
perquè es publica més que mai,
que per mi és una altra paradoxa,
no que no s'hagi de publicar,
a veure, que la gent publiquin i...
Perquè ens fa il·lusió,
i amb un autor novell li fa il·lusió
i el gran també n'hi fa igualment.
Però pot el nostre públic català,
parlo ara,
assumir la producció?
A veure, ja segons el periodista Jaume Vidal,
els que tenen aparadors de Nió,
que en diu ell,
que són els que disposen de tertúlies,
d'espais de futbol,
perquè els pares dels futbolistes fan llibres...
Aquests sepulten els literats
que esperen alguna cosa.
Això és una cosa que em va...
Vaig pensar,
aquest xicot té raó.
Els que tenen un poder,
a la premsa,
a la televisió...
És l'escriptor mediàtic del que es parla...
Mediàtic,
són el que ell diu literatura de Nió.
I llavors aquesta...
Sota hi ha
els que no tenen aquestes possibilitats,
editorials petites,
gent amb esperança que comença,
és la contradicció del temps.
Tot això ho anirem superant.
La gent ha de passar els seves pròpies camins.
Molt bé.
Olga, el proper llibre que veurem d'Olga Xirinats,
el proper llibre, quin serà?
S'està preparant ja pel llibre,
perquè mentre hi hagi vida hi ha d'haver esperança,
jo també la tinc.
En tots sentits, eh?
En tots sentits.
Cap on mirar aquest llibre?
Cap on mirar?
Què ens pot avançar?
Aquest haurem de mirar alguna editorial petita,
d'aquestes veurem això,
perquè encara està...
Mentre tinc, m'entens?
Me'n fa passar el temps.
No tinc cap pressa,
cap ni una,
de ficar-me amb tot això que veiem aquí,
no en tinc ni una.
Anirà a poc a poc,
serà la meva reflexió,
però i és,
ja s'ha començat.
Serà gruixut?
És la meva esperança, eh?
Serà gruixut?
No.
Serà l'estàndard.
L'estàndard solen ser,
segons demana les literals,
unes 200 pàgines,
menys els bestsellers,
que en tenen 5 o 6,
però normalment,
d'aquests de 5 o 600,
almenys els catalans
n'hi s'obren la meitat.
Aquest no en parlo,
perquè aquest no té mil,
però això és una altra cosa.
Això és una altra cosa.
Això és una bíblia.
Olga Xerinax,
moltes gràcies.
Gràcies a vosaltres.
A vostè avui,
a cara seva,
aquí al final,
a tocar ferro,
avui tocarà amb molt sola porta,
ja ho veu que hi ha molta gent
passant per aquí, eh?
Doncs, molt bé.
Ja esteu convidats,
un cafè sempre el tindreu.
Moltes gràcies i bon sant llor,
i bona dia a tots.
Olga Xerinax,
que avui hem parlat amb ella
de la inundació,
aquesta obra seva,
volia que ara fa alguns mesos,
però que està de vigència,
d'actualitat,
i també aquesta altra,
Osa Major,
aquest llibre que és el compendi
de la seva poesia
de tots aquests anys.
Tanquem aquest apartat
i de seguida tornem amb més convidats.