El meu avi, el meu avi, el meu avi...
El meu avi va anar a Cuba, a dors o del català,
al millor barco de guerra, de la flota d'Ultramà.
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
No, que m'ha sentit, no?
Que m'ha deixat més que sorpresa quan l'he vist entrar per la porta.
Tot depèn.
Com saps què passa?
Que a vegades agafa l'autobús,
se't trobes un abans, l'altre que et pregunta, l'altre que et parla.
I a vegades, clar, te retresses, però, bueno, procuro estar...
No, no, que vostè normalment és més puntual de l'habitual.
Perquè, a més a més, és veritat que l'avi Ramon és molt, molt puntual.
Tot depèn de l'autobús, saps?
Veus que m'ho sabia?
Veus que m'ho sabia que avui l'autobús...
Avui, puntual, tot perfecte...
Sí, sí, sí, sí.
Com me n'alegro, eh? Com me n'alegro.
Avi, però fem una cosa.
No hem vingut aquí a parlar de la puntualitat de l'autobús.
No, no, no.
I teníem una cosa de la setmana passada que vam parlar.
S'ha de recordar?
I és que m'ho he hagut d'apuntar, perquè si no després se me passa.
Oi, escolta'm, jo, saps què passa?
Que a vegades, entre les posicions, entre les coses altres, a vegades, quan arribo aquí, em dius, escolta'm, mira, jo aquí m'agafes de sobte, l'únic que demano perdó als que m'escolten, perquè tinguin en compte que això és en directe, a vegades hi ha coses que et fallin una miqueta, però jo m'hiro amb bona voluntat i intento...
No, no, i una altra cosa, avi...
I com que tu m'agafes de moment, això o allò, clar, jo no soc...
No, però hem de parlar del que és la seva memòria, o de les coses que vostè recorda, al cap i a la fi, no?
Sí, sí, si algú no està d'acord amb algú que vingui, llavors ho comentarem.
Clar, que sempre ho hem demanat.
També puc anar equivocat, perquè els anys passen i també un pot anar equivocat, saps?
No, home, no.
Jo, com que m'heu fet l'agafes de ser l'avi que explico cosetes als nets, doncs mira, jo sembla que estiguis a la vora del foc...
Clar, jo el deixo sentir.
Hi vaig parlar.
Jo volia parlar del serrallo, no?
Perquè se'n recorda que la setmana passada vam fer i vam escoltar aquell extracte, se'n recorda?
Que vam escoltar aquell trosset d'un documental que jo havia trobat per internet...
I ens vam quedar a les platges i ens vam quedar, com aquí diu, agafant les sardines que arribaven a la xarxa.
Ah, sí.
Que gairebé no ens va donar temps de res més.
I vam dir, doncs mira, la setmana vinent parlem del serrallo.
A més a més vam fer un crit d'alerta a tots els vients que si volíem venir a la ràdio, volíem comentar-nos que el telèfon està obert, que la porta està oberta, la finestra, les cadires...
O sigui, ho vaig dir a un moment, saps que em van dir? Ja et sentim.
Com que ja et sentim?
Ja et sentim.
Però escolta, però jo...
Home, home, però el bo és que pugui venir a mi...
Mira, saps què?
Què?
Com que resulta que vam quedar, que venien les barques, la sardina, que dius tu, el que sigui,
ara que m'estàs dient tot això, estava pensant, quan arribaven, el primer que feien, moltes barques.
Sí, què era, avi?
Escolta, a la Dora, si em vol acompanyar amb aquest viatge pel serrallo...
Que truqui, que truqui.
Està convidada, eh?
I tant.
Està convidada, eh?
Vull dir que a vegades pregunta per mi, gràcies, perquè pregunta i encara m'aguanto, eh?
I per molts anys, eh? I per molts anys.
Doncs, bé, normalment les barques, quan arribaven, clar, ja havien triat el peix, la part de peluts la quedaven i tu ho vas explicar per vendre les dones, el que sigui.
