I en aquest quart d'hora que ens separa de la una del migdia,
tornem a agafar l'antena després d'aquesta entrevista tan interessant
sobre energia, ecologisme i Tarragona.
Una entrevista que tindrà segona part.
Parlem ara de música, d'un altre tema molt, molt interessant,
del concurs de Tarragona, que arriba, atenció, a la seva 23a edició.
I estem en un punt en què ja es van presentar 54, ni més ni menys, 54 propostes.
Es va fer la tria i el jurat, encapçalats per a l'Associació de Músics de Tarragona,
que són els que han organitzat aquest concurs enguany,
van triar-ne sis finalistes del DO Tarragona d'enguany
que hauran de competir en directe per emportar-se el títol de guanyador.
Miguel Alberto Cruz és el president de l'AMT de l'Associació de Músics de Tarragona.
Miguel, bon dia.
Bon dia.
Bon dia, Lúria.
Bon dia.
Bon dia.
Te diré allò tanto picazo, però que realment és així.
Consolidadíssim el concurs.
amb 54 formacions que s'hi han presentat d'arreu de Tarragona i una miqueta més lluny
i, a més, amb uns estils molt diferents.
Esteu contents?
Molt contents.
La valoració és molt elevada dins de l'Associació de Músics
i en costa que l'Ajuntament de Tarragona
en què produïm tot el concurs espectacle i tot el que vindrà després.
Estem parlant, és que ha plogut moltíssim,
i sí que és veritat que cada any fem el mateix tipus d'entrevista,
però és que és així.
Estem parlant de grups molt consolidats,
els que s'han presentat de propostes gairebé professionals, fins i tot,
que busquen la seva oportunitat en el món de la música
a través d'un concurs que, bé, deuen considerar que val la pena.
Els deuen considerar,
però jo et puc dir que a nivell intern,
entre concursos de tot l'estat espanyol,
el concurs de Tarragona,
primer, que és el tercer més antic de tot l'estat espanyol,
en actiu, i segon i més important,
en solerar i en serietat.
I allò es pot dir que la gent es presenta
raonant molt bé el que ha de presentar a nivell musical
i preveient una sortida fins i tot professional
de les seues aportacions.
Això és claríssim.
És, ara que deies això de la sortida professional,
aquesta projecció, aquesta possibilitat de tirar més enllà,
és un dels requisits o dels criteris que vau tenir en compte
el jurat a l'hora de seleccionar.
Clar, estem parlant de 54 propostes.
En quin criteri, abans sortissis d'aquí?
Sí, bé, en el criteri, evidentment, primer i més clar,
de tindre una creativitat i una originalitat, no?
Però també hi havia una qualitat artística
i sobretot tècnica en l'execució del que presentaven.
Para després acabar ja,
quina era la proposta més clara a nivell emergent
i sobretot quines perspectives de futur
tenia aquesta proposta a nivell emergent, no?
I llavors era on el jurat, en molt bon criteri,
coordinava les seues respostes i les seues votacions
en una sortida ja en un futur, no?
Més clar, és veritat que el concurs de les últimes quatre edicions
ha proposat bandes que han sortit, no només a Tarraona,
sinó que han sortit arreu de l'estat espanyol.
Començant amb l'Ecirc, Transistor Orquestra,
al seu moment els últims guanyadors satèl·lite,
que ara mateix estan a la final del Sona Nou.
Bé, realment podem dir que la música en català,
la música en castellà o en anglès que es fa,
i fins i tot en francès que es fa aquí a casa nostra,
està molt, molt preparada a nivell tan nacional com a Catalunya,
com a de l'estat espanyol.
La veritat és que el resultat pot anar molt més enllà
d'una professionalització,
i aquests resultats s'hi tenen molt en compte
abans d'una votació, després de la votació,
i consolidar-se justament aquesta proposta musical,
com és que em veia en aquest any.
El que no podríem dir, diria jo,
és que és música feta a Tarragona,
però no és música de Tarragona,
en el sentit que, clar, 54 propostes
que han arribat de tota la demarcació,
fins i tot a vegades amb grups
que tenen algun membre establert fora,
amb estils superdiferents.
O sigui, una marca de música de Tarragona,
com a homogènia, no la tindríem.
No dic que això sigui dolent, eh?
No, no.
Dic que hi ha molta varietat.
Diguéssim que el nom i la marca Tarragona
està sortint, i sortirà Déu-n'hi-do.
Però, clar, estem parlant d'un país,
d'una ciutat, d'una perla de la Mediterrània,
que estem en un cruce de caminos
d'aquestes aportacions de tota la gent
benvinguda, nouvinguda, abansvinguda,
tot el que tu vulguis,
que han anat deixat a seu empenta, no?, a la ciutat.
I aquesta empenta va justament en aquesta pluralitat, no?,
de creació, d'utilització de l'idioma
o de l'espai per a crear una proposta musical,
jo diria que molt diferent
a el que molts altres llocs tenen.
