Molt bona tarda, Mar.
Molt bona tarda.
Jo no sé si és el solet aquest que hi ha,
que ha estat durant tot el dia, que ens ha acompanyat,
que estic avui...
Que ja ve el bon temps.
Estic mitja adormida, Mar.
Jo estic adormida quasi del tot.
Sí, tu també.
Jo sí.
Quan hem entrat, el primer que t'he dit,
Sílvia, o comencem amb el gucanyero o jo m'adormo.
I m'has dit, sorprès, sorprès.
Sorprès, sorprès.
Això espero.
Come on, everybody.
Això espero perquè la cosa està espaceta.
Sí, també de notícies.
I clar, fora fa tant molt temps...
Que podíem estar tu i jo tenint un tomet a la plaça.
Que per què no fem la ràdio al carrer?
Seria una idea, seria una idea molt bona.
Per Sant Jordi només, no.
No, per Sant Jordi només, no.
No, pel que sigui, pel que sigui.
Ah, perquè ve Sant Jordi d'aquí a Poquet, ja.
Que bonic, la Rambla, els llibres.
Les flos, els llibres, sí, sí.
Bé, has vist?
Avui estem romàntiques, estem tranquil·les, estem de sol.
Bé, bé, bé, bé.
Espera, espera que acabem.
Espera, no?
Anem per feina, comencem bé, fem les coses pel dret.
Vinga.
Avui és dijous.
Sí, sí, sí.
Això és Manamanà.
Ah.
Benvinguts.
Que tal, els primers minuts?
No sé què és, això, eh?
Una cançoneta que es diu Hey, Mr. DJ Get Up.
Ah.
No, sí, sí que desperta, sí.
Hi ha moltes versions, eh?
He agafat aquesta, a veure, la descobrim, i si no agafem l'altra, eh?
No, no, no, la pots...
No hi penses tant, aquest home, a la boca.
No ho sé.
Que s'atrengui l'embut.
Calla, calla, que puja, que puja.
Nevi, nevi, nevi, nevi, nevi, nevi.
Uh!
Hey, Mr. DJ Get Up, don't stop the party.
We like the Beatles' hands up for Paul McCartney.
Hey, Mr. DJ Get Up, don't stop the party.
We like the Beatles' hands up for Paul McCartney.
Hey, Mr. DJ Get Up, don't stop the party.
We like the Beatles' hands up for Paul McCartney.
Hey, Mr. DJ Get Up, don't stop the party.
We like the Beatles' hands up for Paul McCartney.
Bé, què et sembla?
Em sembla que ara em sap greu tallar-te el rotllo.
Hey, Mr. DJ Get Up, don't stop the party.
Sí, sí, que la festa no pari, però em sap greu parlar ara del que ve.
Sí, a més, hem de baixar una altra vegada la revolució que acabem de pujar, no?
Sí, hem de baixar total, quasi que l'hem de pagar.
Sí.
Aquest és muntanya russa, baixant i baixant pel camí.
Que és bona, ella.
Té tanta cultura musical.
Ah, sí?
Deus això.
Oh, oh, mar!
Vinga, anem a la que...
És una setmana de llums i ombres.
És veritat.
Comencem amb l'ombra, perquè així ja ho deixem enrere i acabem el programa, doncs, com sempre, de poques soltes, que és el que som.
Que és el que...
Però ho havíem de dir.
Intentem ser.
Una setmana en la qual ens ha deixat, bueno, digues l'una, des de la setmana passada que vam fer el programa.
Exacte.
Aquí mateix, aquí al costat.
La gent que ens agrada passejar per Tarragona se l'havíem trobat moltes vegades.
La gent que li agrada el cinema d'ell podia apropar-se tranquil·lament i parlar, era un tio superplaner.
I ens sap greu que la gent que es dedica a l'art, encara que sigui cinematogràfic, perquè d'art n'hi ha molt, mira la Sílvia, si és artista també.
Uh!
De cap a peus.
I també ens ha deixat, i això sí que ha fet més soroll, que això a mi em sap greu, que tothom doni més importància a unes persones que a les altres.
I sobretot quan ja no hi són.
Sí.
La pobra xica, jo crec que...
Senyora, pobra senyora.
Amb 85 anys, xica, xica, ja no, eh?
Però també, devia estar dintre.
Clar, clar, ja portava una nena dintre.
