En España hay cómicos guapos, hay cómicos menos guapos, y yo, ¿no?
De todas formas, de pequeño yo era mucho peor, eso sí que es verdad,
yo nací con mi deseo de ser más guapo, de mayor cambias, ¿no?
De mayor mejoras, que más de uno va a estar pensando, ¿cómo serías de pequeño?
Pero de pequeño no es tan grave ser feo, porque a los niños pequeños
todo el mundo les dice, qué monos, eran guapos o feos, qué monos.
Pero bueno, en mi casa mis padres ya veían que aquello crecía desordenado.
Mi madre miraba y decía, dale en la cabeza a ver si encaja, ¿no?
Mi padre decía, ese niño es como un tetris, cuando le encajo de un lado se me jode el otro.
Entonces buscas una solución, ¿no? Buscas algo que, claro, cuando tienes el deseo
pero no tienes la posibilidad, porque yo iba de puta, si me decían que tenía novio
para irse conmigo, o sea, sí, lo mío era complicado, o sea, tenía mucho deseo
pero poco meneo, ¿no?
Entonces buscas una solución, buscas una solución que te quite esa pena
que te haga pues ir con valentía hacia unos sitios y me hice alcohólico.
A ver, no te arregla, pero no te importa.
Estás a mitad ya colocado, la te habita con resaca, la meña feo, ¿y tú?
Pasa que la vida pues tiene, los actos tienen consecuencias.
De alcohólico poco a poco me convertí en siestero.
Soy uno de esos que se ven los domingos por la mañana que salen de algún sitio.
Fistero profesional.
Tenemos una hora preferida de la semana, que es el domingo a las 12 de la mañana, una hora estupenda.
Hay contrastes en la calle, hay gente que está buscando un sitio de comer churro con chocolate,
tú estás buscando un sitio de meter el churro fumando chocolate.
Bueno, a raíz de ese momento dejé la fiesta, ya vi que no era solución.
Bueno, además me cayó el hígado del suelo, digo, ¡eh!
Mi hígado gritaba, no quiero más whisky, digo, ¡vete!
Y entonces pasó una cosa en mi vida que me quitó el deseo sexual, sinceramente.
Ostres, això vull saber-ho, eh, a veure què ha passat.
Fortunadamente, ellas no.
Y entonces yo, pues claramente...
¿A qué sabeu qué estáis sentint?
La tindrem aquest divendres a la sala Highland a partir de dos quarts d'11 de la nit.
Ell és l'Albert Boira, que saludem.
Albert, bona tarda.
Bona tarda.
Com pateix la gent escoltant-te dir les coses que dius, eh?
Com pateix?
Com pateix, no he sentit a ningú que rigui,
tota la gent allà amb els mocadors passant-se els clínexs...
Sí, no?
És allò de quina pena, quina pena, no?
És que de veritat, és que expliques unes coses...
Jo no sé si la meitat del que estàvem escoltant ara és veritat.
Home, jo ho sento pel teu fetge,
ho sento per la part que vas triar a l'hora de la vida...
Sí, bueno, jo sempre dic que hi ha qui em coneix bé
diu que faig humor sobre la vida, i és molt biogràfic, eh?
Tinc un altre monòleg, jo vaig caure, a mi la festa em va d'arribar
i vaig dir que era un problema de fetge sèrio.
Ostres!
I llavors m'agrada també explicar aquesta part,
amb un toque d'humor, però explico com em vaig acollonir,
com vaig anar a l'hospital i com vaig deixar la festa.
I llavors al final sempre faig una reflexió, de dir,
jo no defenso res, simplement explico el que m'ha passat a mi.
Me n'en foto, no t'ho recomano, però aquí està.
És com una espècie de medicina que es diu Rissa, saps?
És una boníssima medicina, penso jo, eh?
El que passa és que si ho fas com dius tu,
amb aquest toc d'atenció encara és millor, no?
És que dius, iix, compte, no?, que tot pot passar.
Sí, a més que a mi m'agrada,
jo sóc m'agrada tensar la corda,
ara he fet això al fistero,
però jo parlo moltes coses polítiques, actualitat,
i ara reflexions, no sé, van passant els anys,
però m'agrada molt parlar del que li passa a un a la vida,
i ara què passa?
