El festival de cine de Sant Sebastià
que es farà entre el 20 i el 28 de setembre
i que enguany ho adona a Hugh Jackman,
un dels actors de prestigi de l'escena cinematogràfica.
Amb el Premi de Nòstia i també un altre Premi de Nòstia
que s'anirà cap a Carmen Maura.
Jo li reconeixeria molt més a la Carmen Maura que al Hugh Jackman
perquè són premis de trajectòria.
Clar, tampoc han de ser tots per jubilar, diríem,
però Hugh Jackman ha fet cinema molt comercial, bàsicament.
Evidentment, jo quan dic aquestes coses després m'autocorregeixo,
perquè clar, si el cinema subsesteix,
bàsicament és perquè hi ha un cinema comercial.
També hem de ser seriosos i és la veritat.
És aquesta, la veritat.
I, per tant, suposo que ens recorren a aquesta fórmula, no?
Un de cada, un home, una dona,
i un més comercial i un altre amb una trajectòria
més interessant com la de la Carmen Maura,
que és una de les grans actrius d'aquest país.
Però, si vols, mira, començarem pel final.
I una prèvia, una mica d'ordre.
Quan anem a Sant Sebastià, de fet, si ara algú hi volgués anar,
jo diria que ja ho agafa just, si vol anar a dormir a la ciutat,
perquè ja està tot ple.
Però bé, encara podria, diríem, anar per alguna població al rededor
i hi trobaria possiblement.
Perquè les entrades encara no s'han posat a la venda.
Això ja és una bona notícia, perquè a la que s'hi posen s'acaben.
És a dir, a l'entrada s'ha de pagar per anar al festival de cinema.
Però això és una gran sort, perquè jo, que no he estat mai a Cants,
vaig descobrir a través del Jaume Figueres, un programa que va fer l'any passat,
que, de fet, els grans festivals Venècia-Cant no s'hi pot anar.
Vull dir, són cinemes cara a la indústria, bàsicament,
i festivals de cinema, i el gran públic no té l'oportunitat que tenim aquí,
que és molt interessant.
Aquí a Espanya hi ha Sant Sebastià, hi ha Valladolid,
i la gent pot comprar entrades, i el nostre desitges, evidentment,
que ve d'aquí dos dies, podem comprar entrades i podem anar-hi,
com qualsevol, sense haver de recórrer cap mena d'invitació especial, ni res.
Però que ja es té un pack d'entrades per allò, un preu unitari,
un pack per pel·lícula, per projecció?
Sí, no, normalment hi ha un preu per pel·lícula,
depèn del festival, fan packs, de sitges fan packs,
fins i tot fan una entrada per totes les pel·lícules,
perquè la gent que va a Sitges és tremenda,
i s'ho menja tot, eh?
Diguem que són els consumidors de cinema més compulsius, els de Sitges.
I a Sant Sebastià no, hi ha un públic d'una edat mitjana alta,
i hi ha una gran assistència pública.
Això no em canso de dir-ho cada any,
perquè és una de les coses boniques que té aquest festival.
Bé, aleshores, per la gent que hi vulgui anar,
hi ha dues grans cites, eh?
La secció oficial i les perles d'altres festivals.
I si ja ens agrada trobar coses una mica més complicadetes,
més difícils de veure després, a posteriori, que s'estrenin,
tindríem la secció Zabaltegui.
I sobretot la secció Zabaltegui, nous directors.
Allà s'hi troben, doncs, això, a vegades aquestes petites joies,
que després, doncs, mira, sorpresa, sorpresa,
no veus mai en un cinema comercial.
Per tant, s'ha d'anar a aquests festivals,
si tens interès, per veure quines línies agafa el cinema.
Llavors comencem pel final, que és el que et diria.
Qui estrena?
Doncs estrena en una pel·lícula comercial,
que aquesta sí que la veurem, segur, segur, rodada en 3D,
que es diu L'extraordinari viatge de T.S. Spivet,
que és una producció francesa del director d'Amelie,
de Delicatessen, que més d'un recordarà el Jean-Pierre Jaunet.
És una producció francesa i canadenca
i és una pel·lícula, diríem, familiar,
perquè es tracta d'un nen,
que és un personatge que té molt de talent per la cartografia
i llavors fa tot un recorregut.
