Fins demà!
Doncs com ho sabem, us volem presentar una entitat,
bé, presentar-vos, tot i que ja funcionen des de l'any 2011,
per tant ja porten dos anys d'experiència aquí a la nostra ciutat.
Es diu AntarcoSalut i és una associació que fa acompanyament a persones hospitalitzades,
acompanyament, doncs això, des del punt de vista socioefectiu, però també en altres àmbits.
En volem parlar amb ells, ells treballen bàsicament actualment donant servei a l'Hospital Joan XXIII,
també al sociosanitari Francoli, si no ho vaig, si no ho vaig ara,
però ens ho explicaran perquè ens acompanyen d'una banda el Gifred Cardona,
ella psicòleg i forma part d'aquesta associació, Gifred, que tal, molt bon dia.
Hola, bon dia, gràcies.
I també està amb nosaltres la presidenta, que és la Elisabet Pedret, Elisabet, que tal, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Ho he dit bé, eh? Joan XXIII, no?
I el sociosanitari Francoli, que depèn de la xarxa, no?
Exacte.
De la tecla, per entendre'ns.
Expliquem-nos una miqueta com neix, ara fa un pari d'anys, la iniciativa.
Veieu que hi ha una necessitat evident d'acompanyar aquestes persones soles i hospitalitzades,
algunes de les quals, malgratament, ja no hi són?
Exacte.
Veiem la necessitat que hi hagi una associació aquí a la nostra ciutat,
per als hospitals que tenim,
que facin acompanyament a les persones que estan soles.
Llavors, el 2011, juntament amb el Joan Esteve i una servidora,
muntem aquesta associació, comencem en converses amb el sociosanitari de Llevant,
de la xarxa sanitària i social de Santa Tecla,
i iniciem amb ells, primer que res, un conveni de col·laboració,
i comencem el Llevant, el sociosanitari de Llevant.
Iniciem amb vuit voluntaris, que posteriorment s'avan ampliant,
i l'any 2012 ja fem conveni de col·laboració amb l'Hospital Joan XXIII.
Comencem a l'hospital i, seguidament, fem la nostra seu dintre del que és l'hospital,
i actualment la nostra seu és dintre de la ciberaula de l'Hospital Joan XXIII.
I aquest any, aquest 2013, vam iniciar també un procés per fer un conveni de col·laboració
amb GIPs, amb el sociosanitari Francolí.
I hi ha moltes persones que estan soles a l'hospital?
Sí, cada vegada hi ha més persones que estan soles,
i també hi ha un altre perfil, que és les famílies que necessiten recolzament.
Inicialment vam començar amb persones que estaven soles,
però cada vegada més les famílies ens demanen una mica de suport
quan l'ingrés es prolonga amb el temps.
Llavors, normalment, necessiten aquest suport, i els voluntaris també ho fem.
En el teu cas, Gifer, tu que ets psicòleg, com ho afronteu?
És a dir, com entreu a l'habitació i parlar amb aquella persona?
Què li dieu? Què li oferiu? O simplement el toqueu?
No sé, una mirada? Com intertueu amb aquestes persones?
Bé, nosaltres fem una tasca de difusió de què som nosaltres dins de l'hospital,
i com avui fora també, si podem, per donar a entendre quin és el nostre servei.
És a dir, tenim uns tríplics informatius en els que donem a conèixer la nostra funció dins de l'hospital.
També el propi personal mèdic qualificat ja coneix de la nostra existència,
i ells poden, de fet, valoren de forma diària, setmanal,
quins són els usuaris, per l'hospital pacients, per nosaltres, usuaris,
que poden necessitar aquest acompanyament.
Ja sigui, com deies tu, perquè no tenim família,
o perquè a pesar de tenir-la, doncs, és difícil compaginar tot un dia
d'horari laboral, familiar, acompanyant amb un familiar que també tens a l'hospital,
que coneixem, repatenció mèdica, sanitària, per part del metge,
infermer, treballador social, assistent social, en el cas que sigui necessari,
però amb moments puntuals de visites, doncs, al matí, a la tarda,
però som conscients que durant moltes hores la persona està sola,
o amb el company a l'habitació, en el millor dels casos,
i, doncs, nosaltres intervenim aquí fent acompanyament de persona a persona.
