Avui mateix, a dos quarts de deu de la nit,
teniu una cita a l'Auditori de la Fundació Caixa Tarragona
amb Pau Bellbé.
No és la primera vegada que aquest compositor
cantant músic català ve a actuar a Tarragona,
però té el punt especial de que ens presenta,
comença la gira aquí de presentació del seu segon disc, The Bosch.
Pau Bellbé, bon dia.
Bon dia.
És així, no? És la primera vegada que passes per Tarragona en fa l'efecte, no?
No, hi he vingut molts cops.
Però, bueno, és una història maga amb la que tinc en Tarragona
perquè als principis, quan venia, fa 7 o 8 anys,
amb Estanislau Verdet o UMA o així,
no venia ningú, realment, era que, osti,
sempre que anem a Tarragona no hi ha gent i tal, estic, quina merda.
I a poc a poc, primer vam venir el Metropol amb Estanislau Verdet,
després vam venir, sembla que era la sala 0 amb UMA,
i a poc a poc anava anint fins que l'anterior gira
ja vaig veure una mica un despertar, diguéssim, no?
Que va ser quan vaig venir amb el disc 2010,
que vaig venir a la sala Trono, que és molt petiteta,
perquè ja vam venir amb por, vam dir,
si anem a la sala Trono, que tal, no?
I de cop em van trucar de la sala Trono,
que s'havia esgotat les 50 entrades,
i que fèiem un segon passe, i no sé què,
i mira, va ser com bonic, no?
Diu, hòstia, mira, ja...
Ja arrenquem.
Sí, i llavors va ser com, hòstia, seria bonic,
doncs ja la nova gira ja ha començat allà,
i fer-ho amb un lloc gros,
per veure si també això ja acaba d'arrencar, no?
Et va passar a tot Catalunya o només et passava a Tarragona, això?
Em passava a un parell o tres de llocs,
però Tarragona era de les capitals així,
de la que em passava això, i era com, hòstia, què passa, Tarragona?
I realment, hòstia, ja no, molt content,
de fet, ahir vaig estar per aquí també,
i estic molt bé, molt bé.
El públic tarragoni, possiblement, ja ha canviat,
perquè ja et coneix, però és que tu també has canviat
la teva manera de fer música,
des d'Estanislau verdet fins a Pau Bellbé.
Bé, hi ha un salt.
Sí, i tant.
Bé, jo el que faig d'en Pau Bellbé,
que és el que vinc a presentar avui,
una mica és el que he vingut fent des de fa molts anys,
evidentment ha anat evolucionant,
però sí que entremit he tingut altres projectes
que, com Estanislau verdet o UMA,
doncs que no tenien res a veure,
eren altres coses.
El que passa és que el d'Estanislau
es va fer bastant més o menys famós
i, clar, molta gent em va conèixer allà, no?
I, hòstia, ara de cop ha canviat.
Més que he tornat a fer el que feia,
és com si hagués canviat ara.
Però sí que el que vinc a presentar
és una mica la meva música personal,
les meves cançons més intimistes o més meves,
que és una mica el que porto fent des de sempre.
El que passa és que, com et dic això,
ara són aquests dos últims discos,
que és com m'he donat a conèixer una mica més
des que vaig deixar el projecte Estanislau,
que és el que em va donar a conèixer, no?
Però sí que realment estic content
perquè és una mica el meu projecte, no?
L'altre era una cosa que feia, no?
Sí, per passar-ho bé.
Però el que vinc a presentar
és una mica el meu, no?
Deies cançons molt teves, molt intimistes.
Suposo que amb això hi ajuda també el fet
que, pel que ens diuen en aquest segon treball de bosc,
les has despullat,
les has deixat sense filigrana,
sense gaire farciment, no?
O revestiment,
i les has deixat bastant noies.
Sí, tenia ganes també d'això, no?
L'altre disc era un disc molt de cremar
tot de les coses que no m'estaven agradant,
o de mi mateix,
o de maneres de fer, o de fer, o de treballar,
i coses de l'entorn,
i va ser un disc molt de catarsi,
ple de coses, de producció,
també en el nivell estètic,
molt de posar-hi sons
i que sonés una mica com les coses que a mi m'agraden, no?
Diguéssim, sonar una mica,
formar part de l'entorn,
de la música que jo escolto.
I aquest cop tenia moltes ganes
perquè és una mica el pas següent,
després de cremar tot el que no t'agrada
i de tirar una mica tot a fora
el que et sobra,
doncs és un disc de tornar a començar,
de tornar a construir una mica en positiu,
una mica en col·lectivitat
i una mica parlar també del moment en què estem.
I em semblava que el més lògic
per farcir un disc així
que parla d'aquest tema
era una mica fer-ho sense tanta parafernàlia
ni tanta estètica, diguéssim, no?
És més aviat, són cançons
amb guitarra més proper al folk, potser,
però també hi ha bastanta canya
en sentit rock o pop,
però la gràcia és que no té tanta predominància
el que és l'estètica o el farciment, no?
