Fins demà!
Que no és vistiesto, que ve les Miracos diu vistiesto, no és això, que no tenim els 29 però tenim els 28.
Exacte, jo passo dels 29.
Tu també?
Jo passo, passo dels 29.
Tu també, Andrés, tu també?
Anem al cinema? En comides al cinema?
Anem al cinema.
Mira, veus, el que passa és que avui arribaríem tard pel casal Sanitas Tarraco, estem passant Los Lientes del Diablo d'Antoni Quinn, però parlem de la propera setmana.
La propera setmana al casal Sanitas Tarraco, que està a l'Avinguda Catalunya 54, al mateix edifici que era de Les Germanetes del Pobres, tots els dilluns a les 5 i mitja de la tarda fem cinema completament gratis.
Allà hi pot anar tothom, encara que sigui de l'edifici aquest.
Sí, sí, però no passa res, no?
No, no té res a veure, és un casal, que es diu Casal Sanitas Tarraco, i allà pot anar tothom a jugar a l'escatx, a jugar al billar, a prendre una Coca-Cola, el que vulguin, i veure la televisió i veure cinema els dilluns a la tarda.
Molt bé.
Doncs mira, pel dimarts que ve tenim una comèdia que es diu La dama d'Arminio, amb Betty Gable, Douglas Fibans, i una pel·lícula que va ser dirigida per Ernest Lubitsch i Otto Preminger.
La va començar Ernest Lubitsch i, desgraciadament, no ho dic pel director següent, Otto Preminger la va haver d'acabar.
Per què? Perquè Ernest Lubitsch va morir mentre estava fent la pel·lícula.
La dama d'Arminio és una comedieta, és distreta, és divertida, que és una espècie d'opareta que explica dues històries paral·leles que tenen lloc amb el petit ducat italià de Bèrgam, una ambientada al segle XIX i una altra al segle XVI.
El gran director i mestre Lubitsch, que va morir durant el rodatge, va deixar una bona empremta perquè es nota, però va ser molt ben acabada per Otto Preminger.
Total, una pel·lícula que la podem gaudir, ja dic, el dilluns que ve, el dia 11, a les 5 i mitja de la tarda, al casal Sanitas Tarraco, Avinguda Catalunya 54.
I, si parlem de l'antiga audiència, demà, dimarts, a les 6 de la tarda...
Demà, dimarts, 6 de la tarda, que no 5 de la tarda...
Exacte. En col·laboració només d'un euro, comencem un cicle que es diu El metge i el malalt, que és una col·laboració de l'Il·lustre Col·legi de Metges de Tarragona.
Cada any, al mes de febrer, fem un cicle dins dels actes culturals que fan, en altres llocs també, el Col·legi Oficial de Metges de Tarragona.
Perquè sigui un cicle del metge i el malalt no vol dir que siguin pel·lícules didàctiques de com curar-se les engines o com operar-se un mateix el cor.
Home, jo estaria malament, eh?
Bueno, però, en fi, la gent té massa retallades i el que vol és distreure's.
Sí, no per feina.
Exacte. Llavors, el que fem és una sèrie de pel·lícules de diferents índoles i tenen alguna cosa a veure amb algun metge, un salador, una infermera, una comadrona...
En fi, que tingui alguna cosa a veure amb el sector mèdic.
Llavors, demà, a les 6 de la tarda, fem una pel·lícula que es diu Cara d'Àngel.
Vols que sentim un extracte d'aquesta pel·lícula?
Anem a sentir. Primer direm que és de Robert Mitchum, Jan Simons i dirigida per Otto Prenninger.
Ara ja sabem les cares de Robert Mitchum i Jan Simons. Escolteu un fragment.
Hola.
Hola.
¿Abrí usted volando?
Tengo aparcada mi escoba ahí fuera.
¿El cerveza? ¿Qué beben las brujas?
Solo café.
¿No bebe? ¿No fuma? ¿Qué años tiene?
Veinte. Los cumplo el mes que viene.
Necesitaba salir. Era necesario después de lo ocurrido.
¿Qué ocurrió después?
No lo entiendo. Mi padre no me dejó entrar en la habitación.
Dijo que llamara al médico y que esperara.
Era horrible no saber nada.
¿No contesta nadie?
¿Está sonando el teléfono?
Quizás la chica con la que quería usted hablar cuando yo llegué.
¿Y qué le hace a usted creer tal cosa?
Intuición de mujer.
Nos deixen amb aquesta intuición de dona.
Sí. Això és una pel·lícula, és una pel·lícula, pues, així com una miqueta escaborsa, una miqueta de suspens.