És una pel·lícula d'aquelles viatges, no?
Per això, creua tot el país, per cartografiar
i, clar, evidentment el viatge està ple d'aventures.
Com dius que es diu aquesta?
L'extraordinari viatge de T.S. Spivet.
Aquesta serà la que tancarà.
La que tancarà el festival.
Sí, exactament.
I com a Amelie hi haurà també algun dels personatges,
o sigui, algun dels actors fetitxer d'aquest director?
Evidentment, l'Helena Bonham Carter,
jo suposo que hi serà,
perquè, a veure, això són els reclams.
D'alguna manera també la programació d'aquests festivals
es fa en funció de veure qui podrà venir, no?
Jo crec que aquesta senyora hi serà.
De totes maneres, fixa't si hi ha secretisme encara a hores d'ara,
que, evidentment, no s'ha publicat cap llista d'actors assistents,
ni tampoc sé que això és una cosa que cada any m'agradava explicar-la,
qui és el jurat de la secció oficial, si més no.
Tampoc se sap, de moment, eh?
No sé per què ho amaguen tant, perquè ja estem quasi al damunt,
però la cosa és aquesta.
I s'obrirà, final i principi, l'edició d'enguany,
que és la 61, en Futbolín,
una pel·lícula de Juan José Campanela,
que és un director, diríem, també dels recurrents d'aquest festival,
i que és un director argentí que, diríem,
que aquí a Espanya agrada molt i molt.
també, segur, aquesta pel·lícula es podrà veure.
Ara ja anem a la secció oficial amb pel·lícules que potser,
tot i sent de directors reconeguts,
perquè són directors independents
i que tenen una filmografia interessant,
doncs potser no les veurem.
Així més, no aquí Tarragona, esperem que no sigui així.
Començaríem amb Atom Egoian,
que aquest senyor ja va guanyar amb Chloe fa anys una conxa,
per millor pel·lícula.
Aquí podríem esperar, tu que em demanaves això, el Colin Firth.
El Colin Firth és un habitual,
jo l'he vist un parell de cops ja a Sant Sebastià.
Si vas com a pública, pots trobar amb aquests actors?
I tant que sí.
El pots trobar al seient del costat o no?
Diríem que davant de l'hotel, Maria Cristina,
ja hi ha un comitè permanent de vigilància,
de fans, perquè a més a més es publica.
A la premsa sabem sempre a quina hora arriben,
sobretot, clar, per fer els books i les fotos i tal,
i després el públic en general.
I després, sempre a l'hora de l'estrena,
l'estora vermella, no?
Doncs també, ja hi ha tota la gent allà.
Ells acostumen a ser molt agradables,
no hi ha aquelles aglomeracions d'això,
de Cans i de Venècia,
però doncs sí, sí, és molt fàcil trobar-se'ls, eh?
Després tomben tot el dia,
perquè això de l'etapa, doncs agrada, no?
I te'ls trobes per la zona d'etapa,
que és un bon lloc per anar i trobar-te'ls, exactament, sí, sí.
No, no, no, és que és un festival, en aquest sentit,
molt proper, no?
Pel públic és molt fàcil, aquest festival,
i això és molt maco,
perquè després tenim les nostres estrelles idealitzades
i és aquell moment en què te'ls pots trobar.
Mira, jo vaig aconseguir tenir una preciosa llibreta
plena d'autògrafs que em vaig deixar en un restaurant
i no l'he pogut recuperar.
Doncs segur de trobar que truqui.
Algun restaurant d'allà, de Sant Sebastià.
De Sant Sebastià, exactament.
I m'han dit, sí, sí, l'hi enviarem,
però jo crec que quan vam veure el que hi havia a dins...
L'hauràs fet feliç a algú.
Bé, doncs aquesta pel·lícula de la Tom McGoyan,
amb Colin Firth, és Devil's Not.
Després tenim una pel·lícula de Bosnia-Herzegovina,
de la Jasmí Lesbánich,
que ve a dir alguna cosa així,
com per a aquelles persones que no els agrada
que els expliquin contes.
