Té la paraula a continuació la senyora Carme Crespo,
tinent d'alcalde de Cultura, Patrimoni i Festes,
que farà la presentació del pregoner d'enguany.
Carme Crespo pren la paraula per glossar la figura del pregoner
de Joan Martí Castell. L'escoltem també en directe.
El filòleg i lingüista Joan Martí Castell
va néixer a Tarragona el 17 de novembre de 1945.
Des de l'any 1962 va estudiar i va exercir professionalment
a Barcelona i a l'estranger.
I l'any 1990 es reincorporarà a Tarragona
com a catedràtic de la nostra universitat.
Ha exercit com a professor de la Universitat de Barcelona,
a la Universitat Autònoma de Barcelona
i a la Universitat Rovira i Virgili.
I a l'estranger ha fet de professor
a la Universitat de Bèrgamo i Calàbria a Itàlia,
a la Universitat de Berkeley de Califòrnia
i a la Universitat Laval del Quebec.
Ha portat a terme una activitat acadèmica molt destacada
i ha practicat una recerca innovadora
que descansa en la participació en un bon gruix
de projectes nacionals, estatals i internacionals,
amb aportacions d'excel·lència pel que fa al coneixement
de la llengua catalana en el període medieval de formació,
en particular a l'estudi de la llengua de Ramon Llull
i pel que fa a la política i planificació lingüístiques
a partir de l'elaboració de treballs pioners
en la nostra tradició sociolingüística.
Joan Martí Castell ens ha llegat l'extensa nòmina de 27 llibres
i el seu currículum presenta, a més, 65 capítols de llibre,
més de 70 articles publicats en revistes científiques especialitzades
de països com els Estats Units, Itàlia, Alemanya, França, Anglaterra, Perú, etc.
i més de 80 ponències presentades a congressos internacionals.
Cal que esmentem, igualment, la seva tasca ingent
com a editor o curador de 23 obres col·lectives.
Com a primer rector de la nostra universitat,
des de 1991 fins a 1998,
va saber liderar la creació d'una universitat amb identitat pròpia,
amb sentit de la competitivitat
i amb les condicions per assolir l'objectiu de la qualitat i l'excel·lència.
A més, li saber atorgar un caràcter
que l'ha lligat estretament al territori
i alhora l'ha projectat al món, sense exclusions.
Durant els seus mandats,
es va crear el Departament de Filologia Catalana Autònom,
la primera facultat d'enologia de l'Estat espanyol,
la facultat de Ciències Jurídiques,
la primera universitat d'estiu de Tarragona,
així com l'Institut de Recerca en Enginyeria Química
i el Servei de Recursos Científics.
A més, es va incentivar les relacions amb la Universitat de Burgos
per tal d'intensificar la investigació en el jaciment d'Atapuerca.
Es va establir el campus tecnològic
amb les escoles tècniques superiors d'enginyeria,
especialment Enginyeria Química,
i es van projectar i iniciar les obres del campus Sesselades
i del campus Catalunya i de la resta de campus de la universitat.
Encara en l'àmbit universitari cal esmentar
que va ser el primer president de la xarxa Vives d'Universitats
que engloba totes les universitats a l'àmbit de Parla Catalana.
Darrere del currículum brillant de Joan Martí Castell,
que inclou una llarga llista de nomenaments i càrrecs
tan destacables com el de president de la secció filològica
de l'Institut d'Estudis Catalans,
s'amaga un tarragoní de prop.
El tercer, de cinc germans varons,
fill de l'Enric i la Montserrat,
un tarragoní que durant la infantesa
sortia cada tarda a jugar amb tots els nens i nenes
dels carrers que envolten Hernández Saneuja i Maria Cristina,
on els jocs tan tradicionals d'aquella època
com el fet, Cavallfort i Valdufa
unien els infants de tota classe i ideologia.
Més tard, a l'Institut de Tarragona
es ve implicant les activitats de l'àmbit de la cultura
i del lleure de la ciutat.
Fou la seva manera de lluitar a favor de la democràcia,
també amb joves d'ideologies diverses
i relacionant-se directament amb les persones amb lluita.