Aquí amb aquesta noia que acaba de complir els 20 anyets, pues, té un problema amb la madrastra, amb el seu pare.
És una noia de família rica i aquí es està maquinant alguna cosa, algun complot que portarà conseqüències misterioses i greus.
I això de la bruixa, i això és una metàfora que es fan ells, perquè ella acaba d'arribar amb el seu cotxe, que és una part important de la pel·lícula, perquè és la que portarà bastants problemes.
Però passem, demà dimarts, passem al dijous.
El dijous tenim un senyor que és veterinari, però es fa passar per metge per poder regentar un hospital i així poder treballar i guanyar diners.
Qui és capaç de fer una d'aquestes barbaritats?
Ui.
Pues, Groucho Marx.
I aquí tenim una pel·lícula de los hermanos Marx que es diu Un dia en les carreres.
Doncs vinga, anem a sentir aquest dia.
De 10 a 1. Que bárbaro, lo que vamos a ganar. 10 a 1.
Si no tenemos dinero para apostar.
No se preocupe, encontraré dinero.
Ya buscaré algún primo.
Vaya, por ahí viene uno con cara de panoli.
Corra.
Al rico helado.
Dos dólares a Sonov.
Eh, jefe, jefe, venga aquí.
¿Quiere un pronóstico caliente?
No, acabo de comer.
Además no me gustan los helados calientes.
Eh, venga aquí.
Yo no vendo helados.
Esto es un disfraz para engañar a la policía.
Vendo pronósticos de caballos.
Con los de hoy no se puede perder un dólar.
No, otro día.
Lo siento, apuesto por Sonov.
Otro día, eh.
Dos dólares a Sonov, venga aquí.
Sonov es el peor caballo de la pista.
He notado que gana siempre.
Eso es solo porque llega el primero.
Con que llegue el primero me conformo.
Dos dólares a Sonov.
Eh, turista, venga.
Oiga-me.
Supongamos que apuesta por Sonov.
¿Qué es lo más que va a ganar por su dinero?
Dos a uno.
Dos, dos a uno.
Aquests personatges...
Un dia a la carrera.
Tant los hermanos Mars com en Cantinflas són dos personatges dins de la història còmica del cinema que són dos mons oposats en quant als gustos del públic.
Hi ha un públic que els encanta, que són fanàtics d'ells, i un altre públic que no els agrada gens.
Ja dic, en Cantinflas i en los hermanos Mars.
Amb tots els anys que em dedico a això del cinema, he observat això.
En Cantinflas, en fi, perquè s'entreté i això, hi ha gent que es posa nerviosa.
I en los hermanos Mars, perquè hi ha gent que no té l'agilitat mental i que em perdonin,
de poder captar la gràcia, la indirecta i a vegades la dissonància dels xistes que fan,
perquè és algo, en fi, imprevisible de la manera que ells et contestaran
i de les situacions que ells et situaran.
La pel·lícula es tracta d'una propietària d'un hospital
que es troba en una delicada situació financiera
i es veu obligada a prendre els diners d'una malalta, d'una malalta milionària,
que s'ha de cedir el negoci en un ambient magnat
i és llavors quan entren en escena els germans Mars.
Groucho és veterinari, però fa passar per metge per mantenir l'hospital
en fi, amb la delicada ricachona.
Com que això no és suficient, decideixen apostar pel seu cavall
per aconseguir els diners necessaris i d'aquesta manera poder salvar l'hospital.
I aquí venen tots els enrenous, els lius i tots els mandangues.
I tant com són ells, que una cosa no ve amb l'altra i vinga.
Tot això és el que tenim pel dijous. O sigui, demà, Cara d'Àngel, una pel·lícula de suspens,
una pel·lícula interessant, Robert Mitchum, Jan Simons, director Otto Preminger,
hi ha tres personatges importants, i pel dijous, Un dia en les carreres, Germans Mars.
Això és a la plaça del Pallol, a l'antiga audiència,
amb col·laboració de l'entrada d'un euro només per col·laborar.
I avui vull començar amb el programa que acostumem a fer.
Sí, perquè la setmana passada ja vas dir que finiquitàvem el que feia.
Sí, perquè ja duien masses dies, però tornarem perquè ja en cançons molt bones.
Anem amb una altra cosa totalment diferent.
Sí, vaig poder canviar completament, sí.
