Doncs ara el matí a Tarragona Ràdio volem conversar amb una persona que a més a més ha viscut durant molts anys aquí a la nostra ciutat,
és Amàlia Lafuente, metge catedràtica de Farmacologia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona,
tot i que també té vincles aquí amb la Rovira Virgilita fa, com dèiem, alguns anys.
És a dir que la docència, la recerca, ha dirigit a diferents investigacions, tesis doctorals,
ha publicat articles en científics de divulgació i també té un altre vessant, que és la vessant de la narrativa.
Ara ens presenta la seva segona novel·la, és la teràpia de risc, i avui podem explicar-vos una mica el contingut d'aquesta novel·la.
De fet, la primera la va dedicar, si no m'erro, la genètica, i aquesta segona no es ve, i té molt més a veure la medicina estètica.
Amàlia Lafuente, què tal? Molt bon dia.
Bon dia i gràcies per convidar-me.
És així, no? La teràpia de risc passa per això, per la medicina estètica, no?
Això mateix, al rerefons, perquè a mi m'agrada dedicar-me a fer novel·les que tinguin uns escenaris mèdics, hospitalaris,
doncs aquí m'ha agradat tractar la medicina anti-envelliment, tant la cirurgia estètica,
com tots aquests supernous tractaments que s'estan fent amb cèl·lules mare,
i altres possibles teràpies, que justament és el que dona nom al títol,
que possiblement, doncs, tindrem molt aviat el mercat,
i que no és que ens facin rejuvenir, però faran enlentir molt l'envelliment.
Com, a veure, per explicar-ho, perquè ho puguem entendre,
que és que no en sabem gaire, doncs, d'aquesta matèria,
com funciona aquest mecanisme del nostre cos
que pot fer, doncs, com un producte determinat
que pugui alentir o retardar,
o no sé si fins a quin punt faran aquest envelliment?
Bé, és un problema de protegir les cèl·lules.
Les cèl·lules és la unitat del nostre cos,
i en el moment, les cèl·lules es van dividint contínuament,
en el moment en què es deixen de dividir, doncs, es moren.
I al morir fan mortal a la persona.
Tenim un enzim, que és el que se'n parla molt a la novel·la,
que és l'enzim que se'n diu de la immortalitat,
que és la telomerasa.
Aquesta telomerasa el que fa és vigilar
que la cèl·lula, en cada divisió,
conservi el seu ADN, el conservi bé.
Aquesta telomerasa, en el moment del naixement, la perdem.
És a dir, en el moment de naixement,
quan ens fem mortals,
durant la vida fatal, aquesta telomerasa està treballant molt
perquè hi ha moltes divisions cel·lulars
i està procurant que aquest ADN no es desgasti.
De fet, es compara la telomerasa
amb aquests reforços metàl·lics
dels cordons de cordar-se les sabates
que abans es posaven perquè no s'esfilagarcessin.
Una mica és això,
manté fort les puntes dels cromosomes
perquè no s'espatllin.
Llavors, el néixer desapareix
i, per tant, en cada divisió de les cèl·lules,
ens anem desgastant.
Ens anem desgastant i, al final,
això té un límit.
Aleshores, ara s'està parlant
de tornar a recuperar aquesta telomerasa
la telomerasa durant la vida adulta
i, de fet, ara mateix hi ha fàrmacs
que estan en estudi amb humans
i s'està veient que, possiblement,
potser es podran aplicar
per moltes malalties lligades a l'envelliment
i, després, també per l'envelliment en si mateix.
Però per prevenir,
no sé si la paraula seria prevenir l'envelliment,
hi ha fàrmacs?
Ja existeixen fàrmacs o no?
Bé, tenim tot el tema d'antioxidants
perquè una cosa és aquest tema
de la divisió cel·lular
i l'altre tema és protegir la cèl·lula
de les agressions, no?
Perquè dins del cos és com un mar
que hi ha factors agressius
i factors protectors.
Aleshores, els antioxidants,
que tots sabem que se'n parla molt, no?
dels antioxidants, moltes vitamines ho són
i, després, hi ha el més conegut avui en dia
que és el resveratrol,
el resveratrol que es troba amb el vi negre
i que és molt potent com a antioxidant.