La pobra senyora, doncs li han donat la importància o tot el que ha arribat a fer, com sempre, quan ja no hi és.
Quan ja és morta.
Sara Montiel, vaja, per qui no ho sàpiga, per l'única persona del món que no ho deu saber, Sara Montiel ens va deixar als 85 anys, va morir de mort natural, en principi, de moment, i que se sàpiga quedarà així.
al seu domicili.
I, bueno, doncs, se li ha de reconèixer, tot i que els últims anys era la reina del friqui, que ella havia sigut la primera dona espanyola a triomfar a Hollywood.
Sí, sí, que es diu molt fàcil, però que no ho va ser tant.
La primera dona, i ojo, que ara es comencen a saber moltíssimes coses, que quasi, quasi, va morir, no amb una misèria, però amb molta menys riquesa de la que hauria de tenir a la seva vida,
però va ser la primera dona a cobrar, i ojo el dato, un milió de dòlars per pel·lícula.
Imagina't.
Que ara és diners, imagina't, aleshores.
Una dona que ha rebut centenars de premis i de...
Reconeixements.
Reconeixements a la seva feina fora d'aquest país, perquè a Sud-amèdica i als Estats Units li han donat contínuament premis i l'estan contínuament fent cicles de pel·lícules d'ella,
que ara aquí, entre cometes, les patirem, les patirem, però en comptes de fer un conte gotes, clar, ara serà un empatxo de Sara Montiel.
Bueno, un comiat multitudinari, una déu digna d'una estrella, va passejar per tot Madrid, tot i que recordem que ella no era madrilenya, que era de Montiel,
als cinemes de la Gran Via reproduint les seves pel·lícules, potser ella, no sé si mai hauria pensat que en les pantalles al carrer,
de megapantalles de leds es podria veure amb aquella fidelitat, aquelles pel·lícules d'ella, amb les quals ella era un sex símbol.
No, no, i...
Perquè un escot i una cadera com aquella no s'havia lluït gaire.
I pregunti la Gary Cooper i companyia.
Exacte, que a Sud-amèdica i als Estats Units les pel·lícules sortien tal com es rodaven,
i després es rodava una altra versió per poder-la posar a Espanya.
Ella podia sortir en roba interior amb un escot ben maco i amb la cuixa en l'aire,
però quan arribava aquí a damunt portava un xal o un menton de manila,
alguna cosa que insinuava però no ensenyava.
És a dir, que rodava les pel·lícules dues vegades.
I tot això, t'imagines, amb un milió de dòlars en aquell temps,
que estem parlant que serien als 60, més o menys, als anys 60.
Home, ella va tenir èxits durant el 50, el 60, perquè, clar, ella va començar molt joveneta aquí a Espanya
i el saltar, clar, és que té un recorregut gran.
I t'ho diu, una persona que en realitat a mi, ella, ara, no em queda gens bé.
I mira que havia cantat amb una persona que a tu t'agrada molt, musicalment parlant.
Sí, però no era sant de la meva devoció.
No, però per tot el que va portar, jo crec que al final va bé.
Ella, encara que ara no ho digui ningú, ella era, jo he d'estar a la revista sigui com sigui.
Sí, sí.
Recordem, però, això que inventó és, aquella boda amb aquell cubano que no li va ser rentable.
A portar res.
No, no, li va portar res, tot el contrari, un munt de mal de cap.
Disgustos, disgustos.
L'última vegada que vam saber desgràcies sobre ella era que un gestor l'havia arruïnat.
Sí, sí.
Perquè recordem que ella es va molt ben casar amb un fill de les millors famílies de Mallorca,
el senyor, em sembla que es deia Tous, no?
Sí, crec que sí, eh?
Sí, sí, el PP, el PP, Tous.
Ara no me'n recordo ben bé.
I, bueno, que va tenir problemes amb els seus fills, que li reclamaven la part de l'herència
que son pare havia deixat el nom.
No, no, sí, que no ho va tenir fàcil, eh?
No ho ha tingut fàcil.
No, no.
I diu, en les males llengües, que de tot el que ell hagués pogut tenir treballant i heredant
i patrimoni i tal, doncs que s'ha vist molt, molt menguat, molt, molt menguat.
Que era una persona que mai havia anat amb una oficina del banc, que mai havia tingut
una targeta de crèdit, que ella era una estrella i li anava amb bitllets a la cartera.