Aquesta senyora va guanyar ja un oso d'oro a Berlín el 2006,
i en guany, doncs, és una directora compromesa
amb tots els problemes de Bosnia i de Sèrbia,
tot el tema de la guerra,
que encara cueja, perquè de fet és recent,
i aquest és el tema, és una història romàntica,
però també basada en tot aquest rerafons, diríem,
de la guerra de Sèrbia i de Bosnia.
Després tindríem, i mençalto,
una gran, gran, gran participació espanyola en guany.
Jo diria que això és tot una directriu, no?,
de la nova direcció d'aquest festival,
i el primer és l'Àlex de la Iglesia,
amb una pel·lícula produïda entre Espanya i França,
que es diu Les bruques de Zugarra Mordí.
Després tenim Manuel Cuenca, amb Caníbal,
i després n'hi ha una produïda per Espanya,
però dirigida pel Denis Villeneuve,
que hi apareixerà.
Denis Villeneuve, hem de dir,
que és el director d'Incendies,
una grandiosa pel·lícula que vam veure ja fa tres anys,
sobre una història terrible
d'una mare violada pel seu propi fill.
I aquí podria ser que aparegués Jaec Gyllenhaal,
que és un senyor que té un cognom difícil de dir,
però que també és un altre, diríem, dels actors coneguts.
Però una cara coneguda, eh?
Sí, sí, nom difícil, però una cara coneguda.
Després tindríem La herida de Fernando Franco,
que també és espanyola,
i un David Trueba, que feia temps que no el vèiem,
en Vivir és fàcil con los ojos cerrados.
És una pel·lícula d'aquestes molt íntimes d'ell,
en torna una història de John Lennon
i dues persones que es troben
i que acaben tenint una gran amistat.
Aquestes petites històries tan agradables que ell fa.
Després tenim François Duperon,
que també és un director francès conegut,
també Conxador, amb què és la vida ja de fa uns anys.
Després tenim el Bertrand Travernier.
També venen molts francesos, eh?
És un festival que tira molt cap a França.
Bueno, és lògic perquè estem molt a prop, no?
Bertrand Travernier també és un dels grans directors
que ens interessarà veure,
amb aquesta, el Pont d'Orsay.
Després tindríem Roger Mitchell,
que recordem-vos el director de Nothing Hill,
que ve amb una història una mica no tan romàntica
ni tan divertida, eh?
Una història més propera a el que es demana en un festival, eh?
I després, ara ja passaríem,
no sé com anem de temps, què et sembla?
Anem bé, anem bé.
Bé, doncs aniríem a passar a la secció Sabaltegui,
que és l'altra que et parlava,
amb una sorpresa, per mi, no massa grata,
perquè quan un director com Oliver Stone,
és veritat que interessa també el festival,
allò que dèiem abans, no?,
aquests grans noms,
però no porta res nou.
Porta un altre muntatge
d'Alexandra Magna,
que ja va fer en el 2000,
ja té almenys 7 o 8 anys,
aquesta pel·lícula, no recordo exactament,
però, bueno, l'ha tornat a muntar, no?,
i ha fet allò d'Ultimate Cut, no?,
i aquí tornem a tenir-lo,
clar, amb tot això, doncs tornarem a tenir estrelles,
però jo penso que, clar,
com un inici d'un Sabaltegui,
per mi no és allò que diríem
una gran notícia, no?
A mi m'agrada sempre parlar de cinema coeriat,
també, i en aquest Sabaltegui
tenim un cinema coreà interessant,
perquè el thriller coreà
té unes, diríem,
una forma,
una estructura molt diferent
dels thrillers nostres, no?,
tenen com un punt d'humor estrany
que ens sorprèn i ens descol·loca,
i llavors, en aquest sentit,
tindríem un parc Hongju,
de Corea del Sur,
amb una pel·lícula que es diu New World,
i ja no us dic el nom en coreà,
perquè hi ha una cosa que jo no sé,
i quedé avalada per haver guanyat
un premi de cinema policíac
al Festival de Bonn,
i després passem ja a les perles,
no?,
faig una mica de via,
si de cas després ja m'hi dirà si alguna cosa no...
Veig que vas saltant, eh?,
perquè hi ha moltes més propostes,
perquè...