Aleshores, aquesta protecció,
en part es fa a través d'una cosa,
d'uns protectors de potenciar,
uns protectors naturals que tenim
que se'n diuen les cirtuïnes,
que també és un altre tema,
que també surt a la novel·la.
I, aleshores, aquestes cirtuïnes,
nosaltres, de forma natural,
sense fàrmacs,
les podem potenciar de tres formes.
Amb l'exercici físic.
L'exercici físic augmenta molt aquestes cirtuïnes
i està molt lligat amb la longevitat de les persones.
L'altre, bevent un vas de vi al dia,
però no més,
si no és sobredosificació,
el vas de vi.
I la tercera, restricció calòrica,
que vol dir menjar poc.
Menjar poc també activa molt les cirtuïnes.
És a dir, que encara que de moment
no tinguem medicaments,
que també estan en estudi,
també estan en humans,
d'activar aquestes cirtuïnes,
nosaltres ja, de forma natural,
sabem que fent aquestes tres coses,
un vas de vi al dia,
exercici físic i menjar poc,
doncs estem treballant positivament
la protecció del nostre organisme.
Què vol dir menjar poc, doctora?
Què vol dir menjar poc?
En aquest cas,
quan es parla de restricció calòrica,
és menjar molt poc.
I, de fet,
si algun dia es planteja seriosament
en clínica,
doncs s'hauria de fer
sota vigilància mèdica,
perquè estem parlant de parlar
d'unes dietes molt estrictes.
Però el cert és que es veu
que les persones que viuen més anys
justament són les més primes
i que mengen molt poc
i que mengen molts vegetals.
i, bueno,
hi ha un estudi molt interessant,
que és l'estudi Okinawa,
que s'ha fet en una illa del Japó,
que és...
hi ha una població
que és la més longeva del món,
és on hi ha més centenaris
de tot el món.
I la recepta d'aquests centenaris
doncs és aquestes tres coses.
Tenen cent anys
i encara van a l'hort
a treballar,
mengen molt poc,
són tots molt prims,
estan actius també,
és a dir,
també és una societat
en la qual la gent grans
es respecta molt
i se la fa participar molt,
no se la deixa de banda.
Per tant,
socialment encara són molt importants.
I això em sembla que era això,
la dieta,
la dieta que mengen poc,
activitat...
I, en canvi, la genètica,
que és una cosa que tothom pensa,
no, això de ser centenaris
deu estar molt
ficat amb els gens.
Doncs no,
la genètica és només un 30%.
Sí que hi compta,
però un 30%.
Però el component més important
és l'ambiental
i els estils de vida.
Vostè també investigava,
abans ho dèiem,
la genètica
de les malalties mentals.
Ha evolucionat molt, no?
I en poc temps, no?
Aquest camp en concret.
Parlem d'enginyeria genètica, no?
Parlem de...
Bueno, parlem...
El que passa és que...
Jo diria que és el camp
encara més inexplorat que hi ha
i, de fet,
s'està dient que el segle que vivim
serà el segle de la investigació
del cervell i de les malalties mentals,
de les neurociències en general.
El segle passat va ser molt el càncer
i aquest serà el segle de les neurociències.
I en aquests moments
estan plantegades dos grans projectes
a nivell mundial.
Un és l'europeu,
que és més com reproduir
l'activitat mental
a través de la intel·ligència artificial,
de tipus informàtic.
Però l'americà,
que es diu el projecte Obama,
doncs és tot biologia del cervell,
conèixer com funciona el cervell,
perquè és que el problema
no és la malaltia,
és que no sabem ni com funciona
quan funciona bé.
I la veritat és que els terminis
que es plantegen són
que en 20 anys tindrem avanços molt importants
per la majoria de malalties mentals,
excepte les malalties neurodegeneratives.
Aquestes les deixen a la cua,
no es creu ni que en 20 anys
puguin obtenir-se solucions.
I les dues malalties neurodegeneratives,
és l'Alzheimer i el Parkinson.
