Fins demà!
Que després a mi me talles i sempre anem amb preses, sempre anem amb preses, no?
Ja estàs aquí atacant, eh?
No, però jo ho sé, que clar, m'enrotllo i després tu demanes el teu lloc, i això és normal, això és normal.
Bueno, escolta, vull explicar l'espícola que farem demà a l'antiga audiència.
Sí, sí, sí, perdona, perdona, digues, digues, digues.
Bueno, mira, demà a les 6 de la tarda és tot broma, eh?
Sí, és veritat.
Ningú et pensi que ens enfadem aquí.
Demà a la tarda, a les 6, tal com s'acostuma a fer els dimarts i els dijous, a l'antiga audiència, allà a la plaça Pallol,
fem cinema i cobrem un euro de col·laboració perquè, en fi, anar cobrint les retallades.
Per la logística, per la logística també.
Exacte, no, no, que ja en gastet, ja en gastet, bé.
I tant.
I dins del cicle que estem fent del metge i el malalt, que col·labora al Col·legi Oficial de Metges de Tarragona,
fem una pel·lícula canadenca que és Les invasiones bàrbares.
Una pel·lícula que està plena de premis, garantia que val la pena.
Mira, Oscar, millor pel·lícula de parla no anglesa i dues nominacions més.
Nominada al Globo d'Or, millor pel·lícula de parla no anglesa.
Dos nominacions dels prèmits BAFTA, millor pel·lícula de parla no anglesa i guió original.
El Festival de Cannes va tindre millor guió, millor actriu, Maria José Grosé.
Després als prèmits Cerses n'hi van haver tres.
Millor pel·lícula, director i guió.
I a part, quatre nominacions.
Els prèmits David Di Donatello va tindre prèmit com el millor film estranger.
El National Board of Review, millor pel·lícula de parla no anglesa.
I el Festival de Toronto, millor pel·lícula canadenca.
De què va la pel·lícula?
Una miqueta dramàtic, però està molt bé el tema.
Un home amb un càncer avançat té dificultats per acceptar la realitat de la seva imminent mort
i troba un moment de pau davant del final.
Especialment perquè té raons per lamentar-se de certs aspectes del seu passat.
Ell creu que amb el seu passat no s'ha comportat com hauria de ser.
Llavors, el seu fill, del que s'havia distanciat bastant,
la seva ex-dona, les seves ex-amants i els seus vells amics
aniran passant per allà, per l'hospital,
per compartir els seus últims moments
i canviar impressions sobre el comportament d'ell
i el que ell també ha rebut per part dels altres.
Una pel·lícula que està molt, molt bé.
Anem a sentir-la, no?
Anem a sentir un fragmenter.
Digues a mi.
Hemos sido de todo, parece mentira.
Separatistas, independentistas, soberanistas, soberanistas, asociacionistas...
Bueno, al principio empezamos siendo existencialistas.
Leímos a Sartre y a Camus.
Luego leímos a Fran Fanon y nos volvimos anticolonialistas.
Entonces leímos a Marcuse y nos hicimos marxistas.
Marxistas, leninistas, trotskistas...
Maoistas.
Después leímos a Solsenichi, cambiamos de idea, nos hicimos estructuralistas.
Situacionistas.
Feministas.
Desconstruccionistas.
¿Existe algúnismo que no hayamos adorado?
El cretinismo.
No, de eso nada.
Acordaos de Wuojin.
¿Quién era Wuojin?
Una arqueóloga que llevaba una falda abierta hasta la mitad del muslo.
Hasta tú la recuerdas.
Finales de los 70, China se abre hacia Occidente.
Wuojin viene a hacer una visita cultural a Montreal y la universidad aprovecha para enviar a su izquierdista de confianza.
Ya, ya, claro.
Entro en el comedor de su hotel, la veo y muero.
Una belleza capaz de derretir los 7000 soldados de terracota del emperador Qin.
Pido el té, intercambiamos algunas banalidades, yo ya me veía haciendo con ella el canastillo pekinés.
O el palanquín de Sichuan.
En fin, ahí estaba yo frente a ella.