Als anys 60, tot i l'absència diària,
però no definitiva, de la seva estimada Tarragona,
segueix amb els lligams ben forts amb la ciutat
i forma part del Club de Joves,
una associació on tota mena de joves,
acompanyats també d'homes d'església,
organitzen actes culturals i de lleure.
S'implica en el casal tarragoní
i en l'activitat frenètica de la llibreria de la Rambla,
així com en el món acadèmic de la ciutat.
Ens disposem ja, sense demora,
a escoltar el pregoner de Santa Tecla 2013,
que ens delectarà amb la seva paraula àgil, clara i harmònica.
Ha estat un honor per a mi haver-lo aglossat.
Té la paraula, ara sí, el nostre pregoner d'enguany,
el doctor Joan Martí Castell.
Doncs amb americana negra, camisa blanca, corbata verda,
comença el Paragó.
Ilustríssim senyor alcalde,
excel·lentíssim i reverendíssim arcabisbe,
subdelegat del govern d'Espanya,
delegat territorial del govern de la Generalitat de Catalunya a Tarragona,
membres del Consistori,
digníssimes autoritats, senyores i senyors.
Poder fer el pregó de festes a qualsevol contrada
és tot un honor.
És una distinció altíssima i impagable.
Així doncs, benvolgut alcalde
i benvolguts membres del Consistori,
m'he honrat i destacat
amb la funció que ara començo a descapdallar.
Però m'estimo més no situar-me
ni exclusivament ni preferentment
en l'àmbit protocolari
que tanmateix valoro sincerament.
perquè si ser pregoner
és un reconeixement que singularitza,
ser-ho de la meva ciutat
augmenta indefinidament l'honor
i em fa entrar en el terreny dels sentiments
i les emocions,
espai que dissortadament s'ha difuminat massa
enmig de la geló que predomina
en la societat en què vivim.
Començo, doncs, confessant
que m'heu commogut,
que em sento sentimentalment tocat
per la comesa que m'heu encomanat.
Em domina tant o més
l'estimació vostra
que l'enaltiment envers la meva persona,
perquè, com acaben de dir,
sóc tarragoní
i perquè Tarragona
ha estat, és
i serà per a mi
el centre de les passions
i dels sofriments.
Consegüentment,
gràcies, alcalde,
perquè heu permès
que sigui el pregoner
de la festa major de Santa Tecla
de Tarragona d'aquest any.
Gràcies, membres del Consistori,
perquè heu volgut acceptar
que ho fos.
Les meves tres tarragones
i una bufetada com Déu mana.
He posat títol al pregó.
No sé si és habitual o no de fer-ho.
Un títol que pot semblar surrealista,
però al final d'haver-me escoltat
veuran que no,
que no ho és.
La mare,
des del balcó de casa,
ens cridava
als tres germans grans
perquè deixéssim els jocs
del carrer,
concretament el d'Ernant de Seneuja,
uns minuts abans
que arribés el pare de treballar
i seguéssim plegats a taula.
Enriquet,
Vier,
Joan,
a dinar,
tot un símbol
de la meva primera Tarragona,
la de la infantesa i adolescència.
La vida possible a l'aire lliure
en uns anys
en què a la ciutat
hi havia més terra i pedra
que no pas asfalt,
on circulaven més carros
que no pas cotxes.
Parlo dels cinquanta.
Eren els de la postguerra
en què la repressió,
les foscors en l'esperança,
la manca de llibertat
i dels drets més elementals
i, sobretot,
una relativa misèria
generalment portada amb dignitat
obligaven els pares
i els pares dels pares
a un silenci vilip en Dios
perquè parlar podia fer mal
i també
perquè no ens volien implicar
en els horrors que vam viure.
jugàvem a bales,
a saltar i parar,
a cavall fort,
a fer amagar,
a les baldufes,
en els erms descampats
i abandonats del final del carrer,
els més valents
i caçaven papallones,
llagostes,
cuaretes,
sergantanes,
borinots,
etc.
Preparàvem cada any
la fogarada de Sant Joan.
Organitzàvem les festes del barri.
tot plegat
eren les cerimònies
que ens alegraven sense enganyar-nos
la tristor dels períodes més depressius,
les que encara ens feien creure en la convivència,
les que traspuaven actes de solidaritat
i de joia compartides.
s'havia de memòria
l'hora en què la botzina d'una camioneta
anunciava que havia arribat
el venedor de gel
per a les neveres.
sentia de tant en tant
el crit de
«El cadiraire!»