I llavors vull parlar d'una persona espanyola
que va començar cantant a l'edat de quatre anys
i estava assentada a la porta de casa seva
per posar una miqueta d'alegria amb una família plena de germans morts
i llavors el barri de Sagunto era, en fi, com ho diria jo,
era la cua lluny de la ciutat que es perdia allà on hi ha els horts
i allà on la verdura es cultiva junt amb el... on passen les vies del tramvia.
El seu carrer de cases baixetes començava amb el pont de Serranos
i acabava allà on està la càrcel de la presó de Sant Miguel de los Reyes.
La veu de la nena arribava des de les tavernes
i colmaos fins als mateixes barres de les celdes dels presos.
Barrejat amb el fum i l'olor del...
En fi, què diria jo, de totes les escombraries que llançaven.
Per això la seva àvia, Marieta,
deia que la nena tenia la bot del diablo,
però realment, sense dir encara qui és,
escoltem aquesta veu i llavors, si no ho adivinen,
ja els diré jo qui és,
però escoltem aquesta veu espanyola 100%.

Fui a ser torero, ganadera, salvantina,
yo la nombro por madrina, jardinero y el cartel.
Si algún día lo consigo, pongo al cielo por testigo
y en mi caso con usted.
Un ol en la tienda por su valentía
y un duende en mis venas que así me decía.
Ganadera con divisa, merda y oro,
ten cuidado que el amor no te sorprenda con tu coro.
Desmandado por tu hacienda y tu apellido
se te guarda la devoción
y un clavel en tu vestido y amarilla la atención.
En tus ojos se adivina la locura de un teador.
Y has de ser como una encina, ganadera, salvantina,
con divisa, merda y oro.
Ya es un torero de fama, dinero y categoría.
Ya es su pasión una llama que me ronda noche y día.
Por tres veces me ha pedido
que le tome por marido, por tres veces dice no.
Y la causa está en los una,
morenita de aceituna,
que por mí se le olvidó.
Y son en mis noches de penas mortales,
cuchillos las coplas de mis mayorales.
Ganadera con divisa, merda y oro,
dueña mía,
cuanto vieras por salvarte de ese oro.
y agonía
con tu hacienda y tu adellido
ya te sobra entrepensar.
Y hasta el luto del vestido
te lo debes de quitar.
Porque así no se adivina
que enterraste su
teadoro.
Bajo el tronco de una encina,
ganadera, salvantina,
con divisa,
verde y oro.
Només faltava l'olé al final, eh?
Només faltava això.
Si no han reconegut aquesta veu,
perquè potser és gent més jove
i no va viure els temps d'aquesta glòria,
ella era Concepción Piquér López,
el seu nom i con noms autèntics,
però realment la vam conèixer
com Conchita Piquér o doña Concha Piquér.
Aquesta magnífica cantant i artista
va néixer a València el dia 8 de desembre
de l'any 1908.
Era una de les figures més importants
del que es deia La Copla.
Va interpretar diverses composicions claus
amb la cançó espanyola,
quasi totes elles obres de Valverde,
de Quintero, León i Quiroga,
Com ojos verdes, Tatuaje,
i sin embargo te quiero,
Suspiros d'Espanya, etcètera, etcètera, etcètera.
Bé, doncs algú de raó
deuria portar la seva àvia,
la Marieta,
perquè va sortir un prodigi sobrenatural
i podia explicar aquella vibració
de la llum que omplia el cel
de coloms espantats
quan arrencava a cantar
amb la mà ajunt a la cintura
i els ulls encesos.
Però la devoció popular va decidir
que tots aquests atributs
només poguessin respondre
a un miracle de la verge dels desemparats.
Ella, que va néixer, he dit,
a València el 8 de desembre de 1908,
amb una família molt humil
que havien tingut anteriorment
quatre fills,
tots els quals havien mort prematurament.
Quan ella tenia uns anys
va fer el seu debut
amb el Teatro Cegueros de València.
Va estudiar cant
amb el mestre Laguna.
Va actuar en el Grau, Gandia,
amb els teatres valencians Apolo i Cursal.
Va ser descoberta
pel maestro Penella,
que preparava l'estreno
de la seva òpera
El Gato Montés a Nova York.
El 13 de setembre de 1922,
amb un entreacte d'aquest estreno,
va interpretar la cançó
El Florero,
precisament del mestre Penella.
va passar cinc anys
als Estats Units
cantant amb Broadway
i amb molts teatres.
L'any 19...
Que sembla que...
Saps allò que dius?
Que sembla això
d'arribar a l'altre costat del toll
que sembla que sigui una...
Com un...
Com un miratge, no?
Sí, sí, sí.
És impossible
per la gent espanyola, no?
I sobretot pel què i el com.
