No, no, no, ens hem equivocat de dir.
Avui és dilluns, eh?
El que passa és que divendres, tal com van anar les coses
amb el plenari municipal que us vam oferir en directe,
se'ns va retrasar tot els continguts, vaja, de cada divendres
i ens vam quedar amb ganes de dir allò de David Serra, bon dia.
Bon dia, bon dia.
No vam poder incloure, per qüestions d'això del plenari,
no vam poder incloure la secció de cinema.
I, home, no és que hi hagi unes grans estrenes aquesta setmana,
però és com el David teníem pendent de parlar, això,
d'estrenes cinematogràfiques, com fem sempre,
i que ens fes una valoració des del punt de vista d'un expert
del que va ser fill de Caín, que ja sé, l'òpera primera de Jesús Montlló,
ja sé que anem parlant molt, però, clar, ens faltava la visió,
la crítica més professional, més experta.
Sí, bueno, a veure, jo sempre dic que és molt complicat
parlar-ne d'una pel·lícula que realment tu tens
una part integrant i important a la pel·lícula,
doncs és molt complicat, és molt complicat perquè,
d'entrada ja vas predisposat a que t'agradi.
Però tot això, jo vaig intentar,
ja aferrat a la butaca, recuperada les emocions
d'una nit màgica, que va ser una nit extraordinària,
el que vaig intentar va ser, sobretot,
ser molt neutral i molt objectiu,
en el sentit que si després tinc que parlar
amb un bon amic i dir-li, mira, això no m'ha agradat,
o això jo penso, doncs poder parlar-ne i dir-li.
I he de dir la veritat, la pel·lícula és una òpera Prima
extraordinària.
O sigui, jo estic acostumat a ser bastant,
bueno, beatífic amb totes les òperes Primes
perquè sé perfectament que el treball d'una primera pel·lícula
és molt feixuc i molt complicat.
Aixecar un llarmetratge no és per, en quatre paraules,
destrossar-ho i llançar-ho a la brossa perquè realment
han sigut molts anys d'inversió, molts anys d'il·lusió
i, clar, això és una tasca que quan fas la crítica
la tens que fer amb una miqueta de cap, no?,
en el sentit de veure...
Indulgent, no?, una miqueta, clar.
Això és inevitable.
El cas és que la pel·lícula és colpidora.
No li cau la indulgència aquesta, eh?
No, no, no li cau i, a més, demostra que al llarg
de tot aquest temps, Jesús, des del punt de vista
de la direcció, s'ha reformat amb el que són
els seus trets personals.
Jesús, en tots els seus colometratges,
tenia una capacitat, per mi, extraordinària,
d'arrossegar l'espectador cap al seu territori personal.
O sigui, jo, des de la mirada obliqua fins a Glòria,
fins al legado, aquests tres colometratges
tenien una capacitat de connectar amb l'espectador
i, sobretot, de portar-lo cap a un final
sempre sorprenent, cap a un final...
És allò de mantenir, el que diríem popularment,
mantenir l'atenció, la tensió narrativa, no?
I, clar, això no és fàcil.
No és fàcil.
Amb un colometratge, potser per la durada,
doncs és més fàcil o més senzill.
Bé, té que veure una bona escriptura,
té que veure un talent, sobretot a l'hora
de dur a terme aquestes imatges
i fer una interpretació realment dramàtica
del que vols narrar.
Estem davant d'un thriller
en el qual els personatges connecten amb l'espectador,
que realment els intèrprets estan força bé.
Molt, molt bé.
Jo ja no parlo del José Coronado,
perquè és un actor superlatiu,
però és que el David Solans, la Mercè Rovira...
Fins i tot els més petitets, eh?
Fins i tot els més petits
tenen aquesta capacitat
de que amb la seva mirada
expliquen més del que veus tu a la pantalla.
O sigui, penso que Fi de Caín i Hijo de Caín
és una pel·lícula que sorprendrà,
que és una pel·lícula que agradarà força
i que se pot recomanar sense cap mena.
Jo tinc un dubte que, clar, m'ha quedat...
Si estàs acostumat a veure thrillers,
en què normalment hi ha...
Clar, les premisses del thrillers,
tensió constant,
normalment final amb gir, sorprenent.
Vull dir, si estàs acostumat al gènere,
és una pel·li que t'agradarà,
t'agradarà molt o et passarà com una més?
No, no, és una pel·lícula que t'agradarà.
Sí?
T'agradarà i jo penso que...
Bé, el que dèiem abans,
és una pel·lícula per recordar.
Sí?
Que sobretot té una capacitat
de deixar-te sortir del cinema
amb un cert de...
Com ho diria jo?
Una commoció.
Però jo crec que això,
en molt bona part,
és per culpa...
Perquè surts commocionat
i és per culpa del final del final.