Llavors, molts anaven a cobrar o a partir o a comptar els diferents llocs del serrallo.
Bars, perquè llavors, clar, el serrallo hi havia, no ho sabem tots, perquè recordaré alguna cosa o el que sigui, hi havia els cafès, bars i tavernes.
Perquè abans no tot eren bars, abans també hi havia les tavernes, que era més típic.
Llavors, el vi, la gent bevia més vi, no bevien aquesta sèrie que ara es veuen que són bones, el que siguin de ser, no?
Sí.
Però llavors, vinga, porró de vi, o vinga el d'això, saps? I això més propi de tavernes.
Sí, però ja no en queda anar a vi, no, de tavernes?
Normalment no.
Ah, que no? I fins i tot bars, ara ja depèn de com.
Potser algun puesto, però ja és allò, el got de, ja és amb un gotet, però abans, inclús hi havia l'embutada, que era un embut, un embut amb una miqueta de costat,
que posaves el dit que no es marxés, omplien l'embut, traien el dit i jo feia de porró.
I això més que res es feia a la part alta, als cellers, quan tenen el vi.
Que hi havia, hi havia, eh?
Sí, ja parlem dels cellers. Ara dic això i...
Digues, digues.
M'entens? Perquè com que hi havia poca aigua, per no haver de rentar, perquè els gossos el rentaven amb una mateta de galleta,
doncs molts ja portaven el seu embutada.
Bé, doncs el serrallo, doncs baixaven de la mar i s'ajuntaven els diferents...
Llavors, clar, hi ha alguns, doncs ja, als altres, s'ajuntaven ja gent més gran, o gent que no anaven a la mar,
això ja estava més als cafès. O al bar, al bar hi havia més barreja de coses.
Així com, per exemple, les tavernes, el vi, coses...
Perquè el serrallo, mira, és curiós perquè a l'entrada del serrallo, abans hi havia una font,
i allà hi havia un bar, que anava de Can Perico, que encara hi és, però no sé ara qui és, o des de ser.
És a dir, normalment les dones, quan anaven a la plaça a vendre, passaven primer per dir, abans d'anar per amunt,
perquè llavors molta gent anava a peu, que llavors autobús no n'hi havia.
No, això és veritat, que una de les coses que em desmenten...
Doncs allà, el gotet de llet, això abans d'anar allà.
I els pescadors, abans d'anar a la mar, molts a fer la barreja que deien.
La barreja que deien? Ostres!
Una miqueta de mosquatell, una miqueta de corrujo, alguna cosa o altra.
Això era quasi el que es feia de bon dematí.
Sí, sí, sí, sí.
Això el marxar.
Però, bueno, de bon dematí, estem parlant millor les 3, les 4 a la matinada, potser, no?
5 o a l'hora que havien d'anar al mercat, o ells anaven a agafar la barca.
Però les barques d'anar al d'allòs, perquè les de la llum que deien, que són els que van a la sardina,
que anaven de nit, que et marxaven d'això.
Sí, sí, sí.
Els que anaven a la sardina, i llavors hi havia alguns peixos d'aquests.
Llavors, clar, llavors se trobaves que, per exemple, quan acabaven de la mar,
se trobaven allí, allí comptaven, explicaven, miraven, el que sigui,
i hi havia, jo recordo algunes, però clar, em sap greu perquè m'han deixat algunes,
que no... perquè hi havia el carrer Sant Pere, hi havia Cagueta,
després va haver-hi Donald Fuster, després hi havia La Fonsina,
hi havia... després a Bona Mar també n'hi havia un, que no recordo el nom,
saps? Aquests més d'aixòs, aquest més...
després n'hi havia algun altre, que en aquest moment no d'allò.
Però aquests, els carrers que hi havia això més bé, era el carrer Sant Pere,
el carrer Gravina, entens com vull dir?
que són els més coneguts, no, avi, com a...