Eren els gitanos de Tarragona
que adobaven seients i respetllers de cadires
o els forats dels gibrells
que encara s'havien d'aprofitar.
Tarragona no s'havia forjat urbanísticament.
era una columna vertebral
que s'allargaçava en l'extensió
que partia de la part alta
i que arribava fins al port i al serrallo.
Viure a Tarragona en aquella època
era no gens menys un privilegi.
Un dels darrers poetes clàssics llatins,
Marc Valéry Marcial,
originari de la tarragonensa,
havia escrit
«Desitjaràs els plàcids litorals de Tarragona».
La plàcidesa, efectivament,
apaivagava fins on podia
les privacions de tota mena.
La mar,
l'aire que ens transportava aquesta mar,
el cel blau,
els colors càlids i forts de la terra,
la fan una ciutat literalment salubre.
I com a tal,
Tarragona també ha ajudat
a tancar ferides
i a fer-les cicatritzar
més de pressa.
La vida quotidiana
transcorria a casa,
al carrer i a l'escola.
Els dies de festa,
a la tarda,
anàvem a alguna
de les moltes sales de cinema,
la del principal,
la del Tarragona,
la del modern,
la del fèmina,
la del metropol,
la del central
i més tard,
la del capitol
i la del coliseu.
Els més grans,
tants de dies com podien,
solien passejar
amunt i avall
de la Rambla
com en una processó humana
espontània.
es pujava
per la banda dreta
i es baixava
per l'esquerra,
òbviament,
després d'haver
tocat ferro
i d'aturar-se
un instant
davant la immensitat
marina
amb el port
a la dreta
que,
en fer-se fosc,
es convertia
en un escenari
de llums màgiques
reflectides
en l'aigua.
A l'estiu esclar,
altre cop,
la mar.
Que poques ciutats
hi ha
que la tinguin
tan vella
i tan a la vora.
A les platges
del Serrallo,
del Miracle,
de la Rebassada,
de la Sabinosa
hi anàvem
sense ni haver
d'agafar l'autobús.
Quin goig
tenia a disposició
la infinitud
d'una aigua meravellosa
i d'una sorra
torrada i fina
on descansar
de les fatigues
del treball.
Diu Ventura Gasol
el poema
Paisatge de Tarragona.
De la platja
ve l'olor
penetrant
d'algues marines.
L'aire
té la celebró
que del mar
porta la brisa.
Veles blanques,
arbres verds,
terra eixuta,
pedres i iones,
la gran claror
transparent,
Paisatge de Tarragona.
Així com aquesta esplèndida ciutat
actua de bàlsam natural
per als més desfavorits
i tanca amb més facilitat
el dolor físic i moral,
té una altra gran virtut
que m'ajudar a compensar
les poques coses
que aprenia
allà on corresponia
que n'aprengués moltes.
Tarragona
és un reflex
de la història universal.
El món preromà,
el romà,
el visigòtic,
l'àrab,
el berber,
el medieval,
el renaixentista,
el barroc,
el modernista.
La capital era,
doncs,
és encara,
una escola viva,
una àmpli enciclopèdia
oberta
i omnipresent.
Tarragona
ha parlat,
parla
i parlarà
del món sencer
al món sencer
amb la presència
majestuosa
de vestigis
dels períodes
més importants
en què hem dividit
la història
de l'Europa occidental.
La meva segona
Tarragona
és
la de l'absència,
paradoxalment,
la que més
persisteix
cronològicament,
ja que va
del 1961
al 1990,
gairebé
30 anys
de distanciament
geogràfic.
No hi teníem
universitat,
per tant,
qui volia
i podia
cursar estudis
superiors
se n'havia
d'anar fora.
Sempre he tingut
més viva
la ciutat
en el pensament
quan n'he
estat absent.
La condició
humana
no valora
prou
allò
que té
més a prop.
De lluny
estant,
planyia
no poder
respirar
l'aire seu
ple d'olors
primaverals.