No tant perquè sigui sorprenent,
sinó per la intensitat del final.
És la intensitat.
És molt intens aquell final.
És molt intens,
però és la conseqüència lògica
de tot el que ve abans.
Sense explicar res,
estem donant una pista emocional
de lo que té que ser el cinema,
que no deixa de ser contar històries
i que realment colpegin una miqueta l'espectador.
I penso que el resultat final
està per damunt del guió.
Des del punt de vista del que dèiem,
de la direcció, de l'obra, en si mateixa...
És que és molt difícil separar,
una vegada una pel·lícula està llançada al cinema,
és molt difícil separar o donar o repartir els mèrits
quan una obra és tan compacta.
Clar, òpera Prima.
Sorprèn primer,
perquè les òperes Primes normalment són bastant febles,
apunten maneres.
Jo penso que el Jesús,
amb tota la seva força,
ha donat un salt i ha arribat al replà.
Ara veurem què pot arribar a fer.
Ara estem en un territori
en el qual està competint en una primera divisió.
Mai millor dir,
ja no estem en el cronometatge,
sinó en la primera divisió
on hi ha grans contadors d'històries
i on realment,
per fer-te un joc a la carterera,
el teu talent no basta com demostrar-ho una vegada,
sinó que és constant.
Més qüestions a nivell tècnic.
Clar, això és un tema
que els que esteu dins del cinema controleu.
A mi em ve de fora.
Per a mi em va semblar molt encertat
aquest punt d'arrodonament
que dius tu ja d'òpera prima professional i rodona,
el fet de, com tu diria,
el muntatge,
les escenes,
no hi ha en cap moment,
i això ho he detectat jo amb algunes pel·lis,
en cap moment hi ha un trencament
de dir, ara per què m'expliques
o per què m'ensenys aquest escenari
d'on venim?
És tot com a molt continu.
És molt fluida.
Molt fluida, molt.
Ara.
Té el seu tempo
i és una pel·lícula
que el que no fa,
i això a mi m'agrada,
és anar a ser per les branques.
És una pel·lícula que centra molt bé
el que vol dir,
el que vol comptar.
Llavors,
s'ha beneficiat també
que és una pel·lícula
que fins i tot jo diria curta.
Bé, es fa curta
per la intensitat,
però és que a més
és d'un temps molt
molt lleuger.
O sigui,
no és una pel·lícula,
sembla que són 90 minuts,
o no arriba,
no tinc el metratge,
però ara és una pel·lícula
de les que a mi m'agrada
perquè en real
no allarga més
del que té que dir.
Llavors,
clar,
és que tot això suma.
És aquelles coses
que dius,
bé,
quan un director
té confiança en si mateix
i es veu amb cor
d'agafar una història
per rasbra,
o sigui,
pel toro per les cuernos,
què se diria,
Jesús això
ho fa molt sovint.
O sigui,
és una història
que l'arrossega
fins al final.
Fins i tot
hi ha seqüències
que veus
aquesta dificultat,
però mai el dubte.
O sigui,
veus que
s'allança
escenes que són complexes,
que tenen
una certa complexitat.
Pari,
diguem-ne alguna
que es pugui explicar.
A veure,
jo tinc molt clar
que l'enfrontament
entre el José Coronado
i el personatge
del psicòleg
és una escena complicada
en la que hauria sigut
molt fàcil caure
en el joc comú
i està portat,
o sigui,
és minimalista
per la pròpia
concessió dramàtica
en què està narrada.
Amb un únic escenari,
amb un diàleg
que és molt fi,
que en cap moment
o sigui,
és el que dèiem,
no rebuscada.
Els personatges,
fins i tot,
jo,
havia una por
que era el tema
de la plenura
a l'hora del diàleg.
Sí, sí, sí.
Potser tindries que,
no explica,
mostra.
O sigui,
no és una pel·lícula
que els diàlegs
siguin explicatius,
sinó que complementen
molt bé
el que és la realitat
i la natura
dels propis personatges.
Parlem,
el David,
clar,
diu,
aquesta pel·lícula
té un trosset meu
i és que ell va ajudar
a trobar
les localitzacions
aquí a Tarragona.
Correcte.
Me va agradar molt també
el tractament de la imatge
en aquest sentit.
Les localitzacions
molt ben trobades,
però sense abusar
de la postal panoràmica.
No és la postal,
no és la pel·lícula
feta per els turistes,
que és el que va fer
Woody Allen
en el seu moment,
amb Vicky Cristina i Barcelona.
Que a veure,
que jo sempre ho he dit
i he defensat,
o sigui,
Woody Allen
és un autor
que com va fer la pel·lícula
no la va fer per nosaltres.
La va fer
pel mercat internacional
i llavors
va fer una contesta
molt interessant
perquè això
m'ha agradat
en el seu documental
que va parlar precisament
del rodatge
i la importància
de les localitzacions.
