Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
trucada amb música, saps?
És un violí del segle XVII, no?
Del
segle XVIII,
1762.
Abans deia que apareix en un lloc ben insòlit, no?
Sí, exacte.
Apareix a les
escombraries,
amb un contenidor. És la primera frase,
que te la dic perquè és...
Perquè està començant bé, aquest es pot dir.
Sí, sí, exacte.
Molt bé.
Dels diferents personatges que van apareixent
l'obra, que es van també guiant
una mica per aquest amor i desamor, no?
I hi ha trobades, hi ha
el director d'orquestra exiliat, no?
La seva minyona, que també té un protagonisme molt especial,
que a més a més també li encanta
la música, no?
Sí, és curiós
el xoc entre les dues personalitats,
o les dues maneres de fer
més que les dues personalitats,
perquè aquesta minyona
és la minyona que, diguéssim, que li col·loquen
en aquest senyor, en aquest músic,
quan ell a terra a Barcelona exiliat
de... just quan es fa
el mur de Berlín, o sigui, l'any 1968,
està 40 anys amb ell, fins que es mor.
Llavors,
quan l'hi posen, doncs,
ja saps, quan s'exiliava algú
en aquesta situació, llavors,
doncs, se li posava una casa
bé i se li posa
una minyona i
és aquesta senyora que, en aquella època,
doncs, anava amb còfia, vestida
amb davantalet i tota la pesca,
i era una andalusa, era una d'aquelles immigrants
andalusas que havia vingut per aquí a trobar feina.
I, clar, el senyor és alemany i, d'entrada,
no en té ni un borrall de...
ni de català, ni de castellà, ni de res.
I ella és andalusa.
I ella ve de...
O sigui, ella i els seus pares
venen cantadores, ho explico en una ocasió,
i ella està molt orgullosa del seu flamenc
i de la seva...
i va cantant per la casa
quan neteja i aquelles coses, no?
I, clar, el senyor és un senyor
de Bach i Mozart
i no el treguis aquí.
Llavors, el xoc
entre els dos personatges
o les dues maneres de ser
que en un principi, doncs,
sembla que puguin ocasionar
un mínim conflicte,
doncs, es demostra que tot acaba sent música
i que, al final,
vull dir, és el que els uneix.
La música acabarà sent
el que uneix aquests dos personatges
amb una unió del tot especial.
Molt especial, eh?
I propera, eh?
Sí, exacte.
No sé, et deu passar el mateix que nosaltres, Blanca,
que no cansarís mai d'escoltar aquesta peça, no?
El concert per dos violins de Bach, que no?
Només jo, mai, perquè m'encanta
i perquè he basat tota la novel·la en aquesta peça.
I per què aquesta peça?
Per què el concert per dos violins de Bach?
Mira, perquè m'agrada molt,
però, a part que m'agrada molt,
sempre m'ha semblat que,
probablement que esteu sentit
que és el primer moviment,
sembla que els dos violins es persegueixin,
perquè on fa una cosa, després fa l'altra,
i després hi ha com uns duels de violins.
I llavors jo sempre havia pensat
a fer una novel·la
on aparegués aquest concert
i on els dos violins,
amb el duel que tenen a dintre de la peça,
doncs també ho tinguessin a fora de la peça.
I llavors vaig trobar
el sistema de fer-ho a mi
o aquestes coses dels marros, m'agraden molt,
i llavors vaig trobar el sistema de fer-ho
fent que fossin dues dones
i les dues que fossin amants
del mateix director que les dirigeix,
o sí que imaginen, més barro impossible.
A part, les dones centrals
són aquestes dues, però encara n'hi ha més, no?
Sí, hi ha aquestes dues dones,
les dues amb aquesta relació,
llavors hi ha la minyona,
que comentàvem fa un moment,
que clar, de veritat és la que més sap
sobre el senyor
i sobre el que ha passat en aquella casa,
perquè és la que s'ha estat 40 anys allà.
I primer al·lucina,
però després s'adapta
i després fins i tot acaba arreglant-ho tot una mica.
i després també hi ha el fill del senyor,
que apareix un bon dia a casa,
vull dir, apareix un bon dia a casa seva,
quan cau al mur i diu,
hola, sóc el teu fill.
Llavors, aquest és el quart en discòrdia,
que és el que...
Tot està basat en un concert,
un concert a Berlín per celebrar, diguéssim,
els deu anys de la mort d'aquest senyor,
i el fill és el que en aquell moment dirigeix el concert
i dirigeix les mateixes dues violinistes
que havien estat abans del teu pare.
Déu-n'hi-do, eh? Quin embolic, eh?
Sí, sí, sí.
Bé, però és que a mi m'agraden els embolics.
És que anava a dir,
el teu públic habitual veuran, eh,
això, aquesta petxada, no?,
aquesta clocada, no?,
d'ulla, això, eh?
La teva manera de fer, sí o no?
Jo crec que sí.
Però el meu públic habitual ja sap que m'agraden els embolics
i sap que quan escric,
si no hi embolici,
si no m'ho passo bé jo,
no continuo.
Per què continuar si t'ho has passat malament?
A mi m'agrada passar-ho bé
i embolicar una mica la troca.
Hi ha altres tres constants, Blanca,
també, a la teva obra,
segons algunes crítiques, eh,
la solitud, la sensibilitat i la passió.
