Aquest cap de setmana, concretament divendres, tornarem a obrir les portes del Teatre a Tarragona,
serà la segona representació d'aquesta nova temporada teatral a la ciutat,
amb una obra, a més, que està creant molta expectació i que ha hagut de duplicar la seva funció.
Estem parlant de la Bodeville, de la comèdia No et vesteixis per sopar.
Tenim a l'altre costat del fil telefònic el seu director, Roger Penya.
Roger, bon dia.
Hola, bon dia.
És això com ha anat, heu hagut d'ampliar representació.
Per tant, a part de la de dos quarts de deu, en què ara hi ha les entrades exhaurides,
a la tarda també feu funció, no?
Sí, sí, sí.
Hem exhaurit localitats i em sembla que exhauríem les dues.
Estarem molt bé la gira, la gent s'ho passa molt bé, la gent ve amb endavant a veure l'espectacle,
perquè la funció és molt divertida.
Per tant, pareu l'orella, si encara voleu aconseguir entrades per no et vesteixis per sopar,
sembla que encara en queden per la funció de dos quarts de set, però vaja, van molt buscades.
Expliquen quina és la clau perquè aquesta comèdia funcioni.
És un bodevil? És el que dèiem abans?
Sí, és un bodevil.
El que passa és que a vegades es diu que la paraula bodevil de vegades.
I s'agafa en termes pejoratius, com si fos una cosa negativa.
El bodevil és un tipus de comèdia, de comèdia-situació,
que està construïda amb una carpinteria teatral molt precisa i molt complicada de donar.
i que si s'aconsegueu, i jo he tingut un repartiment extraordinari,
i em sembla que ho hem aconseguit,
el resultat és que la gent, diguem-ne, com es diu,
a mi desperteix la caixa de riure, que és el que passa.
El bodevil és un gènere més de comèdia, és un gènere més de teatre,
i a mi m'agrada el teatre, com a fet,
tot a mi m'agrada, des de la tragèdia fins a l'erama fins a la comèdia,
passant per tota mena de situacions, totes són molt difícils.
Estem parlant d'un text, doncs, això,
que ja està escrit per arribar al públic, per fer molt de riure,
d'un autor, Marc Camoletti, que em sembla que ja està especialitzat en això, no?
Sí, Marc Camoletti va ser un autor que es va dedicar centralment a la comèdia,
que digue-li bodevil o digue-li mèdia de Tresillo, diguem-ne,
i entre altres obres, aquí també hem vist el Boing Boing,
a veure aquí, és un autor respectadíssim a França,
com una primera figura.
Se l'estudia a totes les facultats d'art dramàtic a França,
i encara que es digui que Camoletti és francès.
I s'ha representat a tot arreu del món.
No et bastessis per sopar, que també es diu pijama per sis,
s'ha fet arreu del món.
Són aquelles funcions, una miqueta que van donar bastessis per sopar,
ai, perdó, com pel davant i pel darrere,
en què el segret és la carpinteria, la precisió.
És com un matrònom que, si va quadrat, és infal·lible.
És allò d'aquella porta que es tanca quan l'altre s'obre.
És el tempo, no?
Més o menys, sí, sí, més o menys.
Sí, hi ha aquelles frases confoses, molt semblants les unes a les altres,
que creen problemes d'intel·ligència entre els personatges,
i que resulten molt complicades perquè és que n'hi ha moltes de molt semblants,
però no les pots canviar.
Perquè una va en un lloc, l'altra va en un altre,
i produeixen reaccions diferents.
No et pots quedar en blanc.
Exacte, no et pots quedar en blanc.
Aquí és una comèdia que s'hi queda en blanc,
que és un autèntic problema.
És una precisió de precisió i de memòria,
un treball duríssim pels actors.
En aquest sentit, si el text ja era una garantia,
doncs heu hagut de comptar amb uns actors,
amb un repartiment també prou important, no?
És un altre aspecte a destacar.
Sí, jo vaig voler fer un repartiment
bàsicament de gent molt professional.
No essencialment de comèdia,
sinó de tots els gèneres.
I hem tingut un grup d'actors fantàstics,
vull dir,
per un costat del Mingur Raffles i l'Àngel Basses,
que els tenim més vistos amb altres gèneres,
però que són actors també de comèdia.
Però són actors, diguem-ne,
integrals que poden fer qualsevol cosa.
La Mòrica de l'Àngel, que està divina.
El Jordi Díaz,
que és un autèntic,
en el millor sentit de la paraula,
pallasso a escena,
un tio fantàstic amb uns recursos còmics incredibles.
La Marta Valverde,
que està molt divertida fent el paper de la Rubia Tonta.
I aleshores el Capoia,
que fa un paper més enactòtic,
però que té la seva importància al final.
És un repartiment molt bo.
Hem parlat del text,
hem parlat dels actors,
falta parlar del director.
Roger,
tu no has estat sempre vinculat a la comèdia,
de fet estàs presentant encara Poder Absolut, no?
Sí,
jo ja et dic,
hi he fet una mica de tot.
De fet, Poder Absolut,
perdona,
vindrà,
ara ho estaves repassant,
vindràs al Metropol al mes de maig.
Ja veus-ho, diguem-ne, Roger.