Però tot el que més,
si és molt optimista,
que a curt termini,
perquè de fet les neurones hi són,
és purament el cablejat que diuen,
el que uneix les neurones
és el que no està ben orientat.
Però el cervell hi és
i les neurones estan sanes.
Són les connexions el que fa.
En canvi, en les neurodegeneratives
el problema és que les neurones no hi són,
que han desaparegut
i com substituir-les,
si serà a través de cèl·lules mare,
com això serà...
Sembla que és molt més complicat
del que en principi es pensava,
perquè al principi es parlava de seguida
que les cèl·lules mare
serien la solució
per a aquestes
malalties,
malalties,
però avui en dia
és més prudent.
Les neurones,
per ser que no regeneren?
No.
No regeneren,
però són actives
i generen noves
connexions.
Això durant la vida adulta.
I això és molt important.
I per això és important
mantenir-se actiu
també quan un es fa gran,
perquè el que estàs és entrenant,
encara que les neurones
no es dupliquin,
però el que estàs
és fent-les estar en forma
i generant noves connexions
contínuament.
Precisament per potenciar això,
aquestes noves connexions,
fins a quin punt és bo,
de la mateixa manera
com pot fer esport
al llarg del dia
o al llarg de la setmana,
fer també alguna mena
d'esport mental,
per dir-ho així
entre totes les cometes del món,
cada dia.
Sí, sí, sí.
Ens hem d'entrenar
la memòria,
qualsevol éxercis intel·lectual,
no acomodar-se,
perquè a vegades
un quan es fa gran,
i ho dic jo per mi mateixa,
quan et canvien
el programa de l'ordinador,
doncs renegues
perquè dius
ostres, ara que ja me'l sabia,
ara me'l canvien,
doncs hem de mirar
la banda positiva,
que fer aquest esforç mental
de tornar a aprendre,
de tornar a aprendre,
d'anar aprenent
contínuament coses,
doncs és bo,
és bo perquè estem fent això,
fent un exercici
com és la gimnàcia,
però una gimnàcia mental
que és necessària.
Hem vingut a parlar d'un llibre
i no hem parlat més aviat poc,
i és un llibre que és novel·la
i per tant aquí hi ha uns personatges,
no?
Sí.
Hi ha una part naturalment
que es fonamenta
amb la seva investigació,
amb el seu coneixement,
però també hi ha uns personatges,
no hi són, de fet.
És novel·la, novel·la, novel·la.
Jo ho dic perquè a vegades
la gent s'espanta
quan sent parlar
de tots aquests tecnicismes
i paraules i telomerasa,
no, no, no.
És una novel·la
com una sèrie
de les sèries mèdiques de televisió
que passa en un hospital,
que hi ha tots els personatges,
amb tots els conflictes
entre ells,
tots els seus problemes de relacions,
perquè un hospital
és un àmbit molt interessant,
perquè és com una ciutat petita
i, per tant,
tots aquests conflictes
que passen en una ciutat
estan com miniaturitzades,
no?,
en aquest espai.
I, a més a més,
doncs aquests conflictes
interpersonals
s'aguditzen molt
perquè estan en un entorn,
doncs un entorn
que és vida,
malaltia i mort,
no?,
i això fa que, doncs,
que aquests conflictes
es portin moltes vegades
al límit.
El nom de la novel·la,
ja diu molt, no?,
suposo,
del contingut,
quan parla de risc, no?,
de teràpia de risc.
Sí,
és una novel·la de misteri
que comença
quan l'hospital,
que és l'hospital
de la Mediterrània,
que està a Tarragona,
justament,
i que s'edifica
a les ruïnes
de la Sabinosa.
Per això em fa gràcia
també venir aquí
i explicar-ho,
perquè a mi aquesta ruïna
sempre m'han...
d'aquest antic reformatori
sempre ha sigut
un pol d'atracció
perquè, doncs,
per la seva situació geogràfica
i tot,
és un lloc
maquíssim
de conèixer.
