Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
portava molts anys fent fotografia.
Llavors vaig descobrir un espai
a la Barceloneta,
a la platja, que és mig urbà, mig natura,
perquè hi ha una peça
de païment
estalinament plana
i era molt suggerent.
I un dia,
un 24
de septembre
del 2011,
vaig fer una fotografia, per casualitat.
Una? Sí, o sigui,
cada dia feia moltes.
Anava aquí, allà, buscava
llocs, però un dia vaig fer una,
que és aquesta que està en el desplegable del tríptic.
Ara haurem d'explicar com és
i això per ràdio és molt complicat, eh?
Sí. Però ho intentarem explicar com és la fotografia.
A veure, és una composició molt neta,
està dividida en dos,
la part de dalt és el cel,
la part de baix és una gran peça de païment
completament pla
i una franja de mar molt estreta.
Al mig hi ha una parella
de mitjana edat
que estan mirant el mar
amb dues paraigües.
O sigui, dues persones just al centre,
partides per l'horitzó.
Tenen un reflexe perquè aquell dia ploïa.
I aquest païment,
en aquest projecte es veu
que reacciona
de diferents maneres
amb les llums diferents
dels dies diferents.
Llavors, aquesta imatge
se'm va quedar al cap.
jo vaig continuar
corrent pel matí,
tornava a la platja
amb en Lluïc,
o sigui, pujava uns dies a la muntanya
i els dies a la platja, no?
Però aquesta imatge
tornava i una altra...
La gent em parlava d'aquesta fotografia,
que m'agraguera, no sé què,
què passava...
Llavors vaig intentar reproduir
la màgia d'aquesta fotografia.
amb altres dies, no?
I altres personatges, no?
Amb una obsessió diària
i la idea era,
en aquest espai tan minimalista,
que passessin coses petites
però singulars.
Normalment,
amb un personatge al centre
que fes alguna cosa inesperada,
com,
podria ser,
treure un paraigües
i estar dubtant
entre obrir-ho o no obrir-ho.
I això que sembla una tonteria,
a molta distància,
és bestial.
O sigui,
és una persona que està mirant el cel
amb un paraigües a la mà,
amb l'horitzó partint pel darrere,
una franja de mar i el cel,
doncs pot ser una imatge molt emocionant, no?
Hi ha altres imatges també
amb el mateix,
diguem-ne,
decorat,
de fons,
tot i que és variable,
també el decorat va variant,
és el mateix enfocament, no?
Però el decorat,
no sé si la luminositat,
la compressió,
els núvols,
és diferent, no?
Però hi ha personatges
que fan altres seccions,
per exemple,
en veig un que està fent,
sembla que estigui fent esport,
no?
Sí,
és un lloc on la gent corre,
és el passeig marítim de Barcelona,
i, bueno,
tu pensa que des d'aquella fotografia
que a mi em va sobtar,
per tenir les fotografies
que jo presento ara
a la Diputació de Tarragona,
el divendres dia 5,
han passat dos anys,
i surto a córrer cada dia,
o sigui,
avui no he anat
perquè tenia que venir aquí,
però,
llavors,
imagina't la,
o sigui,
fer una foto bona
és molt fàcil,
la pots fer
un mico,
no?
La pots fer qualsevol,
es pot caure a la cama del terra
i fer una foto bona,
però fer un projecte fotogràfic
és una altra història.
Perquè quin és una mica
el fiu de conductor
entre aquella primera imatge
i les que han anat venint després,
o quines has descartat,
per exemple,
perquè no encaixaven
en aquesta idea,
no?
Tu pensa que he fet
més de 2.000 fotografies
i no repetides,
precisament,
d'aquest lloc.
Aquest lloc és,
perquè els oients
ho entenguin,
és un lloc molt particular,
molt simple,
molt elegant,
molt sofisticat,
molt pacífic.