Doncs tenim los mercados, la Merkel, el Xifre,
doncs tira, i humor sobre això, saps?
Per què no?
I el papa, i dic, papa, dimitindo?
No sé si no se puede,
què hagi dimitiendo el papa?
Això què és?
No dimite el Pepe i dimite el papa?
Perquè veigis, perquè veigis com canvien els temps, eh?
Com canvien els temps.
Però jo crec que la risa té que estar sempre posada,
perquè les coses no són millors ni pitjors,
les coses són com te les prenguis,
i al final anem a riure.
I per cert, com va ser que vas començar en el món dels monòlegs?
Com va ser que un dia,
potser et van trucar a la porta i van dir,
ostres, o tu mateix vas decidir,
això dels monòlegs a mi que m'agrada,
vaig a provar, a veure què passa.
Com va anar?
Mira, estàs assentada a la dreta?
Assentada, assentada.
Jo tenia 40 anys,
era executiu d'una multinacional,
vivia a Sevilla,
portava 5 oficines,
i un bon dia vaig complir 40 anys,
em vaig replantejar la meva vida des de fora de mi,
saps?
Jo vaig dir, a veure si fos un altre,
i vaig pensar, què estic fent?
Quina pressió, quina tensió.
I un directiu,
i tinc 40 anys,
això, ara aquí,
un farto.
I ho vaig deixar tot,
ho vaig rebentar tot,
perquè vaig a comprar comèdia per la tele,
i jo pensava, jo això ho faig.
Què dius?
Sí o no?
I ho vaig deixar tot,
vaig venir a Barcelona,
no hi havia ni un local que fes monòlegs,
i em va tocar en lluvia el circuit.
Jo soc els que van convèncer els primers locals
perquè apostessin pels monòlegs,
és una història.
Però vaja,
és la meva,
una mica friqui.
I això fa aproximadament,
de quant de temps estem parlant?
Perquè clar,
tu vas a veure,
jo que dius,
mira,
me llenço,
i et vas llençar,
allò que dius,
a l'infinit,
i més enllà.
Jo ara en compleixo 52 a l'agost,
vull dir que en tinc 51,
i vic de la comèdia
des de que vaig començar,
des del primer dia.
Però bueno,
em va tocar arruïnar-me,
fer despedides de soltera,
perquè no hi havia...
Tot es comença des de baix.
Diuen que el bambú passa,
em sembla que són 8 o 9 anys germinant,
i en 3 setmanes agafa 30 metres d'alçada,
una passada.
Perquè veigis.
S'ha de patir per poder després petar.
No, no,
que sí,
però que et va sortir bé,
espero i desitjo,
en aquests 10 anys,
12 d'assingladura,
no?,
i de lluitar pels monòlegs,
que clar,
en aquell moment
eres un aventurer,
i que ningú es portava,
perquè això dels monòlegs,
dintre del què?
Sempre s'han fet monòlegs,
però potser com ara els estem vivint,
i que la gent els té com una cosa
ja més del dia a dia,
fa pocs anys.
Sí, no, no,
jo era dos que deien,
què dixis,
què vas a fer,
què?
Xistes,
no, no, monòlegs.
Però saps què passa?
Que va ser més,
va ser un racó
on escapar-me,
perquè de cop i bo,
em vaig sentir presoner del sistema,
em vaig sentir un tio,
un executiu,
que no sabia què havia vingut a fer a la vida.
Sí, tu fegaves.
Sí, sí,
i des de llavors,
l'únic que faig cada dia
quan em fico al llit
és,
he rigut avui.
Ens plantegem,
avui no he dinat,
però no ens plantegem mai,
avui no he rigut.
Això no està bé.
Sí.
El divendres,
el divendres riurem,
ja t'ho dic.
Home,
això és el que t'anava a dir,
el divendres,
a la sala Highland,
sí que repartirem mocadors,
però de les llàgrimes
que es saltaran del riure que fareu,
eh?
Jo espero que sí,
a més,
és la sala que em dóna un record boníssim,
les dues últimes vegades
que vaig estar,
fa temps,
jo hem passat pipa.
Està molt bé,
m'ha estat molt guapa.
Ara a repetir,
eh?
A repetir.
