Fins ara, fa alguns dies ells estaven als Estats Units
i es van enviar un WhatsApp, un missatge d'aquests instantanis
a través del telèfon mòbil, de l'esmartphone,
i aquest missatge venia a dir que havien guanyat,
que havien guanyat un premi important,
el Premi South Focus Forward, el Sundance Field Festival,
als Estats Units, i de fet són dos estudiants,
estudiants ja no, llicenciats en periodisme
per la Universitat Rovira i Brigili,
l'Anna Moradell i el Joan Figueres,
i això, al cap de poc ho dèiem a l'informatiu,
però avui són aquí i han arribat.
Joan, Anna, què tal? Bon dia.
Molt bon dia, molt bé.
L'enhorabona.
Moltes gràcies.
Ho heu celebrat molt?
Bé, allà ho vam celebrar molt.
I aquí també, amb la família,
ens ha vingut a rebre amb pancartes i tot.
Recordem als oyents que és per un documental,
Cyber Foundation, un documental que heu fet,
és un documental de Rafael Durán,
vosaltres hi heu col·laborat de forma molt activa,
i és sobre el Neil Harbison.
Qui és el Neil Harbison? Recordem-ho, perquè és que no...
El Neil Harbison és un ciutadà anglès
que ha estat reconegut com el primer cíborg
per un govern oficial.
És a dir, ell va néixer amb un problema que es diu
acromatòpsia, que no pot veure amb colors.
Llavors, a través d'una càmera,
com si diguéssim que porta el front,
ell escolta els colors.
És a dir, el que la càmera veu
li transposa amb freqüències de so.
Llavors, és el que podríem dir un cíborg,
i no és ciència-ficció, sinó que és realitat.
Llavors, ell en aquest documental ens explica
què és el que fan des de la seva fundació,
perquè ell té una fundació que es diu Cyber Foundation,
els problemes amb els que es troba quotidians,
és a dir, de no poder anar al cine,
de no poder anar a un supermercat
perquè li posen pegues legals,
i explica una miqueta com veu ell
que serà el món en un futur
que cada vegada estarà més implantada
a la tecnologia per tal de ser més humans,
per tenir més sentits.
Mi nombre és Neil Harbison.
I've been accepted as a cíborg
by a government.
I was born with achromatopsia,
which means that I can only see
in black and white.
As a kid, I even doubted
whether colour existed or not.
But the reality is that
you cannot ignore colour.
Colour is everywhere.
At school, I memorised
that the sky is blue,
the grass is green,
and lemons are yellow.
But in 2004,
my life changed.
With Adam Montandon,
we developed the Iborg,
which transforms colours into notes.
Then, a new world started.
Hearing colours changes the way
you see everything.
I started perceiving colour
through sound,
and the Iborg soon became
a part of my body.
Until one day,
I started hearing colours
in my dreams.
Then, I understood
what being a cyborg meant.
It's not the union
between the Iborg and my head
what converts me into a cyborg,
but the union
between the software
and my brain.
You remember we were
from listening to it.
en la veu del meu.
Veien moltes emocions, sobretot
del festival de
Sundance, allà a Focus Forward Films,
quan vam tornar-lo a veure
per mil·lèsima vegada,
quan els vam passar abans de dir qui eren els guanyadors,
de posar les posicions,
i estava recordant aquell moment
que va ser molt emocionant, la veritat.
Sí, sí, confirmo bé.
Jo no em vaig poder estar
de gravar-ho tot, quan estàvem a la cerimònia,
i clar, van anar com una compta enrere,
des del cinquè,
el tema és que nosaltres, quan vam anar allà, ja sabíem
que érem guanyadors, però el que passa, hi ha cinc guanyadors
i canvia bastant
el premi, no només la posició, sinó
el tema econòmic. I llavors,
nosaltres, les expectatives,
tal com et vaig comentar,
eren quedar quarts,
cinquers, potser arribar
somiant molt a tercers.
I clar, van començar a dir,
van pujar les persones
del jurat a dalt, a l'escenari,
van començar a dir el nombre,
a l'inversa, no? El cinquè i el quart,
ho va dir la primera persona,
al veure que nosaltres no estàvem allà
i no deien el nostre nom,
ja era com una emoció, ja està, hem passat el tall,
estem tercers, allò...
Ja el premi, ser tercers, era un gran premi.
Quan el tercer no diu el nostre nom,
que jo li dic al Rafa,
en Rafa, ara només ens queda guanyar,
estem primers o segons, ara hem arribat aquí
i li dic a l'Anna, sobretot,
si no diuen el nostre nom, no cridis amb el segon,
esperem-nos el primer, no?
Perquè va ser una emoció molt continguda.
Realment va ser molt emocionant.
El Rafa és el Rafa Durant, eh?
El Rafa el Durant, no?
Sí.
L'anima mater del projecte, eh?
Sí, és el director, l'editor i el productor,
la veritat que ha fet una gran feina
i nosaltres estem molt contents d'haver col·laborat amb ell,
d'haver ficat el nostre coneixement a les nostres càmeres,
des de la nostra productora Filmat Produccions,
que hagi col·laborat i que hagi sortit un projecte tan bonic
i que ha arribat tan lluny.
