El nostre avi, avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Jo no sé si he fet una mica de pot i pot i que m'ho volia explicar,
la llegenda de Sant Jordi i jo l'he liat amb una exposició que vindrà el 26.
El que passa és que hi ha coses, per exemple, que és qüestió de pensar-les
i hi ha coses que, a lo mejor, explicar-les, la gent poden pensar
que tens pretensió o que tens...
No, a vegades les llegendes se formen, però junt amb les llegendes
també hi ha coses que es creen i a vegades no es donen la importància que té.
No és que vulgui donar importància el fet que has dit tu
de l'insinuar, de l'exposició i aquesta cosa.
No, jo havia de saber una cosa, m'embarbusso.
M'embarbusso, no faci gaire cas.
No, no, el que passa és que tu i jo són molts anys ja que estem junts.
Semblant aquell matrimoni que ja ens hem acostumat a aguantar.
I a vegades, clar, quan ve una data o ve una cosa o altra, no és que barregem,
comentem i parlem.
Estic molt bé.
Dius tu Sant Jordi.
Sant Jordi, per exemple, és una diada que s'espera.
Amb candeletes.
Perquè jo sempre he dit, el dia dels enamorats, el dia dels enamorats,
doncs pot ser que s'hagin enfadat la parella, el matrimoni,
i llavors aquest dia d'enamorat no hi ha res.
Hi ha una miqueta de nostàlgia, però bé, sempre es procura tornar a fer les paules.
Ara, Sant Jordi ja és una altra cosa.
Sant Jordi ja és una tradició.
Sant Jordi és una cosa catalana.
Molts que venen de fora no saben el què ni com, però s'hi acostumen.
I al cap d'uns anys d'estar aquí o d'això, ja es veus que van amb la rosa.
O sigui, que no és el mateix el dia d'enamorat, o el dia de no sé què, no.
Hi ha coses que estan tan arrelades.
Perquè, clar, comencem amb el Sant Jordi, amb el drac.
Hi ha una llegenda romàntica, no?
A Catalunya, una cosa...
Clar, això també agrada, una cosa d'aquesta, saps com ho dir?
I per això, encara que no vulguis, la gent, doncs, aquest dia esperem la rosa.
De fet, la rosa...
Com ho saps?
De fet, la rosa la regales amb una altra rosa, perquè és una altra flor també.
Entens?
Ara ja ha quedat bé, eh?
En pla de romanticisme, fas una...
Clar, sempre és millor la que ho rep que la que dones.
Perquè la que dones, al cap d'uns dies, però la que reps, és com el que deia el Capri.
L'amor marxa, però queda, no?
Com ho sap?
Bé, doncs, la rosa aquesta que queda a casa sempre és un record d'això, saps?
Perquè, clar, és una tradició també que entres a una iglésia, solta i surts casat.
O sigui, són tradicions que, clar, Sant Jordi, doncs, es presta, es presta al romanticisme,
a imaginar-te un drac, a imaginar-se...
Aquella...
Abans, potser més perquè...
Aquell cavaller que va haver de lluitar, no?
Sí, abans potser la gent...
Bé, acorda, la seva estimada.
La gent que no hi havia tant de televisió ni tanta cosa, ells mateixos s'ha fet les llegendes.
Sí.
Tant nois com noies, no?
Ell pensant en aquell noi que havia vist a tal lloc.
Ell, aquell noi que va vindre, a veure si tornarà.
O sigui, aquestes llegendes romàntiques, això, per molta cosa que facin, parlin, això...
Sempre queda, és veritat.
I Sant Jordi, clar, i més els catalans, que han passat tantes coses, han viscut tantes coses,
sempre tenim aquestes coses, direm, romàntiques, per no dir altra d'això, saps?
I Sant Jordi, per mi, és això.
I és curiós perquè una vegada el gendre, que és alemany, professor allà, que és una xiqueta,
va vindre aquí i va anar a la Rambla i veure que tot comprava...
I s'ho va trobar.
Sí, i no.
I va agafar, i clar, va poder comprar també, que de bé, amb la filla, no?
Sí, clar, clar, li va comprar potser la rosa o...
La rosa, li va portar mitja dozena.
Home, ja està bé.
Home, va dir, una flor, es pensava que un ram.