I punto.
Però bé, ja no hi és.
Des d'aquí al nostre petit homenatge amb ella, la Sara Montiel.
El que va ser en el seu moment i en el que, bueno, doncs, ho sento, ho he de dir,
a partir d'ara ens faran patir.
Segurament, segur, ja és el que passa.
No sé si encara meten cine de barrio.
Que jo sàpigui, no.
Però és menys mal.
No, però fan alguna alternativa.
Però estic segura que més d'un programa i més d'una pel·lícula
i més d'una sessió de tarda l'haurem de tregar.
Que no és que sigui mal cinema, és un cinema ni millor ni pitjor, diferent.
Tendida en la cheslón, fumar, llamar, ver a mi amante, solícito y galante, sentir sus labios,
besar con besos sabios.

Doncs aquest és el que dèiem abans, el nostre petit homenatge amb ella,
aquesta nova estrella que va surcant el firmament ara per ara amb altres estrelles que ens han anat deixant durant aquests anys, no?
Clar, és que són una generació que va a donar molta guerra, que se'ls ha sentit parlar molt i que ja tenen una edat i van caient.
Clar, clar.
Van caient perquè en els últims dos o tres anys estan caient grans noms del cinema, de la literatura, de les arts, però, clar, s'ha de deixar espai a les noves generacions.
I l'amor m'ha sorprès perquè m'ha demanat en Michael Jackson?
Sí.
Què ha passat ara?
Jo tenia ganes de sentir-lo.
Ah, no, no, no.
Per això, sí, no, sí, sí, sí, què?
A veure, sí, parlarem d'un Jackson, però no de Michael Jackson.
Ah, no és del Michael?
No, de rebot sí, però no.
Parlarem de Paris Jackson, la seva filla.
A veure, de Paris...
Ah, Paris Jackson, 15 anys.
Bé, doncs després de 14 anys, Paris va poder retrobar-se amb la seva mare.
Ah.
Et poso en situació.
Posa'm.
1999 vam saber que Michael Jackson s'havia casat amb la seva infermera i mare dels seus fills, Debbie Rowe.
Tres anys més tard es van separar i van retirar a la mare del mercat.
Li van treure tots els drets sobre aquests fills, perquè allò era un contracte que tenia fet.
Exacte.
T'anava a dir, és clar, és veritat, que ella va signar un contracte conforme aquells fills són del Michael i parla de contactar.
Són només del Michael i ella havia sigut un recipient per portar-los durant nou mesos.
Una mare de lloguer, encara que no ho veus aquí.
Exacte, molt bé, molt bé.
En aquella època, Paris Jackson només tenia una llet de vida, és a dir, que pràcticament no va...
Coneixer la seva mare.
No va conèixer la seva mare.
Bé, el 2003, després d'un documental, a més, sobre la vida de Michael Jackson,
vam poder saber que Debbie, aquesta infermera, veia el seu embaràs com feina.
És a dir, ella es va mentalitzar tant que havia signat un contracte i que allò era simplement gestar i parir,
com qui diu, venir a fer vuit hores i marxar, fitxar i punto, i entregar el paquet.
Doncs ella s'ho va prendre realment com una mare de lloguer, diguéssim.
Ni més ni menys, sí, sí.
Deia que els seus fills no li deien mamà perquè ella no volia que ho fessin.
Ella era molt conscient que havia de desaparèixer de la vida d'aquells nens.
Home, però quan els nens ja diuen mamà és perquè ja són grandets, o sigui que...
Bueno, però que...
Però m'entens la idea, no?
Quan un nen ja comença a dir mamà és perquè ja la té com a mamà, o sigui que no...
Que mai els va inculcar que li diguessin mamà.
No, no, no.
Perquè ella tenia molt clar que són els fills del Michael.
Del Michael, i punt.
Sí, sí, sí.
No és que no siguin fills seus, sinó que...
ella volia que ell fos el seu pare i la seva mare.
I ja està.
Perfecte.
Sí, sí, sí.
Bé, des d'aleshores ella no havia tingut cap contacte amb aquests nens, d'acord?
Fins que arriba el punt en què Paris Jackson compleix 15 anys.
I aleshores ella té interès en conèixer-la i en passar la festa d'aniversari amb ella.
Ah, però ha sigut la nena que ha buscat, podríem dir-ho...