Em passava
el que
confessar
que li passava
a Josep Pla.
En qualsevol
circumstància,
en els llocs
més insospitats
on he anat,
hi he volgut
veure
la llum,
la forma,
el perfil,
les tonalitats
de Tarragona.
No els he trobats
enlloc.
Fou en aquests
anys llargs
de no ser-hi
quan es transformà
tota
de nord
a sud
i d'est
a oest.
En la dècada
de 1965-1975
gairebé
s'han duplicat
la demografia.
de 58.000
habitants
es passava
més de 100.000.
La raó
és el fet
sociològic
que canviar
de so carrel
la ciutat
com canviar
Catalunya
sencera.
La immigració
que procedia
sobretot
d'Andalusia,
d'Extremadura,
de Múrcia
i d'Aragó
a la recerca
del millorament
de les condicions
de vida.
La presència,
doncs,
d'un gruix
d'habitants
que fregava
els 40.000
havia de modificar
si a la
fesomia urbanística
si a la realitat
identitària
de la ciutat
acollidora.
El
cosmopolitisme
de Tarragona
és la prova
més fefeent
que és
oberta
a tothom.
que és
generosa
amb els
qui són
d'aquí,
hi hagin nascut
o hi hagin
vingut
de fora,
que no és
excloent
i,
doncs,
que en el
sincretisme,
sense perdre
mai les
pròpies
arrels,
ha practicat
i practica
la convivència
no discriminatòria.
El
port
esdevingué
el centre
neuràlgic
del
desenvolupament
econòmic.
el turisme
començar a ser
massiu
i ens
descobria
el gust
de la llibertat
que envejàvem
talment com
si nosaltres
no en tinguéssim
dret
perquè se'ns
emprivava.
tanmateix
el creixement
fou tan
acorrecuita
que prevalgué
massa sovint
la irracionalitat
i l'especulació
en decisions
lamentables
ja irreversibles
que prengueren
dirigents
amb pocs
escrúpols.
des de
Barcelona
una colla
de tarragonins
vam participar
amb molts
d'altres
que residien
a la ciutat
en la creació
i el funcionament
del club de joves
com s'ha dit
abans
una iniciativa
que mirava
de neutralitzar
tant com podia
les peripècies
a organitzar
res
que no fos
ben vist
pel franquisme.
Amb dificultats
polítiques
i econòmiques
vam aconseguir
de fer cantar
per primera vegada
a Tarragona
el cinema capital
Raimon
i un bon gruix
dels setze
jutges
de membres
doncs
de l'anomenada
nova cançó catalana
sota l'empara
del casal
tarragoní.
Participàrem
en el
Cine Club
de Tarragona
de la cooperativa
obrera
tarragonensa.
En les activitats
diverses
i de gran qualitat
agosarades
pels temps
que corrien
que es muntaven
a la llibreria
de la Rambla
inaugurada
el dia de Sant Jordi
de 1968
en les joventuts
musicals
creades
el 1962
sempre
en les aportacions
volíem guanyar
terreny
a la misèria
cultural
en què ens havien
immers
per la qual cosa
tenien el seu punt
de risc
però també
l'alicient
de treballar
per la democràcia
que veiem
massa
massa
massa
llunyana.
La Tarragona
de la meva absència
és en suma
la que es modificava
cap a peus.
En els meus
viatges freqüents
anava descobrint
això o allò
que feia quatre dies
que no hi era
o em preguntava
on era això
i allò
que feia quatre dies
que sí
que hi era.
He de reconèixer
que sempre
m'he trobat bé
a Barcelona
però a mi
mancava
la mar
que en aquells anys
hi era
amagada
hi havia
un lleu aire
mediterrani
sumort
que no es desvetllà
fins al 1992
amb els Jocs Olímpics
quan jo ja havia
retornat aquí.
Els tarragonins
en canvi
hem viscut
sempre
de cara
a la mar
mai
no ens li hem
girat d'esquena.
Potser Itàlia
ha estat
el lloc
on he residit
en el qual Tarragona
no se'n feu
tan llunyana.
Esclar
d'allà venim.
Nosaltres
molt més
que la resta
de catalans
som tots
també
romans
o italians.
La meva
tercera
Tarragona
és
la del
retorn
l'any
1990.
