Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Com va ser aquell moment?
Perquè crec que vostès estaven sopant, no?
Quan va començar a moure's tot plegat?
Estaven sopant, el moment va ser molt dur
perquè el problema es va produir a les 9 i mitja de la nit
i nosaltres fins que no vam tocar terra eren les dues del matí.
Vull dir, vam passar, i sobretot vam passar una hora molt apurada
perquè vam quedar penjats en una embarcació pneumàtica, 35 persones,
i bueno, allí sí que vam tindre el dubte
que si sortíem o no sortíem d'allí.
Això era en el moment en què eren evacuats amb el Bot Salvavides, no?
Sí, sí.
Bé, el que sí que d'alguna manera
hem d'agrair d'una forma molt important
és a tota la gent que es van llençar
per poder socórrer-nos, a tots nosaltres,
a la gent de l'isla de Liglio,
també perquè es van llençar,
vull dir, inclús hi va haver gent que van treure
les cortines de casa seva per donar-los a persones
perquè es poguessin tapar per protegir-se del fred.
Vostè, de fet, viatjava amb la seva senyora, Maria Clara Arteaga.
Sí.
Què van sentir per megafonia, un cop es va començar a moure?
Perquè, clar, estàvem sopant.
Es comença a moure la vaixella, no?
Comencen a passar coses estranyes.
Bueno, sí, estàvem sopant
i al moment van dir que no passava res,
va sentir un cop, el barc ho va quedar una mica inclinat,
i bueno, ens van dir que no passava res,
que el que passava era alguna cosa dels alternadors,
dels generadors i tal,
però, bueno, així van aguantar,
van aguantar gairebé una hora,
i llavors, doncs, bueno,
fins que ho van dir dos o tres vegades,
però definitivament al final van donar la senyal d'alarma
i, bueno, tots cap als vots salvavides,
que ja no quedaven,
perquè, clar, el que ha inclinat el barco
només es van poder utilitzar la meitat dels vots,
els que quedaven en una part,
els de l'altra part van quedar inutilitzats.
I, bueno, nosaltres vam,
tal com t'he dit abans,
vam pujar amb una embarcació pneumàtica
i allí, doncs, bueno, vam...
La sort que vam tindre va ser
que després el barco es va inclinar una mica més,
l'embarcació que nosaltres estàvem
va quedar apujada al barco
i llavors vam poder sortir
i, bueno, ens van rescatar
els de la policia del port,
que, bueno, afortunadament hi havia com a 15 o 20 l'anxes
de la policia del port,
a helicòpters, bueno,
la veritat és que, d'alguna manera,
aquesta gent es va llençar a socórrer-nos.
Vull dir que, amb això sí que, d'alguna manera,
hem d'agrair a tota la gent
que va col·laborar,
a la gent de l'isla de Giglio,
vull dir, la gent es va llençar,
amb això sí que no podem...
Els únics que, d'alguna manera,
jo penso que,
baix la nostra opinió,
van fallar,
van ser els de Costa Concòrdia,
o sigui, els de la pròpia companyia,
que aquests no,
inclús després vam estar
a l'hotel a Roma i tal,
i, bueno,
o sigui, que no,
que no es van portar
com es tenien d'haver portat.
Van poder recuperar,
suposo que és un fet menor,
però van poder recuperar les pertinences?
No, no,
absolutament no vam poder recuperar res,
pensa que nosaltres vam arribar
a l'aeroport de Barcelona
amb les sabatilles de l'hotel,
que les sabatilles que hi ha
per quan et dutxes
o per quan et banyes,
i nosaltres vam arribar
amb aquelles sabatilles,
vam arribar descalços,
vull dir, bueno,
un festival,
un festival,
per això més val que...
més val oblidar-ho.
Sí, sí.
Ara, suposo que,
bueno,
deuen estar,
no sé si pendents,
però, vaja,
a matèria és que es pugui celebrar
algun dia un judici, no?