Sí, això era més d'això, saps?
Ja et dic, el Fuster també, Última hora, i era.
Llavors, com a bars, hi havia La Barceloneta,
hi havia algun altre que també d'aixòs,
després hi havia La Granja, La Granja Rosa, que deien,
que era la mare... La Granja Rosa?
Sí, sí, sí. I de què era això, avi?
De la mare de l'agostinet, que va ser un sajal,
sa mare, que es trucava, que aquí abans es trucava molt,
te'n recordes quan abans sempre es trucava
i paràvem del serratllo i tot això, bueno, és això.
Llavors hi havia dos cafès ja, un més sèrio,
que era Calventura, que estava allà el cantó del de Jòs,
i l'altre era el...
Avui, perquè hi vaig anar una mica a peix, jo.
Jo sé que vaig una mica a peix, eh?
Digui, digui.
Hi havia aquest de Calventura, que era gent gran,
amb una espècie d'idees diferents, saps?
Més sèrius, més...
En fi, no ho sé, una cosa.
Llavors hi havia Cascaró.
Ah, no.
Aquest dia era més popular, saps?
Allí s'ajuntava més gent fent coses,
a vegades estaven de broma.
Recordo que una vegada,
sí.
als que estaven en aquest cafè de Cascaró,
quan llavors feien les festes dels carrers,
ah, sí.
que adorraven als carrers,
des d'allí fins allà,
aquell tros de carrer Sant Pere,
fins a la primera travessia,
tot aquell tros de carrer recta,
van fer una guerra de coets.
Van fer una...
Però més coets d'aquests que tiraven l'aire,
uns a un costat i tot dels altres,
una guerra...
Què dius?
Vull dir que hi havia coses...
Però perillosos, eh, vostès, eh, en aquell temps?
Mira, eren...
O és que s'ajudava més amb la innocència d'aquell moment?
Eren així, no?
Perquè el pescador ha sigut sempre molt noble.
Potser, jo dic molt noble i sincera en el sentit,
que quan una persona comets sortint a la mar
i no sabrien que una persona no sap com acabaràs,
que et jugues la vida,
tens més sensació i sensibilitat de les coses.
Això és veritat.
Això és veritat.
No et diré que sigui més humà que els altres,
però tens més sensibilitat.
No, i ets més conscient que el perill el tens en qualsevol moment, no?
Quan un coneix l'esperit, és més sensible a la vida.
I allà et dic que havia d'això.
Llavors, com a cosa més...
Ara ja, per això ara em fa gràcia,
perquè ara tot el carrer, tota la part de fora,
de Bona Mar,
tot són cerveceria, cafeteria, geladria...
De restaurants, també, sí.
Sí, és això.
Llavors, de fet, que la gent des de fora,
venia molta gent de fora
preguntant per dos restaurants importants
que hi havia de molta fama.
Un, ja me'l sé.
A veure si és.
Un, el Puda.
Ah, ara veus? Aquest sí que l'he enganxat.
I l'altre, Calbrut.
Veus aquest?
Després va haver-hi Calbrut, va haver-hi Calmartí.
Després ja s'ha posat l'altra, l'onada aquest, l'altra...
Sí, sí, sí.
S'ha posat molts.
Però llavors, el Serrallo, doncs...
I com que era un barri...
Perquè ara, clar, ara vas a la part alta, és Tarragona.
Vas al Serrallo, és Tarragona.
En aquell temps, ja t'ho saps tu.
També era Tarragona, no? En aquell moment, n'àpigui.
Dic que també era Tarragona.
Però em refereixo, que hi havia...
Eren nucles, per exemple.
El casc antí...
Eren petits pobles dintre de la pròpia Tarragona.
El casc antí tenia les seves coses.
I el Serrallo tenia les seves.