És una
ciutat
que s'ha estès
en l'eixample
des de l'espina
dorsal
de què he
parlat.
Que s'ha fet
rica
mitjançant
l'endegament
i la consolidació
de tota mena
d'activitats
industrials,
comercials,
culturals,
turístiques.
Una ciutat
que s'ha fet
polida
i ofenosa,
que s'ha ocupat
del seu patrimoni,
que l'ha fet
més consistent
i mereixedor
de ser-ho
de tota
la humanitat.
que ha aconseguit
reconquerit
una universitat
pròpia
que en relatiu
poc temps
despunta
com una
de les millors
de Catalunya,
de l'estat
espanyol
i d'Europa.
Una universitat
que ha incidit
i que incideix
decisivament
en l'àmbit
de la creació
i difusió
del coneixement
a través
de la inserció
en el món
de la recerca
puntera,
la innovació
i el desenvolupament
en pràcticament
totes les àrees
del saber.
Tarragona
ha recuperat
així
el que ja
havia estat
fa segles,
el caràcter
eminent
de ciutat
universitària.
Semblantment
en el mar general
havia canviat
substancialment
tot.
S'havia restaurat
feia alguns anys
la democràcia
que li ha facilitat
la prosperitat
esponerosa
que ningú,
absolutament ningú
no pot discutir,
ni els tarragonins
per pessimistes
que siguem
ni els qui no ho són.
Hem sabut
recobrar
la vitalitat
que el règim
anterior
havia ofegat
sense pietat.
Sent la mateixa,
Tarragona
ha anat
fent-se
tota una altra,
no sempre
trobant
les solucions
millors
en els diversos
àmbits,
no,
també
amb errors.
De vegades
sento
que ens retraiem
que som apàtics
i massa
autocrítics.
Noto
que ens sentim
injustificadament
insatisfets
de nosaltres
mateixos.
Des de fora,
particularment,
predomina,
en canvi,
la percepció
que Tarragona
és
senyora,
discreta
i ponderada,
que no s'ha
aferrat mai
als greuges
comparatius
llevat
de quan ha hagut
de defensar
la justícia
equitativa.
ni es
contempla
en excés
al propi
melic,
ni s'ha
dedicat
a contemplar
el melic
dels altres.
Treballa
sense mirar
de reull
cap
contrada,
no es distreu
de si
mateixa.
Vol
créixer
positivament
sense
fer-ne
escarafalls
i generosa
com la feta
des dels orígens
la infinitud
d'una mar
oberta,
altre cop
la mar,
ofereix
compartir
amb altri
tot el que fa,
sense egoisme
i sense
enveges
puerils,
amb la maduresa
cívica
i social
que li
correspon.
És possible
que molts
pensin
que hauríem
d'aprofitar-nos
més
del que
ha estat
i del que
ha arribat
a ser
avui
la nostra
ciutat
i no dic
que no
tinguin
raó,
però
al meu
entendre
és millor
el capteniment
que ens
distingeix
de dedicar
els esforços
no tant
a lluir-la
sinó
a fer-la
cada vegada
més gran,
més hospitalària,
més bona,
que sigui
ella
qui parli
per si
mateixa.
No vull
pas
a igualir
la festa.
Malpregoner
seria
si ho feia.
Però
tampoc
no seria
lícit
esquivar
la realitat
perquè
travessem
amagant el cap
sota l'ala.
Després
de tants
i tants
anys
de lluitar
per restablir
la democràcia,
ara que
teòricament
la tenim,
dic
teòricament
molt a
consciència,
ens trobem
amb l'handicap
greu
de la crisi.
Jo no nego
que determinades
polítiques
econòmiques
expansives
han
dut
activitats
al límic
de l'exhauriment,
que les
migracions
i la
mundialització
han fet
més complexes
les solucions
per a
ordenar-nos
en el respecte
estricte
als drets
de les
persones.
Tanmateix
em
pregunto
algun
sociòleg
algun
economista
pot
explicar
seriosament
com
és que
sobtadament
sobtadament
països
tan
diferents
com
Alemanya,
Portugal,
Espanya,
França,
Itàlia,
Grècia,
etc.
fan un
crac
gairebé
un
mateix
dia
concret
en una
mateixa
hora
determinada.