Y para hacerme el interesante voy y le digo, es extraordinario lo que está pasando en su país.
Si supieran cómo les envidiamos.
Su revolución cultural es formidable.
Instantáneamente veo que sus preciosos hojazos negros se velan y pienso horrorizado que está diciéndose.
¿Este tipo o es un agente provocador de la CIA?
¿O es el mayor cretino del mundo occidental?
Ella optó por la segunda hipótesis.
Adiós al canastillo y al palanquín.
Sí.
No entrarem en detalles del que és el canastillo i el palanquín.
No entrarem en detalles.
Veiem la pel·lícula, sabrem algun més.
Això és el que tenim per demà dimarts a les 6 de la tarda allà a l'antiga audiència.
I pel dijous, dintre d'aquest mateix cicle i acabant el cicle del metge i el malalt,
que organitza també el Col·legi Oficial de Metges de Tarragona,
passem a una pel·lícula musical que és Haltay Jazz.
En castellà li van posar Empieza l'espectàculo.
És una pel·lícula que va dirigir Bob Foz, un gran coreògraf,
amb Ryan Seider, Jessica Lange, Leland Palmer, Anne Reinking.
I aquesta pel·lícula va rebre quatre Òscars.
La versió original, sonora original adaptada,
el vestuari, direcció artística, muntatge i, a més a més, nou nominacions.
I també el Festival de Cants va rebre la Palma d'Or ex-Equo.
És un musical res convencional que, a través de la història d'un impecable coreògraf,
retrata la duresa, l'esplendor i la decadència de les gens del món de l'espectacle.
a qui el triomf els nega a vegades les possibilitats d'altres efectes.
Una pel·lícula que retrata l'altra cara del xou,
el que passa entre vestidors.
I tot això perquè està en aquest cicle,
perquè està en la memòria d'un home que està morint
i està revisant tota la seva vida de coreògraf i de l'espectacle que ell ha anat fent.
Una pel·lícula fantàstica.
També ja es pot veure pels premis que ha rebut.
Escoltem alguns fragmenters.


que el tronc és el que ha rebut.
Escoltem alguns fragmenters.
Escoltem alguns fragmenters.
Escoltem alguns fragmenters.
Escoltem alguns fragmenters.
Fins demà!
Andrés, ara estaríem enganxadíssims a aquesta banda sonora i és que sona molt bé.
Hi ha una quantitat de números musicals que és fantàstic.
Una pel·lícula musical d'aquelles bones.
I si em permets, ja com que això és el final de la programació d'aquest mes,
t'avanço el del mes que ve i es titula el cicle
L'entorn de la Setmana Santa.
Molt bé, molt bé, molt bé.
Són pel·lícules que ja veuràs els títols,
però la que més s'ajusta a la religió
és el primer dia, que serà el dimarts, a les 6 menys quart de la tarda,
no les 6 com és normal, les 6 menys quart,
perquè col·laboro l'Arcabisbat de Tarragona
i hi haurà la salutació i presentació d'un periodista,
a més és la persona principal en quant a, com diria jo,
a la premsa de l'Arcabisbat, que és el senyor Didac Petran.
D'acord, d'acord, d'acord.
Llavors, què farem? Doncs mira, farem la pel·lícula Christus,
que és la vida, passió i mort de Jesucrist,
però cuidado perquè això és una joia del cinema mut.
és una pel·lícula d'any 1917, pròxima a complir ja els 100 anys.
Aquesta pel·lícula, lògicament, encara que sigui muda,
està ambientada amb música, de fons.
Llavors, es complementarà aquesta pel·lícula a una altra més moderna,
que representa que passa a principis del segle XX,
i és una pel·lícula també de l'època del cinema mut,
que va fer Cecil de Mil i que és Honor de Madre.
M'explicaré. La pel·lícula realment és Els deu manaments,
des de Filga de Mill, de l'any 1923.
La pel·lícula és relativament corteta, normal,
però quan s'acaba la pel·lícula comença a fondre's
amb una dona, una mare que està amb els seus dos fills,
que ja són grans, devuen tindre els seus vint i pico d'anys,
i els està llegint la Bíblia.