Bé,
és un hospital nou
que s'edifica
en aquest lloc,
que a més jo he viscut
les discussions
sempre
de nous plans,
no?,
de per què es pot
fer allà,
es va parlar
si la universitat
anava allà
fa molts anys,
bé,
doncs,
en aquesta novel·la
es fa,
es fa un hospital,
es fa al costat del mar,
s'inaugura
i es traslada
la protagonista
que és la Diana Cladellas
que és una investigadora
metge
i el seu marit
que és un cirurgi estètic.
A partir del moment
en què desapareix
un tècnic de laboratori
que és company
de la Diana
ja es posa en marxa
diguéssim
el thriller
perquè ella
sospita
que en aquest hospital
s'estan portant
a terme
pràctiques il·legals,
pràctiques il·lícites
que estarien
en relació
amb una teràpia
anti-envelliment.
A partir d'aquí
ja tenim plantejats
dos grans enigmes.
Un és
si realment
passa alguna cosa
en aquest hospital
i què és el que passa
i el segon
gran enigma
que en el fons
és el que ella
més li preocupa
és
si el seu marit
està involucrat
perquè
doncs
el marit
la vol
fer desistir
de les seves
investigacions
detectivesques
no
deixa això
estem aquí
el director
de l'hospital
ens ha portat
tenim feina
som amics
deixa-ho estar
em compliques
la vida
i ella
llavors
comença
a no veure
clar
si el marit
també pot estar
involucrat
tot aquest tema
de la parella
doncs
és molt interessant
des del punt
de vista literari
perquè et permet
explorar
doncs
aquestes relacions
de dependències
d'influències
et fa preguntar-te
si coneixem
la persona
que viu amb nosaltres
potser per 20 anys
i si el coneixem
de veritat
o si té
zones fosques
que encara
desconeixem
bé
és
jo crec que
la novel·la
doncs
crea un ritme
i una tensió
que realment
fa que
que el lector
s'ho passi bé
i
s'enganxi
des dels primers capítols
quan decideix
Amalia
la Fuente
dedicar-se
dedicar-se
dedicar-se
no
100%
però
escriure novel·la
bé
a mi sempre
m'havia agradat
escriure
des de petita
i des de joveneta
el que passa
és que en el moment
ningú comença
a estudiar
medicina
la càrrega de medicina
és molt absorbent
després
fer la tesis doctoral
estabilitzar-te
fer oposicions
tenir fills
tinc tres fills
tot això
crea un parèntesis
que
vital
que
que és impossible
compaginar-lo
inclús amb la lectura
jo diria que
hi ha molts anys
que no és que no vaig escriure
és que ni tan sols
vaig llegir
estava absolutament
bueno
de fet
hi ha una dita
que diu
o vius
o escrius
doncs
en aquell temps
jo vivia
i ara
doncs
em toca escriure
sobre moltes experiències
que he acumulat
durant aquest temps
en el moment
en què els meus fills
s'han independitzat
és quan se m'ha obert
una franja horària
i mental
que
que és
quan em vaig plantejar
de deixar d'aprofitar
tinc moltes ganes
de poder recuperar
aquesta activitat
em vaig apuntar
a un taller d'escriptura
a l'Ateneu de Barcelona
que és com una segona carrera
perquè de fet
són quatre anys
i vaig fer l'especialitat
de novel·la
perquè veia
que la novel·la
era la més complexa
i el que més em costaria
i valia la pena
doncs
dedicar-me
a aprendre
a això
Són molt bons
a l'Ateneu
no?