Home, poqueta cosa, clar.
I va pensar-se que era com un ram, i va portar mitja dozena de roses.
Home, la seva filla més contenta que un gingulo, no?
Però a veure si m'entens, vull dir que influències del que veus,
i veus la gent que va contentar la rosa, l'altre, saps com vull dir?
Vull dir que, per mi, Sant Jordi, doncs és això.
És una espècie de romanticisme que portem dintre, i clar, l'hem de conservar, l'hem de fer.
I que moltes vegades pensem que només se celebra aquí, però no és veritat,
que hi ha d'altres països que també ho han agafat.
Sí.
Perquè avui no deixa de ser també el Dia Internacional del Llibre, no?
Per això et dic, per això et dic.
El Dia Internacional del Llibre.
I després, el que passa és una cosa, per exemple, que hi ha llibres que potser no els llegiràs mai,
però els veus, veus la portada, veus aquella cosa, veus aquell llibre que de què ho parla,
i si llegeixes un tros, però hi ha circumstàncies que no et permet, però hi ha vegades que no.
A més, fins que et quedes adormit, comences a llegir, i fins que no l'acabes...
No pares, no?
M'entens?
Sí, sí, perfectament.
Vull dir, clar, depèn del llibre que agafes i del que et parla,
perquè també els llibres, a vegades, estan escrits per escriptors,
per gent que somia, escriptors que somien, escriptors que han viscut narracions,
i això també, particularment, a vegades, ens recorda algun fet de la nostra vida,
i ho disfrutem.
O sigui, que el llibre també és una cosa d'aquestes.
I després, també, a vegades, tens una biblioteca plena de llibres,
que passa i mires el canto, el que diu,
la cosa de Tarragona, tal i tal, el roman d'això, en fi,
i em perds-te contentes només veient...
Sí, sí, les fotografies.
L'altre dia...
Hem arribat al cap del carrer.
L'altre dia, per exemple, era a les 10,
i estava mig cansat, i la dona dic,
mira, ja saps què, jo me'n vaig a dormir.
Però, a descansar.
Però vaig entrar a un quart, on tinc també enredos,
i hi havia un munt de llibres de molts d'aixòs.
I no sé, vaig agafar i dic, aquest de què parla, aquest?
Aquest quin és? Aquest no sé què.
Treia, mirava, mirava el d'això,
i quan em dono compte en les 12 de l'any.
Què dius!
I m'ho pensava que ets a dormir, no et sentia.
Se m'han fet les 12 de l'any.
Veu el que fa llegir?
Me refereixo que no es tracta, a vegades, de llegir un llibre.
A vegades, veure'ls.
Sí, sí, sí. I reviure'ls, i reviure'ls.
Perquè segur que molts d'aquests llibres que vostè, avi,
està donant-li un cap d'ull, ja els havien llegit, pràviament.
Veus-ho que dius, terra i ànima.
Això és quan vam anar a col·legi,
quan va començar la guerra.
Sí, sí, clar, clar, li va començar a haver-li records.
Que vam començar a fer en català,
perquè, clar, me'n recordo que aquí,
al General de Figueres, hi havia aquell convent,
vam fer un col·legi.
Ah.
El que va començar la guerra.
I vam anar allí.
I, clar, van portar algun llibre en català.
Allí fèiem grups.
Que devia ser extraordinària.
I llavors, sí, molt.
Molt, perquè estava molt ben preparat.
Però saps què va passar?
Què?
Que al cap de tres o quatre mesos,
els professors que hi havia,
van tenir que anar al front.
I llavors ja va acabar, i aquest col·legi...
Va anar a haver de tancar.
Va tancar.
O sigui, que també he tingut la mala pata
que primer ve la guerra,
acaba la guerra, això,
entre nacionals, a treballar.
O sigui, que tampoc...
O sigui, tot el que he de presa
és la vida que m'ha ensenyat a lo que sigui.
Doncs, bueno, no es passa això amb els llibres, eh?
I ara, per exemple, a la Rambla,
passes i hi ha unes parades, escolta, grandioses.
Sí, ja, ha pogut anar?
Jo m'ho he hagut a mirar així, de lluny.
No, perquè estem preparant això que dius tu.
Que n'he passat amb el cotxe.
Estem preparant aquesta exposició que en parlarem.