És més aviat una cosa més directa i més íntima.
En aquest sentit té un punt també biològic,
t'ho dic perquè és que el treball es diu de bosc,
les cançons són referència a boscos,
a rius, a fusta, a geranis, a cargols,
que és un bosc a la tardor,
o com...
Què hi té a veure el bosc amb tot plegat, Pau?
No, de bosc és una expressió
que almenys a casa meva,
no sé si és una cosa molt generalitzada,
però a casa meva ho hem fet servir sempre
per definir una mica la gent que són
o que som poc amants de les multituds,
d'anar fent les coses al nostre ritme,
d'estar una mica de dir, bueno, ja vindré,
deixeu-me que jo ja vaig fent el meu,
com a mi m'agrada, ja vindré, no?
Una mica aquest tipus de manera de ser,
que és la que jo he tingut sempre,
i he fet a mi sempre a casa m'ho han dit, no?
Pau, mira que ets de bosc...
Però una mica crec que era com el disc,
que no només jo soc així i ho he sigut sempre,
sinó en aquest cas ho volia com a valor positiu, saps?
Que això també es pot mirar com a cosa negativa a vegades,
però com a valor positiu perquè és una mica l'actitud
amb la que he afrontat el disc, no?
Dir, mira, jo soc així,
doncs vaig afrontar...
el procés d'aquest disc així, no?
M'ho he anat fent jo sol, tranquil·lament,
al meu estudi, m'ho he gravat tot jo
i quan he estat, doncs l'he tret, no?
Sense cap mena de pressa, ni pretensió,
ni esperar res més que sortar de fer-lo, no?
I una mica es duu que vas per això,
perquè té aquest caliu i aquesta manera de digerir-lo,
que he anat fent poc, poc.
Les sonoritats, per tant, són això,
són orgàniques,
com a paràs un disc molt càlid, pel que dius,
per escoltar-lo a casa,
en una tarda d'hivern?
Sí, ja m'ho diuen,
jo és que com que vaig caure en el pou aquest
de la música intimista
i potser inclús melancòlica,
ja no me n'adono,
però sí que hi ha molta gent que em diu això,
dius, hòstia, avui plovia i m'he posat el teu disc,
hòstia, de puta mare, no sé què,
jo li veig un disc molt de renèixer,
també hi ha molta canya,
hi ha molta actitud,
hi ha molt tirant davant,
hi ha inclús moments forts,
diguéssim, de bateria i tal,
però realment sí que es deu treclar una mica aquest estil,
aquesta pausa,
aquest saber fer d'anar a poc a poc
i anar ja habitant les coses en positiu,
però amb aquest punt melancòlic, no sé,
jo crec que cadascú s'ho posa amb els seus referents
i amb les seves maneres de relacionar el que sent
amb el que sent a dins,
doncs ho deu veure d'una manera o d'una altra.
En certa manera, aquesta petjada que dius tu,
aquesta fil comú també hi era el 2010, no?
Vull dir, tant ha canviat,
tant trobarem que canvia d'un CD a l'altre?
Clar, per mi no és un canvi gran,
jo és el que em diuen, no?
Diguéssim, però per mi és un canvi normal,
és una evolució lògica
que en el 2010 jo estava emprenyat,
aquí estic, diguéssim, content
i tornant a, bueno, content,
amb ganes de crear i de construir, no?
Allà eren ganes de destruir.
Allà era un disc ple
intentant crear moltes textures
i moltes sensacions,
aquí és un disc més buit, més despullat,
però a tret d'això és el mateix ànim constructiu
o el mateix ànim compositiu, diguéssim, no?
O sigui que per la gent que li agraïs l'anterior,
jo crec que aquest és un pas més
però que no se'n va de l'olla,
però també realment hi ha un canvi
no només d'estètic, sinó també de concepte.
Què composes en guitarra?
Bueno, depèn.
A vegades composo primer
com una, fent una lletra,
allà ve tot,
a vegades ve una melodia,
a vegades em poso el piano,
depèn.
Sí, normalment no en guitarra,
aquest disc és bastant en guitarra,
però, bueno, van sortint les coses,
no surtint gaire.
T'ho pregunto perquè com serà, doncs,
aquesta, la posada en escena,
el que veurem aquesta nit,
nit vespre, eh,
a quarts de deu,
a la Caixa Tarragona,
com serà?
Doncs ara és 399,
a més a més,
que em fa molta il·lusió,
i venim,
venim cinc persones sobre l'escenari,
i hi ha bastanta canya en directe,
realment,
perquè també toquem els temes
dels discos anteriors,
per això,
però sí, sí,
jo vindré amb l'acústica,
com sempre,
i els pedals,
però sí,
som cinc persones,
bateria baix,
teclat,
guitarra elèctrica,
i l'acústica,
veus,
i tots cridant,
i tots cantant,
realment serà un concert xulo,
de fet,
tenim moltes ganes,
perquè, clar,
portem ara dos o tres mesos així sejant,
i encara no hem tocat,
no?,
i ja,
avui és l'estrena,
i hem tenit moltes ganes.
