I amb aquesta banda sonora maquíssima.
Saludem a l'Andrés i Andrés.
Bona tarda, Andrés.
Molt bona tarda.
Com estàs?
Fantàsticament bé de món.
Fantàsticament bé.
Avui estem tots així com de...
No sé què li passa aquest dia 22.
Però tenim un bon rotllo...
Sí.
Ai, també és veritat.
Tenim un bon rotllo d'amor, diguem-ho així, no?
Sí, sí, sí, sí.
Demà mateix és veritat.
M'has fet pensar que demà, clar, és dia 23 d'abril.
És la diada de Sant Jordi.
Ja tens preparada la teva rosa, ja?
Bueno, jo espero última hora a comprar-la.
Sí?
Última hora és demà al dematí.
Però ja saps...
Ah, no val matí.
Demà donava tometa a la Rambla, obligatori.
Bueno, depèn.
Esperem que el temps ens acompanyi, que aquest és un altre,
que sempre pendents del senyor Cel, i a veure què ens diu, no?
Però és igual, no és culpa del govern.
Si pau, no és culpa del govern.
A veure, Andrés.
Què té a veure ara el govern?
No, no, és que m'han aninat a la política així sense govern,
perquè me'n recordo massa jo de certes persones de la política.
Ah, i de la família.
Anem a recordar la programació.
Anem a cina.
Vamos a lo nuestro.
Vamos a lo nuestro.
Mira, avui vull parlar de la programació que farem aquesta setmana a l'antiga audiència,
allà a la plaça del Pollol número 3,
que tots els dimarts i dijous, o quasi tots, perquè de quan en quan fem festa,
doncs passem unes pel·lícules que aquest mes també són cinema a la carta.
Què vol dir això?
Doncs que el mateix públic que ve allà demanen certes pel·lícules que els agradaria veure
i jo els hi programo.
Molt bé.
La col·laboració per vindre a veure aquestes pel·lícules només és d'un euro.
No perquè em demanin les pel·lícules, no, per vindre-les a veure.
Mira, t'anava a comentar, perquè és una condició d'aquelles cosetes que dius.
Per cobrir gastes.
Per donar un ajut, no, per cada de les properes pel·lícules que han de venir.
Perquè no ens arribi a les retallades.
Això mateix.
Bueno, doncs mira, per demà a la tarda a les 6,
farem una pel·lícula còmica de l'any d'Ameri Castanya.
Sí, de l'any d'Ameri Castanya.
Home, això ja fa temps, eh?
I tant.
Ah, hi està el detall, eh?
Sí?
No, no, això és el títol de la pel·lícula.
Ah, doncs el detall, el detall, el detall, el detall.
Ah, hi està el detall, és una pel·lícula del que títulas.
Mira, mira, mira, mira, mira, ja surt.
No, sí, en la vida, un detallito así hace la desgracia o la felicidad.
Sí, señor, y para ti la gran vida por un solo detall, mi estupidez.
No se oye, ¿verdad?
¿Cómo?
Eso.
¿Cuál?
Sin vergüenza.
No sé por qué te tengo tanta ley.
Porque a menos te importa qui soy yo.
En cuanto entras, solo piensas en comer.
No, no, no más en eso.
No, también piensas en beber en todo lo que sea tragarse.
Pero no más por el momento, pasita, y los momentos pasan, y luego los minutos también,
y hasta los segundos, y luego de segundo en segundo agarro uno el segundo aire.
Y luego tú tan chula que eres, pasita, y uno tan enamorado, pues.
Y una tan estúpida, ¿qué harías sin mí?
Pues morirme de tristeza.
Más bien de hambre.
Bueno, pues de las dos cosas, total.
Parece mentira.
Los meses vuelan y no podemos casarnos, no más porque tú no trabajas.
Pero ya cambió la cosa porque ya me mandaron hablar de una oficina.
¿Para trabajar?
No, que una máquina de escribir que se perdió.
¿Y qué?
No, ya se aclaró.
¿Que me encontraron a ti?
No, hombre, si la vendí luego luego.
No tienes remedio.
No has de trabajar nunca.
¿Y para qué trabajo?
¿Cómo para qué? Para casarnos.
Ay, ¿y a poco es indispensable que para casarnos trabaje yo?