Sí.
Però d'això, no?
Que dius que ja explicaré...
I clar, he anat amb el cotxe,
m'ha portat l'altre company,
i he baixat allà els despullats,
dic que aniré a veure fins al final,
perquè l'imprà no m'ho podria anar.
Dic que sempre hi ha gent que coneixes,
i et fa gràcia veure'ls.
I, bé, he anat, no es podia passar de gent.
Bé, no es podia, sí que es podia passar.
Sí, sí, però bé...
Com podies.
No, no, amb paciència, i sense córrer, clar.
Després, un de llibres.
Ostres, aquest llibre, això, va.
Bé, i llavors, mirant i parlant amb un,
saludant l'altre, el que sigui,
he arribat fins allà al carrer de Sant Agustí.
I el valor de continuar, perquè les cames...
Ja hi ha alguna manera, no?
Com que no em trobo amb això,
les cames ja no deixes portar.
Ostres, i encara he forçat, tornada,
amb un, allà i el port,
m'han deixat una cadira un moment,
és una cosa, estàs fotut, fotut,
però no te'n dones compte
de l'animació de la gent,
el que passa,
que ell cria un bel globo,
l'altre que porta la rosa amb aquella il·lusió.
O sigui, que és una diada
que si l'experimentes amb satisfacció,
són coses que...
Que d'això...
Sí, i a més, jo li volia comentar
que també, potser que d'altres anys,
està més organitzat el tema de paradetes,
perquè hi ha algunes vegades
que hi havia una paradeta al costat de l'altra de flors,
per exemple.
I no, ara ja estan una miqueta més posades, no?
I després, d'això que dius tu,
del serrall, de l'exposició aquesta...
D'acord, d'acord.
Tu, mira com ha passat la cabra, eh?
Mira com ha passat l'aire,
mira com ha passat l'aire,
de les paradetes de flors, eh?
No, no, digui, digui, digui.
No, que m'estàs fent d'això...
Sí, sí, jo li comento una cosa
i me'n parlo amb l'altra
i em pensava que me continuaria el rotllo.
T'estic dient...
Ara, l'he emprenyat, eh?
No, t'estic dient que això,
aquesta tradició, doncs,
s'espera l'any que ve, no?
A veure com serà.
A veure com serà.
A veure com serà.
A veure com serà.
No, no, sí, sí.
No, estàs esperant l'any que ve i fer això.
Doncs clar, aquesta exposició que em comentaves...
Sí, del dia 26 d'abril, recordem,
a les 7 de la tarda s'inaugura.
Resulta que les coses també es comencen com una llegenda,
però arriba amb realitat.
Fa 25 anys...
Déu-n'hi-do, eh?
Que em van dir,
escolta, tu que tens d'això...
Era més jove, llavors jo, eh?
Una miqueta, ara més.
Tenies esperit.
No gaire més, eh?
Tampoc, ara m'enredi aquí a l'audiència.
Escolta, per què no prepares tu que coneixes pintors
i coneixes artistes
i prepares alguna cosa a Tarragona que...
Llavors, a mi se'm va acudir
que a Tarragona, els pintors en aquell temps,
repeteixo coses que a vegades ja les hem dit, però...
Però recordem-ho, recordem-ho.
I això, dic, sí, mira,
els pintors pinten paisatges, bodegons, sants, figures,
coses per omplir les cases, llavors,
els menjadors, l'habitació.
A mi se'm va acudir que a Tarragona
té molt de monument.
Per què no?
I vaig organitzar una exposició,
tema monumental i turístic.
Déu-n'hi-do.
Sí, clavar, clavar, eh?
Vaig parlar amb els pintors que hi havia, llavors,
més bons i no tan bons,
i els va agradar la idea.
I vam fer una exposició a l'antic ajuntament,
tema Tarragona.
Molt bé.
Va tenir un èxit,
perquè, clar, va haver pintors
que van trobar racons de Tarragona.
Coses, saps?
Va ser un èxit, van dir,
bueno, llavors me'n recordo encara,
fixi-ho, que hi havia recasents d'alcalde.
Sí.
I allà, aquell petit ajuntament del carrer Major,
vam fer l'exposició.
Va ser un èxit.
M'han rotund.