Bueno,
teòricament,
ells,
volen evitar el judici,
jo crec que nosaltres també,
i d'alguna manera
el que s'està intentant,
que està ja pràcticament decidit,
és una indemnització i tal,
i ja està,
perquè al final
tampoc ningú guanya res
en què hi hagi un judici,
tot seria,
està molt més temps,
i en definitiva
tampoc sabries
quina és l'alternativa,
i si d'alguna manera,
doncs, bueno,
afortunadament,
el que hem d'agrair
és que no ens va passar res,
que l'únic que va passar
va ser el mal rato
que vam passar
durant aquell moment,
i punto,
i ja està.
vull dir que no...
que el tema
tampoc ens preocupa,
vull dir,
és qüestió de...
que més o menys,
ja et dic-ho,
de la indemnització,
està més o menys pactat,
i ja està,
vull dir,
cap problema.
D'aquí una estona,
Jordi,
parlarem també
amb Maria Antonia Almirall,
ella,
juntament amb el seu marit,
Jesús Riera,
i la seva neta,
també anaven al vaixell,
també eren tarragonits,
que anaven al vaixell.
Sí,
que eren uns senyors,
em penso que són de Calafell.
De Calafell,
correcte,
sí.
Sí,
era un matrimoni gran
que anaven amb una neta
que tenia 3 anys,
vull dir,
una nena de 3 anys,
ells anaven també,
bé,
tampoc els hi va passar res,
vull dir,
inclús va ser molt bonic,
perquè la nena,
aquell dia,
havien fet un espectacle
de màgia,
i la nena,
doncs,
es pensava que el que havia passat,
que el que estava passant
continuava l'espectacle
de la màgia,
no?,
llavors li va tindre por,
ni res,
vull dir,
perfecte.
Entenc, per tant,
que les seves pertinences
continuen estant al vaixell,
no?,
que estan ara a la feina.
Sí, sí,
sí.
Bueno,
i el que ens han dit
és que quan recuperin el vaixell,
el que hi hagi,
sobretot,
doncs,
coses d'algunes joia i tal,
doncs,
que ens les tornaran.
Vull dir,
que aquest és una mica
la història,
però veurem a veure
què és el que troben.
Imagino, Jordi,
que hi ha una demanda col·lectiva,
no?,
per part dels afectats,
o no?
Sí, sí, sí.
Sí, sí.
És a dir,
que no van de forma individual,
sinó de forma col·lectiva,
eh?
No, no,
evidentment,
sí, sí.
En quin moment creuen
o veuen
aquell dia,
ara fa un any,
diguéssim que la cosa
anava mal dada,
escoles si s'enfonsava?
Hi ha en algun moment
a partir del qual diuen
això va de no?
No,
en principi,
de la manera que ho deien,
el verdadero problema
va ser quan ens vam quedar
enganxats
amb l'embarcació
aquesta pneumàtica,
llavors sí que
allà vam veure
una mica el problema.
Sí,
quan s'evacua,
per tant,
amb el Salva Vides,
amb el Bot Salva Vides,
que crec que va fer
un important sotrac,
no?,
que fins i tot va trencar
alguns vidres.
No, no, no,
vidres no, no, no.
Què esperen, Jordi,
què esperen
per aquesta demanda col·lectiva?
Què esperen obtenir
o què seria,
per vostè, satisfactori?
No, vull dir,
és un tema,
a veure,
és un tema privat,
vull dir,
la quantitat
de la indemnització
que puguem aconseguir,
però vull dir
que et torno a repetir
que tampoc no és,
no és primordial
el que aconseguim,
que no passa res,
que aconseguim
una mica més
o una mica menys,
no té cap problema,
però,
el verdaderament important
és que no ens va passar res,
et torno a repetir,
ara mateix,
estem de vacances,
estem de vacances
amb la família
i vull dir,
res més,
això és el verdaderament important.
Sí,
jo suposo que
l'ensurt d'aquell dia
no s'hi paguen,
en fi,
en cap importe.
No,
bueno,
clar,
l'ensurt d'aquell moment
és inevitable,
però no,
no passa res.
Molt bé, Jordi,
escolti'm,
li agraïm molt
que hagi atès
la trucada de Tarragona Ràdio,
especialment avui,
que són de vacances
amb la família,
que ho acabi de gaudir,
jo suposo que ahir
vostès estaven
també amb la ment,
doncs,
amb les persones
que van perdre la vida,
perquè recordem que...