O ella, o ella que s'ha apropat.
O ella que s'ha apropat.
La família en qüestió doncs ho ha acceptat i ha decidit que, bueno, que no passa res, que s'amana.
Que no deixa de ser-ho, sí, sí.
Com que ja Michael Jackson no existeix, però tots aquests nens tenen tota una família,
però que no estaria de més que coneixessin la seva mare biològica.
Doncs sí.
I comenten doncs que la festa d'aniversari va ser molt maca, com totes les festes d'aniversari
de los niños ricos, però que la nena va passar molt de rato parlant i xerrant i posant-se al dia de la vida d'aquesta dona.
No, però jo m'imagino l'admiració o no, o la sorpresa seria en aquest cas de conèixer que aquella persona que ha estat cuidant de tu,
perquè ella durant un temps va estar amb ells.
No, però és que ella en principi només un any.
No, però va estar amb ella.
No, perquè ella tenia un any, la infermera va desaparèixer.
Va, va desaparèixer.
Clar.
Però que saps que hi ha algú que està allà...
Clar, que tu no has nascut per...
Per art de màgia, no?
Per combustió espontània.
Espontània.
És a dir, no, a mi em va parir algú i jo no sé si li havien posat cara o no,
suposo que la premsa i internet està a l'ordre del dia.
Sí, sí, seguríssim, no?
I els documentals...
Però parlar amb ella i conèixer-la i saber què és de la seva vida i què fa i tal,
doncs, bueno...
Què hace, mama?
Què hace?
Què hace?
Mama, què hace?
Claro.
Està bé, no?
Està bé, sí, sí.
Mira, família unida, jamás será vencida.
Exacte.
Jo també, ara entra aquí la meva llengua bipedina.
Ai, quina por me fas?
Jo també voldria saber...
Ui, sí, supir-se.
Sí, és que estic pensant com dir-ho de manera que no sigui ofensiva.
A veure...
No sé si és que s'ha acabat el contracte i, per tant, ella ja pot apropar-se'ls a uns fills.
O sigui, a partir dels 15, és allò que dius.
Exacte.
S'ha obert la veda.
Ells ja decidirà si volen o no conèixer.
No sé si això estava en el contracte.
O si és que aquesta senyora no troba feina perquè la cosa està molt mal.
Pa tots.
I diu, saps què?
Que ara va i la coneixo i després o escric un llibre o me'n vaig a l'Oper avui a fer una entrevista.
O rasco més que...
Això és veure, Mar.
Aquesta segona opció t'ho dic que es veurà, eh?
Temps al temps.
Soc del parer que parir no et fa mare.
O no, s'ha de cuidar.
El que fa mare és criar amb un nen.
I tant.
Però bueno.
I al dia a dia després, no?
Ja veurem.
Ah, però...
Poderoso caballero, es don, don, don, don, don, don, don, don, don, es don dinero.
Ai, els quartos que mouen el món.
Poderoso caballero don dinero.
El tiro li ha sortit una mica per la culata.
Aranxa Santificario va aprofitar una demanda judicial que va posar als seus pares per promocionar, perquè és així de clar, un llibre que havia escrit.
Perquè, de fet, en el llibre explicava la infantesa tan desastrosa que havia tingut i la decepcionada que estava...
Amb la seva família que s'havia quedat amb la meitat dels diners o gairebé tots que havia guanyat ella.
L'havia deixat deudes i mandingues i patim i patim.
Bé, doncs, s'arxiva la demanda a Andorra per la història que...
Bueno, ella va demandar a seus pares, a seu germà i a l'exabogat que tenia per apropiació indeguda i administració desleal.
No sé si això li ha servit per vendre molts llibres, no ho sé, però jo crec que ha perdut uns pares, ha perdut un germà
i ha fet que parlessin, no allò de si veu malament, no, és que ha fet que tothom parlem malament d'ella,
rotllo pesetera, on vas ara?
No, i a més, jo crec que abans d'arribar als tribunals, al jutjat, el que has de fer és parlar amb la família, no?
És allò que sempre deia, els dracs bruts de casa s'han de rentar a casa, no fora.
Que no sabem si ella ho ha intentat rentar i a casa no hi havia sabó.
Podia ser.
Home, però és que compri una miqueta, dona.
Podia ser, però no ho escriguis en un llibre si no és que tens la...
Certesa.
La certesa que guanyaràs aquest judici.