El que
vivim
no és
el meu
entendre
exactament
una
crisi
econòmica.
És
més
aviat
una
estratègia
del
capitalisme
i el
neoliberalisme
més
salvatges.
Si de
cas,
és una
crisi
financera
i de
rebot
política
amb
connotacions
ideològiques
de caràcter
reaccionari.
I és
massa
cínic
cometre
impunament
la injustícia
grotesca
i grullera
de dir
que tots
en som
responsables.
rere
les
amenaces
amb què
ens
intimiden
cada
segon
des de fa
ja uns
quants
anys
i veig
el propòsit
d'aturar
una
pujança
relativament
generalitzada
i d'escapsar
tot el que
s'havia guanyat
en la
construcció
de l'estat
del benestar
que entre
nosaltres
no era pas
poc.
i veig
la voluntat
d'uns pocs
d'involucionar
cap a una
realitat
social
en què
ells siguin
encara més
clarament
hegemònics
a costes
clar
de la
resta.
Així
hem perdut
un enorme
terreny.
Tanta
i tanta
gent,
tants
i tants
joves
ben preparats
sense
feina.
Tantes
i tantes
famílies
sense
la
tercera
d'un
sostre
que els
empari.
la
sanitat,
la
formació
qüestionades,
etc.
Fixem-nos-hi bé.
La
guerra
civil
d'Espanya
es troncarà
la normalitat
de dues
generacions,
la dels nostres
pares
i la dels
nostres
avis.
Els
anys
de la
postguerra
rebregaren
la generació
dels
qui
avui
tenim
entorn
dels
60
o 70
anys.
La
democràcia
arribada
tan
tardanament
entre
nosaltres
era
l'esperança
del
retorn
a una
realitat
sense
sotregades
tràgiques.
Quatre
dies
i l'anomenada
crisi
sacseja
impietosament
la generació
dels nostres
fills
i comença
i comença
a fer-ho
en les
dels
fills
dels
nostres
fills.
No hi
calen
comentaris.
La
meva
tercera
Tarragona
aquesta
no dubto
gens
que
sabrà
fer
front
a tots
els
inconvenients
que
dificulten
i
impedeixen
que
avancem.
I
tirarem
endavant
sense
resignació.
amb el coratge
de denunciar
allò
que no
és
tolerable
amb la
voluntat
de
col·laborar
activament
en allò
que ens
fa bé
a ser
exemple
de
ciutat
capdavantera.
Aquestes
són
les meves
tres
Tarragones
les quals
esclar
en
constitueixen
una
de sola.
És com
la Santíssima
Trinitat
però
sense
misteri.
s'entén
sense
que
hi
calgui
la fe.
Seria
un risc
molt
elevat
per a mi
que
tanqués
aquest
pregó
sense
esmentar
la patrona
Santa
Tecla
perquè
és obligat
de fer-ho
és la
seva
festa.