¿Y si tú no trabajas, de qué comemos?
Jo crec que massa ganes d'anar a treballar no en té.
No, no, saps?
No ens enganyem, no ens enganyem.
Saps quantos anys fa que tenien aquesta conversa?
No.
Doncs mira, fa exactament 73 anys que es tenia aquesta conversa.
73 anys fa d'aquesta pel·lícula?
73 anys fa que van tindre aquesta conversa en Cantinfles i amb la noieta, amb la Sofia Álvarez, que fa de criada.
Sí, sí.
A més, clar, ell venia allà, ella treballava de criada.
Doncs ell anava allà a profitar la cuina, el que hi havia.
Clar, ella estava més que mantingut.
És una pel·lícula divertidíssima, a més no poder, potser un dels millors que té amb la seva filmografia aquest gran Mario Moreno Cantinfles.
I és una pel·lícula d'any 1940.
Lògicament, la pel·lícula conserva tot l'estil clàssic d'aquest gran Cantinfles.
Això és per demà a la tarda.
Però, pel dijous, tenim una altra gran pel·lícula, una pel·lícula humana 100%, que és Dersu Uzala.
La pel·lícula que va dirigir Akira Kurosawa i va tindre, és de l'any 75, va tindre Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.
I gran premi amb el Festival Internacional de Moscú.
I després, amb els Premis d'Hèbit de Dionatello, millor director estranger.
És un home que es dedica a caçar.
Tota la seva vida és caçar, caçar pel bosc, viu d'aixòs.
Ell, el seu allar és el bosc.
Però hi ha un capità, Vladimir Arsenieu, i el seu destacament,
han realitzat unes prospeccions geològiques amb els boscos de la Taigà Siberana.
Resulta que, anant per allà, el troben amb aquest home.
I aquest home, doncs, el deixen que s'ajunti amb ells.
I gràcies a aquest home, se salven d'un... de més d'un perill.
O sigui, que podria haver mort si no hagués estat aquest home.
Exacte. Perquè aquest home coneix els boscos i les selves...
Com si fos la seva mare.
Exacte, aquí està.
I aprenen molt d'ell, molt.
Tenim el trosset.
O almenys un abstracte d'aquesta pel·lícula.
Venid por aquí.
Eh, vosotros, aquí està el camino.
Què passa?
Allà hi ha huelles.
Hace dos o tres días pasó gente.
La lluvia lo ha borrado.
Però estoy seguro de que era chino.
¿Y tú cómo lo sabes?
Tenéis mucho que aprender.
¿Veis esa marca de ahí?
És de una sandalia china.
Mirad, és redonda.
Es un viejo listo, eh?
Vosotros sois como unos niños.
Miráis, pero no veis.
Si vivieseis en la taiga, moriríais.
Todos moriríais.
Mira, hem agafat a l'extracte, jo crec que el més correcte, Andrés.
Exacte.
Del que podíem oferir com a mostra d'aquesta pel·lícula, eh?
A més, és una pel·lícula que et dic que és humana 100%.
I dura 141 minut, però és que se't fa curta.
Se't fa curta.
Una pel·lícula preciosa que moltíssima gent me l'ha estat demanant.
Jo esperava posar-la en un, no sé, en un cicle ecològic.
Però, esclar, com que van venint altres tipus de cicles i anem a muntar altres coses,
al final vaig dir, escolta, hi ha gent que s'ha esperat dos anys per veure una pel·lícula que m'han demanat.
Imaginat.
Escolta, ja no vull tornar a fer el mateix.
Anem a fer alguns mesos de cinema a la carta,
perquè la més que veig seguirem fent cinema a la carta,
i anem a posar totes aquestes pel·lícules que m'han sigut demanades pel mateix públic
i que, en fi, val la pena ser revisades amb aquesta pantalla d'aquí de l'antiga audiència.
I estava pensant, Andrés, que si normalment ja anem a veure-la amb moltes ganes,
quan l'hem demanat, el que dius, fins i tot convides a la família,
no?, d'aquesta pel·lícula l'he demanat jo, no?,
encara l'agafes a més carinyo.