Per fer-ho senzillament, com ens estem acompanyant tu,
jo i l'Elisabet, aquí els tres, doncs, es fem companyia
i des del diàleg, des de l'escolta, sobretot,
aquest seria, en resum, el primordial, escoltar.
Imagino que se'n s'han mort moltes persones, no, a les vostres mans?
Bé, hi ha vegades que sí, que passa.
I com afronteu vosaltres, com a voluntaris, aquest moment?
És a dir, com ho canalitzeu, això?
Jo crec que els voluntaris són voluntaris que estan molt preparats
i que sí que, clar, que ens afecta,
però que ho saben gestionar molt bé els voluntaris,
saben el que estem fent, pel que estem treballant
i pel que estem tirant endavant l'associació.
Val la pena acompanyar cada dia a nous malalts
i sí que, clar, evidentment, que acompanyem a gent que ens deixa,
però, bé, és part de la nostra tasca.
Cada cop que es parla de la mort,
sembla que d'alguna manera salti l'alarma, no?
Aquest que ens diu...
S'ha fet un silenci, que ja ho veus, eh?
Sí.
És que ja hem molt de tamó amb aquest tema, eh?
I potser convé parlar-ne una vegada per tot allà ben clar, no?
I dir les coses com són, no?
Vaja, la gent es mor, no?
Ens hem de morir dos, tot segur, eh?
I aquest moment, a vegades sembla que el costi...
Vaja, que sigui molt...
A vegades es fem una muntanya, no?
I potser és molt més senzill do que pugui semblar, no?
Sí, de fet, la mort no la viu ningú, no?
Vivim, però la mort és el que diem després, quan ja no estem vius, no?
Bé, nosaltres creiem que és part del tracte que tenim tots
durant el nostre pas aquí en vida, en societat.
No és l'altra cara de la moneda, que, com dius tu, costa de veure,
o almenys es fa difícil, no?
No la volem mirar.
Ens la comenten, la podem viure, doncs,
primer amb els nostres avis, si tenim sort,
més endavant, família, tits, pares...
Desgraciadament hi ha persones que el procés natural d'envelliment
s'accelera per algun accident, ho veiem contínuament a l'hospital.
Sí, són moltes les persones amb les que tenim d'alguna forma el plaer
d'acompanyar-los en aquest final d'una vida,
perquè, sí, l'hospital acostuma a ser lloc on acabar.
I, sí, es fa dur, no és una cosa fàcil, no és una cosa lleugera,
no és una cosa habitual, però, com diu Elisabet,
els nostres voluntaris rebent formació per part del personal sanitari
de l'hospital i per part nostra,
primera, com a formació relacionada amb quin tipus d'acompanyament
és el que volem nosaltres.
Som conscients que tothom poden acompanyar algú,
ho estem fent cada dia, tots tenim un cercle familiar,
de barri, vam anar a l'escola,
però sí que hi ha les certes peculiaritats
que voldríem que fossin més professionalitzades,
que no professionals, no?,
per poder donar un acompanyament de qualitat.
Entenem que tenim responsabilitats a assumir grans
quan ens fiquem en contacte amb una persona
que ens demana el nostre acompanyament.
No és un joc per a nosaltres.
Generalment ho demana el pacient
o ho demana, com dèieu, a través de l'hospital,
és qui més o menys fan la criba
de les persones a qui esteu en contacte?
A l'1,23 hi ha tres maneres d'arribar al malalt.
bé perquè sigui la pròpia família
la que fa la demanda d'un voluntari,
bé perquè el propi malalt ho demana,
demana als sanitaris que està sol
i que necessita acompanyament,
o bé perquè l'unitat de treball social
valora que aquella persona està sola.
I llavors és quan intervenim naltros.
També cada vegada més
el personal d'infermeria
detecta els casos de gent que estan sols.
I llavors entre infermeria i treball social
doncs es coordina.
Hi ha una imatge, una fotografia al vostre blog,
terracosaluta.blogspot.com,
que jo crec que simbolitza molt el que esteu fent.
És una mà d'una persona gran
i una mà suposo que d'algun de vosaltres
agafant-li la mà.