No, a veure,
ja et dic,
jo he fet tota mena de teatre,
he treballat amb,
com va saber,
amb el mediogàs,
he fet tota mena de teatre,
teatre musical,
comèdia, drama,
i com a director,
doncs,
vaig començar amb una funció,
que és una comèdia,
però molt dura,
que es deia La cuina amb l'Elvis,
i després,
doncs,
he fet textos de tota mena,
amb interès al teatre,
com a fet,
he fet aquest,
diguem-ne,
Bo de Vil,
i després va ser Poder Absoluto,
amb la Mediago Terrescava
i el Barzarello,
i la propera,
de part,
és una comèdia,
amb la Montserrat Carulla,
amb mi senyora Madre,
que també és morà per fer-arreu,
vull dir que,
però,
a mi m'interessa el teatre.
I què et dona,
què et dona d'especial,
el fet d'haver dirigit
el No et vesteixis per sopar?
A nivell de direcció,
què té d'especial?
A nivell de direcció,
a part de tot apuntar
amb un equip fantàstic d'actors,
a nivell de direcció,
el que t'ensenya
és a ser precis,
és una obra que requereix
molt de precis,
molt de treball,
diguem-ne,
de camp,
allò,
del més delicat,
de fil tirer.
Hi ha obres en què,
no sé,
el Teatre Absolut
és una obra
que també
totes exigeixen
moltíssim,
però que t'exigeix
més una concentració
en el text,
en com es diu el text.
En el que vesteixis
és més
en com es interrelaciona
amb els personatges,
en com les accions
han de ser precises.
Però ja dic
que és que
el teatre en si mateix
és estimulant
i
cada experiència
millor o pitjor
et dona molt.
Fa 20 anys
hem llegit també
fa 20 anys
que es va estrenar
una primera versió,
em sembla,
a la catalana
del No et vesteixis
per sopar,
protagonitzada,
ni més ni menys
que per Joan Pere
i Carles Canut.
Potser algú
dels espectadors
que ara vindran
a veure't
recordaran
aquella de fa 20 anys.
No ho sé,
tu has tingut
ocasió de repescar
aquella,
l'has agafat
de referent
o no t'hi has fixat gens?
No,
jo la vaig veure
en el seu moment
i són propostes,
són propostes
molt diferents,
molt diferents,
molt espectacles
les dues.
Aquella respon
a un moment històric,
aquesta respon
a un altre moment històric,
el Joan
i el Carles
i l'Emparo
són els dos
que no cal
descobrir-los,
a més a més
són gent
molt dutxos
tant en comèdia
com a les d'altres,
el Joan
i l'Emparo
en comèdia
i el Carles
en qualsevol mena de gènere,
però vull dir
que a mi m'interessa
un altre tipus
de proposta,
aquella va ser
molt més adaptada
a la realitat
d'aquí,
tot i que aquesta
també passa
a Barcelona
o passa a Catalunya,
ella és molt més adaptada
a coses
molt concretes d'aquí
i aquesta,
diguem-ne,
és més
entre cometes,
internacional,
per entendre'ns.
Però vull dir
que les dues versions
no tenen res a veure,
la proposta escènica
no té absolutament
res a veure,
vull dir que
la gent que
hagués vist aquella
veurà el mateix text
però una comèdia diferent
i suposo
que els hi agradarà
més o menys,
no ho sé,
però la gent
que ve aquesta
llavors reuen molt
i ara reuen molt,
que això és l'important.
Perquè en una comèdia
l'única realment,
una comèdia,
comèdia,
comèdia pura
com és aquesta,
el que es busca
és que la gent rigui
i no altra cosa.
Molt bé.
Roger,
ja per acabar l'entrevista
li preguntem a tothom
que entrevistem,
digue'ns un moment
de l'obra
o una frase
que,
bueno,
per fer una clocada d'ull
amb aquella persona,
amb aquell oient
que després us vindrà a veure.
Ui.
O un moment,
fins i tot,
alguna interioritat
de l'obra de dir,
en aquest moment
tenim,
sempre ens equivoquem
i sempre riem molt
per dir alguna cosa, eh?
No,
equivocar-nos no.
Home,
no,
ara ja no,
és que la teniu molt rodada ja.
La tenim molt rodada,
però,
a veure,
com a moment,
diguem-ne,
per mi és un dels moments
més bonics de l'obra,
és el moment en què
el Jordi està per fugir
de la casa,
perquè no se li està compliquant
molt,
i truquen al timbre
i la porta
i es troba en la Mònica
de l'Angelo
i es pensa
que és una altra persona.
I no entén
absolutament res
perquè a l'altra persona
l'hi han definit
com absolutament diferent.
L'hi han definit
a la Marta Valverde
i es troba
a la Mònica de l'Angelo.
I llavors,
la reacció del Jordi
i el diàleg
que es fa
entre la Mònica
i el Jordi
en aquell moment concret
és autènticament
avarrant i surrealista.
És dels moments
en què els espectadors
riuen més?
Sí,
no és potser el que més,
però també.
Però és que
la conversa
és tan animal
perquè un està parlant
de figues
i l'altre de cols.
I sembla que s'entenen.
Molt bé.
Molt bé.
Doncs escolta,
ens proposeu,
amb el No et Vestessis
per sopar,
començar el cap de setmana
amb un somriure als llavis
i crec que ho aconseguireu.
Podreu veure a la baixa
al Teatre Tarragona
aquest divendres
a dos quarts de 10
si ja teniu l'entrada
perquè estan exebrides
i si no,
potser encara trobareu
un raconet
per la representació
de dos quarts de set.
Avui n'hem parlat
amb el director,
amb el Roger Penya.
Roger,
moltes gràcies
i que ara el mes de maig
quan vinguis
amb el Poder Absolut
tornem a parlar
en un altre context.
Molt bé,
moltíssimes gràcies a vosaltres
i felicitar-vos
per tenir un nou teatre
com és aquest,
el Teatre de Tarragona
i hem aquí.