En aquest lloc,
hi ha més coses,
hi havia fanals,
hi havia altres accessoris
que ja no hi són
en aquesta selecció,
però que em van gustar
mesos,
o potser anys,
desprendre'm de coses
que eren
una mena de brutícia
sobre el projecte.
O sigui,
vaig trigar 2.000 fotografies
i dos anys
a trobar 20 fotografies
que fossin
lo suficientment potents
amb el concepte,
coherents
i estèticament violentes,
encara que són molt pacífiques,
hi ha una certa...
O sigui,
és tan pur
el concepte visual
que és inclús violent.
I això,
per això,
recomano...
quan venia cap aquí
i pensava
per què la gent
hauria de venir
a veure això,
perquè el temps
de la gent
és car,
no hi ha pràcticament
qual cosa
que mereixi l'atenció
que algú perdi
una hora
de la seva vida.
Jo ho penso...
I què els diries?
És a dir,
perquè els encoratjaries
a anar,
a partir d'aquest divendres
al pati de la Diputació,
a veure aquestes imatges?
Sí,
perquè són...
Jo crec que són imatges
visualment molt potents,
que cadascú
se les pot fer seves
de la seva manera,
que passen coses
petites,
però molt sorprenents,
des del meu punt de vista.
És molt difícil...
O sigui,
aquesta troballa
d'aquest petit personatge
al mig de l'escena,
d'aquesta escena
tan minimalista,
cadascú fent
una cosa diferent,
cada dia,
cada fotografia
amb una llum diferent,
amb un cel diferent,
amb un reflexe diferent,
si és que n'hi ha.
És...
És com manar
amb bon...
Jo,
a veure,
no ho sé si és això,
però m'agradaria
que fos com manar
amb bon restaurant,
no?
Com anar...
Saps què dius?
Sí,
que tens una experiència
que dius que és irrepetible,
segons com
en alguns restaurants,
i d'avui...
Bueno,
això és la meva idea,
potser no és així,
però la idea és que sigui
com anar...
A fer un bon àpat, eh?
Sí,
a fer un bon àpat,
d'anar en bon...
O sigui,
estem acostumats,
jo crec que estem acostumats
a la...
a la...
a l'ulletj,
no?
O sigui,
la vida és bàsicament
lletja,
això és el que penso,
i aquest espai
de la Diputació
espero que
del 5 al 21 de juliol
sigui un espai
de...
de bellesa,
no?
Les imatges,
l'exposició,
quantes n'hi ha al final
d'escollides?
Són 20.
20.
Petit format?
com...
Són en A1
i en A2,
això en centímetres
seria...
60 x 40 centímetres
i la meitat.
Així,
són relativament grans,
no?
Sí.
Sí, sí.
I, clar,
en aquesta, diguem,
la panoràmica,
durant aquests dos anys,
és el que deies abans,
han passat moltes coses,
no?
Clar,
perquè per aquí d'ara
veiem un sol protagonist
del mig,
petitó,
però per aquí deu passar gent
cada dia, no?
Clar,
moltíssim, eh?
o sigui, tu pensa que això
el cap de setmana
pot anar bé tranquil·lament
en aquest espai,
no en aquest tros,
però en tota la platja,
100.000 persones.
És com la sortida
del camp del Barça,
doncs imagina,
tot el Barça,
allà.
O sigui que,
tu veus aquestes fotografies
i
t'acosta pensar
que això és Barcelona
i aquest...
per aquest joc
passen cada setmana
milers i milers
de persones
fent moltíssimes coses,
corrent,
passen lladres,
passen ciclistes,
passen milers
de turistes,
l'Ajuntament de Barcelona
organitza un munt
d'activitats
al carrer
de caire comercial
o de caire promocional
que també es fan
en aquest paviment.
O sigui que
estic segur
que inclús
per la gent de Barcelona
aquestes fotografies
són
són extranyes
perquè no...
Aquesta imatge
no la tens al cap
si no vas a les 7
de l'alba
i et fiques aquí.