Sí,
a més,
si algú ho està escoltant això
i em va veure,
vinc amb un 70-80%
de texta nou
d'aquest últim any
que avui hagués trenat a Paramount,
vull dir que
vengo cargadito
de risa,
però actual,
saps?
Tens tota la pila
i la bateria ja
al 100%,
no?
Pues sí,
igual de guapo,
a més,
tinc igual de guapo,
en plan de dir,
aquí estoy yo.
Millor que no canvis,
no, no,
deixa'm,
deixa'm,
que ja et coneixem,
ara ja està.
I a més,
serà un dia divertit
perquè em sembla
que tindré la meva filla per dir.
Oh,
que bo.
I ara té un nòvio
que està per Tarragona.
Ostres.
I em ve a vigilar.
Ara anava a dir-te
que això et posarà
més nerviós.
No,
no,
sempre m'ha vingut
a rebre actuar,
eh?
Jo sempre dic
que si els teus fills
saben el que ets,
no tens que rendir
masses comptes
a ningú més.
No i tant.
I tant.
Per cert que també
et tenim ara mateix
també en un altre lloc,
perquè a banda de poder
veure't aquest divendres,
recordo,
a dos quarts d'11 de la nit
a la Sala Highland,
a la Rambla Vella,
número 9 de la nostra ciutat,
també estàs en un altre lloc,
perquè continues allò
que dius,
continues de moviment.
Això que no pari,
no?
Sí,
és que a més,
el complir 50,
ara fa un any i mig,
vaig pensar,
si ara em quedo
amb el que estic fent,
em torno a un conservador
i el que unic
que he de fer
és perdre el que he aconseguit.
I això és començar
a fer-se petit
una altra vegada.
Llavors dic,
rock and roll.
I ara hem fet
un espectacle
que es diu
Rock and Risses
i estem a la Sala Pirates
els diumenges
a Barcelona,
una discuteca de Canyera,
estic amb un col·legue
que és el Domènech
que és un crac del rock
famós de los 80,
que són molt amics
i estem fent
rock and protestando
i reivindicando
la revolució
a través del rock
i l'humor.
Que bo,
i més o menys
què és el que dieu?
Bé, segur que l'actualitat, no?
Sí, però és una filosofia
més de...
Som dos tios
de 50 tacos,
ell, un ex-constructor
i jo, un ex-executiu,
que per a l'acció pròpia
ens pugem sobre un escenari
i diem
senyors,
no s'ho prenguin tant en sèrio.
Senyors,
no es creguin
tot el que veuen.
Rock, Risses
i amor.
I a partir d'aquí,
saps?
És com una defensa
de...
Llevarem-nos una mica
de tanta moral,
tanta por,
respirem,
mirem-nos en les cares
una altra vegada.
És un espectacle
molt vital, saps?
Anava a dir-te
que me sona una mica
això als 80,
allò de la moguda
madrileña,
per entendre'ns,
una mica...
Ja m'ho diuen.
Guardant les distàncies
al sexo, droga
i rock and roll.
Sí,
ja ens ho diuen.
Diu,
esto es la movida BCN,
dic,
esto es que necesitamos
ja dejar de quejar-nos
i empezar de decir
divertámonos.
Jo, no sé si als 80,
però jo crec que ara...
Mira,
els morancos
estan fent un espectacle
que es diuen positivo.
Saps?
Hi ha una part
que hem de queixar-nos,
però hi ha una altra part
que hem de riure.
No sé de mobilitada
que cada dia que passa
és un dia menys de vida
i al món no el canviarem
tant de pressa.
Anem rient.
Va tot massa lent,
va tot també,
a l'hora de canviar,
no?
I si ho fem amb bon humor,
jo crec que encara
li donarem aquest puntet positiu
que és el que necessitem tots,
no?
Sí,
pues en el lloc de patir
jo m'anam foto.
Dic,
a Catalunya
por qué hay tanto paro?
Porque el presidente
se llama Atur Mas.
Ves?
Si es que tenemos el por qué.
Por qué se n'anirà mal?
Porque su ministra
se llama Mato.
No me jodas.
Mato se n'anirà.
Diuen,
la portavó del gobierno
dice tonterías.
Hombre,
cos pedal.
Pues si va con pedal,
pues va col·locada.
Pobre mujer,
pobre mujer.
