Rapsol IPF ha col·laborat amb la programació estable d'espectacles del Teatre Metropol.
Rapsol IPF t'apropa als protagonistes del Metropol a Tarragona Ràdio,
sempre amb la cultura de la ciutat.
Tarragona Ràdio, el matí de Tarragona Ràdio,
també sempre a prop de la programació teatral de la ciutat,
tant al Teatre Metropol com des d'enguany també al Teatre Tarragona.
Però centrem-nos en el Metropol i és que la cita aquesta setmana serà demà divendres a dos quarts de deu
amb un tros d'obra que per temàtica i per direcció i interpretació jo crec que, en fi,
trencarà, trencarà motlles, una obra de pes, una obra dramàtica, es diu Adreça Desconeguda,
l'autora és l'americana Catherine Cresman Taylor, ara en parlarem també,
i ens trasllada cap a l'Alemanya entre guerres, entre la Primera Guerra Mundial, la Segona,
per tant, l'ascens, la pujada del nazisme a través de dos personatges alemanys,
però que estan vinculats amb els Estats Units. En fi, en parlem amb un dels seus actors,
l'Eduard Fernández, que ens dedica una estoneta per explicar-nos de viva veu com serà això.
Eduard, bon dia.
Hola, què tal? Bon dia.
No t'entretenim gaire, comparteixes escenari, de fet s'encarrega també de la direcció Lluís Omar.
Sí, sí, sí.
Què destacaries de l'obra, Eduard? Jo d'entrada diria que és una obra en format epistolar,
per tant, molt de text, i en què hi teniu una càrrega potent emocional tots dos, no?
Representa que llegiu cartes.
Representa que... No, no llegim cartes, eh? Tot i que les crítiques, que és curiós, està bé,
totes deien que llegíem cartes, no llegim... Si llegíssim, no ens haguéssim hagut d'aprendre de memòria res,
i ens ho hem hagut d'aprendre tot. És una carta, és una cosa que vam pensar molt, com fer-ho,
vam provar moltes coses, i al final ens va sortir com una cosa evident, que un diu la carta que l'altre està llegit,
diguem-ne, no? És com si dones una carta a algú, llegeix, i el que l'envia la diu, no?
D'acord.
I és una... És epistolar, diguem-ne, però res més lluny de la imatge que es pot imaginar dos persones
amb dos faristols dient cartes que diuen, hosti, no sé si em ve de gust anar-hi, no?
Jo mateix no sé si m'endria de gust.
És fer-ho.
No és per això la gent que ve amb aquesta idea se'n van encantats de la vida, veritat,
i gent molt jove també ha vingut, que ens ha agradat molt, que la gent molt jove li és protestant.
I al cap i a la fi és una història d'una amistat molt profunda,
veure com es pot trencar una amistat, com dues persones es poden deshumanitzar, no?,
per les idees polítiques, no?
Expliquem breument l'argument.
Es tracta de dos alemanys, el Martin Schulze i el Max Einstein,
viuen tots dos a Califòrnia i comparteixen galeria d'art allà.
Estem parlant de l'any 1932.
Un d'ells decideix marxar, tornar cap a Alemanya,
i decideixen que a partir d'aquell moment, com que se separen,
s'aniran escrivint, però clar, coincideix amb l'arribada al poder d'Adolf Hitler
i tot l'oge del nazisme.
És una història molt potent, Eduard, és un drama directament, no?
Eh?
És un drama directament, és una història molt potent.
Sí, tot i que comença al revés, són dos anics,
comencem d'una forma molt amable, no?, també amb el públic,
i és una cosa de les cartes, de les persones que estaven a faltar,
que s'enyoren, i van explicant les coses que fan un a la galeria d'art,
que s'hi ve en quadre, no?, o l'altre com està amb la família, com s'instal·la, no?
I després anar veient com el nazisme en principi, i Hitler mateix, no?,
no es veia com una cosa pejorativa, i com, bueno,
com diu el meu amic, sembla que aquest Hitler no està gens malament per a Alemanya, no?
I vas entrant, no?
Veure-ho des d'avui en dia, em penso que és molt interessant veure com,
a poc a poc, un pot anar entrant a un lloc, no?
No hem dit que l'altre amic, el que es queda, el que interpreto jo,
als Estats Units, i jueu, i aquí és on la bomba està assegurada, no?
Hi ha un tercer personatge molt important, que no surt,
però del qual se'n parla molt, que és la meva germana Grisel,
que és el nex entre tots dos, la meva germana va tenir una història d'amor
amb el meu amic, no?, tot i està casat,
i, bueno, després jugarà un paper molt important,
perquè la meva germana és actriu, i va per a Alemanya,
i, en fi, jugu un paper determinant a l'obra.
Què és el que et va agradar més d'aquesta obra?
Perquè, en fi, vosaltres els actors, i tu, Eduard,
em sembla que de feina no te'n falta, llavors, si apostes realment
per una producció teatral és perquè t'ha de venir molt de gust.
Què és el que va agradar?