Bueno, a cabo d'això,
això s'ha de continuar,
home, s'ha de continuar.
Sí, home, sí, llavors hi va haver pintors.
Escolta, jo si tornes,
jo també participaré,
i em van engrescar.
Però llavors...
El van enredar totalment.
Per llavors m'haveren escultors,
ceramistes i dibuixants.
Diu, escolta,
i n'altres, doncs?
I llavors vaig fer una altra exposició
de treballs artístics.
I fèiem dues.
Al cap d'un temps,
i llavors cada any,
doncs,
organitzava aquesta,
amb el Sindicat d'Iniciativa i Turisme.
Cuidado, eh?
Sí, sí, sí.
I clar, sempre hi havia temes de la Junta
que m'ajudaven
amb col·laboració.
Bueno,
al cap d'un temps,
al cap d'uns anys,
allò va ser
quan se va formar
ja el Patronat
de Turisme.
I allí vam fer obres,
i va quedar petit,
vam quedar,
que allí no podia,
perquè érem
30 o 40 o 50
els que participaven.
I a més a més,
veient la magnitud
que anava agafant allò,
hem d'agafar un altre lloc
que és una mica més gran.
I llavors,
vaig parlar amb el Museu d'Història,
el Caracament,
i dic,
escolteu-me,
les botes del Pallol
estan així mig deixades,
no es fa res,
per què no prepareu
per fer exposicions,
concerts i coses d'aquestes?
Home,
no estaria malament.
I sí,
vam preparar
per fer exposicions
i algun concert,
dic,
bueno,
vaig content ja,
i llavors allà hi ha gran.
Llavors ja podíem participar
ja els de 60,
saps?
60 i 70 ja,
però llavors ja va ser...
Però va haver un petit problema,
no, avi?
Després.
I llavors vaig agafar
i vam fer, doncs,
de socis del sindicat
per no agafar ara veure,
no ve l'altre,
i llavors, clar,
i llavors de socis
van fer uns anys.
Però llavors,
el petit local tant d'allò,
i aquí es podrien fer,
llavors amb l'ajuda
dels Rebè,
altres de la Junta,
llavors van fer exposicions
d'altres coses.
Per exemple,
la de còmics.
D'acord.
La de còmics
va participar
l'Antiquari de Capito,
l'Antiquari de Barcelona,
col·leccionistes,
cònsuls,
ambaixades,
que anava d'això.
I llavors,
amb el secretari,
anava a Barcelona
a les editorials,
i clar,
els explicaven
que ella feia
el que era la cosa
i participaven.
I van ser,
pensa que hi havia exposicions
que entraven,
van passar-se 5.000 persones,
saps?
Déu-n'hi-do.
Vull dir que va ser
un d'allòs.
Després,
hi ha l'exemple,
ostres,
més coses,
llavors,
de postals temàtiques,
saps?
Postals de diferents temes,
saps?
Després,
una que va ser molt important
va ser la de cine antic.
Peces de cine antic,
tot així.
I clar,
llavors,
què et passava?
Els aficionants al cine,
que inclús,
inclús l'Ajuntament,
vam donar permís,
i l'Andrés d'Andrés
va fer unes pel·lícules mudes
de xarlot i xos
a la plaça del Pallol
que ens van deixar
l'Ajuntament a les cadires,
va ser...
Llavors,
també l'Ajuntament
a la plaça de la Font
també era festa,
però moltes gent venien
corrents a la plaça de la Font
a veure un troç de pel·lícules,
saps?
O sigui,
coses,
coses que en aquell temps
que no hi havia tant de d'ara
i van quedar relats.
I clar,
això va començar.
Llavors,
què va passar?
Què va passar?
Llavors,
va passar que allò
ja es va fer petit.
però resulta
que com que a cas de la Gapito a dalt
allò ja estava
mig abandonat
o deixat de la mà de Déu
perquè ho veien,
uns cobrien,
ho va comprar l'Ajuntament,
esperàvem uns pels altres
per arreglar-ho,
això que passa moltes vegades
un per l'altre,
doncs va haver guteres
i algun de sort.
Perquè hi havia un dia
una exposició
de l'escola d'art
no sé quantos
i es va mullar.
Bueno,
es va tancar.
I ara què fem a Tarragona?