Però sí, és veritat que el nom de Tarragona,
la marca de Tarragona s'està treballant amb ella ara mateix.
I jo crec que d'aquí al futur
sortirà un abans i un després en el concurs del Déu.
I això estem veient si tenen en compte els ítems
dels últims tres concursos
i els ítems que vindran aquest any, evidentment.
Molt difícil ha estat la tria.
Què representa, de fet, per al guanyador del Déu?
Quin és el premi o quina és la projecció que poden tenir?
Bé, la projecció del premi jo crec que és molt coherent.
O sigui, estem parlant en una època
en què els diners arriben on arriben
i el premi que tenim són 1.500 euros
en impostos inclosos,
però també un xec valorant en 300 euros
en impostos inclosos a qualsevol de les tendres de roca
en clàssics a Catalunya,
que és un dels partners que va començar a treballar amb nosaltres
l'any passat i que estem molt contents
perquè avui en dia tindre un xec valorat
en 300 euros en equipament és una mes a més.
I després el més important és el recolzament
que porta darrere aquest premi,
que és primer de tot la programació estable
que vindrà donada a la capsa de música
a partir de l'any que ve,
dels grups finalistes
i segon, el guanyador sortirà
a la feira de música del carrer de Vilaseca
que aquest any el satèl·lit l'han aprofitat
d'una manera immillorable,
i després, sobretot, i també no menys important,
tocar el Festival de l'Associació de Músics
que l'any que ve ja serà la quincena edició.
O sigui, realment donen una miqueta més enllà
que qualsevol dels grans premis
o dels premis econòmics o metàl·lics
que donen qualsevol dels concursos
que estan aquí a Catalunya ara mateix.
O sigui, anem més enllà,
sempre proposant més coses
als grups i als músics
que volen, sobretot, professionalitzar-se
i buscar una sortida
a la seva creació musical.
Doncs, diguem, almenys esmentem els noms
i una miqueta el que fan
a cadascun d'aquests sis finalistes
que després, doncs, ja dins del programa de la tarda
aniran anant passant, eh?
Els anirem entrevistant un per un.
Qui són, Miguel? A molts ja els coneixem.
A molts els coneixem...
Perquè és que són músics, molts d'ells són músics ja
que fa molt de temps que toquen, no són avinguts,
són músics ja també professionals.
Però n'hi ha bandes en aquestes sis formacions
que han anat a la final
que són completament noves.
O sigui, sí que és veritat
que Resson For Fiesta
és una banda que es va presentar
per primera vegada l'any passat,
però en aquests mesos
han après dels seus errors
i de les poques ventatges
que va tenir de la seva música
a l'anterior edició del Déu
i fins i tot, per què no dir-ho,
que no ho tenien tan clar ells,
per fer ara una proposta
de les més, jo crec, més serioses.
Per això van quedar els primers
en la puntuació.
Resson For Fiesta.
Resson For Fiesta.
I no paren de fer una cosa
que és molt interessant,
que és una mescla
entre la voràgine de la nouvelle chanson,
la música feta per grans sons
dels anys 60
de l'improvisació musical instrumental,
tot això reconvertit
en el tarragonisme
que té una banda
com pot ser l'Ecilque.
Això seria Resson For Fiesta.
Després,
Nacho Nando y Miguel,
aquests són tres grans sons
que porten anys
treballant
damunt d'escenaris,
fent producions,
tocant en un munt de bandes,
i que és una de les propostes
més serioses
i més originals
del que s'han presentat
a dins del pop,
a dins del que seria
el pop rock típic,
però no tòpic.
Torno a dir,
tres grans propostes
propostes de músics
que n'hi ha darrere
d'aquesta formació,
Nacho Nando y Miguel.
Després,
un dels nous grups d'art
que es van presentar
amb diverses propostes
i finalment
van quedar els tercers ells.
Són les més joves,
o sigui,
estem parlant de gent
que no arriba
a quasi ni als 20 anys
de mitjana,
i és la primera vegada
que fan una proposta
a dins del que seria
el concurs del DEO,
i déu-n'hi-do
la qualitat artística
que han presentat.
Ells diuen
que fan un folk ambiental,
i jo crec que
la música
que està perguanyant d'art
va molt més enllà.
En un so
molt català,
però també
en un so
molt mediterreny,
i un sol
a la vegada
més enllà,
més plural,
més universal,
més europeu.
Es diu en diar,
ho dic per si voler,
d'art,
com estimat,
com querido,
no?,
en anglès.
Per si voler anar
revisant per internet
i buscar-lo.
Això mateix.
Després ve,
Olga Pés.
Olga Pés
és una de les grans cantants
que tenim a la ciutat de Tarragona.