Però si un té valua,
doncs l'encerta.
Va passar cinc anys
als Estats Units
cantant amb Broadway,
com he dit,
amb molts teatres,
i l'any 1927
va participar
amb la primera pel·lícula sonora
El cantor de jazz
de l'Anne Crossland,
això era l'any 1927,
junt amb Al Jolson.
Anem a escoltar
ara un altre tema
amb la veu d'aquesta magnífica dona.
Unes boleries
de León i Quiroga
No te mires en el río.
En Sevilla
había una casa
y en la casa
una ventana
y en la ventana
una anilla
que las rosas envidiaban
por la noche
con la luna
en el río
se miraban.
Ay, corazón,
qué bonita mi novia
Ay, corazón,
asoma la ventana
Ay, ay, ay, ay,
no te mires en el río
Ay, ay, ay, ay,
que me haces padecer
porque tengo niña
se lo de
Quiéreme tú
Ay, quiéreme tú, bien mío
Quiéreme tú
Niña de mi corazón
Pazari, ler, ler, ler, ler
De la feria
desde niña
Él le trajo
una alianza
gargantilla
de corales
y un oscarcillo
de plata
y parecía
una reina
asomarla
a su ventana
Ay, corazón,
le decía
a su novio
Ay, corazón,
al mirarla tan guapa
Ay, ay, ay, ay,
no te mires en el río
Ay, ay, ay, ay,
que me haces padecer
porque tengo niña
se lo de
Quiéreme tú
Ay, quiéreme tú, bien mío
Quiéreme tú
Niña de mi corazón
matari, ler, ler, ler, ler, ler, ler
Una noche de verano
Cuando la luna
Cuando la luna asomaba
vino a buscarla
vino a buscarla su novio
Y no estaba en la ventana
Que la vio muerta
Que la vio muerta en el río
Y que el agua la llevaba
Ay, corazón, parecía una rosa
Ay, corazón, una rosa muy blanca
Ay, ay, ay, ay,
como se la lleva al río
Ay, ay, ay, ay, ay,
lástima de mi querer
Con razón tenía
De lo de
Ay, qué dolor
Qué dolor
De la mormirio
Ay, qué dolor
Mare de mi corazón
Matari, ler, ler, ler, ler
Doncs hi ha una altra d'aquestes cançons
que, mira, anem descobrint-la
de mica en mica, eh, Andrés?
Sí, no, ja des...
Jo havia sentit parlar d'ella
alguna cançó, clar,
has sentit, però, clar,
així com avui estem fent
un petit repàs
a les seves cançons,
allò que vas descobrint
petites coses, no?
Exacte.
Bé, doncs, repetirem
que Conxa Piquer,
que va arribar a Nueva York
als 13 anys
de la mà del mestre Panilla,
quan ella tenia 13 anys
era l'any 1921.
Ella anava precisament
Camí de Mèxic
on tenia un contracte
que l'havien aconseguit,
però quan ella va sortir a actuar
en un moment del descans
de l'òper que s'estaven fent,
l'empresari del Teatre Columbus,
que la va veure cantar a l'escenari,
ja no la va deixar sortir d'allà.
I es va passar un any sencer
actuant amb el Winter Garden
del carrer,
entre el carrer 52 i Borat Vahí.
I cobrava 350 dòlars a la setmana,
això l'any 1921,
mentre vivia amb la seva mare
en un apartament del Central Park.
Però esclar, ella tenia 13 anyets,
la mare, lògicament,
imagina't que en aquells temps
no faltaria la mare.
Sobre l'aventura aquesta americana
de la Concha Piquer,
s'expliquen moltes històries,
però el cert és que fora dels escenaris
es moria de nostàlgia
al seu barri de València,
sobretot quan la seva mare
va haver de tornar a Espanya
i la va deixar sola
en aquella ciutat
de saxofonistes bojos
i gànsters amb tratges a ratlles
i sabates de dos tons
amb els colors dels anys 30,
aquell blanc, negre, allò,
tipus gànsters, sí.
Però allà va acabar
en fent deforjar-se
el seu caràcter d'armestomar,
o sigui, allà ella es va acabar
d'espavilar,
perquè era molt decidida.
Va aprendre a llegir i a escriure
i quan apretava la nilostàlcia
la lluitava cuinant.
Jo què dius?
Mira, on no trec una cosa,
trec la paciència per l'altra, no?
Exacte.
I li agradava cuinar encara més.
Si volia un pollastre,
li cantava un qui-cri-qui
a un botiga de Brooklyn
i després es tancava la cuina
envoltada d'olles i cassoles.