Sí, home, treballar amb el Lluís em venia molt de gust,
ens coneixíem fa temps,
havíem treballat una vegada junts, però, bueno,
i teníem la sensació els dos d'atacar el teatre d'un lloc semblant,
volíem també comprovar-ho, no?,
assajar junts, perquè, clar, és una obra de dos, no?,
llavors estem, si no estàs bé amb el company deu ser molt dur,
i estem molt bé, i, de fet, ens hem fet molt amics,
amb el Lluís ens expliquem totes les nostres històries,
les coses que ens passen íntimes,
penso que això també hi és a l'obra, hi és a l'escenari,
perquè això, al cap i a la fi, es veu, no?,
i volia veure això, com treballàvem,
i disfrutar i gaudir de treballar des d'un altre lloc,
d'un lloc molt amable i molt buscant, realment, no?,
ho hem fet, realment hem buscat llocs,
hem buscat moltes maneres, no sabíem on acabaríem,
de fet, teníem els nostres dubtes de si estava bé o molt malament,
i ho fèiem, després, molt bé, francament,
les cares de la gent quan saluden,
que m'enganyen, veus que realment els està agradant molt,
i m'ha anat molt bé, vaja.
Per què teníeu dubtes de...?
Sempre en tens, jo sempre en tinc,
jo sempre en tinc, sempre abans de fer una cosa,
dic, hòstia, vols dir que m'haig de dedicar a això,
sempre, encara en tinc sempre,
ara vaig a fer una pel·lícula,
i el vinc d'assajar ara mateix als Jafiras.
Sí, que es pot explicar alguna coseta?
Sí, és una pel·lícula que es dirà El Niño,
que és de Daniel Monzón,
el que va fer Celda 211,
amb el Tossar, també, amb el Sergi López,
Barbaraleni, tres xavals fantàstics,
dels coneguts fantàstics,
i la rodarem allà a Jafiras, a Canàries, a Marroc...
El Niño, està molt...
O sigui, esteu molt al començament,
o teniu la parada d'estrena, potser és molt agosarat?
I tant, si no s'ha començat a rodar,
es comença el dia 11 a rodar.
Val, val, val.
Com compagines això del cinema i el teatre,
o aquest que t'agrada més, una típica pregunta?
Acabarem els bolos i jo faré la pel·lícula i després seguirem.
Tallem un temps, les actuacions per avui.
Molt bé.
Què té d'especial el teu personatge?
Què?
Què té d'especial el teu personatge, adreça desconeguda?
Bé, més que personatge és la història que expliquem.
És a dir, jo penso que aquesta vegada, realment,
ens hem dedicat a no inventar res,
que de vegades passa últimament al teatre, no?
Que fas un Shakespeare i de cop només parlen de sexe i de violència.
Per exemple, Shakespeare, com i cap tot, es pot fer també, no?
Però és petit, em sembla a mi, és només una part, no?
Hem sigut molt respectuosos amb l'obra,
cosa que també ens agrada a tots dos, a Lluís i a mi.
I expliquem realment allò que diu, no?
Aquesta dona va escriure aquesta obra l'any 38,
es va basar en cartes reals,
tot i que ella va fer la seva cuineta.
I és una història terrible, molt humana,
i molt humana,
veure com es deshumanitza aquesta gent, no?
Penso que el públic...
Volem com és a la italiana, no?
La Tarragona serà la primera vegada que ho farem a la italiana,
també en tenim moltes ganes de provar-ho.
I més que el personatge,
que també és veure si...
El meu personatge passa per una amistat tremenda
i un enyorament,
una enyorança tremenda del seu amic, no?
Després per una perplexitat absoluta
que no es pot creure el que està sentint,
després per una tristesa molt gran,
una violència molt gran,
i després una venjança.
Déu-n'hi-do.
Home, serà intensa.
Escolta, has dit una cosa, perdona la ignorància.
Diu, a Tarragona serà el primer lloc que ho farem a la italiana.
Ah, i a l'italiana què és?
L'italiana és un teatre normal.
L'italiana és com allò que la gent s'imagina un teatre,
no?, un escenari una mica més alt,
i tot el públic així davant.
Això és a l'italiana.
Però com ho fèieu fins ara?
A quatre bandes.
A quatre bandes.
A públic a les quatre bandes.
Ah, muchacha, no ho sabia això.
Sí.
I vols dir que canviarà...
Bé, sí que canviarà, sí.
Sí.
Canviarà una miqueta, sí.
La base i l'essència és exactament la mateixa.
Clar.
Déu-n'hi-do.
Ja per acabar, Eduard, que li preguntem a tothom,
digue'ns un moment o una frase o un moment de l'espectacle
que diguis, que sigui significatiu,
o que per tu sigui important, un detallet,
per la gent que us vingui a veure demà,
que diguin, mira, això és el que va dir l'Eduard per la ràdio.
Home, hi ha un moment molt significat,
però que passa que així fora de context no entendrà res,
que és la resposta, ai, la paraula és no.
La paraula és no.
Que diu el Lluís Omar.
Ja està, ja en serveix.
Allà hi ha un trencament absolut.
És la cloquada d'ull per la gent que us vingui a veure demà al teatre.
Eduard, moltíssimes gràcies.
Perdona que t'hem entretingut una miqueta,
però és que tenim moltes ganes de parlar amb vosaltres.
Estem per aquestes coses, també.
Ens veiem aquí a Tarragona.
I pendents del Nino, també.
Gràcies.
Gràcies, Eduard.
Mireu-nos amb carinyo.
Oh, i tant.
Vinga.
Fàt'ho.
Adéu-ho.