Així és que aquesta imatge ho transmet
tota l'essència de l'associació.
Sí, sí, és una usuària que va morir
a mans d'un voluntari que tenia 18 anys en aquell moment.
Sí, el Rafel.
El Rafel i una usuària que va morir, sí.
Allà van.
És el que deia, no?
Al fons seria aquest, eh?
És a dir que és estar propi a aquesta persona
en el moment de marxar
perquè no se senti que marxi
i no hi ha ningú que li diu adeu, no?
Exacte.
Mira que és senzill, no?
Exacte.
D'estar en aquella persona
que, com deia el Gifré,
per mi és un ple.
Estar al costat d'una persona,
poder l'acompanyar en un moment tan crucial.
Per mi, jo sempre m'he sentit afortunada
quan m'ha tocat.
Si m'ha tocat en algun moment,
m'he sentit afortunada
de poder estar en aquella persona,
de poder donar-hi suport en aquell moment.
Teniu la sensació
que no estem prou preparats
per afrontar aquest trànsit,
en general, eh?
I parlo com a societat, eh?
Perquè n'hi ha altres que estan més,
no sé, que ho troben una cosa
molt més normal, no?
El trànsit, el marxar d'aquest món
i, en canvi, no sé,
sembla que ningú ens expliqui
què hem de fer, no?
En aquell moment.
Inclús ho celebren.
Hi ha cultures
en què hi ha costum de celebrar
aquest trànsit, no?
I es fa una gran festa
amb música i flors
i bé, que també el fiquem flors,
però acostumem a aportar
el que en diem el dol, no?
El plor, la tristesa,
el trobar a faltar
a aquesta persona
que fins ara era en vida
però que a partir d'ara ja no.
Bé, sí,
creiem que està en contacte
amb Terracó Salut
i nosaltres a poc a poc
ens anem sensibilitzant
més i més
sobre que realment
un dia això s'acaba.
No ens anem endurint
com altres vegades
se'ns ha pogut preguntar, no?
No és que ens fessin forts
i resistents
a aquest patiment
que tanta temps
ens dona moltes vegades
sinó que ens fem sensibles a ell
i l'anem incorporant
com una cosa més natural,
potser més normalitzada també, no?
Perquè el canviar fi
sí que és una cosa
que tots pensem
que és molt llunyana
però diàriament
diàriament
hi ha les esqueles
al diari
i coneixem
de persones
que ens deixen d'acompanyar
ja no properes
perquè això
no passa tan sovint
que sigui properes
a nosaltres mateixos
però sí que
bé, només fa falta
ficar-se amb els mas media
una mica
i veure què està passant
hi ha molts naixements
també
però és una realitat
que la població actual
està cada cop més envellida
cada cop tenim més
més demències
tipus Alzheimer
cada cop tenim més
més persones
que es troben
sense acompanyaments
de la seva descendència
si l'han pogut tenir
i cada cop
de forma menys autònoma
perquè sí que l'organisme
aguanta durant més anys
ara
però bé
hi ha la qualitat humana
que també la
seguim necessitant
a part de la salut
física, biològica
Esteu actius
tots els dies de la setmana
tots els dies de l'any
no pareu mai
Sí, sí
estem tots els dies de l'any
a més a més
mantenim oberta
la ciberaula de Joan 23
que a banda
d'estar
els companys
a dalt de la planta
fent acompanyament
doncs
està oberta
perquè puguin baixar
els malalts
que estan millor
doncs puguin baixar
puguin sortir
del que és la planta
i puguin
a baix
es pot agafar llibres
es pot escoltar música
es pot llegir el diari
es pot connectar a internet
hi ha un espai molt maco
perquè la canalla
els nens que estan ingressats
o familiars que vinguin a visitar
i portin canalla
puguin jugar allà a baix
és un espai
que està obert
tots els dies de la setmana
sí
matins i tardes
trobeu que maltracte
al final
amb el tracte personal
amb aquesta proximitat
amb el dia a dia
al final
aquí pacient
us acaba veient
com un familiar més
encara que no el sèieu
o no?