Exacte.
Doncs aquestes en tenim
unes quantes
pel divendres.
Vull dir que
intentarem riure tot.
Doncs sí,
i per cert,
t'ho deixen molt fàcil
l'actualitat,
el que està passant ara
precisament per això,
per a l'hora
d'organitzar-te
i de fer els monòlegs?
A mi,
jo soc molt improvisador
i m'agrada molt
cada lloc on arribo.
Jo cada diumenge
que fem els Roc en Risses
vaig amb 4 o 5 bromes
del que ha passat
durant la setmana.
Sí.
Perquè com que ho hem vist
tot per la tele
en plan,
cuidado, cuidado,
cuidado que,
no sé,
que sube la prima de riesgo
i sembla que ens hem de colloir,
a mi m'agrada el diumenge
que arribis i jo em digui
quina és la prima de riesgo?
Una família tuya
que practica sexo
sempre servatiu
o processos de riesgo?
Saps?
Ens en fotem
una mica de l'actualitat.
Jo crec que està bé,
és com la vàlvula d'escape,
és com el Wyoming
quan poses a l'intermedió
a la nit
que dius
i ara me n'en foto.
Saps?
Ara,
jo també tinc
un component de denúncia,
jo intento que la gent,
a l'hora de dir,
sí,
ara riem,
però a l'hora d'anar a votar
recordeu-vos-ho d'això,
si us plau.
I a l'hora que et demanem
o que demanen
moltes vegades
sindicats,
etcètera,
que sortim al carrer
i que ens mobilitzem
una mica
que també ho fem,
no?
Sí, sí,
jo sóc una mica activista
en el meu humor,
o sigui,
intento no ofendre ningú,
però també és allò de dir,
o sigui,
ens estan fotent totes
la mateixa galta
i ningú fa res,
i jo
més no puc fer,
he abandonat el sistema,
no em vull fer terrorista,
però faig volta,
no me n'oblido
del momento fiestero
i no ho sé,
però en un moment o altre
amb l'humor
crec que hem de reflexionar
sobre la realitat,
no?
I que esperem
que ho puguis fer
durant molt de temps,
també no només
per portar-nos a riure,
sinó també
per de tant en tant
fer-nos una miqueta
de pepito grill,
una miqueta de consciència,
no?
Que sembla que amb el riure
s'hagi d'oblidar tot,
no?
Sí,
a vegades ho dic,
no se ho fem de nadie,
por favor,
és comèdia,
dic,
estoy intentando reír
del que molta gent esperava,
o sigui,
les mateixes idees
les podem confrontar
amb risc entremig,
eh?
Home,
tenint en compte això
que dius,
alguna vegada
t'han picat la cresta
o què?
Sí.
Sí o què?
I què et diuen?
Però clar,
a veure,
tu fas des de...
No,
la cresta no,
a mi a Fraga
em van fotre
un cop de puny
a anar al lavabo.
Què dius?
Sí,
estava fent unes bromes
sobre la pederàstia
en la iglesia
i un tio va considerar
que no estava bé
el que havia fet
i sí,
però no soc tan dur,
eh?
T'ho juro,
hi ha un boom
que anava simpàtic,
saps?
És allò de dir,
ai,
perdó,
eh?
Se m'ha escapat.
Sí.
Però hi ha gent
que no ho acaba d'entendre
però un ja sap on juga,
saps?
Però vaja,
no em vaig jugant la cara,
no soc el Leo Bassi,
jo sí que tinc gana
de fer riure,
l'objectiu és fer riure.
A mi,
entre mig,
ja en fotem alguna.
No,
però també passa això,
és veritat el que deies,
no?
Que depèn d'on estiguis,
potser esperes
que en aquell llacudit
riguin molt
i en aquell llacudit
potser s'han quedat quiets.
i en un altre que dius,
bueno,
aquí ja llenço la toallola
i en aquell
es parteixen de riure.
Sí,
sí,
això ens passa sempre,
a vegades dius,
ja la m'apal·lodeixen això.
Però què ha passat,
esteu malament,
esteu malament.
Encara que jo
i els veteranos així
que ja portem anys
del nostre repertori
tenim coses
que quan veus pel públic
dius,
no entenc el que passa.