També hi ha una particularitat
en aquestes fotografies
que és una combinació
entre la fotografia
de carrer
la clàssica fotografia
de carrer
que porto una càmera petita
veig una cosa
i disparo
amb una velocitat brutal
i tu no te n'adones
pràcticament
i la fotografia
de paisatge
que és molt més serena
o sigui el fotògraf
de paisatge
va a un lloc
s'assenta
es fuma una cigarreta
planta el trípode
pensa
mira la llum
reflexiona
toma notes
és com
un corredor
de marató
en canvi
el fotògraf
de carrer
és com
velocista
és un senyor
molt àgil
que quan veu una cosa
dispara
abans que tu t'enteris
amb els dits
molt àgil
aquest tipus de fotografia
per mi
és una combinació
de les dues
de la serenor
del fotògraf
d'arquitectura
de paisatge
que té aquesta tranquil·litat
perquè no passa res
o sigui
tu pensa
vas a fotografiar
a una muntanya
i al mig
estàs un matí
per preparar
una fotografia
si la fas bé
amb una càmera
de gran format
i tal
el fotògraf de carrer
porta una càmera petita
i
és capaç
de disparar
en una decima de segon
llavors
en aquestes fotografies
hi ha aquesta serenor
d'agafar un gran paisatge
molt geomètric
sempre l'horitzó
està al mig
la composició
és superneta
però a la vegada
passen coses
si tu mires
el petit personatge
que hi ha al centre
està fent una cosa
molt concreta
per exemple
en aquesta d'aquí
que m'agrada molt
és un senyor
que està dubtant
entre obrir el paraigua
o no obrir-ho
és el que dèiem
al començament
que és aquest precis instant
en què
no sap què fer
i ho veus
perquè està
amb el camp
mirant cap a dalt
quan obres un paraigua
no mires el cel
mires el paraigua
llavors això es veu
encara que sigui
un personatge petit
són aquestes petites
sugerències visuals
que en aquest espai
tan
descomunal
jo crec que
jo penso que és un plat
de cuina contemporània
el Juan Rodríguez
de Morant
és publicista
arquitecte publicista
com a bon publicista
suposo que aquí hi ha
un missatge
darrere
de l'exposició
has pogut explicar
alguna cosa
sí
realment hi ha
primer aquesta idea
que la gent
se la faci seva
hi ha
hi ha una proposta visual
i tu
mirant-ho
te pots emocionar
te pots riure
pots pensar
en el teu divorci
pots pensar
en
jo què sé
en els problemes
que tens amb el jefe
pots pensar
en el que vulguis
és el meu punt de vista
és que aquestes imatges
expliquen molt bé
com l'home
s'enfronta
al final
al món
sol
o sigui
explica
també explica
aquesta relació tensa
entre la natura
i la ciutat
pensar que
aquestes imatges
són una gran peça
de paviment plana
i una
fina línia de mar
i una gran peça
de cel
o sigui
és com un punt
tens de trobada
entre
la natura
i el mar
i aquest punt
de domesticació
de la natura
jo crec que s'expressa
molt bé
en aquest lloc
jo
vaig escriure
una frase
per aquí
si la trobo
que era
aquest projecte
cerca
a través de l'observació
diària
de l'horitzó marí
de la Barceloneta
explorar el buí
de l'existència
l'urbanita
extraviat
al gris
nu
i silenciós
de l'alba
és de bé
una criatura
alienada
desconfiada
i de vegades
absurda
he triat dies
incerts
premeditadament
inexpressius
premeditadament
desolats
és un assumpte
de llum
i de petits detalls
aquesta sèrie
he intentat moltes
és una de les definicions
que he intentat
per a l'exposició
estic dient
a banda
de la teva
vessant de publicista
també
la faceta
com a arquitecte
que també
també
per aquí
també
en aquesta composició
entre la natura
la part més urbana
la integració
la geometria
jo crec que
hi ha una
un potent concepte
geomètric
que per arquitecte
per un arquitecte
és una obsessió
la geometria
és una obsessió
tu passes
tota la vida
dibuixant
formes geomètriques
a un gran control
gairebé científic
de la forma
aquesta forma científica
de tractar l'espai
jo crec que
està en aquestes fotografies
també
l'arquitecte
o el món
de l'arquitectura
t'hi veus
amb una línia divisòria
amb l'art o no?