Sí, perquè ara teòricament...
Perquè a mi em sembla que ha quedat com amb el cul en l'aire, ha quedat fatal.
Perquè ara teòricament, clar, tots els gastos, a l'haver-ho perdut o a haver-se arxivat,
cadascú s'ha pagat el seu, no?
Encara tindrà més deutes.
Encara tindrà més deutes.
Doncs mira.
A veure, que...
Ja pot vendre cases ja i palaus.
Aranxa, entre tu i jo, si tens la raó i estàs defendent el que és teu, és molt lluable.
Sí.
Però clar, és allò que dius, parlem una miqueta del que se sent, del que es comenta
i del que... no del que de veritat sabem perquè no estem ni al cap d'uns ni dels altres.
No.
I clar, et deixes una miqueta intuir pel que hi ha i pel que creus que pot haver.
Que ella defensava el seu i, potser, està el cert?
Com la veritat no la té ningú.
No, no, clar.
I la tenim tots, però sempre són els quartos, eh?
Et dones comptes, eh?
Quin mal que fan els quartos.
A mi em fa la sensació d'això, que ha quedat com una pesetera, que ha quedat que sí,
que possiblement com tothom deu tenir més problemes econòmics que fa 10 anys enrere,
però que no ha arreglat res.
O sigui, fent-ho públic no ha arreglat res.
Això que deies, que potser sí que ha pogut vendre 3 o 4 llibres més,
però a costa i a risc del que ha perdut també, no?
De perdre la família.
Imagina't.
Però bé.
Ai, era què és?
No te metges, por favor.
Ai.
Has dit això?
Ho fas bé, Sílvia, eh?
Avui estàs, que te sales...
Estoy de artista.
Estàs que te sales.
Estoy de artista.
Bueno, les redes sociales, m'encanta.
Soc adicta a les redes sociales.
Sí, al Facebook.
Sílvia, estàs tardando, Sílvia, estàs tardando a comprarte un mòbil con internet.
Que no quiero, que no quiero.
No quiere porque se pasa el día enganxada al PC de mesa, claro.
Que si pudiera, la llevaba en el bolso.
Que no, que si no després la liaríem.
No, no tinc prou.
El PC de mesa, mira com l'ho he dit.
El PC de mesa.
El PC de mesa.
El PC de mesa.
Total.
Disme.
Gràcies, gràcies i gràcies.
A de res, de res.
A tu i a Instagram.
Calcú, com que no saps de què va.
Vull dir que és alguna cosa de fotos, no?
Instagram.
És una xarxa social de fotografia.
Veus?
Vale.
Cada setmana la xarxa m'agrada donar una notícia o sobre internet o sobre subhastes.
Vinga.
Aquesta setmana no hi ha subhastes que m'hagin interessat.
Oh, què dius.
N'hi ha moltes, però cap que m'interessin.
D'acord.
Però sí hi ha...
Notícia d'internet.
Un Instagram que jo recomano que la gent vigili.
I vis, vegi, vegi, vegi.
Gràcies, Txer.
Txer.
Txer.
Txer.
Que ara me la busques per on és, no?
O no me la sabes.
Perquè els Instagrams de les celebrities a vegades, a vegades, a vegades, passen factura.
Perquè, clar, tu i jo ens podem fer fotos amb bernús, sense maquillar i amb els pèls bojos.
Perquè tu i jo no som la Txer.
No.
No, no, no.
Vale.
Però, Txer, vigila, carinyo.
Clar.
Vigila, perquè Instagram és una xarxa social que fa dons al món.
i tu penges una foto amb xàndal i despentingada i sense maquillar, que t'ho juro que sembla una mòmia.
I fa por, perquè allò corre, corre, corre, corre com la pòlvora.
Doncs hi ha un Instagram de la Txer amb 20 fotografies que són 20 parletes.
Ai, ho puc veure jo des d'aquí?
Aquesta senyora, recordem que no té 20 anys.
No.
Ni 30 ni 40.
Ni 30 ni 40.
Sí, sí, sí.
Hi ha ni 50.
No, i crec que ni 60 ja.
Bueno, entonces, ja no volia anar més enllà.
Però, però, però, té un excés de saturació cromàtica a la seva forma de vida.
Ah.
I ens ensenya com combinar fins a marejar els roses.
Ens ensenya com posar cara de...
