Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Vam començar!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
fa gaires mesos van posar una placa commemorativa,
perquè es va fer d'una forma col·lectiva,
amb la gent del poble.
Havíem permutat amb les germanes Carmelites
el que era el camp de futbol pel centre antic que elles tenien,
per fer-hi escola de formació professional.
Montblanc es va quedar per uns dies,
o per uns mesos, sense camp de futbol.
I aleshores, bueno, vaig pensar,
no teníem un duro,
i que l'única manera de fer una zona esportiva
era amb la col·laboració de tothom.
Va ser extraordinària.
Em diu, encara no seria possible, jo no ho crec.
En aquells moments, bé, es va entusiasmar tothom,
va construir un gran poliesportiu,
i tothom hi va col·laborar, ja sigui amb jornals,
amb prestació personal, ja sigui pagant els jornals,
ja sigui amb aportació de camions, de tractors,
i va ser realment un exemple.
Un exemple que encara m'emociona,
com veig la gent treballant allà amb la il·lusió amb què ho feia.
Sí, va fer amb l'esforç col·lectiu,
amb l'esforç col·lectiu del poble.
Del poble, sí, sí.
Sí, sí.
Del poble, vostè també, al llibre,
es planteja molts personatges que han anat passant,
desfilant per la capital, per la vila d'Ucal,
persones que passaven per allà pel poble,
que alguns venien a trucar-lo al seu despatx,
li fien propostes a vegades singulars,
de vegades curioses.
Són anècdotes que...
sempre m'han fet pensar molt, no?
Una d'elles, una d'aquestes, la poso com a exemple
que no hem de jutjar mai les persones
pel primer cop d'ull, no?
I explico l'anècdota que una persona que em semblava molt digna
doncs va resultar que ens va estafar,
i una persona que no li diries...
bueno, que feia una mica de por,
doncs aquell va ser una persona molt digna i molt honesta, no?
Bé, són dues unes anècdotes d'aquestes que em van fer reflexionar
i que jo les escric perquè tothom hi reflexiona una mica, no?
De la seva etapa a Madrid, o la seva etapa com a conseller de Governació,
també hi deu ben milions d'anècdotes, no?
Més que anècdotes hi ha històries no tan...
alguna d'elles no tan agradables, com el tema d'ETA, no?
L'atemptat de Vic, o el tema...
la qüestió de Terra Lliure, no?
Bé, són aquelles coses que van ser mediàtiques, podríem dir, no?
que van sortir molt a la premsa, que se'm va parlar molt
i que jo dono la meva visió, el meu punt de vista, no?
Hi pot haver d'altres, evidentment, perquè...
però, bé, hi ha una cosa que sí que la vull dir, no?
Res del que dic al llibre no és fuit només de la memòria.
Tot ho tinc contrastat documentalment.
o sigui, no hi ha res, perquè a vegades, quan passen els anys,
vas endolcint les coses, vas oblidant allò que et fa mal
i, per tant, pot ser que atreixi una mica l'hora d'escriure coses al cap d'uns anys, no?
En aquest cas no he estat així, vull dir, he estat contrastant documentalment
tot el que vaig dient en el llibre, no?
La feina amb el company, amb el Quico Domènech, com ha anat?
Les trobades amb el Quico Domènech, com han anat?
Home, molt bé.
La forma de fer-ho, em semblava que era la millor manera de fer-ho,
era que ell vingués a casa, jo explicaria, ell gravaria,
i la setmana següent em passaria escrita la gravació, corregiríem,
i així vam anar fent les coses, no?
Excepte uns capítols que són del meu diari propi,
o una pila, que és meu, evidentment, perquè és una sensació molt íntima, no?
Però va ser un gran col·laborador, de tal manera que ara que estic fent un nom és de Montblanc,
doncs ja em pregunten, i què farà?
Ja no faré res més sense el Quico Domènech.
Doncs el Quico Domènech, que s'ha de girar feina, el company de la revista Nord-Nord-Ouest,
per cert, Montblanc que està visquent aquests dies, la llegenda medieval de Sant Jordi aquests dies, no?