Ha treballat
des de Santiago Cerón
i la Ojo,
l'orquestra
del taller de músics
de Barcelona,
fins a propostes musicals
ambientats seves,
de jazz,
de nou folk.
Ella l'agrada dir
que fa un folk pop
d'autor.
La veritat és que
és que és una de les grans
compositores que tenen
a la ciutat.
I era raro que Olga
no s'havés presentat mai
al concurs.
Es presenta
al concurs
i queda
la quarta
en posició
o sigui
benvinguda.
Llavors ja passem
a lo que seria
el son d'avui en dia.
El olerer
representa
aquest buen rollito,
aquest flamenc
fusionat
amb músics
vinguts
de l'Smuc
però també
de tallers de músics
com de l'ola
de músics de Tarragona,
gent que està estudiant
contínuament,
gent de músics
que es presenten
als més variats
concerts.
Avui en dia
potser
el trobes tocant
al baix
en un grup
que fa flamenc
que demà
el trobes
en una orquesta
sinfònica
tocant
el contrabaix.
O sigui,
Déu-n'hi-do
als músics
que n'hi ha
en un olerer.
És una proposta
molt curiosa
i que
és d'aquests sons
que avui en dia
agraden tant
a la gent.
I acabem ja
amb Challenge 12
que és una
de les propostes
també més cuidades
d'aquest any
que fan un jazz
funky
instrumental
cantat
bastant original
que veuen
evidentment
els sons anglesos
però també els americans.
Tenen molta qualitat.
Estem parlant també
de musicassos.
Chill en sedius, no?
Sí, chill en sedius.
Molt bé, molt bé, molt bé, molt bé.
Doncs molt bé, eh?
Tot molt lligant, molt professional.
I a veure,
aquests són els jornalistes
i això ens garanteix
un concert
de final
que serà
tot un espectacle.
Sí, sí.
Perquè, clar,
veure'ls a tots junts
és que, clar,
estem parlant de molta qualitat.
Quan serà aquest concert
en què en directe
han de guanyar el títol?
Bueno, en directe,
o sigui, tu ja saps
que avui en dia
en les noves tecnologies
qualsevol grup
pot fer meravilles,
però realment
el grup es veu
al directe.
I al directe ho farem
el dia 20 de setembre
a la capsa de música
que és divendres
i estaran a dins
de les festes
de Santa Tecla,
evident,
de la mare,
de tots els terribonins, no?
I llavors,
la capsa de música
creiem que és
el lloc ideal
des de l'any passat.
L'any passat ja ho van veure
amb la molt bona
trobada
amb la gent que venia,
amb els músics
que estem parlant
d'un espai
per a fer música.
Clar,
una de les coses,
una de les mancances
que tenia sempre
el concurs del Déu
era que es feia
a més a més
a les festes
allí en un puest
al Camp de Mar
i tal,
que Déu-n'hi-do
han hagut concerts
com els del Dr. Calitzo
que va estar
ple de gom a gom,
però no quedava clar
que això era un concurs
i la gent venia
a aplaudir
o a apoyar
els grups de Tarragona.
I d'aquesta manera,
sí,
és un espai concret
per a fer música
en un concurs musical
amb nou valors musicals
dels quals
estem superorgullosos
des de l'Associació
de Músics de Tarragona
i la llengua de Tarragona,
evidentment.
Doncs escolta,
Miguel Alberto Cruz,
president de l'Associació
de Músics de Tarragona,
felicitats
perquè ja el Déu
ja va sol.
Ja l'he treballat
també,
en coordinació
i ocupant-vos
de fer tota
la premsa
possible
des del vostre
mitjà de comunicació.
Ara toca gaudir-ho,
a disfrutar-ho
el 20 de setembre
perquè tenim
un superconcert
i ja parlarem
d'aquí el 20 de setembre
i ja tindrem
altres temes
de què parlar,
no?
I tant,
abans
tindrem alguna coseta més.
Jo crec que sí.
Miguel Alberto Cruz,
moltes gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Adéu.
Adéu.
Aquells petits instants
que passo lluny d'aquí
en uns llençols
tants que fan
més gran allit
Aquells minúsculgers
que coneixem tan bé
tempestes
i innocents
que no explicarem
i a flors
que no moren mai
aquest any.
Que les nits
són fosques
i no és veritat
la llum
il·lumina
cuantos
molt penjats
i en el jardí
dels arbres
sense nom
ballarem
Fins que s'acabi el món, hi ha flors que no moren mai.
Eulània, Eulània, Eulània, Eulània, Eulània.
Com la brisa que ens desperta tot el matí, que congela el temps, ens transforma i ens fa diferents.
Són fraccions del mateix i les coses que m'han quedat perdit, les guardo per mi.
Com 3, 2, 1, lladres tu, som present, no per perdut.
Són fraccions del mateix.
Són fraccions del mateix.
Són fraccions del mateix.
Són fraccions del mateix.
Són fraccions del mateix.