hi ha molts voluntaris
que tenen aquesta sensació
que el malalt
els ha incorporat
dintre del
del seu cercle
més proper
clar
hi ha vegades
que són
l'única persona
que els va visitar
a part del personal
que l'atèn
clar
llavors
esdevenen
una figura
molt important
pel malalt
el voluntari
sí
tal és així
que ens trobem
amb visites
d'usaris de l'hospital
que sí que tenen autonomia
per moure's
i sigui una cadira
de rodes
un caminador
i ens venen a reclamar
aquest acompanyament
que pel que sigui
doncs no hem pogut fer
durant els últims dies
no?
ei què passa
que estic a l'habitació
i no ha vingut a veure ningú
ja els busquen
al ciberaula
sí
actualment
quan sou
per això va començar
el 2011
no?
crec que sou una quarantena
no?
de voluntaris
no?
més o menys
uns 45 en actiu
ara mateix
exacte
i aquí deu haver-hi una mica de tot
és a dir
perfils molt variant
m'imagino
de tot
tot també de branques
o de professionals
i d'edats també
a partir dels 16 anys
nosaltres ja els agafem
i bueno
tenim la
l'acompanya més gran
que
que doni-do
ja els anys que té
sí sí
passa dels 70
sí
i tant
sí
i per aquells que vulguin
formar part d'aquesta família
i d'aquesta entitat
per això les portes són ben obertes
i tant
i tant
quins requisits han de complir
és a dir que si demaneu
que
a quina disponibilitat
compromís han d'adquirir
per a primera part
de regalcedor
doncs bueno
primer que res
tindre ganes
de fer acompanyament hospitalari
d'estar amb persones
que ho necessiten
i després disposar
doncs
de 3-4 hores a la setmana
res més
després la preparació
ja la fem nosaltres
des de l'associació
i els donem
la primera preparació
i contínuament
anem fent cursos
de formació
per a tots els companys
és a dir
que la inicial
els donem
i després
s'han d'anar
s'han d'adjuntar
doncs amb el resta de companys
doncs per fer
tot l'itinerari formatiu
que tenim
per l'any preparat
suposo que
deveu tenir un quadrant
no?
allò de la setmanal
no?
de les hores distribuïdes
en tot el personal
que ha de ser bastant complex
no?
sí
és a dir que
allò
no donem-ho amb fitxes
no?
sí
hi ha dies que falten
que faltarien més voluntaris
i altres dies que no
però sí
sí, sí
un quadrant
a veure
qui vulgui apuntar-se
qui vulgui formar part
de Tarracó
de Tarracó Salud
on pot adreçar-se
com es pot localitzar
simplement
anar a la ciberaula
de Joan Vintrés
seria una opció?
sí, i tant
venint a la ciberaula
de 10 a 1
de dilluns a divendres
ja ens trobarà allí
i si no
també hi ha un telèfon
que és el 633
56
83
99
amb el que pot trucar
per demanar
per demanar
una entrevista
i si no
per trucar
el telèfon de Joan Vintrés
que és el 977
29
58
00
i demanar
per l'extensió
1025
que és la ciberaula
de Joan Vintrés
també ens trobaran
amb aquest altre telèfon
i si no
doncs enviar un correu
a
tarracosalut
arroba
gmail.com
repeteix-me el telèfon mòbil
perquè s'han de repetir
un parell de vegades
perquè així podem apuntar-los
633
5
6
8
3
9
9
9
9
6
3
5
6
8
3
9
9
O Blizzard
6
a través dels altres
mitjans de contacte
que hi ha
A altres llocs es fa això?
O a Espiome
una Cherragona?
Perquè altres capitals
ho fan
No, a Barcelona
hi ha moltes associacions
dins dels hospitals
Sí, sí
a Sant Joan d'Adeu
fa moltíssims anys
que n'hi ha
al Vall de Brться
o a totes les hospitals
a Barcelona
hi ha
inclús hi ha alguns hospitals
que hi ha més
d'una associació
dintre de l'hospital
que
hi ha vegades
que és associació interna
o hi ha vegades que són associacions externes, com n'altres,
que fan conveni amb les entitats i tant que n'hi ha i tant.
Però sí que és cert que amb aquest tipus d'activitat en concret,
que d'acompanyament al Tarragonès...
No n'hi havia.
No són espioners en això, podríem dir.