Com ha canviat, no?
És tremendo, després de 26 edicions, cada vegada més gent.
Bé, Montblanc l'altre dia era com aquesta ramla ara en aquest moment, eh?
Dissabt i doveja, la quantitat de gent, per tant, és una festa,
ja podem dir que és una festa tradicional que ha arrelat, no?
I ha arrelat més segurament que en altres llocs,
perquè, home, la vila, el decorat és extraordinari per una festa de mitjabal.
I no sols és el mercat i són les celebracions de cors, etc., tot allò que es fa, no?
Sinó que realment el poble ho viu, ho viu intensament.
de la manera que em fa gràcia dir, vas pel carrer aquests dies, aquests dos dies sobretot,
i si veus una persona vestida amb vestit mitjabal, és de Montblanc,
i si no és forester.
Per cert, la muralla no sap sempre com està ara,
la muralla ara la veiem molt arreglada, molt bonica, la muralla de Montblanc,
però això ha estat un procés llarg també, eh?
Bé, havien començat en algun tram de restauració d'algunes torres,
abans que jo fos alcalde, i va ser un de l'Ajuntament que jo presidia,
un dels objectius, començar a comprar cases, i enderrocar-les, i netejar.
Sortosament, hi ha hagut alguna parada, no alguna aturada,
però sortosament en aquests moments hi ha un alcalde també enamorat de la pedra,
com era jo, i ha fet un salt molt gros en quant a restauració.
Si arribi, pregunto quina etapa de la seva etapa política,
quina part l'enriquin més personalment?
L'alcaldia, l'alcaldia de Montblanc.
L'alcaldia et dona, i sobretot en un poble com el meu, no?,
de 5, 6, 7.000 habitants, et dona aquella proximitat en el ciutadà
cada dia, cada moment, surts al carrer i la gent et diu les coses,
les queixes, vius realment el pols del poble, les inquietuds,
estàs prop de la gent, de les seves alegries i de les seves penes,
i això humanament és el que més et forma, no?
Jo penso, a vegades, i no sé si és una votada, no?,
però quan surt un polític a la tela, segons el diccionari que utilitza,
jo sé qui ha estat regidor o alcalde i qui no ho ha estat.
és una altra manera d'entendre la vida política,
de servei a la comunitat, no?, i jo penso, seria bo que tots els polítics,
abans de passar a grans càrrecs, doncs, participessin d'això,
de la gestió pública del seu municipi, no?
La proximitat, eh?, el pica pedra que es diu, no?, el dia a dia, no?
Proximitat, proximitat amb la gent, no?,
que això és el que et dona l'alcaldia i això és el que et forma,
i a vegades et forma, però et va fent sentir allò que realment és bo, no?,
que és, és a dir, què puc fer per tota aquesta gent, no?,
i això en el poble és molt clar, és molt net, no?
Una darrera pregunta, per què la solitud, per què la solitud al despatx?
Primera, perquè, com explico en el llibre,
després de prendre posició em vaig tancar al despatx i em vaig sentir molt sol,
molt il·lusionat, però amb un pes de responsabilitat,
i ara què haig de fer i com ho puc fer, i de quina manera, no?
Però que després, al llarg de la meva vida política,
hi ha hagut molts moments, sobretot com a conseller de Governació, no?,
en què quan et tancaves en el despatx i eres tu que havies de prendre la decisió,
ja t'havien informat, ja tenies, bueno, ja sabies més o menys
què és l'entorn en què havies de prendre la decisió,
però la decisió era teva, i en aquells moments et sents molt sol, no?
Doncs, Josep Gómez, la solitud del despatx, aquest llibre també per Sant Jordi,
que poden gaudir-lo, i amb moltes referències del territori,
del Camp de Tarragona, de Montblanc, sobretot,
però també aquí a nivell de la ciutat, a parlant de la Xartrés,
a parlant de l'OI.
Llibre recordem de Quico Domènech,
aquell company que se li ha girat feina, el Quico Domènech.
Senyor Gómez, gràcies per acompanyar-nos.
Gràcies a vosaltres.
A gaudir d'aquesta jornada. Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.