Fa molta il·lusió,
que comenceu a gira aquí a Tarragona,
o una gira que després cap a on us ha de portar?
Doncs mira,
de moment hem publicat el primer tram de concerts,
la gira durarà tot l'any,
però de moment tenim publicat
el que seria una mica els concerts de febrer i març,
i ara la següent setmana ens anem cap a l'auditori de Terrassa,
després me'n vaig jo a tocar a Madrid i al Tanet Tino,
un festival aquí de Castelló,
que me'n vaig sol així amb el Luper,
i faré unes quantes fricades,
i després quan tornem ja fem una mica,
bueno,
faig Barcelona,
que faig l'auditori del Cap de Gràcia el 17 de març,
i fem,
doncs,
bueno,
molts arenys,
ja no em vull equivocar,
però fem molts concerts,
n'hi ha 16 o 17,
estan tots a la web,
a pauallbé.com,
allà està tot per veure.
Sí,
és la web que estem visitant ara mateix
i que hi trobareu tota la informació,
pauallbé.com.
Vas amb un Luper,
que és l'instrument fantàstic,
no?,
de la vida,
quan vas salt pels llocs.
Com, com?
T'ho dic,
vas amb un Luper,
aquest instrument meravellós,
que t'omple,
no?,
quan vas sol,
el portaràs aquí a Caixa Terragona,
o no?
Ja tens prou banda.
Aquí tinc prou banda,
però sí que quan vaig sol,
vaig als acústics,
sí que jo mateix,
a més,
com que soc bateria,
vaig ficant ritmes,
jo els vaig desengravats,
i gravo coros,
i bueno,
és una altra versió,
que a vegades els acústics
solen estar com una mica
desprestigiats,
no?
Hòstia,
no veiem la banda,
ve ell sol amb la guitarra.
I ara em passa,
hi ha molta gent que em diu,
hòstia,
a més quan vens sol,
no?
Vull dir que no és que sigui,
no,
una passada,
però realment no és només
un acústic d'un tio,
una guitarra,
que a vegades fa una mica pesat.
Realment,
les dues formacions m'agraden,
no?
Tinc la sort aquesta,
aquesta gira m'ho passaré bé.
Doncs mira,
per als qui et vinguin a veure
aquesta nit,
recordeu a quarts de 10
a la Fundació Caixa Terragona,
a l'Auditori.
Quina és la cançó
que més ganes tens,
que més t'agrada
o que més ganes tens
d'aprovar en directe
si n'haguessis de triar una
del nou disc,
de Bosch?
Quina seria,
Pau?
Hòstia,
clar,
són totes meves,
però n'hi ha una
que la disfrutem entre tots,
jo crec que no només és
com a jo,
com a persona,
sinó com a banda,
però tenim molt carinyo
per com queda
o com el rotllo que es dona,
que és un gran riu de fang,
que és una cançó
que obre el disc,
bueno,
el primer track és instrumental,
però la segona cançó
que és la primera que canto,
i realment,
hòstia,
hi ha alguna cançó
que fa que ens concentrem
d'una manera diferent
quan la toquem.
De què parla?
L'estem escoltant de fons.
De què parla, Pau?
Bàsicament,
una mica d'això,
la joventut que s'acaba
o el panorama polític
que ens destrueix,
una mica,
pot parlar de moltes coses,
és una mica el de,
si pogués triar un poder,
voldria parar el temps
i que ens creixim com estem,
no perquè sigui l'hòstia,
sinó perquè el que vindrà
serà molt pitjor,
és una mica trist,
però a vegades
una mica l'optimisme aquest
de dir,
hòstia,
que bé que estem en el fons,
i estem aquí queixant-nos,
però, hòstia,
tot això que tenim
és preciós.
Pau Bellbé,
amb aquesta filosofia
i sobretot amb la bona música,
la cura que té el Pau
quan fa un projecte musical propi,
és el que podrem veure,
avui a dos quarts de deu
a la Fundació de Caixa Tarragona.
Comença a girar aquí a Tarragona,
presentarà el nou treball,
el segon,
com a Pau Bellbé,
de Bosch.
Pau,
moltíssimes gràcies
i que vagin molt bé aquesta gira
i tot el que queda per davant.
Moltes gràcies.
I que tot és que deus
per sempre en el present
no és que tot sigui clar
ni que em vagi tan bé
però malauradament
m'en sumo el que vindrà.
Potser ja no ens veurem
i alguns ja no hi seran.
Tots ens haurem fet grans
i molts hauran canviat
i els teus on ara n'hem
molts veus
que hauran d'encar
o que un ser món sencer
serà un gran riu de fa.
que hauran d'encar
i els teus on ara n'hem
i els teus on ara n'hem
No et fes el tant tancat, ho puc ser un món sencer, serà un rei de fa.
Sous-titrage ST' 501