Clar,
perquè llavors,
perquè a Tarragona
un lloc
on poder fer exposicions
del ben 60
o 70 persones
ja...
És molt complicat,
no era gaire fàcil.
Una obra per cada un,
no més d'això.
Llavors,
vaig tenir una relació
i vaig tenir contacte
amb el Port.
I llavors,
home,
si ho provarem.
I el Medí,
tot això,
llavors hi havia el Navarro,
en Pau Descansi,
que era un tarragoní
amb unes ganes de coses,
diu,
home,
Martí,
vinga,
home,
provem-ho.
I em va deixar
el Tinclado número 1.
I va fer una exposició
amb més gent,
llavors,
encara,
saps?
I llavors,
va ser un èxit.
I ara,
i fa 13 anys,
com passa?
13 anys ja que estan allà baix.
13 anys que vam inaugurar
l'exposició aquesta allà.
Què passa llavors?
Llavors ja vam fer exposicions
amb 100 participants,
90 participants,
a part...
Però,
avi,
això és tot un mal de cap,
sobretot per les persones
que han de posar els quadres
al puesto, eh?
El que passa,
que és com aquell
que t'ha viat el tabac
o està a l'alcohol,
que no t'ho dónes compte,
arribes xafat,
arribes com ara mateix,
que digui,
que la tenia per caminar,
però vull dir,
després,
una altra cosa molt important
i és la gent.
Escolta,
saps allò que...
Escolta,
ara jo faig...
I contagien.
I resulta que,
inclús del sindicat,
pintors,
artistes,
d'una cosa...
I ara,
com que fem dos a l'any,
una de treballs manuals,
artístics,
l'altra de monumental.
Ara,
com que per circumstàncies
només es poden deixar-se'n una,
el fem tot,
tema lliure,
pintura,
escultura,
tot el que sigui.
I, clar,
inclús hi ha gent de fora de Tarragona,
de la província,
que participen,
i a vegades han participat
més de cent,
cent,
noranta i pico.
I llavors,
quan vas allò
i vas cansat
i aquell,
escolta,
l'altre que et pregunta,
l'altre que et crea un problema,
l'altre que es pensa,
l'altre que et diu...
I a la tot, avi.
Oh!
I a la tot,
i a la totes rectes.
Però llavors,
però saps què passa?
Quan veuen qui ets,
com ets
i la manera que ets,
doncs,
es contagien.
Sí, sí, sí.
I llavors,
et respecten.
I llavors,
inclús de dir,
escolta,
faig una exposició
al Callà,
que pots venir a fer
amb la presentació?
O a Cambrils,
he anat a Cambrils,
a Reus,
a Callà,
molts llestos.
Allà on l'han crida,
el Callà Bé.
Jo dic,
no tinc cotxe.
No,
i et venim a buscar,
i vaig.
I això passa
que estic fumut
de mitja cosa.
De l'esquena
i de les cames,
no?
Les cames
i els peus
de quan recordi l'altre
i els anys,
m'entens?
I llavors,
però no te'n dones compte
i és com una llegenda.
O sigui,
que és com una espècie
de tradició.
25 anys,
sembla que no.
I saps què ha passat?
Que ha passat artistes
molt bons.
Han passat
molts que han guanyat
premis
i coses a Amèrica,
a Europa,
a Espanya,
a Catalunya.
Dic Espanya i a Catalunya
perquè són dues coses
en el món de l'art,
són diferents maneres
de pensar.
Exacte, exacte.
L'altra que té
una exposició al Japó.
L'altra,
o sigui,
que no t'ho han anat
compte i has viscut.
Ara,
alguns ja ho han deixat,
alguns ja no ho fan,
l'altre ja se n'ha anat
per no tornar.
O sigui,
però encara en queden
d'aquelles primeres exposicions.
I ara,
quan et trobes,
per exemple,
el divendres,
a les 7 de la tarda,
que allí serem,
almenys són 90,
aquesta vegada són 80 i escaig,
90 participants,
més l'acompanyant,
més aquell que no presenta
perquè no ha pogut,
perquè no ho sé.
Allí et trobaràs
quasi 200 o 150 persones,
entre pintors,
amics,
l'altre.
i llavors,
tu hi vas com si ets borratxo.
Perquè tothom el vol saludar,
també, no?