I aquí comença aquesta pel·lícula, que és Honor de Madre.
I s'envolupa el que seria la Bíblia en si, més o menys.
Exacte. Llavors, la pel·lícula tracta que un fill és un passota acabat,
i l'altre és un fill que és molt responsable de tots els seus actes.
L'un es fa enginyer, en fi, fa trampes amb el material
que fa servir per les construccions dels edificis,
i l'altre, al contrari, és un rat en tots els aspectes.
Això és el que tenim pel dimarts dia 5.
Dues pel·lícules relativament, no relativament religioses,
però que té el significat d'aquesta joia cinematogràfica,
que és Cristos, de l'any 1917.
I a partir del dijous dia 7, ja a les 6 de la tarda,
començàvem amb aquests títols.
A veure...
Jo confieso, d'Alfred Hitchcock, Montgomery Cliff, amb Baxter.
El dimarts dia 12, Marcelino Panivino, de Pablito Calvo.
El dijous dia 14, El fuego i la palabra, de Burlancaster i Jan Simons.
El dimarts dia 19, Los lírios del valle,
Sine y Poitier i Lilia Escalz.
I per acabar, una pel·lícula humorística 100%,
una pel·lícula espanyola que serà el dijous dia 21,
Los jueves milagro.
Una pel·lícula espanyola de José Isbert,
Paulo Estopa i dirigida per Luis García Berlanga.
És una trampa que volen fer de miracle,
en un poblet, per atraure gent.
I, escolta, Luis García Berlanga se les va veure desitjant,
per poder, en aquella època, estem parlant de l'any 87,
en aquella època, passar la censura.
Uf!
O sigui que això és el que tenim pel mes que ve.
I ara, per acabar, ja passem al Casal Sanites Tarraco,
que comencem amb unes altres pel·lícules.
El dilluns que ve, a les 5 i mitja de la tarda,
entrada totalment gratuïta,
i repetim, com altres dies diem,
que al Casal Sanites Tarraco està a l'Avinguda Catalunya 54.
Molt bé, recordar-ho, està bé, sí, sí.
És aquell edifici, que era dels germanetes dels pobres.
Molt bé.
I passem a una pel·lícula divertidíssima i preciosa,
Los Tres Caballeros, de Walt Disney.
Pel·lícula de dibuixos, també hi ha persones,
i unes músiques divertidíssimes.
Poseu un fragmentet.
T addiction.
Tresitte.
Tres onlar!
Tres되 dots!
Tres fáceis tski 119?
Tres Esoftes.
огром comparecs colouros.
Tres AC novela de mercador de 영화ara.
Tres fr conexets!
Tres R lasting.
Comé, comé, comé?
Comé, comé, comé?
Comé, comé?
Comé que va llorar?
Us va i ja ja.
Comé, comé, comé?
Us va i ja ja.
Comé, comé, comé?
Us va i ja ja.
Comé?
És el que deies, Andrés, persones, dibuixos, dibuixos i persones,
que jo crec que no sé si eren aquestes les primeres incursions
en què es feia aquesta barreja, no?
Home, és una pel·lícula del 1944.
Déu-n'hi-do.
I aquí tindries a veure el Pató Donald,
quan surt aquí la senyoreta Miranda,
et sobrant a més o menys, se li obren uns ulls.
Tu coneixies la Carmen Miranda?
Sí, la senyoreta Miranda.
Surt que aquesta és la germana de Carmen Miranda.
Aquesta és la germana que està cantant.
Aquesta és la germana de Carmen Miranda, sí.
Que no va fer més coses.
La germana va ser la que va tirar endavant.
Bueno, això serà la primera que comencem al mes de març
i després, els pròxims dies, ja anirem posant les músiques pertinents.
Perquè, mira, pel dia 11 farem Andalucía Chica, amb Antonio Molina.
Pel dia 18 de març farem la Romy Schneider, aquella de la Sicí,
amb la Penedera i l'Emperador.
I pel dia 25 de març farem la Reina de Nova York,
amb una preciosa Carol Lombard i un fantàstic Frederick Marx.