Tothom
reconeix
que la
Santa
era una
dona
especialment
agradable
elegant
bonica
potser
no es
coneix tant
el geni
que tenia
el mal
geni
si
calia
i és que
les persones
destacades
singulars
l'han
de tenir
es convertir
en una
seguidora
primer i una
col·laboradora
després
d'un sant
molt lligat
també a la
nostra
ciutat
Sant
Pau
de qui
om diu
que exercir
la tasca
evangelitzadora
a Tarragona
Potser
tampoc
no es
coneix
prou
que
Santa
Tecla
no
solament
és patrona
de la
nostra
i d'altres
ciutats
importants
del món
ho fou
també
d'algun
gremi
antic
tarragoní
el
dels
massifs
de
Ribera
és a dir
els
que
havien
de
transportar
a
coll
els
articles
que
arribaven
a Tarragona
per via
marítima
i era
patrona
dels
vestaixos
de
capçana
que feien
la mateixa
feina dura
de transport
mitjançant
unes cordes
que sostenien
damunt
l'espatlla
protegida
per coixins
d'espart
per dir-ho
en un
sol mot
era la patrona
dels
camàlics
ja ho veuen
els més
desfavorits
els més
desposseïts
la trien
i en un
altre sentit
encara
Santa
Tecla
és
invocada
en l'agonia
perquè
se sap
que ajuda
a una
mort
tranquil·la
per a bé
i per a mal
Tarragona
ha estat
sempre
covejada
les raons
no cal
que les
enumeri
en les nostres
pedres
d'orbi
mil·lenàries
reneix
la petjada
llatina
de Catalunya
sencera
a finals
del segle
XV
no és que torni
a començar
un pregó
estic acabant
a finals
de segle XV
el cronista
aragonès
i monjo
cistercenc
Gaubert
Fabrici
de Bagat
Compte
que a l'època
medieval
el rei
Pere IV
d'Aragó
l'anomenat
el cerimoniós
que era
segon
de València
i tercer
de Catalunya
havia
aconseguit
les grans
senyories
catalanes
però
n'hi mancava
una
li mancava
el territori
que era
anomenat
de Santa
de Tecla
i que estava
format
justament
per la ciutat
de Tarragona
i els seus
voltants
en veure
el rei
que no podia
fer-se la seva
la ciutat
per mitjans
diplomàtics
optar
per la força
i la violència
era un home
de fet
de caràcter
especialment
dur
i autoritari
se sentí
juiós
d'haver-nos-la
usurpada
però
a la matinada
del 29
de desembre
de 1386
estava
el rei
postrat
al llit
colpit
de dolors
fortíssims
que li
anunciaven
la mort
de sobte
a la seva
cambra
es feu
un resplendor
enlluernador
una figura
magnífica
blanca
com el lliri
bellíssima
com la palmera
i perfecta
com el cel
vestida
d'una túnica
brillant
ornamentada
amb una
tau
se li apareguer
era
Santa Tecla
què voleu
preguntar
el rei
davant
la divina
aparició
recordar-vos
que la vostra
darrera hora
arriba
i que el vostre
poder
s'acaba
sense que
pugueu
fer res
contra
Tarragona
si abans
no enfonseu
la vostra
daga
en el meu
cor

confesió
confesió
confesió
suplicar
el rei
espaudit
penedit
potser més aviat
desesperat
de la força
d'aquella dona
celestial
demanar
perdó
a la padrona
de la seu
la benaventurada
Santa Tecla
i ordenar
que fossin reparats
tots els danys
que havia causat
a la ciutat
Tarragona
tornar a mans
de qui
corresponia
el rei
morir
amb la mà
a la galta
assenyalant
el terrible
càstig
de la bufetada
de la bufetada
de la nostra
Tecla
es tracta
d'una llegenda
però és una
llegenda
històrica
historiogràfica
i literària
que com he dit
ha circulat
des del segle XV
en què feu
una errada
les bufetades
oportunes
calen
ja ho veuen
quan pretenen
tocar-li
la seva ciutat
que és la nostra
Tecla
s'arromanga
i et ziba
una santa
bufetada
mai només ben dit
a tot un rei
quina dona
quin caràcter
una gran
bufetada
encara que fos
un rei
millor dit
sobretot
perquè era un rei
i que ningú
no mal interpreti
estimats
conciuterans
que santa
tecla
ens protegeixi
sempre
amb l'energia
que transpua
la llegenda
que he contat
que molt
haurà
d'afanyar-se
per aturar
amb bufetades
reals
o metafòriques
la ignomínia
amb què
tantes i tantes
persones
són maltractades
en els darrers anys
però avui
i en els dies
que vindran
que seran
també de festa
deixem-les
tristors
de banda
deixem
les angúnies
i les pors
que massa
temps que tenen
d'alcançar-nos
en la vida
quotidiana
que prevalgui
la diversió
l'alegria
en tots els actes
celebrem
amb solidaritat
ciutadana
la festa
major
de Tarragona
acollim
com sempre
hem fet
els que
vinguts
de fora
d'arreu
del món
voldran ser
aquí
amb nosaltres
que és
igualment
casa seva
per a gaudir
de la disbauxa
segur que
Santa Tecla
no ens vol
avorrits
segur que
Santa Tecla
ens empenya
amb força
el bullici
i el divertiment
obeïm-la
i som-hi
anem-hi
visca Santa Tecla
visca Tarragona
visca la festa major