Sí, vaig saltant, perquè veus, no?,
quins llistats...
No, jo no les podré veure totes, no?
No, jo no les podré veure totes,
no, a veure, jo d'entrada no tinc la sort,
fins que no em toqui una rifa, diríem,
de poder-hi anar els deu dies, no?,
i allò de poder marxar de la feina i dir,
adéu, aquí us quedeu,
i llavors, clar, jo he de combinar,
jo em sacrifico sempre la tecla
per poder anar a Sant Sebastià,
llavors veig el que puc veure en aquells dies, no?
L'any passat vaig tenir una sort increïble
que en els quatre dies que hi vaig ser
vaig veure tots els premis,
i quan vaig tornar aquí a explicar-vos-ho,
ja ho tenia tot de primera mà,
no era allò de dir, ostres,
és que he sentit a dir, no, no,
les havia vist totes,
a veure, cinc any també em passa.
Sobretot, si vas els primers dies,
jo crec que tens més sort,
no sé si és casualitat,
però realment, a les perles,
és aquella secció
que ara, diríem, s'està veient a Venècia,
al Festival de Venècia,
perquè totes les que tenim aquí
s'han estrenat aquests dies a Venècia,
s'han estrenat a Can,
o sigui, és un recopilatori
dels grans festivals europeus
que nosaltres tenim la sort,
després de poder-ho veure tot condensat,
en aquesta secció perles
d'altres festivals,
que es diu així.
Tenim una pel·lícula
que aquests dies s'ha estrenat
amb Sandra Bullock i George Clooney,
n'heu sentit a parlar,
que es diu Gravity,
de l'Alfonso Cuarón,
produïda per als Estats Units,
tot i que ell és un director magicà,
però que ja fa molts anys que treballa,
va guanyar un Òscar
per Los hijos de los hombres,
a mi és un director que m'agrada molt
i que trobava a faltar ja de fer-hi a temps.
És una pel·lícula de ciència-ficció,
ha tingut una acceptació irregular a Venècia,
però bueno,
si tinguéssim la sort
que ens portés el Clooney,
doncs ja...
A mi, personalment,
més que la Sandra Bullock,
però, doncs bé,
estem així.
Després,
tenim altre cop
un senyor
que és superproductiu,
que és el François Ozon,
que l'any passat
va guanyar amb Dans la Maison
una pel·lícula extraordinària
i que aquest any
ens porta jove i bonica.
És el títol de la pel·lícula,
que és la història
d'una noia de 17 anys
a través de quatre estacions de l'any,
de primavera,
hivern i estiu,
tardor,
i de quatre cançons
que simbolitzen
cada una d'aquestes estacions.
A mi,
aquesta pel·lícula,
ja d'entrada,
em ve molt de gust.
Després tenim l'anime japonès,
el Hayao Miyazaki,
que diu que es jubila
i que ens presentarà
la seva última proposta
que ve també de Venècia.
Ara mateix es va passar.
Després tenim un director
a Cambotjà,
Riti Pan,
que és l'home
que ens ha posat
sobre el cel·lulei
de tot el tema
dels hemers rojos
i de tot el problema Cambotjà.
Un cinema molt dur,
però molt interessant,
que també el recomano molt.
després tenim
Irosaku Koreda
de Japó,
que
Like Father Like Son,
que aquest senyor
és absolutament extraordinari.
No li he vist mai
cap pel·lícula dolenta.
Va presentar
fa dos anys
Kiseki,
Milagro,
i era una pel·lícula
amb uns nens extraordinaris
d'un viatge
que va ser
molt, molt
aclamada
i jo suposo
que aquesta també ho serà.
Gia Sanke de Japó,
Japó-xina,
ell és xinès,
però és una coproducció,
aquest és un gran director
que explica els canvis
que ha sofert la Xina
des de l'apertura
i de la finalització
del règim comunista.
Terry Gilliam
va estrenar-hi a Venècia,
ens porta
un thriller
molt interessant,
futurista,
d'aquelles societats
tancades en les que tothom
està controlat,
de zero teorem,
el teorem a zero,
i després,
diríem que
per tothom,
pel públic infantil,
sobretot,
que també hi dediquen,
una secció petiteta,
tenim una estrena espanyola
també d'Oscar Santos,
Cipi Zape i el Club
de la Canica.