Van fer coses també especials, perquè una vegada,
abans anava a un carretó de l'Ajuntament,
amb un que anava a un llaç,
anava a un fart de fesols,
que en aquest llaç, si hi havia algun gos que era perdut o sense allò,
l'agafaven i el posaven a aquest carro
i el portaven a la gossera.
A la gossera, no?
I llavors, els amos vien a buscar-lo, pagaven o no pagaven,
i si anava a buscar-lo, aquell gos ja desapareixia.
Doncs una vegada,
clar, llavors, l'aigua estava més a prop de la gent,
més a prop,
ha sigut que no hi havia, com ara, la pedra que se para, el moll.
Sí, sí, sí.
Doncs una vegada, aquest carretó el vam fumar a la mar.
Ah!
O sigui, quan aquell home estava d'això, vull dir,
protestes d'aquestes.
També hi havia una època
que allà al pont del Serrallo
també hi havia un borot.
Aquests borots
eren gent també manats per a les d'aixos,
com estaven també al portal del Roser,
per a la gent, segons el que treien i portaven,
havia de pagar un petit impost.
Què digui-ho?
I també, una vegada,
aquesta barraqueta d'aquests borots
d'allà del pont del Serrallo
també va anar a la mar.
A l'aigua, va acabar a l'aigua.
Però d'aquesta manera,
ha dit que diu vostè,
en plan protesta que ningú ho sap,
però tothom sap el què ha passat, no?
Sí, sí.
Eren les protestes que no feien mal.
No com ara que fan mal,
les manifestacions i això.
No, i que trenquen coses i això.
No.
Llavors hi havia protestes
que no feien mal.
Home, l'alborot, sí?
No.
Amb ells no.
Ah, no, però dic la casa,
la caseta,
la barraca de fusta,
aigua.
Vull dir que era un poble
que tenia les seves coses,
però era sincer, era noble,
era agradable.
Sí.
Anàvem al carrer i et convidaven.
Ramonet,
em deien Ramonet.
Ah, sí.
Ramonet, entra.
Llavors ara tot són cals,
però llavors sempre les plantes baixes
vivien o pescadors,
o gent d'això.
Entra, entra.
Té, mira,
un d'això és un peixet, saps?
Un d'això i un traguet de vi,
saps?
Vull dir,
un rostre d'això.
En fi,
tenia,
la gent eren nobles.
El meu estava,
jo vaig a la mecada
quan m'he de un bomb.
Té,
portaven peix.
Vull dir que,
saps,
la gent,
molt renegar,
molt de cridar,
molt de d'això.
Això sí que ho tenen,
és veritat,
avi.
Però escolta,
a l'hora de la veritat,
el pescador,
pescador,
la gent de Mart,
són així,
són solidaris.
Jo crec que és això,
no?
I tant.
Perquè pensa que ells
estan a la mar
i també només pensen
en el Mare del Carme.
També?
Sí.
I Sant Pere?
Sí,
però Sant Pere...
D'aquí a porquet
ja les tenim també.
Però potser la Mare de Déu
del Carme
ja és més simpàtica
al ser la Mare de Déu,
saps com vull dir?
Ara,
Sant Pere,
més lloc per la força.
Home,
per la força,
eh?
Home,
jo crec que com a barri marini,
clar,
és que la verge del Carme
és el que té,
però clar,
jo crec que Sant Pere
com a tal,
té les seves arrels.
Sant Pere per la força.
Clar,
home.
I la Mare de Déu
pel sentiment.
Sant Pere pescador.
M'entens?
O sigui,
que passa coses així
i et diguin llocs
i era bonic per això,
perquè la taverna
s'ajuntaven.
Allí s'ajuntaven
a parlar de coses.
Mira,
tinc el dit,
el tinc aixecat el dit
en plan per demanar-li pas
a l'avi, eh?
Avi,
abans que marxi
cap a la taverna,
fem una cosa,
si li sembla, eh?