Això és el que tenim pel casal Sanit Estarraco pel proper mes de març.
Fantàstic, fantàstic.
I ara anem a...
Home, que tenim a la Conxa Piquet que ens està esperant, eh?
Aquí està.
Anem amb aquesta gran artista,
que podríem començar inclús amb una primera cançó d'ella.
Doncs jo crec que aniria bé, doncs no sé,
què et sembla que això t'agrada?
No, no, no, no, no, no, no sé.
Mira, però bé, escoltem-la i després ja opinem, ja opinem després.
Los ojos que me miran entre barreras,
los ojos que me miran entre barreras,
motivos me están dando pa' que me muera, pa' que me muera.
cariño mío, cariño mío, cariño mío, cuando tú no me miras, pierdo el sentío.
Con el tranlarito, con el tranlarero,
ay, que dos ojitos tienes mi torero.
Con el tranlarito, con el tranlarar,
ay, que tus ojitos, ay, que tus ojitos me van a matar.
Hay un cartel de feria, que a ti te nombra, que a ti te nombra.
Que a ti te nombra, niño, que a ti te nombra.
Ay, niño, de los ojos, de sol y sombra, de sol y sombra.
Oles entraña, oles entraña,
que pones banderillas con la petaña, con la petaña.
Por lo que tú más quieras, no me atormente.
Por lo que tú más quieras, no me atormente.
No mires a la ni a ser presidente,
ni a ser presidente.
Cuando te miro, cuando te miro,
tus ojos son las llaves de mi suspiro.
Con el tranlarito, con el tranlarero,
ay, que dos ojitos tienes mi torero.
con el tranlarito, con el tranlarero.
Ay, que tus ojitos, ay, que tus ojitos me van a matar.
Es que depèn de quins ulls, Andrés.
Es pot mirar d'una manera, exacte, o d'una altra, d'una altra.
Per si algú no ens ha anat seguint algun d'aquests dies enrere,
farem de manera breu una explicació de qui era Conxa Piquer o Conxita Piquer.
Va néixer a València el 8 de desembre de l'any 1908.
era filla d'un paleta i d'una modista
i es deia Concepción López Piquer
i va ser la primera cançonatista,
la primera tonadillera creadora i innovadora
que va revolucionar la cançó andalusa.
Perquè a l'art soberà de Conxa Piquer,
amb aquesta veu dolça, pastosa,
així, to vellut i musical,
que, en fi, li deien que era un...
s'acariciava d'una manera sensual
quan cantava, aquesta dona va fer plorar,
va fer riure, va fer sospirar
i estimar Espanya sencera amb la seva veu
i amb el seu garbo,
amb el seu estil i amb el seu duende,
perquè deia, al temps que cantava,
la pena i l'alegria de la cançó.
Si escoltem les lletres, diuen molt.
A més a més, t'expliquen el que comentàvem
també al principi, Andrés,
de començar a posar-la...
Que t'expliquen l'època en la qual vivia, eh?
Tot és una història cantada,
perquè aquesta dona tenia un poder
de la cançó i de la tonadilla.
Va ser l'art i la gràcia.
Li deien l'aroma del limonero
i el perfume del nardo
i l'agüita clara que eternamente fluye,
perquè ella va posar l'ànima
amb els llàbits mentre cantava.
Artísticament, Conxa Piquera
o Conxita Piquera es va donar a conèixer
l'any 1921
amb la seva ciutat natal, a València,
cantant quan només tenia 11 anys
i sortint a l'escenari
amb el vestit de primera comunió.
No, no, que era una nena.
No, no, que era l'únic vestit presentable
que tenia, imagina la seva precarietat.
Però aquest any també seria desgraciat per ella,
perquè amb el seu transcurs va morir el seu pare,
el que repercutiria profundament
amb la seva ànima de nena.
L'any 1925 tenia 15 anys
i en companyia la seva mare
se'n va als Estats Units.
Contratada pel compositor valencià
Manuel Penella
com segon tiple
de la companyia lírica
que a Nova York havia d'estrenar
la seva famosa producció
del mestre Penella, eh?