Exacte. Llavors, hi ha una altra cosa molt important,
que sobretot, aquesta pel·lícula, sobretot, també,
val la pena veure-la amb la pantalla gran que hi ha allà a l'antiga audiència,
perquè llavors és realment un espectacle,
perquè la veus a casa amb el televisor i, bueno, que de bonic,
però veure-la amb la pantalla gran...
Encara guanya més, no?
Guanya molt més i més amb els paisatges que hi ha.
Bé, això és el que tenim per aquesta setmana,
però pel proper dilluns, a les cinc i mitja de la tarda,
al Casal Sanitas Tarraco, a l'Avinguda Catalunya 54,
a l'edifici que havia sigut de les Germanetes dels Pobres,
allà també fem cinema amb entrada gratuïta.
Molt bé.
I aquesta setmana, bueno, aquest proper dilluns, a les cinc i mitja, repeteixo,
farem Sinfonia de la Vida.
Què podem dir d'aquesta pel·lícula, Andrés?
Doncs mira, aquesta pel·lícula és una altra pel·lícula
que també és molt humana.
És un relat de l'Amèrica costumista.
Hi ha un tal senyor Morgan que ens explica com ha estat la vida
a Grover's Corners, una petita ciutat de New Hampshire,
entre els anys 1901 i 1913.
George Gibbs, el fill del metge, i Emily Webb,
la filla del director del diari local,
comencen a interessar-se l'un per l'altre.
i aquesta és simplement una de les històries de la vida,
de la gent d'aquest poblet.
Hi ha un grapat d'artistes boníssims d'aquella època,
William Holden, Martha Scott,
Tammy Mitchell,
bueno, en fi, una pel·lícula d'aquelles que val la pena veure
i és de l'any 40 també.
Déu-n'hi-do.
Escoltem.
El doctor Gibbs volve a traer-le flores.
Mama Gibbs,
nunca me había fijado en lo triste y preocupada que está.
La quiero mucho.
Mama Gibbs,
Mama Gibbs,
Estoy tan cansada, Mama Gibbs.
Mama Gibbs,
¿Cuándo se terminará esta sensación?
¿La primavera ha llegado?
¿Durante cuánto tiempo?
Cálmate, hija.
Tendrás que esperar.
¿Cómo está usted, señor Stimson?
¿Cómo está, Sarah?
Mama Gibbs,
George y yo convertimos nuestra granja
en el rincón más bonito del mundo.
Siempre pensábamos en usted.
Hubiésemos querido enseñarle el granero
y el gran establo que construimos para cobijar el ganado.
Pudimos hacerlo gracias al dinero que usted nos dejó.
Ah, sí.
Mama Gibbs,
¿ya no se acuerda?
Aún no sé de dónde lo sacó.
¿Nos dejó usted
más de 350 dólares?
Sí.
Que en aquell moment
350 dòlars
era una fortuna,
una petita fortuna,
és veritat.
Doncs això,
això és el que tenim
per aquest proper dilluns,
una pel·lícula
que potser es pot considerar
l'obra màxima
del director,
que va ser
Sam Wood,
una gran pel·lícula
amb l'any negre,
en fi,
que és
la salsa del cinema
interessant
d'aquelles èpoques.
I ja avançarem
que al Port de Tarragona,
al Museu del Port,
a partir del dia 1 de juny
farem
Master and Command
a l'autre lado del mundo
i el 8 de juny
acabarem
el segle de pel·lícules,
que això ja ho anirem anunciant,
ho farem pel dedicat
amb els petitons
i l'Espanta Tiburones,
la pel·lícula de diluïsos.
Oh, que bonica!
L'Espanta Tiburones.
Sí, sí, sí, és molt bonica.
Doncs això és el que tenim
ja per aquests dies
de cinema.
Molt bé.
I ara anem
per una altra pel·lícula
que ja volíem presentar.
Sí, perquè us hem de dir una cosa.
La setmana passada
estàvem en un cicle,
podíem dir,
que vam fer així
una mica extraordinari,
però que el cicle
que estem esperant de veritat
era aquest,
que ara mateix començarem,
Andrés.
Sí, la pel·lícula
Gabriela
i la gent dirà
Gabriela,
això és una pel·lícula?
Però sí, sí, sí,
és una pel·lícula
que jo crec que aquí
no la coneix.
Pràcticament
un 99,9%
de persones
no coneixen.