Llavors tens moments
que són d'humor universal
que dius,
ara foto això
i riem tots
i ho tornem a arreglar,
saps?
Sí.
Perquè en el fons
la gent va veure un còmic,
però el còmic
arriba en una sala
amb l'obligació
de fer riure
durant una hora i pico
300,
1.050,
no saps,
però la pressió
és,
surt i es fa riure.
Sí.
No saps de quin partit
voten ni res,
però tu saps?
És com un xoc això també.
No,
i també deu ser,
jo penso,
a veure,
i deu ser també
una pressió per tu,
a veure,
tu ja tens,
que es diu,
moltes tables,
no ens enganyem,
però sempre la gent
va sorprenent-te,
segur.
Sí,
en cada sala
deu ser diferent,
en cada sala
hi ha aquell moment
que dius,
ostres,
ara sembla que hagi passat
un àngel,
aquell minut de silenci
que és incorruptible,
no?
A més,
a l'humor
té com dos components bàsics,
un és la geografia,
vull dir,
al nord
sembla que l'acudit
agrada més
si arriba
a la deducció
del públic,
i al sud
agrada més
l'acudit
més explícit,
més explicat.
D'acord.
I llavors,
a part d'això,
depèn de l'extracte social,
riuen del mateix
els pijos de Múrcia
que els pijos de Barcelona
que els pijos de Madrid.
I riuen del mateix
els garrolos de Múrcia
que els garrolos,
saps?
A l'extracte social
té molt a veure,
també.
És interessant,
és un punt antropològic.
Jo soc molt tècnic,
dono classes
i soc friqui.
I Albert,
i tan diferents
que volem ser,
eh?
Sí,
sí,
però jo crec que
té a veure per tots.
Sí,
però sí que tenim
comportaments predecibles,
al final
som una estadística.
Ah, sí,
som els números.
Quintes gràcies.
Ah,
és culpa de la Merckx.
Sí,
és culpa de la Merckx.
Pobre xica.
I la deur soberana
que la pague el rei,
si és soberana.
I aquella gent
que s'ajuntaven,
tu saps, Albert,
aquella gent
que s'ajuntaven
que eren
los más de los más,
que moltes vegades
venien per aquí,
per la zona
de Barcelona
i companyia,
no se sap res,
no?
Que teòricament
eren els que
de veritat
manaven
i que són els que
jugaven al monopoli
amb el món.
Sí,
jo crec que encara estan,
eh?
Sí,
encara existeixen.
Han dit
vamos a reunirnos
en el subsuelo.
Sí,
sí,
però encara...
Han agafat allí
no,
és a Suíxon
i hi ha allò
que estan fent
el bosson de Higgins,
o aquelles espècies
de base subterrània,
ara es reuneixen allí.
Segur, eh?
Perquè si els enganxen
per aquí,
t'ho dic ara
que els deixen pentinats.
A més,
de veritat.
I que sobrevenen
a les ciutats,
a entrar al trànsit,
a posar policia,
dius,
jo no sé
quan hi ha un monasteri
a Montserrat.
Això,
però pobres,
el monasteri
ja tenen prou
amb el seu.
Sí,
ai,
pobrec,
sí,
no,
el monasteri a Montserrat,
deixa's,
deixa's.
Perdoneu-me a Montserrat,
a més,
hi ha allí una monja
que admiro profundament,
la monja de Teresa Forcada,
que per mi
és inspiradora.
Que ells el que necessiten
és tranquil·litat,
no cal si vinguin
aquests,
com dius tu,
aquests carrerolos
a tocar els lassos.
Millor,
millor,
l'acabo d'arreglar.
Un parador nacional
que està en crisi
i a més a més
que vagin fent ruta.
Sí,
perquè a més
estaven fent un era
amb els paradors,
doncs es podrem aquí.
Pobres,
pobres.
Albert,
no arreglarem el món,
però bueno,
ho intentaré fer,
si pot ser,
amb un somriure
i nosaltres tindrem
l'oportunitat
de comprovar-ho
aquest divendres
a partir de dos quarts
d'onze de la nit
a la sala Hairen
a l'Albert Boira
que el tindrem allà.
Esperem que tothom
s'hi apunti,
que vinguin,
que siguin puntuals
i que veureu
que una vegada
després del tràmit,
què serà,
una hora i mitja,
més o menys?