És que és un primer per vosaltres,
però també ho anava a dir, per la vostra productora,
perquè porteu una trajectòria relativament curta, no?
Molt curta.
Som joves, sí.
Som joves.
Estem amb penyals, com aquell que diu,
un anyet portem.
No, res, ara és això, és gaudir del moment,
és recollir els fruits de l'esforç
de muntar un projecte
en aquests temps tan complicats que hi ha.
Llavors, és com...
Ara és la fase bonica, no?
Diuen que la paciència és amarga,
però té uns fruits segurosos, no?
Doncs és una miqueta...
És això el que estem...
Sí, perquè, de fet, en la productora Filmat
fem una mica de tot,
no ens dediquem només a documentals,
sinó que fem coses com casaments,
fem vídeos corporatius, videoclips...
De fet, en projecte documental
era el primer en què col·laboràvem.
I la veritat que després d'haver arribat aquí
tenim moltes forces i moltes ganes
per fer molts més projectes documentals.
Això sí que no es paga amb diners.
O sigui, l'energia i les ganes que tenim ara mateix
de fer coses, sobretot molt enfocat
en el tema audiovisual,
perquè és un format que és com...
Nosaltres també venim del món del periodisme,
és un format molt complet.
És a dir, pots editar tu,
pots decidir la temàtica,
després, doncs, és explicar una història, no?
Amb tant...
O sigui, hi ha una feina de guió,
hi ha una feina de càmera,
hi ha una feina de so,
és molt complet.
I llavors, ara tenim moltes ganes
d'explicar històries.
I aquestes ganes no sempre les tens,
perquè de vegades ens posem mil excuses,
que si el temps, que si tal,
que si no estàs motivat.
Doncs ara mateix ho tenim tot
com perquè no es pari ara
aquest subidon que tenim.
Deixeu-me clarificar que vau ser finalistes,
aquests cinc finalistes,
però entre un miler de projectes
de 69 països.
Al final es va dir la data concreta
de documentals que s'havien presentat
i eren entre 600 i 700 documentals
que s'havien presentat de 69 països.
No van dir els que s'havien presentat
fins al dia de la cerimònia,
que és quan ho vam saber.
I la cerimònia com va anar?
Qui va conèixer per allà?
Va conèixer gent interessant o no?
Home, la veritat que no...
El Robert no el vam veure,
vull dir, el Robert Redford,
que és el creador del festival.
Però no, realment vam tenir
una presa de contacte molt profunda
amb tot el món de cinema independent.
Només arribar ja,
l'organització et cita a l'hotel,
et donen moltes entrades
per veure moltes pel·lícules,
et donen l'acreditació,
ens van donar 300 dòlars
per gastar amb el que volguéssim.
Bé, ja entres i estàs com en un núvol,
dius, ostres, això...
El meu país no passa, no?
I llavors arribes allà i estàs com...
Estàs en un núvol.
I res, la veritat,
bé, va ser arribar,
el tema que té l'organització,
vam anar a l'hotel
i després ja l'altra producció catalana
que hi havia,
d'un llarg metratge també documental,
que estava en la secció oficial
del Festival de Sundance,
ens va contactar
i ens va invitar tant a la premiere
com a la festa de després.
Doncs després,
és allò, arribar i és com...
Ben i vidi bici una miqueta,
sense que se'n malinterpreti,
és arribar,
veure pel·lícules i guanyar, no?
Llavors va ser com...
El somni americà fet realitat.
Sí, sí.
Els 300 dòlars el vau gastar o no?
Tots.
L'últim dia vam fer un sopar com Déu mana,
la veritat que sí.
Bé, el premi eren,
si no vaig a rat,
eren 100.000 dòlars?
Exacte.
100.000 dòlars, sí.
Tal com sona.
Clar, a més...
És un premi molt, molt elevat
per el que és un curtmetratge,
perquè no és...
Normalment,
si busques concursos de curs,
els premis són molt bàsics
i aquest és un premi especialment elevat
i que ajuda a que els realitzadors
puguin fer nous projectes
i tirar endavant una cosa tan bonica
com és el cinema
i poder explicar històries.
No és comú que es paguin tants diners.
Que es paguin diners per fer documentals
no és comú.
I que se'n paguin tants,
clar, és...
Bueno...
El documental dura més 3 minuts,
el vostre, eh?
Molt intensos, eh?
Deixeu-m'ho dir també de passada, no?
Clar, sempre el descrivim
com que és un documental molt audiovisual, no?
O sigui, la temàtica que explica
ja és molt audiovisual,
és a dir, el tema del so,
el tema de la imatge,
en ell com a cíborg,
llavors doncs el que vam voler fer també
és representar aquesta problemàtica
que el Nil ens explica
doncs fent un molt audiovisual,
és a dir, les imatges,
molts inputs
tant d'àudio com d'imatge, no?
Llavors doncs és el que vam intentar plasmar,
bueno, sobretot evidentment
des del punt de vista del director,
però creiem que sí,
que en 3 minuts deu-n'hi-do
la informació que es dona, no?