I el 0,01
és l'Andrés.
No, n'hi ha alguna cosa.
Bé, és una pel·lícula
brasileña
amb música
de Tom Jovín
i Gal Costa
i els actors
són
Sònia Braga
i Marcelo
Mastroianni.
Ostres,
Déu-n'hi-do quins dos, eh?
Quin parell.
Aquí està.
I també hi ha uns artistes
brasileńs que són
Antonio Cantáfora,
Ricardo Petráglia,
Paulo Gurlar,
Antonio Pedro,
Nelson Xavier,
Nicole Puzzi
i la participació especial
de Nuno Leal Maya.
Jo crec que aquesta pel·lícula
es considera potser
una miqueta especial.
Jo, el Marcelo Mastroianni,
no me'l feia veure
en una pel·lícula com aquesta,
però aquest home
era un monstre.
Aquest home s'adaptava
a qualsevol personatge.
Era camaleònic,
és veritat.
Exacte.
La sinopsis
representa
que passa l'any 1925
i Gabriela,
que és la principal protagonista,
es converteix
en cuinera
i esposa
o dona
de Nacip,
el propietari
del bar
d'una petita localitat
de la costa brasileña.
De totes maneres,
l'home
no triga
a cansar-se
de la manera
de ser de la seva dona.
En moltes ocasions
és una cosa ordinària,
però per colmo
un dia
la troba
al llit
amb el seu amic
Tonico,
fet
que el portarà
definitivament
a anul·lar el matrimoni.
Imaginat.
Però
el principal
per nosaltres
en aquest moment
és la música.
Anem a sentir
aquest primer tema
que
jo crec
que està
d'aquesta clàssica
música brasileña.
ja es diu
Chegada
dos retirantes.
i
note
que
a
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
A minha casa no escuro deserto
Mas com você era cheia de sol
Molha a tua boca na minha boca
A tua boca é meu doce, é meu sal
Mas quem sou eu nesta vida tão louca
Mais um palhaço no teu carnaval
A minha casa no teu carnaval
A minha casa no teu carnaval
Ha deixat aquesta pel·lícula, aquesta banda sonora que continuarem sentint de cara la setmana vinent.
Si Déu vol.
I ara el que hem de fer en aquests pocs minuts que ens separen,
de tu i de mi, Andrés, per quedar una mica així com romàntic,
doncs recordem les pel·lícules que tenim per aquesta setmana dins de la Filmoteca de l'Andrés i Andrés.
Bé, pel demà, allà a l'antiga audiència, a les 6 de la tarda,
amb col·laboració només d'un euro,
passem la pel·lícula Ahir està el detalle, de Mario Moreno, Cantinflas.
I el dijous, també a les 6 de la tarda, Dersu Uzala.
Molt bonica, aquesta ve darrera.
Aquesta és la pel·lícula que tenim.
I pel dilluns, el següent, al Casal Sanites Tarraco, a les 5 i mitja de la tarda,
que al Casal Sanites Tarraco està a l'Avinguda Catalunya 54,
amb aquell edifici que abans era de les Germanetes dels Pobres.
allà pot entrar tothom que vulgui per entrar al Casal Sanites, que és els baixos.
Sí, no fa falta tenir que ser associat de res, que poden entrar a veure la pel·lícula.
Allà hi ha televisió, hi ha bar, hi ha billar, poden jugar a l'escat, o què vulguin.
Bé, doncs allà passarem a les 5 i mitja de la tarda,
Sinfonia de la vida, una pel·lícula de l'any 1940,
on ens expliquen la història d'un poble petitet dels Estats Units,
amb una sèrie de personatges entranyables i una pel·lícula humana, sentimental, romàntica,
una preciosa pel·lícula.
Això és el que tenim per aquests dies.
Doncs us esperem, no? A tots, Andrés.
Els que puguin, ja ho saben.
Exacte, i de cara a la setmana vinent el que farem serà un repàs
de totes les pel·lícules que ja tenim a tocar el maig.
Exacte.
I ja està aquí, Andrés, que la setmana vinent ja estarem.
Ja hi som.
Doncs vinga, gràcies, Andrés.
Fins la propera, si no.
Fins la setmana vinent.
Adeu.
Fins la propera.