Com si fossis en Halloween quan t'aixeques el dematí.
I jo, és que fa por.
Fa por.
Jo ho recomano.
Jo ho recomano a tothom que faci Instagram i es faci fotos.
Quan s'acaba d'aixecar el dematí o quan se'n va a dormir a la nit.
També té parletes com quan ella surt a sopar i es troba amb algun amic.
Hi ha unes fotografies amb el Val Kilmer.
El que fa por és el Val Kilmer.
Què dius?
Sí, clar, és allò que els famosos es barregen amb famosos.
I si veiem una foto que la penjo a l'Instagram, pim, pam, pum, i vas veient llocs del món
i famosos que es troben per sopar, per anar a festa o per una celebració.
Que per això sí que ho agraïm.
Però que hi ha altres fotos que possiblement seria millor que les guardés ella a la seva targeta gràfica del mòbil
i les deixés allà.
I prou de comptar.
I puntó.
L'estàveu buscant, però no...
I després t'ho ensenyo perquè, perquè, per què.
Sí, sí, perquè tenen aquest...
Perquè, perquè.
Perquè, perquè.
Perquè, perquè.
Momentazos, momentazos, txer.
La fecindia.
El amor està en el aire.
Però no el amor que nosaltres ens imaginàvem.
Sí, sí, sí, sí.
Perquè l'amor mou muntanyes.
L'amor sempre mou muntanyes.
Vinga.
Muntanyes de durs.
Mueve-la.
Muntanyes d'arena, muntanyes de tot.
Per amor, la duquesa de Alba va repartir la seva riquesa en vida.
Ah, és veritat.
Perquè els va fer, com se sol dir, un corte de mangas a uns fills.
I els va dir, jo em vull casar perquè a mi em surt de la flor casar-me amb aquest senyor.
I, per tant, de la peineta.
La peineta.
I, per tant, que teniu por.
Que tothom amagasti els quartos, sabeu què?
Que teniu-los.
Clar, és el que esteu vosaltres.
Mira, per tu això, per tu allò, per allò altre.
Pam.
Vale.
Bé, doncs, el passat 6 d'abril, la duquesa de Alba va reduir els seus títols nobiliaris a 41,
tras haver-se fet efectiu el traspàs de 7 d'aquests títols nobiliaris a son fill Alfonso.
Veus?
Que el xiquet devia tenir pressa i va dir, mira, mama, saps que...
Corre, corre.
Que me los vayas pasando porque así yo ya voy a ir fent feina.
Eh?
Sí.
Tres d'aquestes dignitats nobiliàries conlleven grandeses d'Espanya.
Que jo em pregunto que això es trinco, trinco cada mes, eh?
Home, home, i per la patilla, eh?
I dos són títols que venen del segle XV, que ja deuen estar els títols més que carcomidos, però bueno, clar.
Caducats, jo diria caducats, no?
Jo, depèn de com, aquells palaos tenen novitat, tenen de tot, tenen d'allò de la fusta, que s'ho menja tot.
Però són físics, també, aquests títols?
Home, ara ve un paper signat amb un senyor i una firma del rei, si no de què?
Bé, doncs l'Alfonso ha sol·licitat la subsecció dels títols en virtut del pacte que van fer amb l'eduquessa.
És allò que per casar-se amb l'Alfonso Díez va dir que distribuïa en vida bona part de les seves titularitats i els seus béns.
Doncs bé, és allò que el primer fill que li ha posat valor per enfrontar-se amb ella i dir,
que com que me'ls has de donar tarta o d'hora, dóna-me'ls d'hora.
Madre, dame los títulos.
Dame los que yo les saco brillo.
Exacto.
Que te están ahí carcomiendo en la butxaca, dona.
Què fan allà?
I a veure, diu la butxaca després, eh?
Sí, sí, sí.
No li diu el cajón.
Perquè l'enquimitat parla en català.
Parla en català.
Fan un 50-50.
Dame los que están en la butxaca.
Que están en la butxaca.
Que están en el calaix d'arriba.
Madre de.
Madre de.
Pero me lo estás dando ya.
Clar, ara ja no serà la dona amb més títols d'Espanya, no?
No.
D'Espanya i del món.
Home, ara tindrà que...
En 41 títols està coixa, la dona, eh?
Sí.
Perquè coixa ja ho està, però bueno.
Està su majestat, su majestat descoja.