Això es fa al Valòdrum
i normalment allà
hi assisteixen
totes les escoles
de Sant Sebastià
i les que volen.
Veig que hi ha
també una trobada
d'estudiant de cinema,
veig que hi ha molta
activitat en paral·lel.
Hi ha molta activitat.
De fet,
hi ha l'oportunitat també
que la gent jove
que estudia cinema
pugui formar part
del públic jove.
No sé exactament
quins són els criteris
d'admissió,
però pots anar allà
i passar-te els 10 dies
votant.
Hi ha un premi
d'aquest públic jove també.
Després hi ha
moltíssimes trobades.
Hi ha el Cine en Construcció,
que normalment,
sempre cada any
hi ha una pel·lícula
que l'any anterior
va estar a la secció
de cinema en construcció.
És a dir,
són aquelles pel·lícules
que no s'han pogut acabar.
Llavors,
el festival valora
són projectes
molt interessants.
De fet,
els hi falta poc
perquè ja es poden projectar,
però diríem
que l'acabat final
no el tenen
i se'ls dona
aquesta oportunitat
i això jo crec
que també és molt interessant.
És un festival
molt dinàmic.
A part,
hi ha una secció
que ja es poden comprar
a les entrades,
que és cinema i cuina.
Ja saps
que es menja molt bé
Sant Sebastià,
no?
Sí, sí, sí.
Llavors hi ha una xarxa
de restaurants
que el que fan
és, diríem,
posar-se d'acord
amb les projeccions
de pel·lícules,
que n'hi ha moltes,
sobre els temes de cuina
i llavors ja diríem
que és rodó, no?
Una nit amb cinema
i anar-te'n
a un dels grans restaurants,
els xefs extraordinaris
que hi ha a la ciutat
i això ja diríem
entaular-se
perquè repeteixo,
si vas de tapes,
ja...
entrar de més sopar
57 euros en vina,
eh?
Sí.
No, no,
els restaurants són de nivell.
Sí, sí.
Veig que potser
61 edicions del festival.
61 edicions,
sí, sí, no?
I és un festival
amb moltíssima solera,
més a més,
ininterrompudes
i amb una trajectòria
jo penso que
que va a més, no?
Que amb l'última directiva,
doncs,
hi ha clar
aquesta tendència
del cinema espanyol
que és important,
tot i que ja tenim
un festival de Sevilla,
però bé,
jo crec que
és un festival
que es va consolidant
amb una línia
molt positiva.
Aquí al Sagrari
i a l'Aventura
també hi ha un apartat
de cinema salvatge,
li diuen, crec,
o salvaix cinema?
Sí, sí,
a part d'això
sempre hi ha
alguna altra secció
a la que jo ja no arribo,
no?
Que es pot dedicar
amb una temàtica concreta
o cinema negre,
aquest és el salvaix cinema
o amb un director
i després hi ha
les publicacions
de tot això
que cada any
totes aquestes
retrospectives
tenen el seu llibre
a més a més
tu doncs
te'n pots documentar
i aprendre més
cada dia de cinema.
De quin dia a quin dia
hi ets tu,
Esther?
Jo hi seré
els quatre primers dies
que crec que és
el 21,
22,
23,
24.
21,
22,
23,
24.
Ah, exacte.
Doncs quan torni
se'ns ho explicaràs.
Quan torni
us ho explicaré
i creu els dits
per veure
totes les que es premiaran
perquè així
us ho explicaré
de primera mà
que sempre és molt millor.
Si veus
el George Clooney
fer-te una abraçada
per nostra.
ja l'hi diré
de Tarragona Ràdio.
Serà una bona excusa, eh?
La faràs o no?
Sí, home.
No, jo acostumo
a tenir bastant
de plom
en aquestes situacions, eh?
Però sobretot
que algú faig una foto.
El problema
és que si després
perdo la llibreta,
doncs mira,
ara ja no em pot
passar més, això.
Esther Ferrer,
un plaer parlar amb tu
com sempre
i ens veiem a la tornada.
Que vagi bé.
Doncs moltes gràcies.
Fins llavors.
dis...