El Gato Montés
i es tenia d'estrenar
amb el teatro Winter Garden.
Gràcies a la seva juvenil bellesa
és contractada també
pels germans Schubert
per intervindre en diversos espectacles
de varietats
i entusiasmant el públic nord-americà
mentre guia amb un garbo,
una negra d'aquestes mantilles espanyoles.
Així va anar donant voltes
pels Estats Units
i diversos països
de Centroamèrica
però Conxita Piquet
es va sentir molt sola
al tindre que tornar urgentment
la seva mare a Espanya.
Llavors ella ja es va quedar allà
per atendre
amb una de les seves germanes
afectada a certa enfermetat.
Però, de nou,
després dels 12 anys
de gira americana,
torna a Espanya, a Madrid,
amb els seus fregants 17 anys
que hi ha
que el seu propi
paisà,
el maestre Panella,
li va oferir
com a estrella de varietats
amb un luxe tremendo
amb arreclo i figurins
dibuixats per ella
a París
per Pepino Zamora
i a l'hora
era l'àrbit
de la moda femenina teatral
i dels carrers
de la capital de França.
Aquest Pepino Zamora
li va fer uns
vestits
de posar uns vestits
tremendos.
Bé, anem a sentir
un altre dels temes
d'aquesta magnífica veu
i podríem sentir
una zambra
de Quintero,
León i Quiroga,
ai, aquest triu
sí que era famós
amb aquestes músiques.
És veritat, és veritat.
Como si fuera verdad.
Por la gloria
de tu mare
miénteme porcaria
para que yo me lo crea
como si fuera verdad.
Dilo que me quieres mucho
que me quieres y te va
dilo cerrando los ojos
como si fuera verdad.
No estás viendo
mi martirio
pues que te cuesta jurar
que me quieres con delirio
como si fuera verdad.
mentira a tus labios
que dicen te quiero
que sin mí no viven
que por mí
refira
mentira a tus ojos
tus ojos de acero
que hasta cuando lloran
son pura mentira
pensando en la otra
me besan mintiendo
y a veces un hombre
que sube a la boca
yo bien que lo escucho
yo bien que lo escucho
más sigo fingiendo
porque tengo miedo
de volverme loca.
por la gloria
por la gloria
de tu mare
miénteme porcaria
para que yo me lo crea
como si fuera verdad
jura que me quieres mucho
que a nadie quise y te va
dilo cerrando los ojos
como si fuera verdad.
No estás viendo
mi martirio
pues que te cuesta jurar
que me quieres
con delirio
como si fuera
verdad.
Home, però diga-li,
pel amor de Déu,
és que me fa patir
que te dona,
ho veus, no, Andrés?
Bueno, perquè entres
més amb el tema argumental
de la cançó.
Liri abans, Andrés,
no sé què té
que t'achica
amb els ulls,
però és que
es deixa emportar,
es deixa emportar,
ella veu uns ulls
que siguin així
de carinyosos
i ja està.
No entrem en més detalls,
no entrem en més detalls.
No, no, no,
seguim, siguin vella.
Digues, digues.
Mira, aquesta dona
era d'una diversitat
molt entretinguda,
prop i és lògic
amb els seus 20 anys.
Era el repertori
que Manuel Perella
havia preparat
per la juvenil artista
que interpretava,
imagina't,
des d'un charleston
fins a una cançó oriental,
passant per una melodiosa
vocació de la sarsuela.
La revoltosa,
per exemple,
amb un altre de Dulcinea,
però el que li va donar
gran fama
va ser un pas doble
amb el que interpretava
uns sentits compassos
de Sospiros d'Espanya
i que després
ella consegraria
definitivament
amb aquesta cançó
del propi Penella
en Tierra Estranya.
Estranya.
Però anirem parlant,
ja posarem aquestes peces
en els altres dies.
Quan arriba a Espanya,
després d'actuar a Madrid,
ràpidament és contractada
pel Coliseum de Barcelona
i allà va fer unes imitacions
i allà va fer unes imitacions
d'aquell cantant i artista
Hal Johnson,
que va ser el primer cantant
que va fer la primera pel·lícula sonora
oficialment,
i després imitava també
a Eddia Cantor.