Sí, evidentment,
ahir tinc entès
que ahir van fer
una missa
i crec que van fer
com una espècie
d'homenatge
a les persones
que van morir
i tal,
ho van fer allí
a la mateixa isla
i es veu
que també van posar
com una espècie
de làpida
amb el nom
de les persones
que van morir,
bueno,
van fer una...
com una,
diguem,
comemoració
de l'aconteixement,
no?
Encara que ha sigut
un aconteciment
desgraciadament negatiu,
però bueno.
Jordi,
ja per acabar,
vostè i les seves senyores,
se senten les ganes
de creuer o no?
Home,
en principi no,
d'aquí un temps
no ho sé,
però en principi no.
Molt bé,
doncs és l'experiència
de Jordi Tomàs,
conegut a la ciutat,
perquè és,
com dèiem,
el propietari
del restaurant Solric,
que ajuntament
amb la seva esposa
Maria Clara Arteaga
viatxava,
doncs ara fa un any,
ahir va fer un any,
doncs,
amb aquesta...
Sí, ahir, sí.
Ahir va ser el dia, eh?
Sí.
Jordi, gràcies,
una forta abraçada
des de Tarragona
i que aprovin les vacances.
Vale,
gràcies
i gràcies a tothom.
Gràcies.
Adéu.
Doncs és el Jordi Tomàs,
com dèiem,
és un d'aquests
cinc tarragonins
que viatxaven
al costa Concòrdia,
recordeu,
eren 3.216 persones
al passatge d'aquest vaixell
que van curar,
que van ofregar
i també hi anàvem
a un matrimoni de Calafell,
Maria Antoni Elmirall
i Jesús Riera
i la seva neta.
Maria Antoni Elmirall,
molt bon dia.
Bon dia, bon dia.
Escolti'm,
vostè,
ara parlàvem,
no sé si ho podia escoltar,
amb el Jordi Tomàs.
Sí, he escoltat,
he escoltat,
des que vostè m'ha trucat,
doncs esclar,
perquè per la ràdio
no ho trobem, eh?
Aquí que la feina ho han trobat.
No.
Expliqui'm,
vostès què recorden
de llavors,
ara fa un any?
Bueno,
doncs m'he dit que era així,
era el dia 13,
era un divendres
i estàvem sopant
i eren 3.156 del vespre
i bueno,
doncs un gran estruendo,
una cosa fortíssima
i encara llavors
un altre de seguit
i esclar,
tot el menjador de mànic,
tot allò,
tot a terra,
i bueno,
tot a la...
Bueno,
tot.
Sí,
plats,
agots,
tot a terra.
Això mateix,
i tot.
I esclar,
ja de seguida es van notar
que estàvem
una miqueta de costat,
eh?
I bueno,
i de seguida
va marxar el llum,
van dir que era
un problema elèctric,
però bueno,
això ja
no s'ho vam creure pas
perquè
ja havíem anat
altres vegades
i
això no...
Era molt fort,
vaja.
Vam anar sortint,
el meu home
va agafar la nena
i el coll,
això dels plats
és el que recorda més.
Clar,
perquè llavors
la sevaneta
o quina edat té ara
o quina edat tenia allò?
Tres anys i mig.
Tres i mig.
Sí.
Però ens va fer molta il·lusió
doncs de fer el viatge
i prendre-la
i com que ja en havíem fet d'altres
i havíem vist altra canalla
i tot això,
doncs bueno,
el meu marit
doncs ho tenia ganes
i jo també
i els fills
doncs ho van voler
i endavant.
Llavors ja vam anar
cap a una sala
i anant dient que no...
va tornar el llum,
marxava,
venia
i anant dient que no passava res,
que no passava res.
Però doncs
estava passant
i de veritat
i llavors
allà a la sala
jo vaig pensar,
ves,
vaig mirar,
ho dic,
però amb el que fa
que hem sortit del port,
que havíem sortit
de Chivita,
de Chivita,
amb ara
dic si vaig veure
la terra allí mateix
i llavors
el meu home encara
va anar al lavabo
per totes aquelles estanteries
dels bars,
tot allò,
tota terra,
tot rap, rap, rap.