Per mi sí
jo per mi
va ser un dels anys
més
interessants
que he viscut
i he tingut la sort
també de tenir
molts professors
molt bons professors
treballes en grup
en un grup
que tots tenen
els mateixos interessos
tots els agrada escriure
els agrada
et vas llegint
les novel·les
de tots
i la veritat
és que
les classes
que no eren molt
però que potser
era una tarda a la setmana
o dues tardes a la setmana
doncs
les gaudies molt
de fet
han arribat
a diferents reconeixements
diferents premis
de narrativa
ara
amb aquest nou
treball
amb aquesta nova novel·la
teràpia de risc
com dèiem
Tarragona
ciutat
ben present
i el preventori
de les amines
també ben present
algun personatge
de la ciutat
ni que sigui fictis
és a dir
surt algun
responsable públic
algun
bueno
sí
surten sempre
sí
perquè
jo tinc
una mica
de tendència
surten
perquè
surt
corrupció
política
corrupció
de gestió
d'hospital
és un
és un
és realista
en el sentit
no perquè sigui
Tarragona
sinó per
de retallades
sanitàries
o sigui
està tot el tema
candent
de la sanitat
no són
ni molt menys
identificables
és tot molt genèric
perquè sempre
surt un director
de l'hospital
per exemple
que és un ginecòleg
que jo diria
que potser
és el personatge
més negatiu
de tota la novel·la
i
és una persona
és el típic metge
jo sempre dic
que jo els metges
clar jo soc metge
soc filla de metge
dona de metge
i treballo
amb metges
és a dir
els metges
em mereixen
tota l'admiració
del món
però
doncs
sempre hi ha
tipologies
negatives
que existeixen
sens dubte
existeixen
gràcies a Déu
som minoritàries
criticar-la
jo crec
que està bé
perquè
el que vols
és intentar
millorar les coses
i a més a més
són
necessaris
per fer una novel·la
jo necessito
personatges negatius
perquè si no
no tindria conflictes
aquest director
d'hospital
és un director
que és ambiciós
en quant a la política
i
bueno
i fa
una
exerceix
un cert grau
de corrupció
i a més a més
i a més a més
és un
el que diem
un pessetero
que
és un hospital
que a dalt té
una
els dos pisos
de medicina privada
amb clínica privada
i això també
em permet
doncs
mostrar a vegades
situacions
d'ambigüetat
entre la medicina pública
i la privada
aquest director
és capaç
d'operar
coses
que no ha d'operar
per fer calaix
i aquesta és una tipologia
negativa de metge
que està lligada
a la medicina privada
que torno a dir
gràcies a Déu
és minoritària
però que tots sabem
que existeix
i l'altra tipologia
que també em preocupa
i que també
és
negativa
seria
el que jo dic
el metge
excels
és el metge
que només es preocupa
pel seu prestigi
personal
pel reconeixement
dels seus col·legues
per anar a congressos
per publicar
però que la relació
amb el pacient
i aquesta
interacció
que és
el
substrat
de la medicina
el més important
de la medicina
doncs
per ell
té poca
relevància
és un bon professional
si són
professionals
excel·lents
però no són
els metges
que tots
esperem trobar
i aquest també
és un perfil
de metge
que malauradament
també comencem a veure
Déu n'hi do
és a dir
que n'hi ha
per llegir-la
no només
el sector
implicat
diguem-ne
en la trama
sinó també tothom
perquè veurà
moltes pinçallades
és novel·la
recordeu
però veurà
naturalment
algun retrat
una mica
de què està passant
aquests dies
com l'ha influenciat
la figura
del seu pare
que va ser un referent
de la medicina
de la cirurgia
bueno
m'ha fet gràcia
que sortís
el tema
de la cirurgia estètica
per això
perquè el meu pare
va ser un pioner
de la cirurgia estètica
als anys 50-60
i
quan encara
les consultes
es tenien a casa
i per tant
doncs
les meves hermanes
i jo
com a nenes
doncs
vivíem intensament
aquesta activitat
a partir de les 5
de la tarda
no es podia jugar
teníem de
col·laborar
doblegant les gases
i arreglant els guants
de goma
i més tard
ajudant-lo
perquè jo
d'estudiant de medicina
el vaig arribar
a ajudar
el meu pare
era un artista
de fet
havia fet
tota la càrrea
de belles arts
però la seva mare
doncs
el va obligar
a estudiar medicina
perquè en aquell temps
ser artista
no estava ben vist
i va trobar
amb la cirurgia estètica
la seva vocació
perquè combinava
les dos coses
Amàlia
la fuente
una pregunta
que suposo que els ulls
estan esperant
que li faci
un moment o altre
ja li faig ara
li formo ara
que estem pràcticament
a l'arc de final
de l'entrevista
la immortalitat
és una utopia
o no?