Digue'm el sentit.
S'entén, eh?
S'entén, no?
D'alegria,
de gent,
de carinyo.
No, no el coneixia.
Mira, et presento.
L'altre, escolta'm,
ara em trobo...
Què opines?
Saps com vull dir?
Fantàstic.
i resulta que veig
un munt de gent
que a vegades
després que gent
troba el carrer,
me saluden
i jo, clar,
en aquell moment
no recordo.
Hi ha avi
i a més a més,
amb això de l'avi
doncs sóc l'avi.
Clar, ja és l'avi.
Escola, avi, avi.
I això és el que...
Es veu que això,
almenys m'ho diu,
això és el que tu...
Li fa l'energia, no?
I saps què és?
Que vanyes pel carrer,
t'aturi un,
escolta, l'altre,
i veus que el conec aquest.
I llavors penses...
Ah, sí, és de...
Saps?
I això és el que haurien de fer la gent.
Mentalitzar-se
de les coses bones
que es poden fer.
Encara que no les puguis fer tu,
pensa que hi ha qui les fa
i col·labora.
Saps?
I és...
I llavors diuen,
és que, oi,
si vam igual,
com t'ho trobes?
No t'ho dic.
Per què?
Dieu que em faig bona cara,
que t'he de la cosa.
No t'ho creureu, no?
O fas bona cara.
Fas bona cara,
però la cara
no t'has que veure amb tot el demés.
Saps?
Però és bonic.
Doncs sí.
Crear alguna cosa d'aquestes
i participar.
I quan vas, per exemple,
i veus allà avui mateix
a Sant Jordi
aquella gent
que potser no podien comprar
aquell llibre,
però el tenia a les mans
mirant-se'l
en aquella il·lusió.
Saps?
Tu saps això el que és?
Fantàstic, àvia.
Això és fantàstic.
Per això jo,
una de les coses que a mi m'agrada
és mirar
quan vaig...
vaig a un poc mai d'esperar.
Miro a veure la gent
que estan sentats o drets
com sabelluguen,
com parlen,
com miren.
Veus?
I clar,
i segons veus
el que expliquen,
veus el caràcter d'aquella gent.
N'hi ha cap a parlar,
però ho fan amb aquella fe.
L'altre, aquella...
Saps?
I això a Sant Jordi
és el mateix.
Saps?
Compares la gent
amb aquella afició
mirant els llibres,
mirant...
I amb la rosa,
que veus la rosa,
que veus la cara que veus,
veus que és de jove
o l'home que porta...
Aquella il·lusió
que espera a veure
la dona o la nòvia
a veure la flor,
saps com?
Vull dir,
és una cosa
que no sé,
ens amarguem,
no ens amarguem,
ens amarguen,
la vida,
i el que hem de fer
és superar-la
amb coses d'aquestes.
Amb il·lusió,
amb coses amb il·lusió...
Jo recordo, avi,
i recordo, avi,
que aquest divendres
a les 7 de la tarda
al Tinclau de número 1
del Moll de Costa
al Port de Tarragona
es farà l'inauguració
d'aquesta exposició
25ena exposició
col·lectiva
de treballs artístics
dels socis
del Sindicat d'Iniciativa
i Turisme de Tarragona.
I que estan tots convidats
a que vinguin, no?
Sí, sí.
Avi, que ningú
es despisti,
que les portes
seran obertes
del Tinclau de número 1,
recordem,
sobretot a les 7 de la tarda.
Estan ben rebuts
i, a més a més,
una cubeta de cava
sempre més.
Ara li volia preguntar,
sí, també,
tenim una mica convidada.
Com a mínim,
home, sempre hi ha alguna cosa.
De car.
Però saps què em passa?
Què?
Ja què m'he fet?
Jo em trobo
que fes la presentació,
parlo,
quan acabo
aquell que em crida,
l'altre que em crida
i la gent ja
van picant, picant, picant
i a més allò
arriba un moment
que...
No, que li ha de dir
a vostè a la seva dona
que vagi agafant.
No, ells ja els...
No, i quan acabo
ja sempre m'aguarden.
Ah, d'acord, d'acord.
On ve algú
i et dic,
avi, la copa.
I llavors va...
Mita'l l'avi,
mita'l encara,
ella encara va bevent.