Perquè estàvem parlant de Sant Pere
i ja que estàvem allà al Serratio,
que vull comentar-hi una coseta.
El dia de Sant Pere,
a mi se me posa la cara de gallina,
avi,
quan entra en el Sant
de genolls a l'església.
Sí, sí, sí, sí.
Que han de pujar les escales
per entrar,
ostres,
aquell moment,
o dir,
per si algú que n'estigui sentint
no l'ha vist mai,
que aprofiti,
que s'ho apunti a l'agenda
i ho tingui en compte,
perquè és aquí a Poquetia,
o sigui,
ja estem entrant.
Pensa
que feien els carrers
per Sant Pere,
que els guarnien
d'amagat
perquè un carrer
no sapigués l'altre.
Ah,
feien com una espècie
de semiconcurs,
entre ells.
No, concurs no,
però a veure,
aquella lluita de veure,
saps?
Llavors,
inclús,
hi havia un poestos
de fer un petit altar.
Sí.
Però llavors,
molta gent
a baix del carrer
ja posaven cadires,
perquè moltes famílies,
molta gent de dalt de Tarragona,
que deien,
sí,
de dalt de Tarragona,
eh?
Fixeu-ho.
Sí, sí,
és que parlo com,
saps?
Sí, sí, sí.
I, clar,
hi veies molta gent allà,
gent amb aquella afició,
veure el Sant Pere,
saps?
I vostè diu
dels carrers guarnits
i ben bonics,
però la gent
anava,
no d'etiqueta,
però poc faltava, eh?
Que s'ho prenenia molt en sèrio, eh?
Sí, sí, sí.
Però i s'ho prenen,
a veure,
no estem parlant en passat,
estem parlant també en present.
Encara inclús,
encara inclús hi havia
algun pescador,
que després aquell dia va desapareixer,
me'n recordo un,
que ens va quedant
l'Obsèvio,
de no sé què,
que era Calero,
que encara anaven amb esclops.
Què són els clops?
Esclops són
com unes sabates de fusta, eh?
Ah!
Tipo allò del nord.
Però quin mal, no?
Els peus.
Era per l'aigua,
pel...
Llavors,
ara les carrers
estan molt bé arregladets,
però llavors
no estaven asfaltats.
I clar,
també...
Vull dir que
era un canvi,
un canvi radical.
El gènere
eren...
Es vivia una altra classe de vida.
Ara,
com que estem acostumats
a veure la televisió,
a veure això,
a veure allò.
Ara tot ho veiem fàcil.
Llavors,
la vida era difícil,
també.
Home,
fàcil,
fàcil.
Ara,
avi,
jo crec que ens ho estan tornant
a replantejar,
això de fàcil, eh?
Però em reveixo fàcil,
perquè a mi unes sabates
te les compres,
no compres,
l'altre fas això.
En fi,
vas a demanar,
et donen...
Bé,
llavors no.
Llavors,
no podies
aquestes set de coses
que hi ha ara.
T'havies de guanyar-t'ho,
t'havies de treballar-t'ho,
t'havies d'estudiar,
a vegades en un pis
vivien els pares
i els fills
potser casats,
o sigui que
era
un món
més
més junt.
Avi,
un món que estem tornant.
Sí.
Si se n'adona, eh?
Sí.
Però abans,
diguem que sí,
que tenies una manera
de guanyar-t'ho
o almenys podries accedir
a una feina,
perquè ja des de petit,
avi,
vostè ho m'ho ha comentat
moltes vegades,
que va començar a treballar
molt jovenet.
Molt, molt.
Perquè no va poder passar
per l'escola
pocs anys
i anar a feina.
Amb 12 anys
i amb la guerra.
Per això,
imagina't.
Treballant,
veient refugis
i anant a veure
on podia replegar
m'entens?
Vull dir que sí.
Exacte.