Bueno,
sempre explico el mateix
perquè esclar,
és el que va passar
i llavors
ja vam anar
cap a la sortida
que hi havia
i a la sala mateix
vam pujar unes escales
a anar a trobar els vots
i ells encara
anant dient no res.
Jo primer
encara vaig anar
a l'habitació
i vaig agafar els abrigalls
perquè ja vaig veure
que es presentava
una nit,
una nit crua,
sense així
se n'en sortíem.
Vaig agafar
l'abrigall
del meu home,
el mòbil,
que això
va donar
molt de servei
després.
Estava clar,
per poder parlar
amb la família,
no imagino?
Sí, això mateix.
I llavors
el meu home
amb la nena
jo li vaig dir
Jesús,
passi el que passi,
no s'han de separar.
Però bueno,
jo vaig anar a baix, eh?
i a les portes
ja n'hi havia gent
que no podien obrir.
Però vaig obrir
i l'habitació
ja no hi havia llum negre
però jo
de seguida
perquè ell me va dir
ei, mira jo,
dic no,
perquè jo vaig pensar
jo sé exactament
on són les coses
i vaig agafar
els tres
salvavides,
les tres armilles,
el seu abrigall
i el de la nena
i el mòbil
i ja està
i cap dalt
i llavors
doncs ja vam anar
cap a pujar
però nosaltres
encara vam estar
de sort
perquè de vegades
ensenyen
quan després
la gent
em cridaven d'aquella manera
doncs nosaltres
encara
allò encara
estava
la gent
encara teníem control
va costar una mica
de deslligar
el bot
que estàvem allí
per pujar
encara vam deixar
pujar un matrimoni
que la senyora
no hi veia
i estava molt nerviosa
i bueno
hi vam pujar
els nois es van ajudar
es van donar
perquè jo
el cebaje
a l'habitació
va venir
el noi
estaven per allà
els passadissos
i em va dir
nada, nada, nada
no em va deixar
agafar res més
vull dir
nada, salir, salir
ni documentació
ni res, no?
Digo es grave
diu
no, no, no
esclar
però bueno
ja està
però llavors
la cosa forta
va ser
quan vam
ser dintre
el bot
dintre la barca
el baixar
com que estàvem
s'enganxava
el barco
saps?
s'enganxava
i
i no podia
llavors
em vaig veure
a la mort
eh
llavors em vaig veure
a la mort
pensi que hi havia
quatre helicòpteres
que em focaven
perquè això va venir
de seguida
aquesta ajuda
i semblava
que es hagués
d'encendre
es va trencar
tots els plàstics
que fan de vidre
i tot
però bueno
al final
vam arribar a terra
jo
ni havia que renegava
ni jo resava
i bueno
i al final
al final
doncs
quan vam arribar a terra
ja hi havia
molt
quan vam arribar a terra
ja hi havia
molta gent
saps?
sí
molt
però
llavors
els de la illa
ens van donar
molt de
molt de socorro
vam anar
cap a l'església
tot allò
va quedar
va quedar
ple no es veia el terra
gent que es van tirar
a l'aigua
gent que van haver de baixar
per una escala
dones que van haver de venir
sense sabates
perquè els palons
no foradessin
perquè nosaltres
vam venir
amb la barqueta
però els altres
anaven
al final
amb vots
i tot això
més
més senzill
va ser un horror
no es pot explicar
per fort
que li expliqui
no
no es pot
però sort
que vam tenir
una serenor
perquè sobretot
la nena
no es
no es disgustés
i ella deia
perquè hem marxat
el llum
i el meu marit
li deia
mira
ara sortirem
amb una barqueta
sortirem
a passejar
i mentrestant
arreglaran el llum
i així va anar
crec
Maria Antònia
que havien vist
un espectacle
de màgia
una mica abans
sí
per això
ella sempre diu
que el barco
va fer màgia
sí
i cada vegada
que ha sortit
que l'hem vist
i mateix
bueno
hem rebut una
vam ser
de seguida
ens van
van escriure
ens van telefonar
perquè llavors
ens van portar
d'allà a l'església
i vam passar
doncs
poder dues
perquè jo
el tocar terra
això va passar
a tres quarts de deu
i a les onze i quart
jo ja trucava
la meva filla
ja trucava
i ella va pensar