Jo vaig jugar una carta
que era la carta
del turisme
i la va utilitzar
obertament.
És una pel·lícula...
I tots contents.
I tots contents.
Barcelona contenta també.
I tots contents.
Clar, exactament.
I en aquest cas
no calia
perquè això
hagués desvirtuat
o hagués anat
a un territori
que no era
el que interessava.
Tríode el Mediterrani
perquè es pot sentir,
olorar fins i tot,
aquesta textura
pròpia
del nostre país.
Però a la vegada
escenaris
que parlen
dels personatges.
Sí.
No de la ciutat.
Anem a vendre el territori.
No, no.
El territori ja es ve
per si mateix.
Sobretot si trobes
aquest territori
que té que tindre
aquests jocs
que poden ser universals.
I de raó
els té tots.
Tota la província
els té.
Molt especial
també, comentava jo,
el tema de la llum.
El tractament de...
La llum aquesta natural
molt ben aprofitada
i després
el que són els interiors
també.
Sí, i el treball
de Jordi Branzuela,
director de fotografia
i el seu equip
és magnífic.
Una de les coses
que a mi em donava por
perquè sóc a si por
amb aquest tema
sobretot per un tema
que em tocava de prop
era veure
les capacitacions, no?
A l'hora de comptar
amb la pel·lícula
el poder donar
aquesta textura peculiar
no caure en una fotografia neutra
una fotografia
que no diu res.
Sí, perquè a última hora
la llum, la imatge
és el que dona textura
és el que dius tu, no?
Exacte.
I aquesta textura hi és.
I cada personatge
cada element
diguem-ne dramàtic
de la pel·lícula
té la seva foto
i a més és complementària.
O sigui,
una de les vantatges
jo crec que una de les coses
que Jesús fa molt bé
això és un...
li he dit sempre
és saber envoltar-se
per un equip professional
perquè ell no ho pot fer tot.
I llavors
sàpiguer,
tindre la seguretat
que la gent...
És la de la música.
I Sam Lewis.
Magnífica.
O sigui, una banda sonora
que la sens una vegada
jo l'he sentit fora
de la pel·lícula a si mateix
i la feina m'agrada.
Apareix en alguna peça
no sé quina de Máler
el Javi Pierre
el Javi Pierre
que fa per mi
una de les escenes
rodones
que és la de la festa
en el sentit
que veiem els personatges
polular
però no els acabem
de veure més definits
que els personatges principals.
I això li m'ho deia
un...
Ens hem vist
però poquet i tal.
Diu, no, no.
És que és com
té que ser.
Aquesta fantasmagoria
que se desenvolupa
al voltant dels millonaris
en una festa
que de fet
Jesús va contar
l'anècdota
i és real
i tens tota la raó.
O sigui,
malament el temps
que a vegades
juga en contra
del que tu havies planificat.
Perquè aquesta escena
tenia que ser
una peça mestra
en el sentit
d'aquí posarem grua,
exterior, jardins...
i jo penso
que la interioritat
de la pel·lícula
l'apropa una miqueta
ara seré una mica
agosserat
però m'ho puc permetre
perquè estic aquí
a la ràdio.
Digues, digues.
Té el punt Lynch,
David Lynch
en el sentit
que els interiors
a vegades creen
una certa
afonia emocional.
I amb això ho veus.
Els personatges
de la festa
tot aquest món
tancat
pràcticament
incomunicat
funciona molt bé
de cara
a el que després
veurem a la pel·lícula.
És una petita escena
perquè no dura pas gaire
i és el que dius tu,
no s'explica res
però ja s'expliquen coses.
Aquella cosa
que li xiu-xiu-eix
quan li donen pas
a fer els parlaments,
aquella mirada...
Sí, sí, sí.
Bueno...
És això.
Ara és una pel·lícula
que acaba la partida
és com aquelles partides
que comencen
amb una certa...
Bueno,
sempre en el seu temps
per començar
però a mesura que va avançant
la trama,
a mesura que va avançant
la partida,
se van accelerant,
les peces cauen
o no
i aquí és on comencem
a entrar en la part frenètica
que jo penso
que li dona el sentit
i el valor absolut
a aquesta Òpera Prima de Jesús
que realment a mi
em va resultar deliciosa.
Aneu-la a veure sobretot
i si la voleu comentar
truqueu-nos
perquè tenim ganes
d'explicar-ho.
Fem de bàs.
Fem de bàs,
com deia el David
que al Jesús li vagi bé
i a més
amb motiu.
Amb motiu
i sobrat.
David Serra,
mira,
les estrenes de la setmana
per la setmana vinent.
Exactament,
ja parlarem de l'Anne Gasby
que encara no l'he vist
i d'altres pel·lícules
i després ho estaran força bé.
Gràcies, David.
Un plaer i bon cinema.