Sí, sí, sí.
O sigui que la ciutat no n'hi havia cap, eh, abans de vosaltres, no?
No, no, que tingués conveni directament amb els hospitals no n'hi havia cap.
No n'hi havia cap.
Què els diuen els usuaris que us expliquen?
Els usuaris ens diuen que, quan ens troben, ens diuen que no sabien que funcionàvem
i com funcionàvem, que no s'imaginaven que allò funcionava d'aquella manera
i que funcionava tan bé.
Queda parada la gent.
I realment ho saben en el moment que ho necessiten.
És a dir, costa arribar a tothom, tant els voluntaris perquè vinguin a formar part de Tarragosalut
com a la gent que ho necessita, costa d'arribar.
Però sí que una vegada que ho necessiten, doncs hi ha hagut vegades que arrel d'haver-ho necessitat
s'han quedat després com a voluntaris.
De forma natural.
Jo no solia anar a l'hospital el 23 fins que no vaig començar a col·laborar
amb Tarragosalut en funcions de psicòleg.
No era un acostum anar-hi a passejar.
Però sí, és el que diràs a veure.
Quan tens la necessitat és quan realment prens constància del que hi ha
i busques els recursos.
Com que nosaltres en som un, doncs ens utilitzen.
En bon sentit.
Mira, aprofito que tenim el psicòleg aquí per preguntar-li també.
Ara, pregunta professional, eh?
A nivell emocional, amb aquestes persones, com es beneficia a nivell emocional
aquest acompanyament, aquest tracte, aquest poder parlar amb algú,
aquest, entre cometes, familiar, encara que no ho sigui, no?, proper.
Bé, nosaltres tenim la profunda convicció que estem realitzant alguna cosa
que és el que hem fet els humans tota la vida,
que és acompanyar-nos els uns als altres.
De fet, si no fos en societat, en grups, en família, poc seria de nosaltres.
Podem fer moltes més coses quan estem en companyia d'algú
i quan estem sols, són esseres bastant limitats.
Així que el que tenim nosaltres és que ens fem la companyia que ens hem fet
durant tota la vida, però ara en un format específic,
donat que els temps han anat canviant, i resulta que ara ens hem d'agrupar
en hospitals on hi ha les persones que s'ofereixen d'algun tipus de dolència
i resulta que hem de tenir una associació per tenir un marc
i que regula aquesta activitat que repeteix això que tota la vida ha tingut
i que ens ha permès desenvolupar-nos, com dius tu, de forma socio-efectiva
amb els altres i les persones estan agraïdes que això pugui existir,
donat que és quelcom bàsic per poder viure de forma sana.
De fet, la persona aïllada és més susceptible de sofrir patologies
que la persona que pot portar una vida social de forma més normalitzada,
més diària, inclús.
La patologia ve quan la persona està en aïllament.
És això que nosaltres intentem d'alguna forma subsanar,
que les persones estiguin acompanyades.
Estàs d'acord, Elisabet?
Allò de les ganes de lluitar, que de vegades pot ser que algú no vulgui lluitar més,
en canvi si se sent acompanyant potser li canvia una mica l'horitzó.
Sí, i això ho comprovem dia a dia.
Hi ha vegades que quan arribes estan molt oprimits
i el sapigar que aquella persona està allí perquè li interessa el que li passi,
perquè vol que millori,
fa que el malalt, dia a dia, quan arriba el voluntari,
el vegi que va evolucionar.
Sí, sí, sí.
Doncs, escolta'm, Elisabet, gràcies a l'enhorabona per la feina que feu,
que és molt important,
tu i la resta d'integrants d'aquesta associació,
el Tarracosalut,
per localitzar-los busqueu al blog
tarracosalut.blogspot.com
allà treu tota la informació,
si no teniu aquest telèfon directe,
el 633 56 8 3 9 9
podeu localitzar-los
i formar part d'aquesta família,
perquè en definitiva
suposo que això acaba sent com una família.
I tant, i tant que sí.
Ho acaba sent.
Guifred, també gràcies per acompanyar-nos,
Guifred Cardona,
que vagi molt bé
i també l'enhorabona per la feina que feu.
Gràcies a vosaltres per invitar-nos.
Gràcies.