Un dia,
quan ella tenia ja 18 anys,
va veure un home
a través del vidre d'una barberia
amb la meitat de la cara
plena d'escuma
i la camisa equivillada a balassos.
Què dius?
En aquest mateix moment,
sí, esclar,
aquella època dels gànsters,
és exacte.
No, això va ser ritme.
No, com estava a prop,
que no fos una cosa
de pel·lícules
que li van pressionar amb ella.
En aquell mateix moment
va començar a preparar
la seva tornada a casa
i ho va fer precisament
a la gran D,
com els dureros,
amb Suspiros d'Espanya,
que això va ser
un dels seus grans èxits.
Però no serà
la Suspiros d'Espanya,
sinó una altra...
Fem una cosa, Andrés.
Abans de passar
a aquest tema musical,
anem a recordar
quines són les pel·lícules
que trobem aquesta setmana.
Ah, sí, que ens acaba el temps, sí.
Que ja estem al final, ja.
Sí, doncs mira,
direm que pel dilluns que ve,
a les cinc i mitja de la tarda,
el casal Sanitas Tarraco,
Avinguda Catalunya 54,
és l'edifici
de les Germanetes dels Pobres.
Passem una comèdia
que es diu
La dama de Arminyo,
amb Betty Gable,
Douglas Fibans,
i dirigida per Ernst Lubitsch
i Otto Preminger.
És una magnífica comedieta.
i per demà dimarts
a l'antiga audiència,
allà dalt a la plaça Pallol,
al costat del Camp de Mart,
comencem un cicle
que és El metge i el malalt,
que col·labora
el Col·legi Oficial de Metges
de Tarragona
dins els seus actes culturals
que fan cada any per febrer,
i passem la pel·lícula de suspens
Cara d'Àngel.
M'agrada massa...
Em posa una cara també de suspens,
l'Andrés, avui.
Robert Mitchum, Jan Simons
i dirigida per Otto Preminger.
I pel dijous,
també a la mateixa hora,
a les 6 de la tarda,
els germans Marx
fan un dia en les carreres.
Una divertidíssima,
i com no ha de ser divertidíssima,
si és dels germans Marx.
Home, què hem de dir, no?
Això és el que tenim
per aquesta setmana.
I ara sí,
ja per encomidar-nos,
sentirem la veu
de Conxita Piquet
amb una cançó
molt coneguda
amb la seva època
i un dels grans èxits d'ella,
Eugenia de Montijo.
I amb aquesta cançó,
que sobretot aquestes cançons
deien alguna cosa.
Aquestes cançons,
si escoltem bé la lletra,
és realment una poesia.
I a més a més,
ens porta a la història
d'aquell moment,
de lo que es vivia en aquell moment.
Exacte.
És allò que dius,
història pura i dura, no?
Aquí està,
amb una magnífica veu,
una magnífica partitura,
i aquí els deixem
amb aquesta magnífica emissora
a Tarragona Ràdio.
Quant magnífic, Andrés!
Quant?
Gràcies,
fes la setmana vinent.
Sí, Déu vol.
Adéu-siau.
Doña María Manuela
Tiene dos hijas,
una se llama Eugenia
y otra Francisca.
Los majos de Granada
la solicitan
porque las dos son guapas
y granadinas.
Pero mi señora María Manuela
que en los casamientos
tiene mucha escuela
les dice a los majos
con mucho primor
mientras abre y cierra
su abanico malba
pa'ca de llamarse
duquesa de Alba
y Eugenia, señora
de un emperador.
Y a la cuesta de Gómele
y al río dormido baja
Florinata de Donceles
a Doña Manuela
cantar.
Eugenia de Montijo
que pena pena
que te vayas de España
para ser reina
por las lices de Francia
Granada dejas
y las aguas del Darro
por las del Sena.
Eugenia de Montijo
que pena pena
se salió con la suya
María Manuela
una reina es de Francia
y otra es duquesa
pero pa'ca se muere
bajo la niebla
y Eugenia en el Versailles
se siente presa
y está mi señora
María Manuela
echa una pasita
junto a la cancela
en aquel palacio
del viejo Madrid
con su pobre vida
rota en dos mitades
París que la llena
de fatalidades
y Granada viva
de luz del Genil
y a la cuesta
de Comeles
y al río
dormido baja
torna sus miradas
fieles
mientras su vida
se apaga
Eugenia de Montijo
que pena pena
que te vayas de España
para ser reina
por las lices de Francia
Granada de Hejas
y las aguas del Darro
por las del Sena
Eugenia de Montijo
que pena pena