I que en aquell moment
encara tenien la idea
que havien d'ajudar la gent.
Que ara jo crec
que aquesta idea
també,
gràcies a Déu
que es veu
que torna
de mica en mica
a la solidaritat
de la gent
i ajudar-nos
entre nosaltres.
Sí,
però em refereixo
que també
el pescador
també es trobava
que de jovenet
jovenet
hi anava a la mar.
Ui,
a més,
que era una tradició familiar.
Entens com ho he dit?
Sí,
que normalment el pare,
la mare,
l'avi...
O sigui que hi ha
de molt jovenet
ja anava a la mar,
tenia una part
de la part petita,
però ja vivia
la vida aquesta
de la barca,
del mar,
del temporal,
del no temporal,
si arribarem,
si no arribarem,
si ja...
Vull dir,
així com hi ha oficis,
per exemple,
que saps
que comences el dematí
i acabes la nit
o al migdia
i muntes això
o vens allò
o muntes un motor,
el que sigui,
a dir no,
a dir,
hi ha un problema.
marxaves al dematí...
I n'hi ha.
Marxaven al dematí
i fins que no tornaven
no sabien
si agafarien,
si no agafarien peix,
si el mar canviaria,
perquè el mar
és com moltes persones,
canvies sovint,
saps?
Sí,
és com el temps,
sempre ho diem,
no?
T'aixecas pel matí
que pot haver un sol
que es patega les pedres
i de cara a la tarda,
migdia,
està tot dubult.
i això sembla que no,
és el que a vegades
endureix una persona
o la fa noble i sincera,
m'entens?
Sí, sí, sí.
I el pescador
i la gent de mar,
doncs jo reconec
que és gent
que ha viscut...
No li agrada gens ni mica,
eh?
Parlar del serrallo...
No, a mi,
escolta, a mi,
mira,
jo el serrallo
i ja saps tu
que vaig entrar
a l'iglesia de solter
i vaig sortir de casat.
I això,
i això sembla que no
i t'obliga
a moltes coses.
Li ha marcat molt, eh?
Perquè has viscut
una època
i has viscut
l'altra època.
I com que jo
sempre he sigut igual,
he sigut amic de tothom.
I per això he trobat
amb gent
amb un cor
grandiós,
l'altre,
per exemple,
perquè pel seu caràcter,
però s'adapta,
vull dir,
com també et podria parlar
un dia,
parlarem del casc antic
que també...
També era vidor.
Sí, és veritat.
També el tinc bastant viscut.
El casc antic, vostè?
No.
Sí.
No m'enganyi, eh?
Aquells pagesos
i aquells menestrals
i també aquells bars.
Allò és més et cellers,
saps com...
Sí, és que veu...
Cada cosa ha tingut
el seu entorn
i la seva cosa, eh?
I després,
allí,
quan era el dia
de Sant Pere
que dius tu,
allà a la Puda,
a dalt,
que feien ball,
tu saps
com disfrutaven?
Ah,
no, no, no, no.
I la de cosa...
Disfrutaven,
però bé,
dic disfrutaven
perquè el pensi que jo...
Ja està, ja està.
S'hem entès.
i després també
allà al baix
feien un embalat
gran, eh?
Un bon embalat
i dos, tres dies
feien ball allí
un embalat
que feien
i venien orquestes bones
i fent d'aixòs, eh?
Vull dir,
que era un poble.
Clar.
Era un poble
amb tots els seus ingredients.
Però això de l'embalat
ho feien gairebé
cada setmana,
ah, vi,
era una cosa puntual...
Per Sant Pere.
Per les festes,
només.
Per les festes de Sant Pere.
No ho dic
perquè a banda de Sant Pere
que no hi hagi...
Llavors feien ball a la pudra dalt.
D'acord,
a això m'hi refereixo.
I els normals.
I hi havia gent
que cantaven molt bé,
fent caravelles,
cantaven i veient
dos o tres
amb molt bona veu
i, en fi,
hi havia una miqueta
de cada cosa,
saps?