Sí,
normalment et contracten
per fer mitja hora,
mitja part i mitja hora,
però la majoria,
la risa s'encomana
i arriba un moment
que ja no te recordes
de què estàs treballant.
Jo una hora i quart,
hora i mitja,
me la tiro,
vamos, fijo.
A no ser que m'atropelli
un autobús o la mitja part,
però jo una hora i quart,
una hora i mitja,
me la faig fija.
I així comencem
el cap de setmana rient.
Clar que sí.
A més,
no deixeu-lo sortir de la sala,
convideu-li el que sigui
perquè es quedi,
que no li passi res
amb els autobusos.
Bien,
mira,
gràcies.
I Albert,
moltes gràcies també
per haver-te'n
a la trucada
de Tarragona Ràdio.
Gràcies a tu.
Un petonàs,
gràcies.
Adeu-siau.
Adeu-siau.
Sí, sí,
és veritat,
de repente un dia
te levantas
i dices...
Si no tira,
no tira.
O sea,
aquí no hay manivelas,
no,
una cosa que no...
Y entonces aparece,
aparece,
que por eso quise venir,
digo,
coño,
Aguilea Vigor.
Sí, señor,
ahora no he llegado al tema,
¿no?
Aquí se lo está contando,
¿eh?
Aguilea Vigor.
Esto,
yo cuando lo vi,
no sé si tiene aquí
un catálogo,
una plantita con forma de nabo,
digo,
para el nabo será.
Claro,
bueno,
parece que no es...
No es propiamente
un levantador,
digamos,
tal,
es un energizante,
vironizante,
para despertar
la lípido sexual.
O sea,
tremendo,
¿eh?
O sea,
además es curioso,
me está informando un poco,
¿se puedo contar
lo que estás leyendo?
Esto se tomaba,
esto se remonta
a los Andes,
lo tomaban
los Incas.
Era el alimento,
es aún el alimento básico
de los Incas.
Como todos sabemos,
en el pueblo Inca,
lo que más hacían era hincar.
Lo saco,
o sea,
ahí si no hincaban
no era nadie,
o sea,
tú eres Inca,
pues,
venga,
Inca, Inca, Inca,
mira.
Iba la piñón,
iba por eso no crecían,
pero ahí estaba muerto,
¿no?
Cuando no había tele,
pues ahí tiraban,
¿no?
Es verdad,
la tele ha matado
muchos polvos,
es verdad,
porque lo que hacen
y porque se te quitan
las ganas,
¿no?
O sea,
la tele además
te haces preguntas,
a veces,
yo hago muchas preguntas
y haces la televisión
que son buenas,
¿no?
y yo miro y pienso,
es humana,
no,
Bremón.
La pregunta que,
¿existe vida inteligente
en el programa
a tu lado?
Y eso te quita
de muchos deseos,
la verdad,
pero no,
los cinco no tenían
televisión
y venga y dale,
venga y dale,
es que tú te imaginabas
ya,
pues yo que sé,
a un tío yendo
al brujo de guardia,
hola,
siguiente,
en quechua,
que era la lengua
que utilizaban,
bueno,
cuando digo lengua,
me refiero al idioma,
siguiente,
ya veis enfermo,
doctor,
el mujer dice
que mi nabo no ríe,
toma maca,
vas a reír tu nabo
con tu mujer,
con tu vecina
y hasta con la vaca,
¿no?
Venga,
¿cuál es tu nombre?
Mi pichu no cree,
¿no?
Son nombres mayas,
¿no?
Muy bien,
¿cuántas pastillas me tomo?
No,
aún no hay pastillas,
glicoya,
que no sé,
que leía mi corazón
no se ha fundado,
te la masticas
y te la tragas.
Gracias.
Se pasaban el día incando,
era tremendo,
o sea,
lo suyo es,
bueno,
dice la leyenda
que los españoles
conquistamos esta zona
gracias a que los guardiares
de los pueblos incas
estaban lincando,
despistados,
pegó el pizarro,
los conquistó,
le fue de puta madre,
después se hizo presidente de Endesa,
ahora se analista el PP,
o sea,
el tío es una compañera de puta madre,
gracias a la marca.
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
Gràcies.