També els trobem en aquesta obra?
Sí, jo crec que sí.
Mira, aquests quatre personatges
són personatges que estan molt sols,
però hi ha tres d'aquests personatges
que ho saben portar bé
i el quart personatge no, no.
O sigui, el quart personatge ho porta fatal.
És una de les dues violinistes
això d'estar sola
i necessita afecte desesperadament
a la seva pròpia història,
que la sabem mentre anem llegint,
i ho porta fatal.
Però els quatre personatges, diguéssim,
que són personatges que viuen amb la seva solitud
i fins i tot el senyor,
el senyor de la qual parlen.
Què m'has dit, més passió?
Passió, passió, sí.
Solitud, sensibilitat i passió.
Home, la passió, la meva per escriure,
espero que la d'algú lecte quan allongeixi,
i també la dels personatges,
perquè m'agrada fer-los apassionats
i no perden la gràcia, també.
Per dibuixar personatges sossos o insultsos,
doncs, no ho sé,
suposo que seria molt avorrit.
I l'altre, perdona?
La solitud, sensibilitat?
La sensibilitat.
Sensibilitat.
Home, sensibilitat és el mínim cas de tenir
si estàs escrivint personatges.
La Blanca busquets als 12 anys,
aquesta sensibilitat ja la tenia molt desperta,
perquè ja escrivies.
Quan decideixes fer el salt a publicar?
I tu, hem de recordar també,
abans ho deia a l'introducció,
que també s'estudia piano, no?
A partir de què vas acabar la carrera de piano, no?
Sí, sí, sí.
Quan et cantes el periodisme?
Periodisme també especialitzat en música, eh?
Abans, ara no.
Vull dir, vaig estar molts anys especialitzat en música i periodisme,
perquè vaig estar a Catalunya Música
i de redactora del programa de música clàssica de TV3
durant molts anys.
Però després vaig sortir d'això,
vull dir, ara estic en ràdio generalista, no?
Diguem que la música, en aquest sentit,
l'he deixat una mica de banda.
També he deixat una mica de banda la música realment,
només la toco...
Quan tinc temps, passec el piano i toco.
Però quan tinc temps i quan tinc ganes,
començo a repassar partitures,
diguéssim que tinc el repertori a punt
per si veu un amic poder-li dir
què vols que et toqui?
Però prou.
Però vas seguir a haver acabat, no?,
la carrera de piano.
Sí, sí, sí, sí, però sí, d'acord,
però no, però no...
O sigui, em vaig adonar que no anava per música,
que ja podia jo haver acabat el que fos,
que no, que jo era una altra cosa
i era escriptora,
és quan te n'adones,
que, bueno, és el que portes a dintre, no?
I veus que d'això t'hi dedicaràs,
això no, això et crida,
això no, això t'apassiona i això no.
Doncs a mi m'agrada molt la música,
però el que m'apassiona
i el que és la meva vida és escriure.
Doncs avui la cita amb Blanca Busquets
aquí a la set de la tarda
a la Biblioteca Pública.
Si algú ha llegit, per exemple,
Blanca, ja anem acabant, ja,
si algú ha llegit el tren a Puigcerdà,
el xercer i vés a saber on és el cel
o la nevada del Cucut,
veuran algun fil conductor, eh?
I fins i tot algun escenari, no?,
potser amb algun dels llibres
que també es refateix a la Casa del Silenci.
Home, d'entrada veuran xocolata.
Per això, per això.
Per això ho deies.
Explica'ns-ho, explica'ns-ho, la xocolata.
No, perquè em torna boja la xocolata
i llavors ja...
Primer li posava per casualitat els llibres,
però ara ja li poso expressament.
Si no hi ha xocolata,
no hi ha llibre de la Blanca Busquets.
I allà l'hi col·loco.
I ja està.
Vull dir, i aquí també n'hi ha de xocolata.
I la xocolata és el que es pren
la minyona privada a la cuina
i el senyor ho descobreix
i al senyor també li agrada la xocolata
i això.
I marro també, eh?
I marro també n'hi ha, eh?
Xocolata i marro, eh?
Les dues coses.
Això, sí.
Molt bé, Blanca.
Doncs esperem que et posin xocolata
avui a la tarda
a la Biblioteca Pública a Tarragona.
Ara els hi direm, eh?
Els trobem...
Home, sí, és el que anava a dir.
Ara sí que et senten.
Que et posin xocolata, sobretot,
i tothom hi està convidat, eh?
en aquest acte avui a la set de la tarda
aquí a la Biblioteca Pública a Tarragona
la presentació d'aquest llibre
de Blanca Busquets,
de la Casa del Silenci,
que des d'aquí us volem recomanar.
I, home, si us agrada la música,
si us agrada aquesta cançó que sona a la fons,
aquesta peça el concert per dos violins de Bach
o la música, en definitiva,
si la sentiu, millor dit, eh?
Doncs aquest també és el vostre llibre.
Mira, i acabarem, si et sembla,
Blanca, escoltant aquesta peça.
Et sembla?
Em sembla fantàstic.
Com deies, que a més a més
que van parlant els violins entre ells, eh?
van, no? Van, van...
Sí, senyor. Exacte.
Doncs, Blanca Busquets,
moltes gràcies per atendre's,
una forta abraçada
i ens veiem a Tarragona.
Moltes gràcies, i després.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!