Vull dir que era
un barri
que tenia els seus...
Clar,
el que cantava
i els seus amics
els que l'apreciaven.
En fi,
a l'iglésia
tenia el seu sector
també de gent
que col·laboraven,
hi havia una associació
també
que també ajudava
la gent.
Vull dir
que érem si el Serrallo
s'hauria parlat molt
del Serrallo,
saps?
L'avi,
quan fa que no baixa el Serrallo?
Que jo?
Sí.
I passo,
però ara saps què passa?
Que el Serrallo
no és el que era
pel sentit
que molta gent
ja van marxar
cap a Torreforta,
altres van marxar
allà al costat
de la Tavagalera,
al carrer,
no me'n recordo com se diu,
que allí van fer
unes cases
de pescadors,
o sigui,
i ara ja doncs hi ha gent
de fora,
ja no,
ja queden famílies encara
que són els que aguanten
el Serrallo,
no?
Encara trobes l'autobús,
veus encara trobes
algú del Serrallo,
hola,
què,
comencem?
Saps com ho dic?
Però clar,
ja canviant.
No el Serrallo,
Tarragona,
sí,
perquè si agafes el casc antic
dels que hi havia,
els que hi ha,
aquells carrers,
aquells carrers,
per exemple,
que veus a fora del carrer
aquell grup de gitanos
en bon sentit,
amb aquells altres gent
que treballava,
parlaven,
o sigui,
que també és un altre barri
que també té molt
el carrer,
la diferència,
el carrer Engrenada
que dius tu,
el carrer Caballers,
que me l'han canviat,
me l'han canviat,
el carrer Caballers,
el carrer Comte,
hi havia una sèrie de...
El carrer Granada
sempre sortida,
cap amunt,
no cap a baix,
el carrer Santana,
no,
el carrer Següent,
no,
cap amunt,
cap amunt,
en parlarem,
del casc antic d'això,
que m'han canviat l'addicció,
d'aquestes coses d'abans,
també en parlarem,
ara,
mira el serrallo,
doncs,
deixem-ho així,
molt bé.
Bé,
que estirarem les orelles,
eh?
Eh?
Que la propera,
a veure si algú,
si ens vol fer companyia
i vol parlar amb nosaltres,
que l'únic que ha de fer
és trucar-nos.
Sí.
El 977 24 47 67.
I jo, avui,
per acabar de rodonir
aquesta conversa
que hem tingut vostè i jo,
què li sembla si acabem
amb la vella Lola,
que és aquelles de Sacuel Panyuelo
i me saludo.
El que passa és que aquí,
el bo és que la vella Lola
no és per jaia,
és per bonica.
Oh, clar,
de vella,
de bellesa.
És amb bé alta, eh?
Sí, ja ho sé,
ja ho sé.
Ah, és que molta gent
quan fa una diòxida
amb la vella Lola...
No, no, no.
No, la vella Lola
era amb bé alta.
No la liem, avi,
no la liem, eh?
Gràcies, avi,
com sempre,
tornem la setmana vinent,
eh?
Hasta la pròxima.
No se m'escapi, eh?
D'acord.
Vinga.
Ara la setmana que ve,
a veure si un dia
fem un d'això
és que vinguin gent
amb avaneres.
Vinga,
de cara a la setmana vinent.
A veure si pot ser.
Si fem alguna cosa de avaneres
per canviar d'un barri a l'altre,
farem com si fos un autobús
com si fos un autobús
de vaneres.
Vinga,
fem avi,
gràcies.
Adéu-siau.
Me acerco a mi,
me dio un abrazo
y el angelazo
me dijo a mi.
Me dijo a mi.
Después de un año
de no ver tierra
porque la guerra
me lo impidió
y vise el puerto
donde se hallaba
la que adoraba
mi corazón.