no
en principi
l'arquitectura
té una
hi ha una
forta
un fort contingut
artístic
a l'arquitectura
és veritat
que està la funció
està
està
el pressupost
un artista
un artista
no treballa
amb pressupost
tan brutal
i amb la vida
d'una altra persona
o sigui tu
jo quan faig una obra
tinc que pensar
que hi ha una persona
que viurà dintre
o un local comercial
o un restaurant
i això
això és una separació
amb el món de l'art
o sigui
hi ha aquesta responsabilitat
adicional
l'artista és una mica més lliure
és una mena de
jo recordo que el
el fèlix
el fèlix
d'azua
en un
no sé si era
en el llibre
de lectures compulsives
explicava
que l'artista
era com
quan portaven els jueus
al crematori
en vagons de tren
completament
assinats
l'artista
es podia comparar
amb aquell
viatger
d'aquest tren
aquest jueu
que es ficava
al damunt d'un altre
i mirava
per una
petita escletja
del tren
i explicava
als altres
com era el món
aquest territori
que a tota velocitat
passava el tren
aquesta història
que és molt trista
molt
l'ha de cojar
per aquesta música
que sona
explica una mica
el que jo també
penso que és
l'artista
és una persona
que
té una sèrie
de preocupacions
o una sèrie
de tares
que li fan
tenir una sensibilitat
més
intensa
sobre la realitat
i la transforma
en coses
que poden ser objectes
que poden ser arquitectures
que poden ser pintures
escrit...
no ho sé
ahir
per exemple
vaig
soc en recordes
dels debates
de a fondo
de Joaquín Soler Serrano
que van brutals
i ahir
em vaig a dormir
mirant
l'entrevista
d'Ernesto Sabato
l'escriptor argentí
i era brutal
com aquest home
vivia
al seu art
no?
Pràcticament
el senyor
plorava
mentre parlaven
amb l'entrevistador
no?
Clar
penses que
l'artista
està una mica
també
una mica
al límit
a vegades
Per què silenci
o per què el silenci
és gris
aquest nom?
Bueno
aquest és un joc lingüístic
és la figura
aquesta de la sinestèsia
o sigui
el silenci
és una figura sonora
i el gris
és un tema visual
doncs aquest
m'agrada molt
aquest xoc
entre l'auditiu
i el...
o sigui
el silenci
no deixa de ser
la mínima expressió
del son
i el gris
estava...
o sigui
jo crec que
si el silenci
és d'algun color
probablement
sigui gris
llavors
aquesta és la idea
tinc pensat
ja dintre d'aquest lloc
un altre que és
el silenci
és verd
que són
aquests mateixos
passejos
maternals
corrents
però cap a
la muntanya
Montjuïc
llavors
bueno
tinc també
estic a punt
d'arribar
a les 20 fotografies
i la meva idea
el problema
si trobo
el camí
o el sentit
és continuar
amb silencis
que és una cosa
que m'ha...
o sigui
crec que al final
tots
ens enfrontem
a la vida
d'una forma silenciosa
i...
i...
i...
i bueno
m'interessa
m'interessa
tractar
a través de la fotografia
aquest tema
no?
doncs
d'augmenta aquest silenci
el gris
a partir d'aquest divendres
al pati
de la diputació
de Juan Rodríguez
Moranta
així aneu
trobareu
aquests silencis
els grisos
però també
els vostres propis silencis
que també floraran
a través d'aquesta mostra
Juan
gràcies per acompanyar-nos
i...
i per molts silencis
moltes gràcies
Gràcies