És un conte, això, eh?
Sí, sí, sí.
Sí, sí, sí.
Passava que no vas a parlar-me avui de la Pantoja?
No.
Que estàs esperant a veure què és el que li diu el jutjat?
Que s'esperi.
Que tela, eh?
Està...
Telita, tela.
Telita, telita, tela.
Però anem als aniversaris?
Sí, ja en parlarem quan arribi el moment.
Tenim...
Jo m'he flipat, eh?
He flipat.
Jean Paul Belmondo.
Jean Paul Belmondo.
80 tacos.
Home, cal, ja té una edat, ja el Jean Paul.
Jo ja feia mort, nena.
Què dius?
Tu veus en terres a tot?
Jo, quan ja fa temps que no se sent parlar, jo ja els enterro.
Ah, perquè ara ja estan en la jubilació, eh?
Sí, sí.
Ara ja estan gaudint de les seves vacances.
Sí, sí, sí, del retiro dorado.
Per exemple?
Bueno, la Isabel Coixet.
Sí, la Isabel, sí.
53.
Oh, també, eh?
Bé, però bé, bé.
Però sí, és que ja...
Com sempre, eh?
Sembla que no passin els anys.
La Sílvia abril, 42.
Ai, la Sílvia abril, 42.
Jo posaria més, no?
És que fa tant de temps que la veiem a l'Abrosa Gansa.
Ai, no, que és l'altra Sílvia.
Jo és que me confong amb una altra.
Ah, no, l'Abril.
Clar.
La d'Abril, eh?
La Sílvia abril, que és una actriu.
L'Andy García.
Andy García.
Molt bé.
57.
57?
Jo li posava més.
Ah, jo no.
Ah, doncs mira.
És que clar, he vist aquesta pel·lícula.
Però tu te'ls mires a les pel·lícules dels 80, però si te'ls mires ara...
Clar, ja...
Doncs ja té, sí, ja.
La mitja gran a Ed, clar.
Doncs ja, ja, ja.
I Rafa Camino, 44.
Ja, ja, ja, ja.
Rafa Camino, 44, que aquest home què fa?
Ah, perquè ja no és torero, què és?
Ara es veu que vol tornar una altra vegada a ser torero.
A torero?
Sí.
Ara estava, bueno, no sé si estava amb una altra noia que s'havia separat de la seva dona.
Sí, sí, que s'havia de casar i patir per tu, amb les dones del capret.
Bueno, ja, ja ens explicaran.
I després he fet flipar la Sílvia quan he arribat perquè li dic...
Però per un tubo!
Acabarem amb els Beatles i tu, amb els Beatles, que ha passat, que ha passat, que ha passat, que ha passat, que ha passat.
Julian Lennon, que tu et penses que no passen els anys?
No.
50 tacos.
Oh yeah.
Clar.
És que no m'ho creia, eh?
Ho ha hagut de mirar.
S'ha posat al Google i ho ha hagut de mirar.
Sí, sí, perquè no m'ho creia.
No, home, no, 50 tacos.
No, m'enganyes.
Jo me'n recordo quan...
Jo no dic mai mentides, Sílvia.
Ja ho sé, que no dius mentides, però és que jo crec que dic, potser la revista s'ha equivocat, que no podria ser.
Sí, sí, podria ser.
Que algunes vegades te posen 23 quan té 85.
Sí, sí.
Hi ha un petit canvi aquí de números.
Que a vegades passa.
Un relliscón.
Un relliscón.
Un relliscón.
Bueno, doncs 50 tacos que té el Julian Lennon, que en el fons tu i jo tampoc li coneixem cap benefici en aquest xiquet.
No, teòricament volien ajuntar-se fills dels diferents Beatles per formar un grup.
Sí, un refrito, per fer un refrito.
Sí, però no va tirar endavant, eh?
Clar, clar, clar.
Només n'hi ha uns de Beatles.
No, només n'hi ha uns.
I els podríem sentir per acabar, no?
Ja està, eh?
Ja, ja, per això dic que calléssim, vull dir.
Ja està, eh?
Que calléssim per sentir-los.
Fes allò que tu ja saps.
Bé, doncs molt bon dijous.
Millor cap de setmana.
I ens veiem la setmana que ve.
Adéu, guapa.
Adéu.
Sous-titrage Société Radio-Canada

Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage ST' 501