Sí,
però diu
que acabo de començar,
eh, que acabo de començar.
Mira, ella encara va bevent
i és que sempre
sempre hi ha algun pintor
que ja es preocupa
d'anar a buscar-la
i ve
avi, no es quedi sense, eh.
No, no, no.
No, però és bonic.
Tu saps el que és, per exemple,
allà ara
trobar-te
amb gent
que ja pintaven
fa 25 anys.
No pintaven.
No, no,
i que el que s'ha conegut de joves
encara ja tenim una edat, no?
I gent
que, per exemple,
venien
i encara continuen venint
25, 25 anys.
No són dos dies.
No, no, no.
Són uns quants.
I ara penso,
però escolta,
jo sóc aquell.
Perquè imagina't, eh?
És el mateix,
avi, és el mateix.
Perquè després tenen contra...
I el que ha de durar encara, eh?
Perquè una altra cosa,
pensa que no són 25 anys.
Són 25 anys de canvis
que hi ha hagut a Tarragona.
Perquè ara,
durant aquests anys,
i no vull criticar ningú,
s'han format molts grups
que han desaparegut.
Sí.
Home, són moltes il·lusions
que no n'han acabat d'encertar.
No, i és que passa que a vegades
per fer una cosa
s'ha de sentir.
A vegades s'ha buscat l'interès,
a vegades s'ha buscat protagonisme,
a vegades falta de formació.
O sigui,
per fer una cosa d'aquestes
s'ha de sentir.
Com que resulta
que jo,
la meva vida,
ja saps que ha sigut bohèmia
dintre el món de l'art,
i tots aquests que venen
també són artistes
del que sigui,
doncs has format una família.
No has format un grup,
has format una família.
I això és molt bonic
que a Tarragona
que quedi una exposició
que s'aguanta 25 anys,
més 7 anys
que havia fet
el serrallo,
la d'això
de tintadura ràpida
que venia de tot Catalunya.
Ves si fa anys...
que va acabar.
A la setmana vinent
m'agradaria que m'expliqués
com anar a la inauguració,
i mira,
si tenim l'oportunitat
de tenir algun dels pintors
o escoltors...
Sí, sí.
Si enredem,
perquè puguin venir
de cara a la setmana vinent.
I tu, si pots vindre,
doncs també estaràs ben rebuda.
Ja sap que aquella mateixa hora
coincideix
que estic aquí al programa.
Ja ho sé.
No és aquella excusa tonta
de dir
no, és que no puc,
no és que estic aquí,
no me queda una altra.
Tothom que vulgui vindre,
perquè aquesta exposició
jo dic que és una família.
tothom s'ha considerat familiar...
I que estiguin benvinguts, no?
Avi, gràcies.
De res.
I com diu la cançó,
vostè sí que em dóna força,
em dóna vitalitat.
I Sant Jordi que es conservi
i que pensi
que no és simplement una rosa,
és el cor obert
a la persona,
sigui nòvia,
sigui amiga,
sigui dona
o sigui mare.
Una rosa
sempre és un símbol
de coses
que no s'ha de perdre.
Il·lusió.
Avi, no hi ha res més.
Fins la setmana vinent.
Fins que arribi a la nit.
Em dones força
per superar els obstacles.
Em dones força
per creuar l'oceà.
Sóc tan fort
quan dintre meu et sento
em dones força
per sempre tu i a mi.
i a mi.
Fins la setmana vinent.
Fins la setmana vinent.
Fins la setmana vinent.
Fins la setmana vinent.
Fins la setmana vinent.
Fins la setmana vinent.
Fins la setmana vinent.
Fins la setmana vinent.
Fins la setmana vinent.
Fins la setmana vinent.
Fins la setmana vinent.
Fins la setmana vinent.
Fins la setmana vinent.
Fins la setmana vinent.
Fins la setmana vinent.
Fins la setmana vinent.
Fins la setmana vinent.
Em dones força per creuar l'oceania.
Vull sentir la força que tu em dones.
I que estem junts tota l'eternitat.
Em dones força per superar els obstacles.
Em dones força per creuar l'oceania.
Soc tan fort quan dintre meu et sento.
Em dones força per sempre tu i amb mi.
Em dones força per superar els obstacles.
Em dones força per creuar l'eternitat.