Eddia Cantor era un cantant
i còmic,
un artista de cine,
jo tinc algunes pel·lícules d'ell,
Eddia Cantor,
però el seu número fort
era, de nou,
aquests sentits,
en fi,
compassos en Tierra Espanya
amb la que ella produïa,
escolta,
esgarrifances a tothom
quan cantava.
L'hem de posar aquesta,
però ja, eh, Andrés?
Ja t'hi harem de posar.
Sí, sisplau, eh?
Sí, sí, sí.
Ara anem a sentir-ne una altra,
perquè n'hi ha algunes
que són molt boniques,
una ferruca,
també, aviam,
de Quintero, León i Quiroga,
Quiero un pañolito.
Quiero un pañolito filipino
y una gargantilla de coral
y una cadenita de oro fino
y una piedra azul de portuga.
Quiero un capotillo de torero,
torero, torero
y un velo de encaje chantilly.
Quiero que me quiera quien yo quiero
que me diga yo me muero
si te apartas tú de mí.
Quiero que me quiera quien yo quiero
que me diga yo me muero
si te apartas tú de mí.
Me gusta la gente morena
con olor a hierba buena
que galopo bien iba
valiente de raza bravía
son las flores de Andalucía
por la tierra y por la mar.
Caballos negros,
bridas de plata
vienen bajando
por el bergier
del contrabando
la flor y nata
lo más capaz de generceré.
que quiere que se daña,
que quiere que se daña,
que se daña para mí
si voy a la fe ya,
si voy a la fe ya,
que me la me ir.
Quiero un pañuelito filipino
y una gargantilla de coral
y una cadenita de oro fino
y una piedra azul de portuga.
Quiero un capotillo de torero,
un torero,
torero
y un pelo de caja
y chantilly.
Quiero que me quiera
quien yo quiero
que me diga yo me muero
si te apartas tú de mí.
Quiero que me quieras
y yo quiero que me diga
yo me muero
si te apartas tú de mí.
Doncs aquest era Conxa Piqué,
que portem i estem escoltant
aquests dies
de la mà de l'Andrés i Andrés.
Andrés,
que hem d'anar tancant,
però abans fem un resum
de les pel·lícules
que podrem veure aquesta setmana
i una petita avançadeta
de la setmana vinent.
Mira,
per demà
a l'antiga audiència,
a les 6 de la tarda
en col·laboració d'un euro,
podem veure la pel·lícua
Les invasiones bàrbares
dins el cicle
El metge i el malalt,
una pel·lícula
d'un home
que està amb un càncer avançat
i vol fer una recopilació
de la seva vida
i avisa a tots
els seus coneguts,
la seva ex dona,
les seves exdemans,
una pel·lícula
amb una quantitat
de premis tremendes.
I pel dijous,
també allà
a l'antiga audiència,
Halt a Jazz,
Empieza l'espectàculo,
una pel·lícula musical
de Bob Foz
i que també va tindre
4 Òscars
i el Festival de Cannes
va tindre Palma d'Or,
la millor pel·lícula,
Ex-Equo.
I pel casal
Sanitas Tarraco,
que és l'Avinguda
de Catalunya 54,
on hi havia,
on hi ha
l'antig edifici
de les germanetes
dels pobres,
passem la pel·lícula
el dilluns,
a les 5 i mitja
de la tarda,
amb entrada gratuïta,
Los Tres Caballeros,
una pel·lícula
de dibuixos animats
a Walt Disney
de 1944
amb temes barrejats
de dibuixos
i persones
de carn i os.
Això és la programació
que tenim.
Molt bé.
I a l'Andrés
no li diem allò
de fins demà
ni fins la setmana vinent,
perquè ja és
fins al mes vinent,
ja estem al març.
Sí, sí, sí.
T'has adonat, no?
Ja m'he adonat, ja.
Amb tu passa les setmanes
volant.
Sí, sí, sí.
I no és culpa del govern, eh?
No.
No, no, ja parlarem,
ja parlarem.
Gràcies, Andrés.
Adéu.
Sous-titrage ST' 501