Sí, sí.
Estem molt contents del resultat final.
nosaltres quan vam gravar les imatges
i vam ficar moltes ganes,
molta il·lusió,
tot el material que teníem
i la veritat que quan ens va arribar
el documental acabat,
editat,
perquè el va editar el Rafael Durán,
doncs vam dir, ostres,
això és carn de premi,
és carn de ser finalista,
si més no,
d'arribar lluny,
que la gent conegui la història de Nil
i, bueno,
doncs mira on hem arribat.
Perquè el Nil,
ell viu a Barcelona o no?
Ell viu a Barcelona,
ara tenen la Fundació Ciborg,
té seu al barri del Born de Barcelona
i estan allà.
Sí,
ell va néixer a Londres,
però ell es va criar aquí,
va créixer aquí,
es va formar aquí
i bé,
juntament amb la Montribas
tenen aquesta fundació
que es dedica a oferir
un software gratuït,
com siguéssim a la gent
que pugui necessitar sensorialment.
El documental tindrà recorregut
a partir d'aquí,
és a dir,
el podrem veure a algun lloc
a banda d'internet, eh?
Sí,
la qüestió és que
quan es va presentar al curt,
els del Focus Forward
et fan firmar,
bueno,
el director va haver de firmar
diversos escrits
en què parlava
sobre els drets d'imatge
i s'ha de mirar bé bé
de si ara es pot presentar
a un altre festival o no.
És el tema del...
En fi,
que et paga una mica
el dret d'autor, no?
Clar.
Sí,
de fet,
tampoc no volem avançar ni res,
alguna cosa ens han dit,
però nosaltres creiem
que sí que tindrà més recorregut
i a Catalunya creiem
que sí, segur,
i bueno,
que no us preocupeu
que ja us ho farem saber.
També volíem aprofitar
l'ocasió
per parlar una miqueta
del tema de la productora.
Nosaltres,
això,
fa un any
que hem nascut
i ens dediquem
tant a vídeo
i foto
en qualsevol format,
des de casaments,
videoclips,
documentals,
tema de fotoperiodisme.
I llavors,
justament ara també
obrim una tenda
al gòtic.
També creiem
que el tema
de la fotografia
és un tema
que també ens agrada
molt,
el disfrutem molt
i ara,
bueno,
en un mes,
dos,
obrirem tenda
al barri gòtic
de Barcelona.
De Barcelona,
un barri per ser preciós.
Sí, sí.
La veritat
que estem encantats
amb tot el que ens ha portat
aquest any
al nou projecte
i tot el que ens ha portat
al nou any,
també.
La tienda
de què l'obriu?
Del món de la fotografia?
Sí,
del món de la fotografia
artística
i tot el derivat
que et puguis imaginar
que pugui sortir
a donar foto.
Els reportatges
de casaments
es continuen fent
com es feien fa uns...
Nosaltres intentem donar
bastant...
Ha canviat això.
Sí,
creiem que sí,
només fa falta veure
les fotos
o del teu casament
o de tons pares
o de tons avis,
no?
Realment,
nosaltres intentem donar
un toc molt fotoperiodístic,
és a dir,
no només la fotografia
de posat,
allò,
vinga,
posat aquí.
No,
intentem fugir dels posats.
A veure,
sempre hi ha d'haver
alguna foto
aquesta de familiar,
però és més
captar el moment,
captar allò,
el moment,
ostres,
quan em vas fer
aquesta foto,
el moment més...
la visió del periodista,
no?
Perquè nosaltres
hem anat a aquesta escola
i és el que ens agrada.
I sobretot,
conèixer molt bé
la parella.
Nosaltres treballem molt
en la proximitat,
en conèixer el client.
En un casament,
conèixer molt bé
la parella
i saber què busquen.
En un documental,
conèixer molt bé
el director
i saber quina és
la seva idea
i on vol arribar.
En un vídeo corporatiu,
conèixer molt bé
l'empresa
i saber quin és
el missatge
que vol transmetre.
Sempre ens centrem molt
en això,
una bona comunicació
amb el client.
La proximitat,
podríem dir,
que ens ha portat aquí.
és a dir,
després fas una feina,
parles molt amb ells,
saber una mica el que volen
i després transmetre-ho.
Llavors,
a partir d'aquí,
el boca a orella.
Però sempre és això,
la feina
de molta proximitat,
de molt de contacte
amb el client.
Creiem que és el que
hauria de ser sempre
i de vegades
no ho és tant.
Hi ha una forma
de contacte amb vosaltres?
Filmat Produccions?
Teniu pàgina al Facebook?
Sí, tenim Facebook
i tenim pàgina web.
El Facebook és
Filmat Produccions
i la pàgina web
és
www.filma-t.com
Quan feu el salabà...
Esquina un minut, eh?
30 segons.
Perfèc.
Us ho pregunto fora de micro,
perquè així no en sortirem.
Anna Mordella,
Joan Figuera,
gràcies per acompanyar-nos,
la perabona,
insistim,
perquè té important premi
i continuo així.
Moltíssimes gràcies
per convidar-nos.
Salutacions a la ciutat de Tarragona.