jo diria
que la immortalitat
així vista
com a tal
encara està lluny
està lluny
però
un envelliment
molt
molt llarg
una longevitat
important
és a dir
el límit ara
està posat
en 120 anys
crec que és
encara que no
les
les
les estadístiques
perquè
les
les
partides
de naixement
de fa temps
no estaven
molt ben
regularitzades
i a vegades
és difícil
la persona més longeva
està amb això
amb 120 anys
el rècord
i
jo crec que
superar els 100 anys
no és una utopia
o sigui
que
passar dels 80
que estem ara
de mitjana
d'expectativa de vida
al 100
no és una
no és una utopia
ni molt menys
el problema
no és tant
arribar al 100
sinó arribar bé
jo crec que aquí
està el quit
de la qüestió
i és on
realment
s'està
posant totes
esforços
i tota
aquesta investigació
que he comentat
no està tant
en dir
arribar a 100 anys
sinó
en arribar
de forma
saludable
per molt
motius
el primer
pel mateix
individu
perquè
el que vol
és
mantenir
la qualitat
de vida
però
també
a nivell sanitari
perquè
el sistema sanitari
amb l'envelliment
general de la població
no serà
sostenible
si tots
envellim
i envellim
allargant la malaltia
que és el que s'està fent
ara
ara estem allargant la vida
allargant la malaltia
i això no és sostenible
i per tant
s'està fent una gran inversió
a nivell mundial
amb recerca
jo
m'he quedat
admirada
amb la documentació
que he fet
per aquesta novel·la
de veure
els equips
boníssims
les revistes
on estan publicant
tot
és una recerca
de primera línia
finançada
amb
fons
governamentals
jo crec
que per això
perquè és un interès
que
afecta
tota la població
i
inclús
a l'economia
quin és el país
que persegueix
més la immortalitat
des d'aquest punt de vista
de recursos
de
bueno
Estats Units
segur
perquè Estats Units
inverteix
en recerca
més que tothom
està clar
i amb això
també
forma part
de la seva
de la seva
política
són
són gent
que
que pareix
la recerca
es negoci
i
i cotitxa
amb borsa
i
és un altre
muntatge de país
no
no té res que veure
ni amb Europa
no és comparable
ni amb Europa
Estats Units
fer recerca
és una cosa
com qualsevol
altra
és a dir
és això
és negoci
vull dir
tu tens una indústria
que és consumidora
d'aquesta recerca
i et compren patents
et contracten
els becaris
és a dir
és una activitat
natural
dins de
l'estructura
social
van les dues
direccions
aquí
el problema
és que
som un país
de serveis
inclús en Europa
en Europa
no hi ha
aquest teixit industrial
que absorbeix
tota aquesta recerca
no
no està tan desenvolupat
i per tant
doncs
a part
que
ja sabem
que
sempre
els americans
el tema aquest
de la immortalitat
sempre és
un
un atractiu
no
hi ha
moltíssimes
literatures
cinema
i tot
envoltant
aquest tema
ara ja sí
darrere pregunta
li preocupa
el que està passant
amb la sanitat pública
sí
jo crec que
com tots
els professionals
de la salut
estem
preocupats
és cert
que també
s'ha de dir
com amb tot
no amb salut
sinó
amb tot
amb aves
que potser
vivíem
per sobre
de les nostres
possibilitats
que potser
la crisi
es va bé
perquè
ens tornarem
més racionals
amb la despesa
però clar
això
ha sigut
la primera fase
quan ja
la cosa
està afectant
despeses
que són
el
el tronc
de la
de la sanitat
aleshores
sí que es pot
afectar
es pot
prioritzar
tres tipus
de tractament
de fet
ja
ja està passant
que hi ha
les llistes
de medicaments
que són
que estan
subvencionades
i els que no
en fi
hi ha una
interferència
política
dins
de
les
prioritats
assistencials
que
fa que
el metge
es comenci
a preocupar
doctora
Maria
Lafuente
gràcies per
acompanyar-nos
un plaer
parlar amb
vostè
i
llarga vida
aquesta teràpia
de risc
per molts anys
i que en vinguin
molts més
sí
bueno
és teràpia
de risc
en català
és proa
i en castellà
és platajaner
hi ha les dos
les dos versions