què passa
quan va veure
que era jo
va pensar
que la nena
es havia posat malalta
i jo li vaig dir
mira
ens hem tret del barco
perquè hi ha un problema
però no t'espantis
perquè no passa res
va parlar amb el meu home
i va parlar amb la nena
i ells ja van quedar
bueno
llavors es va posar a internet
i ja ho va veure
el que havia passat
i ja ho va veure
i llavors allà
a l'illa
es van tenir
potser
dues hores
o
bueno
fins que van venir
fins que van venir
les barques
a Buscàs
i llavors
ja es van portar
cap a
cap a
un altre port
de Sant Estefano
em sembla
no ho dic prou bé
però és així
i allà hi havia
per quedar-hi a la illa
aquella pobra gent
es van quedar
sense manta
sense curtir
amb la gent
en el brigalls
ves esclar
i llavors es van portar
amb la barca
amb aquestes barques
hasta van obrir
un autocar
que hi havia cotxes particulares
perquè la gent
s'alutguessin
amb les criatures
i avis
hi havia moltes persones
molt grans
més grans
que nosaltres
i llavors
quan vam arribar allà
ja hi havia l'exèrcit
ja hi havia muntat
unes tendes
grans
i es feien passar
llavors allà
es prenen el nom
ja va començar
a ordenar-se una mica
la cosa
es prenen el nom
si volíem una cosa calenta
es donaven
si teníem
algun resguny
o alguna cosa
com estàvem
hi havia la creu roja
i llavors al final
es van portar cap
a un poli esportiu
que també hi havia
molta assistència
i després amb els autocars
i cap a Roma
al costat mateix
de l'aeroport
a l'hotel
però vam viatjar
tota la nit
no arribàvem a l'hotel
fins a les 9 del dematí
vostè era Maria Antònia
quan veu
ahir deuria veure imatges
d'allà a la villa
a mitja setmana
bueno ja ens ho esperàvem això
a mitja setmana
es van escriure
una carta
doncs
molt emotiva
doncs
dient que
esclar
les persones que havien mort
doncs que
els familiars
hi anirien
i farien
unes misses
i uns resos
esclar
i que ens uníssim
bueno això no fa falta
que t'ho diguin
però m'imagino que vostè
quan veu les imatges
li diu
no sé si li fa la impressió
d'estar veient una
no sé com una pel·lícula
com si fos real
com si no ho hagués viscut
allò no
que has fet
bueno
no ho sé
tu rumies de moltes maneres
perquè això
cada dia
doncs hi has anat pensant
una hora o altra
perquè és normal
és normal això
sí
però bueno
ja ha passat
estem valents
jo m'imagino
vostè de fet
ja va demostrar
molta valentia
baixant baix
a buscar
les xaquetes
perquè escolti'm
bueno
aquells moments
les forces et furten
no ho sé
bueno
mira no ho sé
ja està
ja va
es havia de fer
perquè es presentava
una nit
molt
molt
tràgica
eh
Maria Antònia
suposo que com el Jordi Tomàs
i la seva senyora
la Maria Clara
Arteaga
tampoc van poder recuperar
l'equipatge
no?
no re
res
ja dic això
perquè ho vaig anar a buscar
però
oi només haguera faltant
maletes i coses
déus en guard
no no no
les bolses
no re
això ningú
eh
això ningú
esperen que es faci justícia?
bueno
amb ell
una cosa o altra
li han de fer
amb el Capità
esclar
ell
i les altres
si hi ha set o vuit
persones més
implicades
perquè no era ell sol
era ell
ell i d'altres
una cosa o altra
perquè va fer
una imprudència
es va jugar la vida
de més de 4.000 persones
eh
vull dir que
bueno
no re
Maria Antònia
ja
aquesta ja ha passat
això mateix
sí
en fi
ja queda pel record
tot i que és una cosa
que no s'oblida mai
sí
sí
Maria Antònia
una forta abraçada
a la seva neta
sobretot
que ara té 4 anys i mig
sí
sí
els fills també
molt bé
moltes gràcies
i el seu marit
el Jesús Riera
sí
que vagi molt bé
gràcies per tindre el micrófone
de Tarragona Ràdio
una forta abraçada
gràcies
gràcies
l'ustre
adéu
adéu
gràcies